Vida i destí

M'ha ocupat força setmanes però, finalment, he acabat la lectura de Vida i destí, la impressionant novel·la de l'escriptor rus Vassili Grossman (1905-1964).

Grossman va ser corresponsal de guerra del diari de l'exèrcit roig Estrella Vermella i va cobrir els principals esdeveniments al front oriental de la II Guerra Mundial. Va viure en primera persona les batalles de Moscou, Stalingrad, Kursk i Berlín. També va ser un excel·lent escriptor que ens ha llegat obres tan meravelloses com Per una causa justa (1950), Vida i destí (1959) i Tot passa (1961).

Vida i destí és una extensa novel·la, 1095 pàgines, que aconsegueix emocionar i commoure. Amb el rerafons de la batalla de Stalingrad (1942-43), Grossman construeix una teranyina de personatges i escenaris que aclaparen al lector més motivat. Fins i tot, com ajuda a la lectura, al final del llibre hi trobem la llista dels 200 personatges principals i dels 18 escenaris per on transiten. Aquesta magnitud de dades afegida als noms russos dels protagonistes (noms compostos, cognoms, diminutius familars, patronímics...) dificulten la fluïdesa de la lectura i ens obliguen a seguir-la amb la màxima concentració possible.

Però val la pena. L'obra és tan rica que ens impulsa a disfrutar-la plenament. Ens fem nostres els personatges i ens identifiquem amb les seves dificultats i misèries. Malgrat l'àmpli catàleg de l'horror que Grossman ens retrata pàgina rera pàgina, en sobresurt l'amor per la vida, la caritat humana i l'esperança en un futur que no pot ser pitjor. Episodis centrats en els camps d'extermini nazis, en els gulags siberians, en els camps de batalla, en la ciutat fantasma de Stalingrad... ens demostren que encara és possible que hi hagi vida dessota les runes.

L'obra és un al·legat ferotge contra tota mena de totalitarisme. La denúncia de l'opressió, control i càstig de l'Estat al desvalgut ciutadà li van valdre a Grossman l'arrestament de la seva novel·la. El KGB li va requisar els manuscrits, les còpies en carbó, les llibretes de notes i fins i tot les cintes tipogràfiques que havia utilitzat. No va ser fins l'any 1980 quan, després de treure clandestinament les fotografies dels manuscrits, va ser publicada a Suïssa, setze anys després de la mort del propi autor.

A L'Artesenc, vint anys després

L’Artesenc és la revista del meu poble. Va néixer l’any 1987 a l’empar del Casal Artesenc. Ha passat per nombroses vicissituds però sembla que, finalment, ha trobat el contingut, el disseny i la periodicitat adequada. La seva ànima és en Josep Rusiñol, un esperit inquiet que, entre d’altres coses, va ser el creador del recordat Casal del Jovent.

Jo hi havia col·laborat en alguna ocasió als seus inicis però ho vaig deixar de fer perquè pensava que, estant a l’Ajuntament, no era massa convenient escriure articles d’opinió. Després, un cop lliure de la tasca representativa, vaig considerar que els meus pensaments es podrien malinterpretar i que la postura més intel·ligent seria observar un escrupolós silenci.

Ja han passat més de tretze anys de la meva sortida de la Casa de la Vila i penso que puc reemprendre la meva tasca que abans del 1983 havia portat a terme en diverses publicacions, especialment a la revista Veremall (1976-1980) a la qual hi vaig dedicar molt temps i il·lusions.

Recollint la invitació del Josep Rusiñol i aprofitant la feina que ja havia fet en aquest mateix bloc -això si, adaptant-la al nou format- he publicat a L’Artesenc del mes de desembre un petit article d’opinió titulat El pont d’El Pont de Cabrianes. Un senzill escrit que només reclama l’eixamplement d’aquest pont tan estret que travessa el Llobregat a escassos quilòmetres del nostre municipi.

En plena època del Facebook, Messenger, Gmail, Blogspot… penso que les publicacions locals en paper encara tenen plena vigència, doncs arriben a molts sectors on les noves tecnologies els costa d’entrar-hi. Més a més, el plaer de llegir en paper no és comparable, almenys per a mi, a la lectura en una pantalla electrònica. Tot això fa que la publicació trimestral de L’Artesenc sigui plenament positiva i faciliti el compromís de col·laborar-hi periodicament, sempre i qual la inspiració ho permeti.

Vacances a Grècia (II)

A 183 km d’Atenes es troba la zona arqueològica de Delfos. La mitologia explica que Zeus va deixar anar alhora dues àligues des dels extrems del món, una a l'est i l'altra a l'oest, perquè descobrissin quin era el centre de la Terra. Les àligues es van trobar a Delfos, per la qual cosa va ser designada el melic del món i hi van col·locar l'omphalos, una pedra sagrada de forma més o menys cònica, que servia per indicar el centre planetari. Aviat es convertí en un dels llocs sagrats més importants de Grècia amb un temple dedicat a Apol·lo que era la seu de l’Oracle, al que acudien els grecs per preguntar als déus sobre qüestions que els inquietaven. Avui les ruïnes de Delfos formen part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO i reben milers de visitants cada any.

Dintre del recinte sagrat cal destacar el Temple d’Apol·lo del qual només se’n conserven vuit columnes, el Tresor d’Atenes, el Teatre de Delfos i l’Estadi Pític. Fora del recinte, a uns 800 metres, es troba el santuari d’Atena Pronaia del qual només en resten tres columnes dòriques però que el converteixen en una de les zones més fotogèniques del conjunt. Val molt la pena visitar el Museu Arqueològic on s’hi troba la famosa Auriga de Delfos, l’Esfinx de Naxos, l’Omphalos i les estàtues de Kleobis i Biton.

Per anar al Peloponès primer vam haver de travessar el Canal de Corint. Es tracta d’un canal artificial, de 6,3 km de llargada i 21 m d’amplada, que uneix el mar Egeu amb el mar Jònic. Degut a les seves minses dimensions avui bàsicament és utilitzat per embarcacions turístiques. Més al sud vam visitar el Teatre d’Epidaure, un dels més ben conservats de tot Grècia i amb una acústica excepcional. Té un aforament de 15.000 espectadors i destaca també per l’harmonia de les seves proporcions.

Seguint l’itinerari pel Peloponès vam arribar al jaciment arqueològic de Micenes on, després de recòrrer el museu, vam veure la famosa Porta del Lleons, l’entrada a l’antiga ciutadella, les tombres reials i la Tomba de Clytemnestra, esposa d’Agamèmnon. Dos mil anys abans de Crist Micenes va ser un dels major centres de la civilització grega amb una fortalesa militar que dominava bona part del sud de Grècia.

Vam acabar les vacances visitant la illa volcànica de Santorini. El paisatge és realment feréstec, amb poca vegetació i molta aridesa, però ho compensa la bellesa i el color dels seus pobles. La capital, Fira, estava plena de turistes que omplien els seus estrets carrers. Arreu hi podíem trobar les típiques esglésies blanques amb cúpula blava que han difòs a tot el món la imatge d’aquesta singular illa de les Cíclades. Passejar per la capital era realment perillós doncs aquesta estava infestada de motos i vehicles de lloguer que envaien tots els racons coneguts. Massa vehicles per tan poc espai.

El cràter volcànic de Santorini està situat a Nea Kameni on s’hi pot accedir per mar. Després d’una curta ascensió encara ara es pot veure el sofre fumejant d’aquest gegant adormit. Però la joia de la corona és el poblet d’Oia. Si s’arriba per mar cal pujar unes llarguíssimes escales que deixen ben baldat al visitant, això sí, també hi ha l’opció de pujar-hi dalt dels típics burrets que es coneixen el camí a ulls clucs. D’aquest indret en destacarem la magnificada posta de sol que acull a milers de persones per disfrutar i plasmar a les seves càmeres l’instant precís del crepuscle.

Tal com deia al començament han estat uns dies de pedres, aigua i paisatge. Hem gaudit plenament dels tres elements però el calor de l’agost ha estat rigorós i ens ha demostrat que, si es pot, a Grècia s'hi ha d'anar quan les temperatures són més moderades.

Vacances a Grècia (I)

Feia molt de temps que tenia ganes d’anar a Grècia però el calor del mes d’agost m’espantava. Finalment, enguany m’he decidit. He visitat Atenes, El Pireu, Delfos, Corint, Micenes, Epidaure i la illa de Santorini. És a dir, he optat per una combinació de pedres, aigua i paisatge.

La capital, Atenes, és una ciutat que viu de cara a l’Acròpoli. El petit turó que l’acull segueix sent el centre neuràlgic de la societat. Abans ho era per motius religiosos, ara per raons econòmiques. El comerç i el turisme proporcionen més del 60% de la riquesa nacional. Al seu voltant hi trobem la majoria dels centres d’interès de la ciutat: els barris de Plaka i Monastiráki, l’Àgora, el Fòrum Romà, el Temple de Zeus Olímpic, el turó de Filopap, el cementiri de Kerameikós, la plaça Síndagma, l’estadi Panatenaic i, una mica més apartat, el barri de Kolonaki i el turó del Licabet.


La visita a l’Acròpoli és obligada. Convé fer-la a primera hora del matí per evitar el calor i les aglomeracions. Tot i haver-los vist en nombroses imatges, la contemplació del Partenó i de l’Erècteon és sensacional. Vam estar de sort ja que no hi havia massa bastides que en tapessin la visibilitat tot i que a la porxalada de les Càriatides hi havia un plafó fosc que empobria la panoràmica. Només cal lamentar que el Museu Nou de l’Acròpoli encara no està obert i el vell està tancat des de l’any passat. Pertant, ens vam quedar amb les ganes de veure les cinc Cariàtides originals que s’hi exhibien.

Em va agradar molt l’ascensió del turó de Filopap. A més de les vistes espectaculars, un laberint de camins et permet apropar-te a raconets interessants, des de l’Observatori Nacional fins al Monument de Filopap, passant pel Pynx -lloc de reunió del primer congrés democràtic de la història- i per la presó de Sòcrates que, per cert, ens va costar molt de trobar.


El barri de Plaka és molt singular. La zona està plena de tavernes que ofereixen bon menjar a un preu asequible. Els cambrers t’empaiten pel carrer perquè entris al seu establiment. També hi ha una gran quantitat de botigues de tota mena disposades a satisfer les compres dels visitants. Més al nord trobem la plaça Síndagma on, davant del Parlament, el canvi de guàrdia es converteix en una atracció turística més. La cerimònia, que es porta a terme cada hora, és molt vistosa degut a la vestimenta dels soldats, els evzons, i a la peculiaritat dels seus moviments. Encara més al nord, al barri de Kolonaki, hi trobem la zona més elegant d’Atenes, amb les seves botigues de gamma alta i una àmplia varietat d'elegants cafeteries. Des d’aquí és aconsellable agafar el funicular si es vol pujar al turó del Licabet, doncs fer la caminada a ple sol és de gran risc. Des del Licabet s’obtenen unes precioses vistes de tota la capital i del veí port d’El Pireu.

És imprescindible visitar l’Àgora, el Fòrum i el cementiri de Kerameikós. El temple d’Hefest i l’Stoa d’Àtal a l’antiga Àgora, la Torre dels Vents al Fòrum Romà i les esteles funeràries a Kerameikós bé es mereixen una bona assolellada. Més a l’est trobem el Temple de Zeus Olímpic amb només 16 columnes de les 104 originals, l’Arc d’Adrià i l’Estadi Panatenaic, seu dels primers Jocs Olímpics de l’era moderna. Per altra banda, ens va decebre el Complex Olímpic del 2004. Tot i la qualitat de les instal·lacions, moltes d’elles dissenyades per Santiago Calatrava, la zona estava deserta, amb tots els edificis tancats amb pany i forrellat. Transmetia una sensació d’abandonament.

Amb metro és fàcil arribar al Pireu, porta d’Atenes a les illes i principal centre industrial de la regió. Cal destacar les badies de Pasalimáni i Mikrolimano. Més a l’est hi trobem gairebé a tocar dos estadis de renom, el de l’Olympiacos i el de la Pau i l’Amistat, testimoni de la sorprenent victòria grega a l’Eurobasket del 1997.

El foraster queda sorprès amb els semàfors d’Atenes. Per travessar un carrer has d’esperar una llarguíssima estona i quan es posen en verd has de còrrer per tal de que no canviï de color a mig fer. De segur que protegeixen més als vehicles que als peatons. Però els veritables reis de Grècia són els gossos. Els trobem arreu. Tots ben alimentats i amb el collar corresponent. Si els trobeu ajaguts al mig del pas cal esquivar-los. No s’us acudeixi molestar-los ja que els grecs us saltaran a la jugular.

El Pont de Cabrianes

Va costar molt convèncer a la Diputació de Barcelona que calia arreglar la carretera d'Artés al Pont de Cabrianes doncs, en aquella època, era la via de comunicació més utilitzada per anar d'Artés a Manresa i es trobava en pèsimes condicions. Finalment, el mes d'abril del 1992, la renovada via va ser inaugurada pel Sr. Antoni Royes, aleshores president de la Diputació. El tram arreglat havia quedat francament bé i la millora va ser molt agraïda per tothom. En el mateix acte d'inauguració es va demanar a les autoritats provincials que convindria culminar el projecte amb l'eixamplament del pont ja que resultava del tot insuficient degut a la seva estretor. Tot i constatar que era una petició raonable es va dir que caldria reformular-la més endavant ja que la inversió que s'acabava de fer a Artés era quantiosa i s'havien d'atendre altres necessitats.

Una de les altres opcions que en el seu moment també es van valorar va ser la connexió de les carreteres BV-4512 i N-141, però tal com s'observa en el mapa de sota la solució és encara més costosa (gairebé 1 km de nova construcció) i suposa la pèrdua de l'enllaç directe amb la BV-4511. Pertant, l'única opció viable és l'ampliació del pont.

Ja han passat més de setze anys i el pont segueix com estava. Ara, se'ns diu, que podem passar per l'Eix però aquest tram de carretera encara és força transitat i el pont es converteix en un coll d'ampolla perillós i molest. Penso que els responsables municipals d'Artés haurien de tornar a insistir sobre aquesta vella petició per tal d'aconseguir que, d'una vegada, s'eliminés el deplorable estat d'un pont indigne del segle XXI.

Brian Sewell's Grand Tour

Aquests dies segueixo amb molt d'interès la sèrie documental Brian Sewell's Grand Tour que emet una plataforma de televisió digital. Al llarg de deu episodis el crític d'art Brian Sewell (Londres, 1931) fa un recorregut per les ciutats més representatives del Renaixement italià: Torí, Milà, Bolonya, Florència, Roma, Nàpols, Pàdua i Venècia.

El Grand Tour era un itinerari de viatge per Europa que es portà a terme entre els anys 1660 i 1820. Va ser molt popular entre els joves anglesos de classe alta i era considerat com una experiència educativa pels més rics ja que pensaven que era prioritari el coneixement de l'art del Renaixement i la societat aristocràtica europea. Normalment, sortien de Dover i passaven per París, Ginebra, Torí, Milà, Florència, Pàdua, Bolonya, Venècia, Roma, Berlín, Dresde, Viena, Munic, Heidelberg, Holanda i Flandes.

Brian Sewell és un excel·lent comunicador. La seva fina ironia complementa la sabiduria que desprèn en cada una de les seves afirmacions. Escoltar-lo és un plaer i més quan el tema que ens explica és tan interessant com l'art italià del Renaixement. Amb el seu inseparable paraigües es protegeix del sol i ens transporta a uns itineraris dignes de revisitar.

Empúries

Tenia ganes de visitar el Parc Arqueològic d'Empúries (Alt Empordà) ja que feia més de vint anys que no hi havia estat i els records, amb el pas del temps, s'anaven difuminant progressivament. Finalment avui ha estat possible i he pogut gaudir de les ruïnes d'aquesta antiga ciutat greco-romana. Al museu també he pogut veure l'estàtua d'Esculapi, considerada com la millor escultura clàssica trobada a la Mediterrània occidental i que, després d'un llarg període d'estudi i restauració, va tornar a Empúries el 15 de març d'enguany.


Malgrat la intensa calor d'aquests dies d'agost, l'airet de l'Empordà alleuja la visita i permet completar-la sense massa entrebancs. D'aquesta manera vam començar el recorregut per la ciutat grega, d'on cal destacar l'Asklepíeion i el Serapíeion; vam continuar amb la visita al museu i vam acabar amb la ciutat romana, d'on cal destacar els mosaics dels Domus, el fòrum i la muralla.

Més tard ens vam apropar al poble veí de Sant Martí d'Empúries que va ser el primer assentament grec en terres catalanes, Palaià Pólis (segle VI aC), abans de crear un nou sector de la ciutat anomenat Néa Pólis les restes del qual formen part de l'actual visita al jaciment arqueològic (ciutat grega). El poble està envoltat per les ruïnes de les seves muralles i conserva l'esperit medieval. A la plaça principal s'hi troba l'església de Sant Martí de principis del segle XVI i d'estil gòtic.

Kursk, 1943

Acabo de llegir el llibre d'Álvaro Lozano (Roma, 1967) que porta per títol Kursk, 1943: La batalla decisiva. Havia vist en un blog especialitzat en temes de la II Guerra Mundial que estava francament bé i venia a omplir un buit, doncs no hi ha massa literatura en castellà sobre aquest importantíssim episodi bèl·lic.

La veritat és que el llibre m'ha agradat moltíssim. És una obra amena, didàctica, rigorosa i molt ben documentada. L'autor desprèn entusiasme davant la investigació històrica i ens bombardeja amb un reguitzell de dades i cites que demostren el seu bagatge cultural i el seu incessant treball recopilatori.
La narració no és limita solament a la batalla que li dóna títol. L'autor ens explica l'Operació Barba-roja, iniciada el 22 de juny del 1941, la batalla de Stalingrad, la contraofensiva soviètica, la revifalla alemanya i, finalment, la batalla de Kursk. A partir d'aquí començarà una lenta retirada de la Wehrmacht que acabarà el dia que la bandera roja onegi sobre el Reichstag berlinès.