El libro más peligroso

Ulisses és una obra mestra de la literatura universal. Des de fa molts anys ocupa una de les posicions d'honor de qualsevol cànon literari. Però no ha estat sempre així, va ser molt difícil la seva gestació i –encara més– la seva publicació. Vist des d'avui, sembla incomprensible com una obra d'aquesta envergadura hagués de superar tantes dificultats per veure la llum i poder arribar a tothom, però la societat de començaments del segle XX era molt diferent a la que coneixem ara i només molt pocs van saber adonar-se, des del primer moment, que es trobaven davant d'una autèntica obra d'art.

Amb El libro más peligroso (The Most Dangerous Book, 2014), el professor de Harvard Kevin Birmingham ha aconseguit construir un addictiu relat de totes les peripècies per les que va haver de passar James Joyce per veure la seva obra a les llibreries. Vicissituds que el van afectar de ple tant en la seva vida personal, amb importants problemes de salut, com en la seva tasca professional que constantment topava amb les arcaiques reglamentacions en defensa de la moral pública.

La decisión final del juez estuvo fundada en la sinceridad de Joyce. Woolsey escudriñó el texto y se imaginó a James Joyce, un artista medio ciego, obligado por la naturaleza a contarlo todo.. Todo, incluido el decoro, quedaba subordinado a su gran diseño. Joyce había sido atacado y malinterpretado, escribió Woolsey, porque «ha sido fiel a su técnica» y «ha intentado con sinceridad transmitir de manera completa los pensamientos de sus personajes», al margen de las consecuencias. Algunos de aquellos pensamientos eran sexuales, pero «debemos recordar en todo momento que su escenario era celta y su estación, la primavera», añadió.

Malgrat les enormes dificultats que impedien el treball creatiu dels més avantguardistes, el llibre esmenta a una sèrie de personatges que van ajudar a Joyce des del primer moment i que van fer possible l'èxit final, entre ells cal tenir present a Ezra Pound, Dora Marsden, Margaret Anderson, John Quinn, Sylvia Beach, Morris Ernst i John Woolsey. Sense deixar de banda Nora Barnacle, la seva pacient esposa. Tots ells es van comportar com uns autèntics herois, doncs molts dels seus actes podien ser castigats amb penes de presó.
 
James Joyce va trigar vuit anys a escriure Ulisses (1914-22) i va haver d'esperar-ne dotze més per poder-la publicar de forma legal (1934). Una inversió total de 20 anys amb un resultat apoteòsic: havia creat una de les millors obres literàries de tots els temps. 
    

La conquesta del glaç

Confesso que, fins abans d’ahir, la conquesta del glaç no m’importava gens ni mica. Mai m’havien interessat les temeràries expedicions que, a principis del segle passat, es barallaven per arribar primers als pols. És més, no sentia cap atracció pel paisatge àrtic, on el fred, el blanc i el glaç hi campen per les seves. Però avui vull dedicar aquestes dues pàgines als descobriments polars i, sorprenentment, em pregunto com ha estat possible aquest radical canvi d’actitud.

Tot comença el maig del 2013 quan quedo entusiasmat amb la lectura de «A dalt tot està tranquil» de Gerbrand Bakker, guardonat amb el XIII Premi Llibreter. Aleshores m’assabento que aquesta distinció és concedida pel Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya. Això em fa pensar amb la fiabilitat d’aquests professionals a l’hora de recomanar lectures i l’any 2014 repeteixo amb «Ànima» de Wajdi Mouawad que llegeixo amb molta satisfacció. Enguany, al fer-se públic el veredicte del XVII Premi, corro a la llibreria i em quedo «Germà de gel» d’Alicia Kopf. Aquí comença tot.

D’entrada, una autora que obre pàgines amb una cita de Glenn Gould és garantia de bon gust. La novel·la, intel·ligentment fragmentada i amb capítols molt curts, és una simbiosi de fets històrics amb continguts d’auto ficció fidelment resumits en la frase «És molt més fàcil arribar a l’Àrtic que a certes regions d’un mateix».

La gran obsessió d’Alicia Kopf pel món del gel va començar quan va llegir una biografia del capità Shackleton, amb la crònica de la fallida expedició de l’Endurance. Ernest Shackleton (1874-1922) era un explorador angloirlandès conegut sobretot per haver dirigit, entre 1914 i 1916, l’Expedició Endurance que pretenia creuar a peu el continent antàrtic. El vaixell va quedar atrapat al gel i es va enfonsar. Gràcies a les seves dots de lideratge, Shackleton va poder salvar tota la tripulació després d’un calvari de 22 mesos. Però ell, amb antelació, ja havia avisat dels perills quan va fer publicar al diari The Times un anunci que, textualment, deia: «Es busquen homes: Per viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit».

Reconec que, fins ara, mai havia sentit a parlar de Shackleton. L’únic explorador polar que coneixia era el noruec Roald Amundsen (1872-1928). El seu nom m’havia quedat gravat perquè sortia en una col·lecció infantil de cromos on s’explicava que va ser el primer en assolir el Pol Sud. Avui, juntament amb Fritdjof Nansen (1861-1930) i Otto Sverdrup (1854-1930), conformen el triumvirat dels tres grans herois polars de Noruega. Els acompanya un vaixell històric, el Fram, que vaig tenir la sort de poder visitar a Bygdøy, molt a prop d’Oslo.

El Fram era un vaixell d’exploració polar que va ser construït per l'armador noruec Colin Archer per satisfer els desitjos científics de Nansen. La primera expedició va començar el dia 24 de juny del 1893 i va durar més de tres anys. La posició més septentrional a la que van arribar va ser de 85^o 57’ de latitud nord. Quan Nansen va comprovar que no arribarien tan a prop del Pol Nord com havia previst, va abandonar el vaixell i en companyia de Hjalmar Johansen, amb tres trineus i gossos, va intentar arribar-hi creuant el desert gelat sense aconseguir-ho. El 13 d’agost del 1896 van poder tornar a Noruega mentre que el vaixell, amb una gran quantitat de material científic procedent de regions totalment desconegudes, ho va fer poques setmanes més tard.

El 24 de juny del 1989 va començar la segona expedició del Fram. Aquest cop la va dirigir Otto Sverdrup i la missió era cartografiar el nord i la costa est de Groenlàndia. El viatge havia de durar 3 anys per es va allargar a 4 per problemes de congelació. Va ser el viatge més important científicament parlant ja que entre la tripulació hi havia cartògrafs, zoòlegs, botànics i geòlegs. Els seus resultats ocupen quatre volums i un total de 39 tesis.

Roald Amundsen va dirigir la tercera i darrera expedició d’aquest vaixell polar. Va començar el 10 d’agost del 1910 i va acabar gairebé 4 anys més tard. L’èxit va ser rotund, Amundsen i els seus quatre acompanyants van arribar al Pol Sud el dia 14 de desembre del 1911 i hi van plantar fermament la bandera noruega. Era la primera vegada que l’home trepitjava aquell indret. Pocs dies després, el 17 de gener del 1912, hi van arribar el britànic Robert Falcon Scott i els seus companys. Després de trobar la bandera que havia deixat l’expedició noruega d’Amundsen, van adonar-se que havien perdut una batalla real entre esportistes i cavallers.

En el seu llibre, Alicia Kopf ens diu que va aprendre que àrtic ve de la paraula grega árktos, prop de l’ós, i antàrtic, d’antárktos, allà on no hi ha óssos, sinó pingüins. També dedica la seva atenció a la curiosa disputa establerta entre els nord-americans Robert Edwin Peary i Frederick Cook per demostrar qui havia estat el primer en trepitjar el Pol Nord. Segons Peary, després de vint-i-tres anys d’intents infructuosos, va arribar-hi el 1909. Per la seva banda, Cook manifestava que hi havia arribat un any abans. La controvèrsia va acabar decantant-se a favor del primer que havia estat capaç de mostrar una fotografia, perfectament coreografiada, amb cinc homes i la bandera. Cook només va ser capaç d’ensenyar un fotografia borrosa, amb un parell d’inuits amb la bandera americana.

Hores d’ara pràcticament s’ha descartat l’heroïcitat de Peary i hom creu que la primera conquesta confirmada va ser la de Ralph Plaisted, Walt Pederson, Gerry Pitzl i Jean Luc Bombardier, que van viatjar amb motos de neu pel glaç i varen arribar-hi el 19 d'abril de 1968. La Força Aèria dels EUA confirmà de forma independent la seva posició. És curiós, l’home va trepitjar el Pol Nord només un any abans que trepitgés la Lluna.

L’estiu passat em va sorprendre una notícia que explicava com una companyia naviliera, la nord-americana Crystal Cruises, anunciava un creuer per 1.070 passatgers que connectava Anchorage (Alaska) amb Nova York, travessant el mític pas del Nord-oest, que voreja Amèrica del Nord pel nord, travessant l'oceà Àrtic i connectant l'oceà Atlàntic amb l'oceà Pacífic, a uns 800 km per sobre del Cercle Polar Àrtic. Avui això és possible per culpa de l’escalfament global que provoca el desglaç de l’Àrtic. Fins ara, aquest recorregut estava limitat a petits vaixells trencaglaços de caràcter científic o comercial.

Si els intrèpids exploradors del segle passat, que per recórrer aquests indrets van haver de patir el que no està escrit, poguessin alçar el cap per veure les seves gestes a l’abast de la mà de qualsevol persona adinerada, de segur que no pararien de donar-se cops de cap contra la paret.

Article publicat a L'Artesenc núm. 231 (Desembre del 2016).

  

Patria

Cinc anys després del cessament definitiu de l'activitat armada, anunciat per ETA el 20 d'octubre del 2011, comencen  a aparèixer relats que intenten oferir nous punts de vista sobre el dramàtic conflicte que va haver de patir la societat basca durant més de 40 anys. Patria, de Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959), n'és un dels més significatius.

La novel·la és la crònica del dia a dia de dues famílies basques que, després de molts anys d'entranyable amistat, es veuen abocades a la ruptura a conseqüència del conflicte armat. Així anirem seguint les vicissituds dels vuit membres d'ambdues famílies que passen de de l'amor a l'odi i que acaben amb el perdó i la redempció. Per damunt de tot destaquen les dues mares: Miren i Bittori; exemple de dones molt valentes que exemplifiquen molt fidelment allò que alguns anomenen el matriarcat basc.

Las ocho. Hora templada, octubre benigno. Le vinieron de pronto a la memoria las palabras que había dicho Nerea por la mañana. ¿Que cambiara el felpudo? No, que no hay que renunciar a la alegría. Bah, una chorrada que se les dice a los mayores para subirles el ánimo. No le costaba a Bittori aceptar que hacia una tarde estupenda. Para dar saltos de júbilo, ella habría necesitado otra clase de estímulo. ¿Por ejemplo? Ay, yo que sé. Que inventaran una máquina de resucitar a los muertos y me devolvieran a mi marido. Se preguntó si después de tantos años no debería ir pensando en olvidar. ¿Olvidar? ¿Qué es eso?

La novel·la, estructurada en 125 capítols curts, no segueix cap ordre cronològic però, tot i així, es llegeix sense cap mena de dificultat. Cada capítol està centrat en un sol personatge que, entreteixit amb els demés, fa avançar la narrativa d'una manera molt fluïda. Recursos estilístics que afavoreixen una lectura ràpida i eficient d'una obra de més de 600 pàgines.

Molts autors han utilitzat la novel·la històrica per aprofitar la llibertat creativa que els permet desenvolupar uns fets d'una manera molt més dinàmica que no pas utilitzant la pura rigorositat. En aquest cas, Aramburu s'aprofita d'uns personatges molt ben definits per inserir-nos en un dramàtic escenari que, amb ells, vivim i patim braç a braç. L'autor ha sabut transmetre els neguits i els temors dels membres d'una societat que li va tocar viure una època duríssima. Alguns crítics consideren que és una de les millors novel·les del 2016. Sense poder-ho assegurar, penso que potser tenen raó.
      

En manos de las furias

Tot i que l'autora ja era força coneguda, En manos de las furias (Fates and Furies, 2015) va saltar a la fama quan el president Obama va manifestar que, per ell, era el millor llibre del 2015. Aleshores es van disparar les vendes  i es va convertir en un autèntic best-seller. Abans d'això ja havia estat nominat al 2015 National Book Award for Fiction i Amazon l'havia considerat, també, el millor llibre de l'any.

És la tercera novel·la de Lauren Groff (Cooperstown, Nova York, 1978). L'any 2008 havia publicat The Monsters of Templeton, que va ser inclosa pel diari The New York Times a la llista de best-sellers i que fou objecte d'una entusiasta rebuda per part de Stephen King. L'any 2012 va publicar la seva segona novel·la, Arcadia. També és autora d'un bon grapat de relats breus d'indubtable qualitat literària.

En manos de las furias és la crònica del matrimoni format per Lotto i Mathilde. La narració està dividida en dues parts que fan avançar la història des de punts de vista contraposats: el de ric i atractiu Lancelot (Lotto) i el de la seva companya, molt menys afortunada. Després d'un primer tram força planer, la segona part de la novel·la torna a demostrar-nos com les coses, moltes vegades, no són com les intuíem.

Le habría gustado adentrarse más en ella, sentarse en la cavidad de su hueso lagrimal y montarlo tomando la forma de un humanoide diminuto, igual que un vaquero en un rodeo, comprender qué pensaba Mathilde. Uf, pero sería redundante. La tranquila intimidad diaria ya se lo había enseñado. La paradoja del matrimonio: nunca puedes conocer por completo a alguien; aunque conoces por completo a alguien. Percibió las palabras que componían los chistes que Mathilde estab a punto de contar, notó la piel de gallina en sus antebrazos cuando le entraba frío.

Respecto molt els consells de Barack Obama, es tracta  d'un lector empedreït i els seus arguments són sòlids i ben raonats, però jo discrepo sobre aquesta obra. Penso que ens trobem davant d'un bon treball però que no reuneix les qualitats literàries necessàries per assolir una tan alta qualificació. Penso que el 2015 va produir obres millors.

La temàtica en si, la disecció d'un matrimoni amb sorpreses afegides, no suposa cap innovació argumental destacable, ans el contrari, en determinats moments ens apareix la sensació del déjà vu. Alguns lectors parlen d'un relat que enganxa fins l'extrem de no poder parar de llegir. A mi m'ha passat el contrari, l'he acabada sense sofriment però també sense massa motius per continuar-la d'una manera ininterrompuda. En aquest cas, discrepar del president dels EUA també suposa ser valent.