Se n'ha escrit tant d'aquest individu que poca cosa queda per explicar. Ara, però, ens trobem davant de l'inquietant testimoniatge d'un nen jueu-alemany que va viure més de deu anys pràcticament al costat de la residència que tenia el líder nazi a la ciutat de Munic, al número 16 de la Prinzenregentplatz.
Als 88 anys d'edat, Edgar Feuchtwanger –amb l'ajut de l'escriptor francès Bertil Scali– ens ha llegat els seus records que comencen el 1929, quan Hitler es va instal·lar prop de casa seva –llavors Edgar tenia cinc anys– i acaben el 1939, quan hagué de fugir del país per salvar la pell. Avui encara viu a la Gran Bretanya, al poblet de Dean, a prop de Winchester, al comtat de Hampshire, on es va traslladar pocs mesos després d'haver arribat d'Alemanya, el 15 de febrer del 1939. Ja fa setanta-cinc anys.
Edgar Feuchtwanger pertanyia a una familia burgesa. El seu pare era editor i el seu oncle, Lion, era un escriptor reconegut. Va viure una infància feliç fins el 1933, quan Hitler va arribar al poder. Llavors va començar un autèntic malson que va esmicolar el mode de vida plàcid que havia gaudit fins aleshores. El règim del terror imposat pels nacionalsocialistes contra la comunitat jueva va culminar amb la detenció del seu pare i el consegüent internament en el camp de Dachau. Per salvar la vida només quedava l'opció de la fugida.
Aviat faré quinze anys i ja fa deu anys que aquest home viu davant de casa nostra. La mama m'ha explicat que quan jo era petit ell era menys famós que l'oncle Lion. Fins i tot un dia l'havia ajudat a posar-se l'abric i l'havia tractat de «Herr Feuchtwanger» a la terrassa del Cafè Heck, on el meu pare em feia portar llimonades. En aquests jardins que avui estan prohibits als jueus, jo hi anava a jugar amb la rutlla i corria darrere els coloms. M'agrada quan la mare em recorda la meva infantesa al temps de la República de Weimar, abans dels nazis, abans que Adolf Hitler fos canceller. Alemanya era una democràcia, nosaltres érem lliures.
Hitler, el meu veí és una crònica apassionant de l'ascensió al poder dels nazis i dels primers anys de dictadura. Tot vist des dels ulls d'una criatura que contempla amb incredulitat com se li ensorra tot un món, fins llavors confortable, per culpa de les fanàtiques idees racials dels nous governants. El paral·lelisme entre aquell senyor baixet, poc carismàtic, que Edgar veu sovint prop de casa i la figura del Führer, cruel i malaltissa, que fa la vida impossible a milions de conciutadans; es transforma en una obsessió compulsiva que l'acompanyarà permanentment. Com a bon historiador que és, Feuchtwanger construeix una excel·lent i completa narrativa, breu però intensa, amb la que es capaç de submergir-nos en un clímax de maldat progressiva. Una obra que recorda de lluny al Diari d'Anna Frank però sense un final tan tràgic.
L'any 1991 l'escriptor noruec Jostein Gaarder (Oslo, 1952) va tocar el cel quan va publicar la seva novel·la Sofies verden (El món de Sofia). De cop i volta esdevingué un dels autors europeus més exitosos i el seu llibre, traduït a més de quinze idiomes, es convertí en un autèntic best-seller. Pocs anys després, influït pel rebombori mediàtic, vaig comprar-ne un exemplar en llengua castellana (Ediciones Siruela) que, després de ser fullejat, va romandre en l'oblit al costat d'altres companys de biblioteca.
També recordo que vaig llegir-ne els primers capítols, els quals em van semblar raonablement plaents, però vaig aparcar la lectura definitiva per més endavant. Ara, dues dècades després, ha arribat la seva hora. Poder aconseguir la versió en català i pensar en el bon regust d'aquelles primeres pàgines va decidir-me a tornar a entrar –aquest cop a fons– dins El món de Sofia.
Us seré molt franc, el llibre no m'ha agradat gens. M'ha passat el mateix que amb l'obra de George Sand, bons records d'una breu lectura iniciada anys enrere que en l'actualitat es transforma en una pràctica avorrida i intranscendent. M'ha costat acabar-lo, he estat a punt d'abandonar-lo múltiples vegades però, al cap i a la fi, he pogut arribar al final; em costa molt deixar un llibre a mig fer. De totes maneres, no estic gens convençut de si aquest darrer esforç ha valgut la pena i si ha servit només per perdre un temps preciós que hagués pogut emprar en la lectura d'una obra més profitosa.
El món de Sofia és, bàsicament, un manual de filosofia. Amb un llenguatge força planer i amb un bon reguitzell d'exemples, l'autor pretén apropar la ciència del pensament al públic més jove. Per aconseguir-ho basteix una història dintre una altra història, amb uns personatges en paral·lel, que fa servir per cobrir la matèria amb un embolcall més lúdic. Malgrat els esforços, penso que no se'n surt i que el conjunt final és poc creïble, absolutament tediós i superficialment banal. Encara ara em pregunto com una obra d'aquestes característiques va assolir la glòria a la dècada dels noranta.
L'any passat vaig disfrutar molt llegint el llibre A dalt tot està tranquil de Gerbbrand Baker, honorat pel Gremi de Llibreters de Catalunya amb el XIII Premi Llibreter 2012. Fa poc, quan es va fer públic que el premi d'enguany corresponia a Wajdi Mouawad per la seva obra Ànima, vaig pensar que —probablement— la seva lectura em serviria per mantenir el bon regust que m'havia deixat el premi anterior.
Wajdi Mouawad (Líban, 1968) és un escriptor d'origen libanès que viu a Mont-real (Canadà). També és actor i director de teatre. D'expressió francesa, és un dels autors més ben valorats del panorama actual. Se'l coneix, sobretot, per La sang de les promeses, tetralogia de teatre èpic que va escriure i dirigir. Està formada per: Litoral (2009), Incendis (2009), Boscos (2006) i Cels (2009). Precisament, va ser amb Incendis quan va assolir el gran èxit que el catapultà a la rellevància internacional. Ànima (2012) és la seva tercera novel·la.
Ànima recull la duríssima història de Wahhch Debch, un libanès que va haver de deixar el seu país per escapar de la guerra civil i establir-se al Canadà. El malson comença quan descobreix la seva dona brutalment assassinada al mig de la sala de casa seva. Tot i que la policia sap qui és el culpable, no el poden detenir perquè viu en una reserva índia vedada a l'actuació policial. Llavors, Wahhch decideix emprendre personalment la recerca, no per satisfer els desitjos de revenja sinó per veure amb els seus propis ulls al culpable del crim i així poder descartar la remota possibilitat que ell mateix pogués ser l'assassí. Durant la seva odissea, es topa amb un gos salvatge que, progressivament, es convertirà en el seu inseparable amic.
Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Son així.
Ens trobem davant una novel·la sorprenentment singular perquè es desenrotlla des de la perspectiva de més de cinquanta animals: mosquits, gats, serps, cavalls, papallones, gossos i molts més. Cadascun s'encarrega d'un breu capítol, fent avançar la narració global però aportant-hi un punt de vista estrictament animal. Segurament l'autor utilitza aquest recurs per establir una analogia entre homes i bèsties, valent-se d'un reguitzell d'actes de crueltat que fan posar els pèls de punta al lector més avesat. El protagonista, supervivent de la matança de Sabra i Xatila (1982), constatarà en el seu llarg periple per terres americanes, la irracionalitat que tant sovint fa caure a l'espècie humana al pou de l'abisme.
És una novel·la duríssima, amb passatges d'extrema crueltat, però escrita amb energia, enginy i eficiència. Recomanable per a tothom que estigui interessat en les noves tendències de la narrativa actual i que no busqui una novel·la plàcida, lenta i entranyable com la que esmentàvem al començament d'aquest text. No cal insistir més, el Premi Llibreter d'enguany ha canviat radicalment de registre però ha mantingut —íntegrament— la qualitat literària.
Un dels fets més transcendents de la II Guerra Mundial va ser l'atemptat contra Adolf Hitler que es va perpetrar a Rastenburg (Kętrzyn, Polònia), el dia 20 de juliol del 1944, al Wolfsschanze (El cau del llop). Tot i que la bomba preparada va arribar a explotar, el Führer en va sortir il·lès, amb ferides superficials. Poques hores després, al pati del Bendlerblock de Berlín, va ser afusellat el coronel Claus von Stauffenberg, autor material dels fets. Mentre els soldats descarregaven les seves armes se'l va sentir cridar: Es lebe unser heiliges Deutschland! (Visca la nostra Sagrada Alemanya!).
Michael Baigent (1948-2013) i Richard Leigh (1943-2007) ja havien assolit una gran popularitat amb els bestsellers The Holy Blood and the Holy Grail (L'enigma sagrat, 1982) i The Messianic Legacy (El llegat mesiànic, 1986), ambdos amb la col·laboració de Henry Lincoln. Amb Secret Germany (1994) van voler revelar el perquè del comportament de Stauffenberg així com enunciar totes les influències rebudes durant la seva vida que van desembocar en l'atemptat del 20 de juliol.
Més que un relat dels fets més coneguts, que són explicats molt de passada, l'obra se centra en la biografia del coronel suabi i de les seves relacions amb el poeta Stefan George, una espècie de messies que avantposava els valors intel·lectuals i artístics als purament materials. Stauffenberg va formar part del seu cercle més íntim, el Georgekreis, i va seguir-lo –incondicionalment– fins a la seva mort. Els autors pensen que la influència de George va ser decisiva a l'hora de planejar i decidir una acció que hagués pogut posar fi d'immediat la guerra.
És impossible saber si Stauffenberg va interpretar «Alemanya secreta» des d'aquesta perspectiva. O, potser, va sentir que, de manera indirecta, simbòlica o àdhuc «ocultista» anava dirigit personalment a ell? Que més tard ho considerés molt rellevant a les seves circumstàncies queda palès en la utilització que va fer del títol per anomenar la xarxa de conspiradors. Gràcies a la retrospectiva, el lector modern s'adona que, malgrat la seva opacitat, el poema resulta esglaiadorament apropiat.
En les anàlisis del III Reich, una de les citacions que ha tingut més fortuna és la de l'escriptor irlandès Edmund Burke que diu: L'únic que es necessita perquè triomfi el mal és que els homes bons no facin res. Claus von Stauffenberg no es va quedar mai quiet, ho va intentar. Llàstima que no n'hi hagués un grapat més com ell.
