El malaguanyat

D'entrada, espanta començar una novel·la sense punts i a part, sense paràgrafs i sense capítols. Dóna la sensació d'enfrontar-se a una obra espessa de difícil lectura. Doncs no és veritat; ens trobem davant d'una narració profundament addictiva que, en poc més de 130 pàgines, evoca les reflexiones del protagonista en un marge curt de temps, això sí, tota ella a un ritme trepidant que –constantment– es manté emfatitzat per les contínues repeticions que ens martellegen les temples. Una tècnica arriscada que l'autor ha sabut aplicar obtenint-ne uns resultats senzillament extraordinaris.

Thomas Bernhard (Heerlen, Països Baixos, 1931 - Gmunden, Àustria, 1989) va ser un escriptor que es va dedicar sobretot a la poesia, a la narrativa i al teatre. Se'l considera l'escriptor austríac més important de la segona meitat del segle XX tot i els seus punts de vista extremadament àcids i crítics amb el seu propi país. Alguns, fins i tot,  l'arribaren a acusar de tacar la reputació d'Àustria i de ser un autèntic Nestbeschmutzer (algú que embruta el seu propi niu).

Com que coneixia profundament l'Acadèmia de Música de Viena i el Mozarteum de Salzburg ja que hi havia estudiat entre els anys 1951 i 1957, no li va costar gaire trobar l'oportuna inspiració per escriure Der Untergeher (El malaguanyat. 1983), una novel·la curta, només amb punt i seguits, que descriu el trasbals que provoca el virtuosisme de Glenn Gould en dos joves estudiants austríacs que deixideixen abandonar els seus estudis al comprovar que mai serien capaços d'emular el cèlebre pianista canadenc. El mal d'Stendhal, en aquest cas aplicat al camp musical, que provoca Gould sobretot amb les magistrals interpretacions de les Variacions Goldberg provoca l'abandonament de Wertheimer i el narrador, ambdos llencen la tovallola quan s'enfronten a la genialitat insuperable.
 

Si, fa vint-i-vuit anys, Wertheimer no hagués passat per davant de l’aula trenta-tres del primer pis del Mozarteum exactament a les quatre de la tarda, me’n recordo molt bé, vint-i-vuit anys després no s’hauria penjat a Zizers, Chur, vaig pensar. La fatalitat de Wertheimer va ser precisament passar per davant de l’aula trenta-tres del Mozarteum, on Glenn Gould tocava l’anomenada Ària. Wertheimer m’explicà la seva experiència i em va dir que, quan va sentir tocar Glenn, es va quedar palplantat davant l’aula trenta-tres fins al final de l’Ària. Aleshores vaig comprendre què és un xoc, pensava ara.

  
Gairebé tot el relat està construït amb les reflexions que venen al cap del narrador –després d'assistir a l'enterrament del seu amic– mentre espera que l'encarregada d'un hostal l'atengui. I no deixa de pensar en el fet més traumàtic de les seves vides: la coneixença del músic canadenc Glenn Gould. Es pregunta de quina manera la genialitat i el virtuosisme de Gould els va eclipsar fins al punt d'obligar-los a abandonar les seves carreres i dedicar-se a altres activitats. També es qüestiona si la prematura mort del canadenc va desencadenar el posterior suïcidi del seu amic Wertheimer. Pensaments permanentment impregnats d'un fatalisme rotund que són un reflexe fidel de la visió constantment pessimista de l'autor, només matisada per la profunda devoció que sentia davant l'immens talent de Glenn Gould i davant de la magistral interpretació que va fer de les Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach.

Bartleby, l'escrivent

Sens dubte, Moby Dick és una obra tan colossal que només pot haver estat creada per un escriptor gegantí que –paradoxalment– va morir completament oblidat. No va ser fins el segle XX quan va començar a revaloritzar-se la seva figura fins arribar a convertir-se en un dels referents de la literatura nord-americana i universal.

Dos anys després d'haver publicat la seva obra cabdal, Herman Melville va escriure una novel·la curta, o conte llarg, que va titular Bartleby, the Scrivener (Bartleby, l'escrivent, 1853). En ella se'ns expliquen les vivències d'un advocat novaiorquès que té un petit despatx a Wall Street amb quatre empleats: tres copistes (Dindi, Grapes i Bartleby) i un mosso (Gengibre). Un dels més eficients, el solitari i misteriós Bartleby, destaca per la seva minuciositat i excel·lència fins que un dia, davant un encàrrec del seu cap, respon amb la frase que –des d'ara– repetirà constantment: Preferiria no fer-ho. A partir d'aleshores el copista insubmís rebutja totes les opcions que se li presenten i s'endinsa en un túnel de tràgic final.

Per a un ésser sensible, la pietat es tradueix no pas poques vegades en dolor. I quan, per fi, es comprèn que aquesta pietat no pot conduir a un auxili eficaç, el seny exigeix a l'ànima que se'n desprengui. El que vaig veure aquell matí em va persuadir que l'escrivent era víctima d'un trastorn innat i incurable. Jo podia fer almoina al seu cos, però no era el cos que l'adoloria; era l'ànima la que patia, i l'ànima jo no podia abastar-la.

Melville ens explica com el narrador, l'amo del bufet d'advocats, assisteix amb perplexitat als canvis d'actitud de l'escrivent, provocant-li sentiments molt contraposats que van des de la indignació fins la pietat, passant per la compassió i la repulsió. Malgrat tot, malauradament, la seva passivitat serà decisiva en la resolució del procés.

Si bé ens pot semblar una novel·la senzilla i lleugera, Bartleby, l'escrivent és un relat de difícil interpretació. Molts crítics hi veuen una evident influència dels transcendentalistes Henry David Thoreau i Nathaniel Hawthorne i del simbolisme autodestructiu de Franz Kafka, però –inevitablement– alguns també tracen un paral·lelisme entre el capità Ahab de Moby Dick i el propi escrivent, ja que són dues mostres palpables de la tossuderia elevada a la màxima expressió.

Leviatan o la balena

Quan un s'ha refet de la densa lectura de Moby Dick no li queda més remei que aprofundir en l'estudi de les balenes, aquests desconeguts cetacis que han captivat a mitja humanitat i que –finalment– han aconseguit poder viure en pau sense veure's amenaçats per la cobdícia dels éssers humans. Vaig estar de sort, doncs aviat m'arribà la notícia de l'existència d'un autor anglès que havia escrit una de les obres més belles de les que mai s'han dedicat a aquests fascinants mamífers: Leviatan o la balena.

Philip Hoare (Southampton, 1958) és un escriptor anglès que, des de la seva infantesa, viu obsessionat amb les balenes. Tot va sorgir arrel d'una visita que va fer al Museu d'Història Natural de Londres on va poder admirar una gegantina maqueta d'una balena blava. Des de llavors ha dedicat part de la seva vida a l'estudi d'aquests animals i ha viatjat per tot el món per tal de veure'ls i poder nedar al seu costat. Amb Leviatan o la balena va guanyar, l'any 2009, el premi BBC Samuel Johnson al millor llibre de no ficció. Recentment acaba de publicar The Sea Inside que l'editorial barcelonina Ático de los libros ha traduït com El mar interior.

Ens trobem davant un autèntic compendi balener que inclou diversos apartats relacionats amb el món dels cetacis. L'autor comença exposant la seva íntima relació amb l'aigua que s'inicia un dia abans de néixer –quan la seva mare va entrar dins un submarí i immediatament va sentir els dolors del part– i perdura durant tota la seva vida fins a convertir-se en una autèntica obsessió pel mar. Això l'inclina a explorar les tempestuoses relacions que han mantingut balenes i homes durant tota la història i visita les zones baleneres més llegendàries: New Bedford, Nantucket i Cape Cod (Massachusetts, EUA) i les illes Azores (Portugal). També s'esmerça en descriure convenientment el Museu d'Història Natural de Londres, el Museu Marítim de Hull, el Museu Balener de New Bedford i les restes d'un esquelet de balena que encara es conserven a la residència Burton Constable Hall, prop de Hull. Més tard també es fa ressò d'una visita al port de Mystic (Iowa, EUA) on es conserva l'últim vaixell balener de fusta nordamericà, el Charles W. Morgan.

La vida i l'obra de Herman Melville ocupa bona part del llibre. Hoare recull totes les influències que va rebre l'escriptor novaiorquès a l'hora d'escriure Moby Dick, remarcant com a font d'inspiració i documentació la Història natural del catxalot (1839) de Thomas Beale. També descriu la relació d'admiració i amistat amb el seu veí, l'eminent Nathaniel Hawthorne, autor de la famosa novel·la La lletra escarlata (1850), a qui Melville dedica la seva obra més emblemàtica amb les paraules següents: Com a mostra de la meva admiració per la seva genialitat, aquest llibre està dedicat a Nathaniel Hawthorne.

Una tarda vaig veure unes seixanta o setanta balenes reunides en un cercle d'uns cinc quilòmetres al voltant del nostre vaixell, semblava una fortalesa de dolls de vapor i greix de balena, cada grup estava format per cinc o sis animals i hi havia una desena de grups, cadascun envoltat per un núvol de gavines cridaneres. Algunes balenes estaven utilitzant una tècnica que només s’ha vist a les balenes del golf de Maine: dobleguen el seu cos, llancen les seves cues contra la superfície i colpegen els peixos fins atordir-los, llavors se’ls mengen. És com si explotés l’oceà: la nostra minúscula nau no era res en comparació amb l’espectacle al que assistíem, una representació amb la seva pròpia banda sonora, la simfonia dels cetacis, que sorgien i queien seguint un ritme de bellesa inconscient, i que reverberava una i altra vegada en arpegis d'aletes i tendons i gorges inflades, tan juntes que hom temia que s’expulsessin mútuament de l'aigua en els seus agosarats esforços per alimentar-se.

L'autor també s'esforça en explicar-nos les característiques morfològiques i fisiològiques dels cetacis i n'estableix una classificació que ens permet posicionar totes les varietats. Més endavant s'atura uns instants per descriure'ns els processos de captura i els mitjans tecnològics que feien servir els baleners al llarg dels anys. Finalment, justifica la presa de decisions de la comunitat internacional que, gràcies als esforços d'organitzacions ecologistes, han aconseguit prohibir la captura –i amb ella l'extinció– d'aquests espectaculars mamífers. Philip Hoare culmina el darrer capítol del llibre amb la cristal·lització dels seus somnis: poder nedar a l'Atlàntic envoltat de balenes, sense cap temor i amb la satisfacció d'estar a tocar d'aquests éssers que l'han anat fascinant durant tota la seva vida.

Tot plegat conforma un text molt poderós que serveix per complementar a bastament la llegendària obra de Melville, enriquint-la i posant-la al dia. Malgrat tot mai podrà aspirar a substituir-la.