El dia 24 de novembre, el programa Via Llibre del Canal 33 es va fer ressò del centenari del naixement de l'escriptor i periodista manresà Joaquim Amat-Piniella. En aquest espai es recollia el testimoni de l'historiador Joaquim Aloy que, textualment, afirmava: Som uns desagraïts. Tenim una personalitat extraordinària que és Joaquim Amat-Piniella. Tenim una obra excepcional que és K. L. Reich. En qualsevol altre país aquesta persona i aquesta obra serien homenatjats, serien coneguts, serien traduïts a molts idiomes. A Catalunya no valorem el que tenim. No valorem a una persona d'aquesta talla i, realment, d'aquesta integritat moral. I és una immensa injustícia, sí, és una immensa injustícia l'oblit de Joaquim Amat-Piniella i la seva obra.
Una injustícia que s'ha volgut reparar amb la commemoració del centenari del seu naixement i amb la divulgació d'una obra imprescindible. Montserrat Roig, en el seu llibre Els catalans als camps nazis, manifestava obertament: He conegut molts deportats catalans i he vist reaccions i actituds diverses davant la deportació nazi i les seves romanalles. Però foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em va saber dir del què havia significat l'infern nazi.
Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - L'Hospitalet de Llobregat, 1974) va ser un escriptor i periodista compromès amb el seu país i amb els seus ideals. Tinent de l'exèrcit republicà, després de la guerra civil hagué d'exiliar-se a França d'on va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen (Àustria) on hi va romandre més de quatre anys. A partir del 1948 s'instal·là definitivament a Barcelona i proseguí la seva activitat literària: Casino de senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966). Morí a L'Hospitalet de Llobregat, l'any 1974, a l'edat de 61 anys.
La seva obra cabdal és K.L. Reich que va escriure a Sant Julià de Lòria entre 1945 i 1946 tot i que no va poder ser publicada fins al 1963 per culpa de la censura del règim. Es tracta d'una novel·la que analitza el trajecte vital i moral d'un deportat republicà que sobreviu cinc anys en un camp de concentració nazi. El propi autor justifica la forma novel·lada del relat perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l'aventura. Després de tot el que s'ha escrit sobre els camps amb l'eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que amb actes, observacions, converses i estats d'esperit d'uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que limitant-nos a una exposició objectiva.
Si bé alguns l'havien qualificat de novel·la reportatge, d'altres –com Montserrat Roig– de novel·la èpica, finalment podem encabir-la dintre el corrent anomenat realisme històric. K.L. Reich és una al·legat contra la barbàrie, contra la por, la deshumanització i, sobretot, contra el silenci.
L’únic delicte dels milers de malaurats que foren
executats amb la més terrible de les morts, no era altra que llur
lleialtat a la República espanyola durant la nostra guerra civil. [...] Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que
eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al
feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent,
devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra
plaça que la d’un pot de cendres...
[...] El nostre mèrit és el d'haver superat l'ambient de presidi. Hem passat quatre anys entre bandits, en un clima d'egoisme desenfrenat, amb l'amenaça constant de la mort, i ens hem sabut conservar homes.
Ara, som nosaltres els responsables d'evitar-ne l'oblit.
Sovint m'he imaginat a Sergi Pàmies (París, 1960) com el tità Atlant que sempre ha de portar damunt les espatlles la feixuga càrrega del cel i la terra. Pàmies ha hagut de suportar el pes de la Història –en majúscules– per ser fill de qui és. Malgrat tot, ha sabut trobar el seu propi camí i s'ha anat convertint en un dels millors narradors contemporanis en llengua catalana. Penso que, hores d'ara, ja ha superat el nivell literari de la seva pròpia mare i prevec que l'ultrapassarà amb escreix a mesura que publiqui obra nova.
Cançons d'amor i de pluja (2013) és un recull de vint-i-sis contes (vint-i-vuit, si comptem que dos estan desdoblats) que ha publicat Quaderns Crema dins la col·lecció Mínima Minor. Es tracta d'un llibre curt, d'unes 180 pàgines, que es llegeix amb delectança i en poques hores. Com el títol avança, la majoria dels contes estan centrats en l'amor i més concretament en la fi de l'amor o en la pròpia rutina en què deriva. Una temàtica que l'autor desenvolupa descarnadament, sense misericòrdies i amb un tarannà superficialment humorístic. Els seus protagonistes són tan meticulosos que saben exactament el dia, l'hora, el minut i el lloc en què l'amor s'acaba per sempre i també les característiques meteorològiques més apropiades per sortir al carrer a la recerca d'una mirada fulminant.
La unió no sempre fa la força d'un matrimoni. Quan la cohesió ja no depèn del sexe, la convivència decau. Hi ha qui atribueix aquest fenomen a la manca de passió però, en realitat, té més a veure amb l'excés d'expectatives. Si no fos transitòria, la passió no existiria: concentra emocions que, si es repartissin de manera equitativa entre tots els dies d'una relació, tindrien la intensitat d'una pila esbravada.
Alguns contes observen un to decididament autobiogràfic, amb referències familiars que l'autor comença a desvetllar sense pudor. És un exercici que transita per la fina línia que separa la ficció de la realitat però que ajuda a confeccionar una armadura més consistent. Jo destacaria el conte titulat El nínxol ja que després d'una introducció històrica del llinatge patern i d'un agosarat exercici del si no fos, culmina el relat amb una rotunda proclama amorosa que ens apropa a un autor menys distant del que semblava.
En un dels relats, un escriptor ha d'elegir els deu millors contes del segle XX. Decideix que el criteri sigui la memòria malgrat l'envelliment prematur que pot afectar a part de la tria. Dels 26 (o 28) contes d'aquest llibre jo en destaco cinc: Joan Manuel Serrat, La clau del son, Tercera cançó, El nínxol i La posteritat. En aquest cas jo jugo amb aventatge doncs els contes encara no han tingut temps d'envellir prematurament.
Torna Murakami amb una novel·la intimista que segueix explorant el costat
més vulnerable de la condició humana. Amb una escriptura tan planera com
efectiva, ens introdueix en una absorbent història que agrairíem poder
llegir d'una sola tirada si disposéssim del temps adequat. Només
lamentem que se'ns acabi tan aviat i que hàgim d'esperar molts més dies
per tornar a gaudir del fascinant món literari d'aquest gran escriptor japonès.
Tsukuru Tazaki forma part d'una colla de cinc companys, tres nois i dues
noies, fonamentada en una ferma relació d'amistat i companyonia. És un grup
molt sòlid que omple les necessitats vitals de cada membre fins el punt que els interessos individuals resten subordinats a la dinàmica del col·lectiva. Quan –de sobte– Tsukuru és expulsat del grup, sense cap
raó aparent, aquest s'endinsa en una espiral depressiva que l'acosta a
les portes de la mort. Setze anys després, enmig d'una relació
sentimental amb una noia dos anys més gran, Tsukuru decideix anar a
visitar els seus quatre antics amics i exigir-los que li expliquin els
motius de la seva expulsió. S'iniciarà així un camí de retorn a
l'enyorada joventut que permetrà una exhaustiva mirada introspectiva a
l'interior del propi personatge.
En Tsukuru va pensar que la vida era com una partitura complicada, plena de semicorxeres i fuses i de símbols estranys, i escrita amb una notació no gens clara. Llegir-la correctament era una tasca hercúlia, i encara que la llegissis bé i que fossis capaç de traduir-la als sons correctes, això no volia dir que la gent la sabés entendre o valorar-ne el sentit, ni t'assegurava que faries feliç ningú. ¿Per que havien de ser tan complicades, les accions humanes?
Amb El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, l'escriptor de
Kyoto ens torna a acompanyar en una passejada pel seu món fantàstic, fermament
ancorat en el realisme més punyent. Sap com ningú barrejar aquests
ingredients sense enfarfegar ni descolorir qualsevol relat, esdevenint un mestre de la
mesura capaç d'occidentalitzar la societat nipona amb tota naturalitat.
Fidel als bons hàbits, segueix utilitzant una bonica banda sonora com a teló de fons; en
aquesta ocasió ha triat els Années de Pèlerinage de l'hongarès Franz
Liszt (i en versió de Lazar Berman, preferentment).
Era obligat, abans d'acabar aquest Any Espriu, dedicar algunes hores de lectura a l'il·lustre poeta de Sinera. La tria era delicada doncs ens trobàvem davant d'un autor prolífic amb una obra molt diversificada que comprenia tots els gèneres literaris i abraçava un període de 50 anys. Decididament, vaig optar per la visió de conjunt que em podia aportar aquesta biografia d'Agustí Pons, de recent aparició.
La vida de Salvador Espriu no va ser gens senzilla. Tot i pertànyer a una família benestant i ser un autèntic nen prodigi, ben aviat va topar amb l'infortuni: les malalties es van emportar a dos dels seus germans i el van deixar enllitat a ell mateix per un període de tres anys. Més tard, quan estava a punt d'incorporar-se a la Universitat com a docent, esclatà la guerra civil que posà fi a l'etapa republicana i suprimí l'autogovern català. Més endavant ell s'hi referí amb la famosa frase: Quan va acabar la guerra m'avergonyia tant de ser home que m'hauria agradat ser un pacífic gos. L'any 1940 morí el seu pare i es va veure obligat a treballar de valent perquè els seus dos germans puguéssin continuar estudiant, tot això a costa de la seva carrera literària a la qual no s'hi pogué dedicar amb plenitud.
Malgrat tot, amb el pas del temps assolí l'excel·lència. Persona escrupolosament mètodica, amb un altíssim nivell d'exigència, va lluitar aferrissadament per salvar els mots de la llengua catalana (Salvàvem els mots/de la nostra llengua/el meu poble i jo). Tret d'Israel, un breu treball d'adolescència, tota la seva producció literària està escrita en català. Gràcies a la seva voluntat de ferro, va sobreviure a una llarga i implacable dictadura que va prohibir i va intentar aniquilar el nostre idioma. Espriu es va mantenir fidel per sempre més al servei d'aquest poble.
Tot i que manifestava que era un home sense biografia, la veritat és que Salvador Espriu va liderar el panorama literari català comprès entre el 1930 i el 1985. Habitualment es mostrava com una persona tímida i afable, però era capaç de reaccionar amb serena acritud davant una crítica negativa. Això és el que va contestar a Joan Ferraté arran d'un article publicat el novembre del 1968 a Serra d'Or:
La cinquena d'aquestes causes diu així: «Tal vegada, d'una manera silenciosa i indirecta, que el seu germà, aquesta innocentíssima ànima tan sorprenentment bessona de la visceral i força erudita sor Isabel de Villena, amb els seus exhaustius coneixements de Catul, del vers anglès, de la prosa francesa, de l'estructuralisme i del polonès (per a l'entusiasta embadocament del Molas), de la matemàtica postquàntica, dels talasocardancioafrodisíacoovariacollono-purgaciopornoterroartísticorenocoetilodisbauxionismes (he sentit dir que és només un simple tímid sexual i, per torna, impotent, però no ho comento de cap de les maneres, perquè el món i la gent són, és ben sabut, calumniosos i perversíssims) i del que en poesia és per a les noies divertit, és l'únic poeta vàlid del país i àdhuc de l'estranger [...}»
Com hem esmentat abans, Salvador Espriu va conrear tots els gèneres literaris però amb especial dedicació per la poesia (Les Cançons d'Ariadna, Cementiri de Sinera i La Pell de Brau) i el teatre (Fedra, Antígona i Primera Història d'Esther). El seu món particular està farcit de simbologia on la mort hi és omnipresent i on s'hi nota la influència de la càbala jueva i del món clàssic grecoromà. També dedica molta atenció al seu entorn més immediat, com al Jardí dels Cinc Arbres de la casa pairal de Arenys de Mar i la pròpia ciutat que anomena Sinera.
La seva literatura no és gens fàcil i requereix una elevada dosi de paciència, concentració, documentació i perseverància per poder-la anar seguint amb majors o menors entrebancs. Aquesta és la raó per la qual l'obra espriuana no sigui més popular tot i que cantants com Raimon i directors de teatre com Ricard Salvat han contribuït molt a divulgar-la. Fins la fi dels seus dies a Espriu se li demanava insistentment una novel·la, una gran novel·la que culminés la seva vertent prosista i omplís un buit que encara mancava cobrir dins la narrativa catalana; ell ho tenia clar i s'ho anava planificant, però no hi va ser a temps. Morí a Barcelona el 22 de febrer del 1985.
