La capital danesa, Copenhaguen, és una ciutat no massa gran però rica en encants. La visita als llocs més emblemàtics es pot fer a peu ja que un llarg carrer peatonal uneix la plaça de l’Ajuntament -Rhaduspladsen- amb el port, vorejant gairebé tots els centres d’interès pels forasters. La bicicleta és la gran protagonista dels carrers ja que aprofita l’orografia totalment plana del territori i les bones infraestructures viàries que s’han dotat els danesos.
Em va sorprendre gratament el Tivoli, un parc d’atraccions al bell mig de la capital. Tot i que ocupa un espai no massa extens és una zona preciosa, magistralment organitzada, que convida a passar-hi una tarda genial. No vam estar massa de sort ja que quan el vam visitar hi havia programat el concert d’Aqua -aquell grup suec que anys enrera va viure dies de glòria- i el recinte estava ple de gom a gom. Malgrat tot, la impressió va ser boníssima.
La Sireneta és l’atracció més popular de Copenhaguen. Basada en un conte d’Hans Christian Andersen (Den lille Havfrue, 1837), és una estàtua de petites dimensions que es troba a la part final del port i que obliga a fer un llarg recorregut per admirar-la. Al seu costat hi ha la Font de Gefion, l’església anglesa de Saint Alban i la moderna seu de l’empresa Maersk Line, també coneguda com l’edifici de les finestres blaves. Entre tots formen un conjunt magnífic que justifica plenament la llarga passejada.
La tercera joia de la corona és Nyhavn, l’antic port que encara manté l’aspecte original dels segles XVII i XVIII. Velles cases i vaixells de fusta configuren un paratge realment pintoresc que avui en dia s’ha convertit en una zona essencialment turística, plena de bars i restaurants.
No podíem abandonar Copenhaguen sense visitar l’antiga fàbrica de cervesa Carlsberg, una de les multinacionals més poderoses de Dinamarca. Ara, ja reconvertits en museu, aquests equipaments ens recorden de lluny a les colònies fabrils del Llobregat, amb l’empresa al centre i el grup de vivendes i serveis pels treballadors als voltants.
Vam entrar a Noruega per Bergen, la porta dels fiords. És tracta de la segona localitat més gran del país i també coneguda com la ciutat de la pluja doncs es calcula que hi plou 275 dies/any. Es tracta d’una plana envoltada per set turons al Vågen Fjord on hi destaca el barri de Bryggen, declarat patrimoni mundial per la UNESCO.
Bryggen, el moll Hanseàtic, és el racó més bonic de Bergen. Les antigues cases de fusta, acolorides amb tons vermellosos i grocs, contrasten amb el verd del paisatge arbrat. A tocar hi trobem el mercat del peix i el funicular Fløibanen que ens transporta al cim del Fløien per contemplar una majestuosa panoràmica de la ciutat, les muntanyes, els fiords i el mar.
De Bergen ens vam traslladar a Myrdal per agafar el Tren de Flåm. Amb un recorregut de tan sols 20 km salva un desnivell de 865 m per deixar-nos a la riba del Aurlandfjord, un ramal del fiord més llarg de Noruega, el Sognefjord. Durant el trajecte vam creuar el vall envoltats de cascades, glaceres, precipicis, cases típiques, cims nevats i vint túnels excavats a mà anys enrera. Vam fer una petita parada fotogràfica a Kjosfossen per captar la impressionant cascada que s’esmuny pel vessant de la muntanya i que proporciona l’energia necessària per fer funcionar el tren.
Després de fer nit a Gudvangen Fjordtell, en un edifici d’ambientació vikinga i amb sostre de vidre per contemplar les muntanyes, vam embarcar-nos per conèixer millor el Sognefjord, el més llarg (204 km) i profund (1300 m) del món. La travessa va resultar impactant, el color fosc de l’aigua, els estrets passadissos entre rocalloses muntanyes (algunes de més de 2400 m), els petits poblets a la riba del fiord, la gran quantitat de petites cascades i l’albirament d’algunes foques van complir plenament les expectatives que hi havíem dipositat. Vam fer moltes fotografies però cap d’elles és capaç de reproduir fidelment la realitat que vam contemplar a ull nu.
El canvi climàtic fa estralls arreu del món. Ho vam poder comprovar a la glacera de Briksdal on uns indicadors al propi camí d’accés van marcant els antics límits i el corresponent retrocés. A la llengua de la glacera els tons blancs de la neu es transformen en blavosos i omplen de color un extraordinari escenari. Com a Ítaca, tan important és el camí com la destinació final, tot el recorregut és francament espectacular.
Abans d’arribar a Oslo ens calia visitar la famosa església de fusta de Lom (segle XII), l’idíl·lic paratge de Skjåk i la ciutat de Lillehammer, seu dels JJOO d’Hivern del 1994. Entremig, enormes bales d’herba embolicades en plàstic començaven a presagiar les acaballes de l’estiu i la seguretat de disposar d’aliment suficient pel bestiar abans que la neu cobreixi els prats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada