Kafka a la platja

Tot i que el títol no m’acabava de seduir vaig emprendre la lectura de Kafka a la platja amb una raonable dosi d’esperança induïda per la lectura de Tòquio Blues i After Dark on el gran Murakami m’havia enlluernat atordidorament.

No van caldre gaires pàgines per comprovar que em trobava davant d’una esplèndida novel·la i que llegir-la em proporcionaria unes agradables estones de plaer que, en aquest cas, es veurien magnificades amb l'aparició d'un nou element que no havia descobert abans en l’autor: l’humor subtil i irònic que amara alguns dels passatges més singulars del relat.

Kafka a la platja és la història de dues vides paralel·les que s’entrecreuen en la distancia. Kafka Tamura és un noi de quinze anys que marxa de casa per descobrir-se a sí mateix. El senyor Nakato és un vellet que parla amb els gats i que és una mica totxo degut a un accident que va patir de jovenet. L’atzar els condueix a la mateixa ciutat, Takamatsu, tot i que mai arribaran a conèixer-se. L’Oshima, la senyora Saeki i l’Hoshino acompanyen els nostres personatges dotant-los d'un contrapunt que enriqueix i perfila la narració. Ens trobem davant un magistral disseny de personatges que commou i sensibilitza al lector més entregat.

Murakami continua amb la seva tendència de barrejar elements realistes i fantàstics però ho fa d’una manera tan acurada que ningú es pregunta per què un home pot parlar amb els animals o per què poden ploure sangoneres del cel ja que dins l’atmosfera que ha sabut crear hom assumeix amb naturalitat l’adveniment d’episodis tan extraordinaris.

Com sempre, no hi solen faltar referències bibliogràfiques i musicals. L’autor aprofita la història per reinterpretar la realitat i regalar-nos un seguit de reflexions que aprofitem per entendre millor el destí dels nostres protagonistes. La immersió és tan intensa que acabes el llibre amb ganes d’escoltar el Trio Arxiduc de Beethoven interpretat pel Trio del Milió de Dòlars, peça musical que l’Hoshino descobreix en un bar de Takamatsu i que l’acompanyarà fins al final de la història.

Penso que ens trobem davant un llibre genial. Per alguns, fins i tot, millor que Tòquio Blues. Jo crec que están al mateix nivel, el de l’excel·lència literaria, és clar…

El Dia D segons Antony Beevor

Perquè m’agrada molt la història, la major part dels llibres que he comprat darrerament són d’aquesta temàtica, especialment els centrats en la II Guerra Mundial. Per això, el mes de setembre vaig córrer a la llibreria a comprar El Dia D. La batalla de Normandia, del prestigiós historiador anglès Antony Beevor. D’aquest mateix autor ja havia llegit temps enrere Berlin. La caiguda: 1945, Stalingrad i Un escritor en guerra (Vassili Grossman en el Ejército Rojo, 1941-1945). Tres bones mostres d'una literatura amena en la forma i molt exigent en el contingut. Penso que el gran ressò mundial que ha assolit aquest escriptor es deu al seu bon ofici a l’hora de saber explicar amb interès i rigor alguns episodis cabdals de la història.

Al assabentar-me que Beevor publicava un nou llibre centrat en un dels fets crucials de la II Guerra Mundial, el desembarcament de Normandia i la corresponent ofensiva per l'alliberament de París, vaig decidir llegir-lo tan bon punt sortís de la impremta, sense esperar edicions de butxaca més econòmiques ni embrancar-me en altres lectures paral·leles. Així ho vaig fer i, aquesta vegada, he de reconèixer que no n’he quedat tan satisfet. M’ha embargat una sensació agredolça doncs hi he trobat força fragments memorables però molts elements irrellevants, fins i tot repetitius i poc estimulants.

M’ha costat poder-lo acabar. L’autor hi aboca una quantitat tan gran de noms (militars, cossos dels exèrcits, armes, localitzacions…) que si no ets un expert en el tema se’t fan difícils d’assimilar. Potser l’hauria d’haver llegit amb un mapa al davant, però és que constantment l’hauria d’haver consultat i la lectura tampoc hagués resultat massa fluida. En certa mesura puc dir que és un llibre ferregós, dur de pair, que t’exigeix una concentració constant i que, a canvi, t’ofereix pocs moments de plaer. La crònica diària de tot el que va passar entre el 6 de juny i el 25 d’agost del 1944 es converteix en un relat enciclopèdic que, en aquest cas, crec que no acaba d’estar ben resolt i que et tempta constantment en abandonar-lo. Cal fer un bon esforç per no defallir en l’intent i acabar les 655 pàgines en el millor estat d’ànim possible.

Però també destacaria certs aspectes molt positius del treball. El millor de tot és la gran quantitat de cites textuals recollides de la correspondència dels soldats durant la guerra. No són testimonis a posteriori, ni records de batalletes, sinó l’expressió dels sentiments i dels anhels en temps real. En aquest sentit les aportacions són abundants i denoten un intens treball d’investigació i documentació. També és important la constatació que l’autor fa del patiment de la població civil francesa durant aquests dos mesos i escaig de lluita. Moltes ciutats normandes van quedar absolutament destruïdes i hi van perdre la vida més persones que en els bombardejos alemanys sobre Londres i Anglaterra. Era de justícia incidir sobre un dels temes que, potser, havien passat més desapercebuts quan es narrava aquest episodi vital que comportà la definitiva caiguda del III Reich alemany.

Pel que es publica als mitjans de comunicació aquest llibre ha encapçalat la llista dels més venuts durant moltes setmanes. És a dir, molta gent l’ha comprat, potser atrets pel nom de l’autor o per la temàtica que desenvolupa. A mi m’agradaria saber quin tant per cent dels compradors l’han acabat i quina ha estat la seva opinió final. Ho veig difícil però no impossible…

Leonard Cohen i Luis Eduardo Aute

En poc menys de dos mesos he tingut la sort de poder assistir a dos concerts excepcionals: el dia 21 de setembre, al Palau Sant Jordi, Leonard Cohen i el 14 de novembre, al Teatre Kursaal, Luis Eduardo Aute. Dos dels millors cantautors que he anat seguint durant bona part de la meva vida i que m’han regalat, amb la seva música i poesia, moments meravellosos. Dos interprèts que, allunyats dels paràmetres estrictament comercials, han sabut guanyar-se un lloc d’honor en el panorama cultural contemporani.

Com que em vaig decidir massa tard, el seient del Palau Sant Jordi no era el més adequat però, tot i així, puc afirmar que el concert de Leonard Cohen ha estat un dels més emotius que recordo. Se’m va posar la pell de gallina quan va aparèixer en escena i el públic el va rebre amb una ovació atronadora. Feia pocs dies que havia tingut un defalliment dalt l’escenari i els espectadors encara estaven més sensibilitzats. Recordo la cara de la gent que, amb satisfacció i entusiasme, donava la benvinguda a un home d’aparença fràgil que no va poder dissimular l’emoció i la gratitud que aquell moment li provocava. Vestit informalment, amb americana però sense corbata, un barret al cap li donava un toc personalíssim.

Va demostrar que, malgrat l’ensurt valencià, estava en plena forma. Moltes cançons les interpretava agenollat per posar-se al nivell del guitarrista i s’aixecava amb lleugeresa i agilitat. Fins i tot rematava alguna de les seves peces amb uns saltirons que feien les delícies dels assistents. L’escenografia era molt senzilla, només jugava amb una correcta il·luminació i amb dues pantalles gegants que servien per poder-lo veure millor els que estavem més allunyats de l’escenari. L’acompanyaven, als cors, tres cantants de veu prodigiosa i sis músics de primera divisió.

Leonard Cohen va ser molt generós amb l’entregat públic que l’acompanyava. Va interpretar una gran quantitat de cançons i va oferir un espectacle de gairebé tres hores de duració, pausa inclosa. No cal dir que la gent va vibrar de valent sobretot com començaren les primeres notes dels seus temes més emblemàtics: Suzanne, Take this Waltz, I’m Your Man, First We Take Manhattan, Dance Me to the End of Love, Hallelujah… El públic també va cantar al seu ídol ja que l’acte coincidia amb el seu 75è aniversari i no van faltar les notes del Happy Birthday to You per arrodonir la diada.

Luis Eduardo Aute també ens va oferir un concert molt generós: tres hores seguides de cançons sense cap mena d’interrupció. Ens va sorprendre amb una presentació en un correctíssim català i ens digué que feia més de disset anys que no actuava a Manresa. L’escenografia que l’acompanyava també era molt simple, amb una il·luminació suficient i uns efectes de fum que li serviren per difuminar l’ambientació. Estava acompanyat per tres músics amb ofici que cobriren amb excel·lència les necessitats artístiques de l’espectacle.

A mi em va sorprendre força. M’esperava un personatge més introvertit, més tímid, més transcendent. I no va ser així, Aute es va comportar com un gran comunicador. Es notava que es trobava a gust dalt l’escenari i ens va delectar amb unes precioses introduccions que ell anomenava prehistòries de les històries. No va deixar mai de banda la vessant humorística però també va saber ser molt crític i punyent davant la realitat política i cultural del moment.

El públic va respondre també amb gratitud i el va acomiadar amb una entusiasta ovació quan, després d’una magistral interpretació de Al alba, va posar punt i final a una vetllada fabulosa.

Brussel·les i Bruges, olor de xocolata

Tot i que mai m’havia atret visitar Bèlgica, vam aprofitar el llarg cap de setmana del Pilar per visitar Brusel·les i Bruges. La clau va ser trobar dos vols amb horari perfecte: sortida de Barcelona a primera hora del matí de dissabte i tornada de Brusel·les a darrera hora del vespre de dilluns. És a dir, tres dies sencers que facilitaven la decisió que, per altra banda, no va ser gaire meditada.

Calia trobar un hotel ben situat, molt a prop d’una boca de metro i d’una estació de tren, per optimitzar les hores al màxim. Això no va ser massa difícil doncs l’oferta és bona i l’elecció va ser molt ràpida. Vam decidir reservar el diumenge per desplaçar-nos a Bruges i dedicar el dissabte i el dilluns a conèixer la capital. Penso que els resultats van ser molt satisfactoris tot i que les previsions meteoròlogiques que havíem consultat abans de marxar no eren massa engrescadores. La pluja i els núvols ens van acompanyar intermitentment però no ens van privar de veure tot allò que ens havíem proposat. Això sí, anàvem ben preparats.

Em va sorprendre Brusel·les. No m’esperava la gran quantitat de punts d’interès dignes de conèixer. Per sobre de tot he de remarcar la bellesa de la Grand’ Place. Per a mi, i també per a Víctor Hugo, la plaça més bonica del món. La presideix l’Hôtel de Ville, una joia gòtica del segle XV que sorprèn per la seva asimetria. Davant per davant hi ha la Maison du Roi d’estil neogòtic i avui reconvertida en Museu de la Ciutat. A un lateral hi trobem la Maison des Ducs de Brabant, resultat de la unió de set edificis separats darrera una mateixa façana monumental que data del segle XVIII. Completant l’espai hi trobem les 27 cases gremials, molt riques en ormanentació i d’una extraordinària bellesa. El conjunt va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Però si la pròpia plaça és impressionant el seu entorn no es queda enrera. Al sud-oest hi trobem el Manneken Pis, una estàtua de bronze de 50 ctms d’altura que s’ha convertit en el símbol de la ciutat. Més al nord hi podem veure la seva rèplica, la Jeanneke Pis, versió femenina de la famosa font que va ser inaugurada només fa 20 anys. Envoltant ambdós indrets hi trobem una munió de carrers estrets plens de gent, restaurants i botigues, amb una olor que t’acompanya durant tot el recorregut: l’agradable olor de la xocolata. I és que els belgues són uns mestres en l’art de la xocolateria. Gaudeixen de les marques de més renom internacional i, segons ens van comentar, no són capaços de posar-se d’acord en elegir la millor: Godiva, Leonidas, Neuhaus o potser Corné Port Royal.

Als afores de la ciutat vam pujar a l’Atomium, un monument de 102 metres d’altura que representa un cristall de ferro amb 9 esferes que simulen els àtoms. Va ser construït l’any 1958 amb motiu de la Fira Mundial. Des de dalt hom pot gaudir d’una bonica panoràmica de l’Estadi de Heysel, la Brussels-Expo i el parc Mini-Europe. Més tard, també lluny del centre urbà, vam visitar la zona que acull les institucions europees: el Parlament i la seu de la Comissió. En aquest cas no vam estar de sort doncs només fan dues visites guiades al dia i no vam arribar a temps. Només hi havia la possibilitat d'accedir-hi si ens convidava un parlamentari però disposàvem de poc temps i ho vam deixar per una propera ocasió. De totes maneres cal dir que la zona no és massa interessant, es tracta d’edificis moderns amb uns entorns poc cuidats, constantment en obres i sense massa atractius paisatgístics. Només salvem el Parc del Cinquantenari amb l’Arc de Triomf de protagonista.

Des de l’any 1991 Brussel·les ha afegit un nou atractiu a la seva oferta cultural: la ruta del còmic. Per tota la ciutat, 39 dibuixants han omplert de color la vida ciutadana. Amb l’ajuda d’un mapa en vam endinsar seguint pistes màgiques per descobrir racons més enllà de les conegudes rutes turístiques. Entre les parets, a les cantonades o dalt d’alguna finestra hi vam trobar personatges que en saludaven al nostre pas. És l’homenatge que la ciutat ret al còmic i que a nosaltres ens obsequià amb una lúdica passejada que serví per acostar-nos al cor dels brusel·lesos.

El diumenge vam agafar el tren per anar a Bruges. Es tracta d’un petit trajecte de menys d’una hora de durada que ens transporta a un immens parc temàtic medieval habitat. Ens van dir que Bruges ha estat capaç de conservar el seu encant per tres raons bàsiques: poca incidència de la revolució industrial, renúncia a la construcció de l’estació de tren al centre de la ciutat i no disposar d’universitat. La veritat és que la vila està impecablement neta i cuidada, però hem de pensar que la seva economia depèn exclusivament del turisme i els hi convé mantenir la seva font de riquesa.

El cor de Bruges es troba al Grote Markt o Plaça Major, envoltada d’esplèndides façanes com les del Palau Provincial, el Saló dels Teixits o De Lakenhalle i l' imponent monument conegut com Le Beffroi, el més destacat de la ciutat. Després de pujar 366 esglaons a través d’una estreta escala de cargol, una vista excepcional ens recompensà de l’esforç. Pocs metres a l’est hi vam trobar la Plaça del Burg amb la Basílica de la Santa Sang, del segle XII, que custodia la relíquia de la Santa Sang de Jesucrist. A la mateixa plaça s’hi troba l’Ajuntament i el Museu de Bruges.

La plaça Jan Van Eyck ens van recordar una de les escenes més famoses de la pel·lícula Escondidos en Brujas (In Bruges, 2008), un film d’enorme qualitat que, al mateix temps, s’ha convertit en un eficient reclam publicitari d’aquesta pintoresca ciutat de Flandes. La resta de la vila està conformada per un reguitzell d’edificis, canals, parcs, escultures, esglésies, museus, restaurants i botigues on hi vam tornar a sentir la delectable i penetrant olor de xocolata que tant havíem sentit a Brusel·les. Evidentment, vam acabar l’escapada emportant-nos mostres d’aquestes dolces delícies cap a casa per saborejar-les tranquil·lament i poder reviure les olors dels paisatges que ens havien acollit durant aquests tres fantàstics dies.

Olof Palme, els darrers minuts

La nit del 28 de febrer del 1986, a la ciutat d’Estocolm, el primer ministre suec Olof Palme va anar, amb la seva dona i el seu fill Mårten, al cinema Grand a veure la pel·lícula Bröderna Mozart (Els germans Mozart, 1986). A la sortida del local, el matrimoni es va acomiadar del seu fill i van emprendre a peu, sense escorta, el camí de retorn a casa. Pocs minuts després, exactament a les 23:21 hores, a la cantonada dels carrers Sveavägen i Tunnelgatan, davant la botiga Dekorima -avui Kreatima-, un individu els va disparar per l’esquena causant la mort al primer ministre i ferides lleus a la seva esposa Lisbeth.


L’assassinat va commocionar al pacífic poble suec. Estocolm es convertí de sobte en una ciutat silenciosa, plena de dolor i d’incomprensió que va sortir massivament al carrer per donar l’últim adéu al seu líder el dia 15 de març. Les restes de Palme reposen al petit cementiri que hi ha al costat de l’església Adolf Fredriks, a pocs metres del lloc del crim. En una humil tomba hi destaca una roca granítica amb la seva signatura gravada al foc. Mai hi solen faltar flors i visites.

Recordo que una de les primeres imatges d’Olof Palme que més em va impactar va ser la coneguda fotografia, captada el 3 d’octubre del 1975, que el mostrava passejant pels carrers d’Estocolm amb una guardiola i un gran cartell al pit amb la inscripció För Spaniens Frihet (Per a la llibertat d’Espanya), justament sis dies després de les cinc darreres execucions de la dictadura. Enmig d’una allau de protestes internacionals en contra del règim franquista, l’actitud del primer ministre suec es va convertir en una al·legoria de l’esperança.


Olof Palme va ser un dels impulsor de l’estat del benestar. Va treballar tenaçment en defensa de la sobirania dels països petits, de la solidaritat i del desarmament internacional. En ell hi convergien dues visions complementàries: la del polític nacional preocupat per la igualtat social i la del polític internacional preocupat per la pau mundial. Certament, va ser un dels dirigents més carismàtics del segle XX.

Aprofitant l’estada a Estocolm era obligatori retre-li un petit homenatge. Repetir el recorregut que va fer durant els seus darrers minuts de vida va servir per recordar-lo amb admiració, emoció i agraïment. Mai oblidarem l’home que ens va permetre albirar la llum al final del túnel.


Avui, 23 anys després, el crim segueix sense resoldre’s. Al lloc dels fets, una senzilla placa amb la inscripció På denna plats mördades Sveriges Statsminister Olof Palme den 28 februari 1986 recorda el trist magnicidi.

A la recerca d'en Mikael Blomkvist

Va ser una casualitat. Mesos abans d’acabar la trilogia de Stieg Larsson ja havíem decidit anar de vacances a Escandinàvia. Després, un cop llegida, a la ciutat d’Estocolm li havíem d’afegir nous centres d’interès. Li havíem de sumar el Tour Millennium.

El propi Museu de la Ciutat (Stockolms Stadsmuseum) organitza el Millenniumvandringar, visites guiades en diversos idiomes als indrets més esmentats en els tres llibres. Per raons horàries això ens va ser impossible, calia doncs fer un minitour i recòrrer els llocs més emblemàtics al nostre aire. Partíem amb avantatge, estàvem allotjats en un hotel molt a prop de Slussen i això ens possibilitava fer gairebé tot el recorregut a peu per la illa de Södermalm.


El barri Södermalm és una de les grans illes d’Estocolm. Söder ha estat tradicionalment una zona de treballadors que darrerament s’ha anat reconvertit en una barriada bohèmia i moderna. Hi trobem nombroses tavernes, cafès i botigues de moda. Molts artistes i celebritats hi han traslladat la seva residència. És el barri on es desenvolupa la major part de l’acció.

Vam començar amb la seu de la revista Millennium a la cruïlla dels carrers Götgatan i Hökens Gata, justament damunt dels locals de Greenpeace. Després vam passar pel Mellqvist Kaffebar, al carrer Hornsgatan. Aquest és el lloc on en Blomkvist solia anar a menjar. Aquest bar era també l’habitual de Stieg Larsson quan la redacció de la revista Expo es trobava en el mateix edifici.


Molt a prop hi trobem el carrer Lundagatan on viva la Lisbeth Salander en un pis molt humil que va heretar de la seva mare. Tot i que la novel·la no especifica el lloc exacte, atenent les imatges de la pel·lícula de Niels Arden Oplev, hom pot situar-lo aproximadament al davant de la parada d’autobús. Al capdavall del carrer s’hi troba el Högalidsparken amb la bonica silueta de l’església Högalidskyrkan al centre.

Stieg Larsson situa la vivenda del protagonista, Mikael Blomkvist, en un àtic del número 1 del carrer Bellmansgatan. Ens va costar una mica trobar-lo ja que la zona és un pèl laberíntica. Però finalment, al costat de Maria Hissen, hi vam trobar la famosa passarel·la d’entrada. Es tracta d’un edifici senyorial amb vistes espectaculars sobre la ciutat. Però com que és un habitatge privat i no es pot visitar ens vam haver de conformar amb les boniques panoràmiques d’Estocolm que s’obtenen des del mirador de Monteliusvägen, molt a prop de Bellmansgatan. Al mateix carrer hi vam veure el bar The Bishops Arms, molt esmentat en la trilogia.


Al número 9 del carrer Fiskargatan vam veure el luxós apartament que va comprar Lisbeth Salander per mantenir-se en l’anonimat. La novel·la l’ubica en el darrer pis de l’edifici i és grandiós espai de 21 habitacions i 350 m2. Gairebé al costat hi trobem la plaça de Mosebacke amb l’estàtua Les germanes de Nils Sjögren Systrarna i el teatre Södra, també escenaris de Millennium.

No vam tenir més temps per seguir altres localitzacions però em sembla que vam recòrrer les més carismàtiques. De totes maneres, sobta una mica fer un recorregut per escenaris de ficció però és que l’obra d’en Larsson enganxa i quan l’acabes en vols més. Ara, un cop vistos al natural, caldria fer una nova relectura de la trilogia. Segur que aconseguiríem una més bona immersió en el seu univers literari. Però hi ha tantes coses per llegir…

Agost a Escandinàvia (II)

La capital de Noruega és una ciutat mitjana situada a la riba del fiord d’Oslo i envoltada per muntanyes curulles de vegetació. L’hem visitada en ple procès de transformació ja que tenen el port una mica mal endreçat, els contenidors i les grues de l’activitat portuària es barregen amb els edificis singulars fent malbé una panoràmica que hauria de ser molt més atractiva. Hi estan treballant i, de segur, d’aquí uns quants anys la millora serà tangible.


Les dimensions de la ciutat permeten visitar-la a peu tot i la gran quantitat d’espais a l’aire lliure i les nombroses vivendes disseminades a l’entorn d’un preciós paratge natural. Aker Brygge és l’indret més concorregut d’Oslo, es tracta d’un front marítim ple de vaixells esportius, un modern complex de restaurants, pubs, centres comercials, tot de cara al mar i amb extraordinàries vistes sobre l’Ajuntament i la fortalesa d’Akershus. Val la pena passejar-s’hi amb calma per gaudir d’un escenari realment magnífic.

Em va agradar molt el Parc de Vigeland, una exposició permanent de 212 escultures de Gustav Vigeland inspirades en la vida quotidiana i evocant moments com el naixement, la infància, l’adolescència, la maduresa, la familia, la vellesa i la mort. El parc està dividit en cinc àrees on hi destaca el Monolit, una plataforma octogonal de 17 m d’altura adornada amb 121 figures humanes nues entrellaçades. L’escultura més famosa és el Sinnataggen, el Nen enfadat, que s’ha convertit en un dels símbols d’Oslo.

Vam visitar quatre museus: la Galeria Nacional, on admiràrem el famosíssim quadre El crit d’Edvard Munch; el Vikingskipshuset, una mostra dels vaixells víkings més ben conservats del món; el Frammuseet, on s’hi exposa la nau Fram utilitzada en tres grans expedicions polars i el Norsk Folkemuseum, amb la meravellosa església de fusta de Gol.

Durant l’estada a Oslo vam coincidir amb la celebració del partit de futbol entre les seleccions de Noruega i Escòcia. Els carrers més cèntrics de la capital estaven plens de seguidors escocesos, tots ells ben uniformats amb els kilts, les típiques faldilles quadriculades. La nit anterior al partit es feien sentir arreu, cantant i bebent cervesa; però un cop va acabar l’encontre amb un 4-0 desfavorable, van desparèixer misteriosament…

Les vacances acabaven a Estocolm, la capital sueca. Per a mi era la part més esperada del viatge doncs, des de sempre, molt abans del fenòmen Stieg Larsson, aquesta ciutat m’havia atret especialment. I la veritat és que no em va decebre en absolut.


Estocolm, també coneguda com la Venècia del Nord, és una ciutat formada per 14 illes unides entre si mitjançant 57 ponts. La ciutat vella, Gamla Stan, ocupa la illa de Stadsholmen i està farcida de botigues de records i restaurants. Els estrets carrerons estan constantment plens de gent i l’ambient és extraordinari. A la mateixa illa hi trobem el Palau Reial, el Museu Nobel i la Storkyrkan, la catedral que l’any vinent acollirà el casament de la princesa Victòria.

Mes al nord, Norrmalm és el centre comercial d'Estocolm. Hi ha una gran quantitat de moderns edificis comercials concentrats al voltant de la Sergels Torg, una plaça presidida per una font amb l'escultura Kristallvertikalaccent, un disseny en vidre d’Edvin Öhrström, de 37 m d’altura. Molt a prop hi trobem el carrer Sveavågen on va ser assassinat el primer ministre suec Olof Palme el 28 de febrer del 1986.

Al sudest de la illa de Kungsholmen hi trobem l’edifici més emblemàtic i fotogènic de tot Estocolm, l’Stadshuset (Ajuntament) obra de l’arquitecte Ragnar Östberg. El seu emplaçament és esplèndid i permet contemplar-lo des de qualsevol punt de la ciutat. A l’interior hi destaquen la Sala Blava i la Sala Daurada on, cada any, si celebren el sopar i el ball de gala de la cerimònia dels Premis Nobel. L'estil de l’edifici ens recorda l'arquitectura veneciana: torretes adornades amb estrelles daurades, balcons molt ben decorats, pals de fusta i estàtues.


Ens vam traslladar a la illa de Djurgården per visitar el Vasamusset. El Vasa es l’únic vaixell del segle XVII que ha sobreviscut. Amb el 95 % de la seva estructura original i més de 700 escultures tallades, és un tresor artístic i un dels monuments turístics més visitats. Per tal de garantir-ne la bona conservació, la sala està en penombra dificultant captar bones fotografies sense l’ajuda d’un trípode.

I deixo pel final la illa del sud, Södermalm, unida a Gamla Stan per Slussen. Anys enrera era un barri obrer però avui s’ha anat transformant en un de més bohemi on molts artistes i celebritats hi han traslladat la seva residència. Aquí hi vivia Stieg Larsson i és el lloc on va ambientar bona part de la seva trilogia Millennium. Degut a la seva altura, és un bon indret per captar boniques panòramiques de la ciutat, sobretot des del mirador Monteliusvägen, ben bé al costat de l’àtic de Mikael Blomkvist.

La moneda dels tres països visitats és la corona, però només tenen en comú el nom ja que els respectius valors són diferents. De totes maneres no cal ni canviar divises ja que l’euro és acceptat a tot arreu, això sí, amb el tipus de canvi arrodonit al seu favor.

Agost a Escandinàvia (I)

Després de la calorada de l’estiu passat a Grècia calia triar per les vacances d’enguany una destinació amb una meteorologia més agradable. Escandinàvia reunia aquest requisit amb el plus de paisatge, natura i cultura singular. Així doncs ens vam endinsar en el descobriment d’alguns paratges fascinants de Dinamarca, Noruega i Suècia.


La capital danesa, Copenhaguen, és una ciutat no massa gran però rica en encants. La visita als llocs més emblemàtics es pot fer a peu ja que un llarg carrer peatonal uneix la plaça de l’Ajuntament -Rhaduspladsen- amb el port, vorejant gairebé tots els centres d’interès pels forasters. La bicicleta és la gran protagonista dels carrers ja que aprofita l’orografia totalment plana del territori i les bones infraestructures viàries que s’han dotat els danesos.

Em va sorprendre gratament el Tivoli, un parc d’atraccions al bell mig de la capital. Tot i que ocupa un espai no massa extens és una zona preciosa, magistralment organitzada, que convida a passar-hi una tarda genial. No vam estar massa de sort ja que quan el vam visitar hi havia programat el concert d’Aqua -aquell grup suec que anys enrera va viure dies de glòria- i el recinte estava ple de gom a gom. Malgrat tot, la impressió va ser boníssima.

La Sireneta és l’atracció més popular de Copenhaguen. Basada en un conte d’Hans Christian Andersen (Den lille Havfrue, 1837), és una estàtua de petites dimensions que es troba a la part final del port i que obliga a fer un llarg recorregut per admirar-la. Al seu costat hi ha la Font de Gefion, l’església anglesa de Saint Alban i la moderna seu de l’empresa Maersk Line, també coneguda com l’edifici de les finestres blaves. Entre tots formen un conjunt magnífic que justifica plenament la llarga passejada.

La tercera joia de la corona és Nyhavn, l’antic port que encara manté l’aspecte original dels segles XVII i XVIII. Velles cases i vaixells de fusta configuren un paratge realment pintoresc que avui en dia s’ha convertit en una zona essencialment turística, plena de bars i restaurants.

No podíem abandonar Copenhaguen sense visitar l’antiga fàbrica de cervesa Carlsberg, una de les multinacionals més poderoses de Dinamarca. Ara, ja reconvertits en museu, aquests equipaments ens recorden de lluny a les colònies fabrils del Llobregat, amb l’empresa al centre i el grup de vivendes i serveis pels treballadors als voltants.


Vam entrar a Noruega per Bergen, la porta dels fiords. És tracta de la segona localitat més gran del país i també coneguda com la ciutat de la pluja doncs es calcula que hi plou 275 dies/any. Es tracta d’una plana envoltada per set turons al Vågen Fjord on hi destaca el barri de Bryggen, declarat patrimoni mundial per la UNESCO.

Bryggen, el moll Hanseàtic, és el racó més bonic de Bergen. Les antigues cases de fusta, acolorides amb tons vermellosos i grocs, contrasten amb el verd del paisatge arbrat. A tocar hi trobem el mercat del peix i el funicular Fløibanen que ens transporta al cim del Fløien per contemplar una majestuosa panoràmica de la ciutat, les muntanyes, els fiords i el mar.

De Bergen ens vam traslladar a Myrdal per agafar el Tren de Flåm. Amb un recorregut de tan sols 20 km salva un desnivell de 865 m per deixar-nos a la riba del Aurlandfjord, un ramal del fiord més llarg de Noruega, el Sognefjord. Durant el trajecte vam creuar el vall envoltats de cascades, glaceres, precipicis, cases típiques, cims nevats i vint túnels excavats a mà anys enrera. Vam fer una petita parada fotogràfica a Kjosfossen per captar la impressionant cascada que s’esmuny pel vessant de la muntanya i que proporciona l’energia necessària per fer funcionar el tren.

Després de fer nit a Gudvangen Fjordtell, en un edifici d’ambientació vikinga i amb sostre de vidre per contemplar les muntanyes, vam embarcar-nos per conèixer millor el Sognefjord, el més llarg (204 km) i profund (1300 m) del món. La travessa va resultar impactant, el color fosc de l’aigua, els estrets passadissos entre rocalloses muntanyes (algunes de més de 2400 m), els petits poblets a la riba del fiord, la gran quantitat de petites cascades i l’albirament d’algunes foques van complir plenament les expectatives que hi havíem dipositat. Vam fer moltes fotografies però cap d’elles és capaç de reproduir fidelment la realitat que vam contemplar a ull nu.


El canvi climàtic fa estralls arreu del món. Ho vam poder comprovar a la glacera de Briksdal on uns indicadors al propi camí d’accés van marcant els antics límits i el corresponent retrocés. A la llengua de la glacera els tons blancs de la neu es transformen en blavosos i omplen de color un extraordinari escenari. Com a Ítaca, tan important és el camí com la destinació final, tot el recorregut és francament espectacular.

Abans d’arribar a Oslo ens calia visitar la famosa església de fusta de Lom (segle XII), l’idíl·lic paratge de Skjåk i la ciutat de Lillehammer, seu dels JJOO d’Hivern del 1994. Entremig, enormes bales d’herba embolicades en plàstic començaven a presagiar les acaballes de l’estiu i la seguretat de disposar d’aliment suficient pel bestiar abans que la neu cobreixi els prats.

Larsson, l'altre triplet

No passa gaire sovint que crítica i públic es posin d'acord. El més normal és la divergència entre els entesos i els consumidors. Sol passar amb els grans blockbusters i best sellers: la massa els adora i la crítica els denigra. Per això, un fenòmen insòlit s'ha esdevingut arran la publicació de la trilogia Millennium del suec Stieg Larsson i, sense que serveixi de precedent, els uns i els altres l'han rebuda amb clamoroses mostres d'aprovació. Que jo recordi, mai una obra literària havia rebut tal grau d'unanimitat. Era, pertant, una lectura obligatòria que calia portar a terme d'immediat i així poder tenir una opinió pròpia sobre el tsunami Larsson. Durant la primera part d'aquest estiu m'he dedicat a llegir les més de 2.200 pàgines de l'esmentada trilogia i me n'he pogut formar una valoració personal que no contradiu en absolut els bons auguris que hom tenia abans de la lectura.

[Millennium 1] Els homes que no estimaven les dones. El protagonista de la trilogia, Mikael Blomkvist, ha d'investigar la desaparició -quaranta anys enrera- d'una noia de l'alta burgesia sueca. L'ajudarà el personatge més carismàtic de tota l'obra, Lisbeth Salander, una jove inadaptada però de gran intel·ligència i perspicàcia. La trama d'aquesta primera part recorda alguna de les clàssiques obres d'intriga d'Agatha Christie on s'havia de cercar un culpable entre un grup de sospitosos dins un cercle tancat. En aquest cas, Larsson transforma el cercle en una illa habitada, majoritàriament, per membres d'una mateixa familia.

[Millennium 2] La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina. Lisbeth Salander es converteix en la principal sospitosa d'un triple assassinat. Mikael Blomkvist està convençut de la seva innocència. És un relat trepidant de la cursa que emprèn el protagonista per tal de descobrir la veritat.

[Millennium 3] La reina al palau dels corrents d'aire. Mentre la Salander resta gairebé immobilitzada dins un hospital, Mikael Blomkvist haurà de moure tots els fils per descobrir la secció secreta de la Säpo i demostrar que la seva companya ha estat víctima del sistema legal suec.

Stieg Larsson estava convençut que la seva obra triomfaria, és més, tenia el propòsit d'allargar-la sis entregues més. Dissortadament no hi va ser a temps i el seu treball s'ha convertit en un llegat pòstum. Potser aquest fet tràgic també ha contribuït a magnificar la trilogia, però realment disposa de variats ingredients que poden explicar-nos aquest èxit tan aclaparador.

Destacaria el disseny de personatges, sobretot els dos protagonistes. En Mikael Blomkvist, per alguns l'alter ego de Larsson, és un periodista incansable, integre, de fermes conviccions i amb una notòria capacitat de seducció. La Lisbeth Salander és una noia d'aparença fràgil, amb un passat esfereïdor, però amb una intel·ligència extraordinària. Tots junts configuren una parella atípica però amb molt de feeling. La resta de personatges, nombrosos, també estan molt ben dibuixats i permeten una sèrie d'interaccions que propicien l'amenitat del relat.

La localització de l'argument en un país que és el paradigma de la societat del benestar també enriqueix el conjunt. Suècia, amb les seves virtuts i misèries, és el teló de fons d'un reguitzell d'episodis inquietants que mai haguerem pensat focalitzar en aquest modern i avançat país escandinau.

La trama és correcta. La intriga està ben aconseguida i hom la pot seguir amb força interès. Però jo destacaria la forma sobre el fons. La prosa del Larsson és molt efectiva, sense retòriques innecessàries i anant constantment al gra. Això sí, amb un bombardeig constant de noms i dades que són fruit del immens torrent creatiu de l'autor. Els resultats són espectaculars i demostren a bastament que es tracta d'una obra, malauradament, inacabada.

Com era d'esperar els tres llibres es traslladaran al cinema. Ja s'ha estrenat el primer i els altres dos estan en procès. He tingut la oportunitat de veure Els homes que no estimaven les dones i m'ha decebut totalment. Es tracta d'una adaptació resumida, freda i poc convincent. Una vegada més ha de quedar clar que un bon llibre és pràcticament irreproduïble cinematogràficament sense pèrdua d'intensitat i vigor. Aquest cas n'és un bon exemple... però, ben mirat, sempre podem trobar alguna excepció.

Haruki Murakami

Feia mesos que voltaven per casa tres llibres d’Haruki Murakami però jo els havia ignorat olímpicament fins que, un diumenge, al suplement dominical de La Vanguardia, vaig llegir una entrevista que li havien fet a Barcelona i, encara no sé perquè, em va captivar. Llavors vaig anar d’immediat a la prestatgeria i vaig agafar After Dark. Me’l vaig llegir en pocs dies ja que és un llibre força curt. Vaig disfrutar de la seva lectura però en volia més. Llavors vaig triar Tòquio Blues i vaig descobrir un relat excepcional que recomano absolutament a tothom.

A After Dark l’acció passa en una nit, des de les 12 fins les 7 del matí. El narrador es comporta com una càmera cinematogràfica que veu el que enfoca i fins on arriba, juga amb el zoom i permet traslladar-nos d’un escenari a l’altre instantàniament. Cada escena té la seva pròpia banda sonora ja que se’ns explicita quina melodia està sonant en cada moment. Hi domina la música anglosaxona, especialment la de coneguts compositors nord-americans.

Els protagonistes d’After Dark són joves solitaris que mantenen llargues converses en els bars mig buits de la nit japonesa. Murakami construeix històries entrelligades, sense final, que incideixen en la solitud i la lluita per la recerca de la pròpia identitat. Les descripcions són exhaustives i el resultat final és altament gratificant. Una petita obra d’art que passa xuclant.

Tòquio Blues és un monument literari. Un llibre que commou i que deixa empremta. Un llibre que, setmanes després d’haver-lo acabat, encara et ve al cap i t’emociona. Està escrit amb una sensibilitat aclaparadora que projecta a Murakami com un dels grans autors contemporanis. Aquesta sensació de plenitud que hom obté a l’acabar una bona lectura, i que no fa gaire també em va provocar Vida i destí de Grossman, són argument suficient per valorar el talent de la persona que ha estat capaç de transmetre-la.

Tòquio Blues és la narració del pas a l’adolescència a la joventut (dels 17 als 20 anys) del protagonista, Toru Watanabe, al Japó de finals dels anys 60. El camí cap a la maduresa ens arriba complementat per una sèrie de personatges, tots ells ben diferents, que configuren una amalgama de caràcters i personalitats amb un to de fatalitat inevitable.

És una obra de llarg recorregut. Va publicar-se al Japó l’any 1987 i arribà a Catalunya el 2005. Vint anys després de la seva aparició continua essent plenament vigent, un clàssic a cavall dels segles XX i XXI.

Nostàlgia del cinefòrum

Una de les activitats de la dècada dels setanta que recordo amb més nostàlgia són les sessions mensuals de cinefòrum que es portaven a terme el primer divendres de cada mes al Cinema Casal. Poder gaudir d'una bona pel·lícula amb el complement d'un interessant col·loqui moderat per un competent cinèfil ha estat un dels plaers més enyorats d'aquella època de la transició democràtica que vam viure tan intensament a casa nostra.

El cinefòrum artesenc va començar l'any 1976 amb la projecció de la pel·lícula Johnny cogió su fusil (Dalton Trumbo, 1971) que va impactar a tota la concurrència amb l'esgarrifosa història d'un soldat greument ferit i mutilat durant la I Guerra Mundial. L'èxit de la sessió inaugural va permetre acabar el primer any amb la projecció de quatre pel·lícules més. Posteriorment es van poder veure Gritos y susurros (Ingmar Bergman, 1972), Las dos inglesas y el amor (François Truffaut, 1971), Bananas (Woody Allen, 1971), Plácido (Luis G. Berlanga, 1961) i El espantapájaros (Jerry Schatzberg, 1973), entre d'altres.

En aquella època poder veure bones pel·lícules de cinema era molt més complicat que no pas ara. Encara no disposàvem d'aparells de vídeo ni de DVD i hom havia de recórrer forçosament al circuit de la distribució convencional. Al número 15 de la revista Veremall (Novembre, 1977) hi aparegué un comentari del Grup de Cinema que, textualment, deia: En un principi hi ha un programa de pel·lícules algunes de les quals són bastant acceptables, ara bé, el senyor que distribueix [...] té la paraula i esperem i intentarem que no ens passi com l'any passat que s'hagué de veure films bastant pesadets, els quals ens els van fer passar en l'últim moment dient que no en tenia cap més de disponible.

Després, amb les primeres eleccions municipals democràtiques i el retorn a la normalitat política i social, el grup va desaparèixer com tantes i tantes entitats que havien omplert de contingut la transició postfranquista.

Si el Grup de Cinema ressuscités, ara ho tindria molt més fàcil. El format DVD disposa d'un catàleg exhaustiu que permet escollir tot allò que realment interessa. Les noves tecnologies de projecció, actualment a uns preus certament assequibles, han convertit qualsevol local en una acceptable sala de cinema. Així doncs, només cal trobar un grup de persones interessades en el cinema i revifar una activitat que, penso, podria encarar una segona etapa amb raonables expectatives de reeiximent.

Durant els darrers anys, al meu entendre, una de les entitats més ben valorades ha estat el Club de Lectura que organitza periòdicament unes sessions de comentari i valoració d'un llibre prèviament seleccionat. Aquest grup ha aconseguit portar a Artés figures cabdals de la literatura i ha dinamitzat els interessos literaris d'un bon grapat d'artesencs. Aquesta iniciativa es podria traslladar al món del cinema i reunir, mensualment, a una colla d'amants del setè art a l'entorn d'una bona pel·lícula i d'una taula rodona de debat i col·loqui.

Qui s'hi apunta?

Jai Ho! Slumdog Millionaire

És la pel·lícula guanyadora dels Òscars. M'ha agradat molt i penso que el premi ha estat just. Danny Boyle ha aconseguit una petita obra mestra amb un pressupost escàs i amb uns actors totalment desconeguts, molt lluny de La playa que no va entusiasmar a ningú tot i comptar amb una megaestrella com Leonardo DiCaprio. Ara, ha après la lliçó, s'ha deixat portat pel cor i ha obtingut una alta gratificació que satisfà a tots els amants del bon cinema.
He llegit crítics que deien que Slumdog Millionaire tractava molt superficialment la realitat de l'Índia. Fins i tot alguns l'han titllat de trampós. Penso que no es tracta de cap documental ni de fer la competència als del National Geographic, és senzillament una obra de ficció que intenta transmetre emocions i bellesa. Això ho ha aconseguit a bastament. Destaco també els crèdits finals, una petita joia musical que, al ritme del Jai Ho, posen punt i final a una gran pel·lícula amb una immersió obligada al món de Bollywood. Jai Ho, Danny Boyle.

Però els Òscars d'enguany també han reflectit una bona collita cinematogràfica. Destacaria The Visitor, una obra minimalista amb un gegantí Richard Jenkins que interpreta un vell professor fastiguejat amb la rutina i que s'allibera acollint a dos joves immigrants il·legals. La pel·lícula conté una frase amb la que m'identifico completament, però no us la descobriré. Mireu-vos-la i endevineu-ho. Us la recomano ferventment.

The Wrestler (El luchador) suposa la resurrecció del gran Mickey Rourke, aquell actor que vam conèixer a Nueve semanas y media i a El corazón del Ángel. Després d'una llarga i penosa travessa pel desert, Rourke torna a demostrar les seves virtuts desplegant una interpretació prodigiosa. L'acompanya Marisa Tomei que es posa a la seva altura i justifica el seu caràcter d'actriu oscaritzada. També és una obra altament recomanable.

Kate Winslet interpreta a una dona analfabeta que s'enamora d'un jove estudiant que li llegeix els seus llibres preferits. L'arribada del III Reich a l'Alemanya dels anys trenta la converteix en una criminal de guerra que, d'una manera injusta, ha de purgar els seus pecats en una presó de postguerra. La covardia del seu jove amant, ara ja convertit en un notable advocat, omple de dramatisme uns fets consumats que només poden ser reparats per la redempció dels culpables. Basada en una novel·la de Bernhard Schlink, The Reader està dirigida amb solvència per Stephen Daldry.

La duda, amb Meryl Streep i El curioso caso de Benjamin Button, amb Brad Pitt, també s'afegeixen a la llista de pel·lícules que val la pena visualitzar. Enguany ha estat un bon any i, aquesta vegada, l'Acadèmia ha estat força encertada; fins i tot en l'espectacle de lliurament dels guardons que ens va oferir la possibilitat de veure en acció a un actor total: Hugh Jackman.