Vida i destí

M'ha ocupat força setmanes però, finalment, he acabat la lectura de Vida i destí, la impressionant novel·la de l'escriptor rus Vassili Grossman (1905-1964).

Grossman va ser corresponsal de guerra del diari de l'exèrcit roig Estrella Vermella i va cobrir els principals esdeveniments al front oriental de la II Guerra Mundial. Va viure en primera persona les batalles de Moscou, Stalingrad, Kursk i Berlín. També va ser un excel·lent escriptor que ens ha llegat obres tan meravelloses com Per una causa justa (1950), Vida i destí (1959) i Tot passa (1961).

Vida i destí és una extensa novel·la, 1095 pàgines, que aconsegueix emocionar i commoure. Amb el rerafons de la batalla de Stalingrad (1942-43), Grossman construeix una teranyina de personatges i escenaris que aclaparen al lector més motivat. Fins i tot, com ajuda a la lectura, al final del llibre hi trobem la llista dels 200 personatges principals i dels 18 escenaris per on transiten. Aquesta magnitud de dades afegida als noms russos dels protagonistes (noms compostos, cognoms, diminutius familars, patronímics...) dificulten la fluïdesa de la lectura i ens obliguen a seguir-la amb la màxima concentració possible.

Però val la pena. L'obra és tan rica que ens impulsa a disfrutar-la plenament. Ens fem nostres els personatges i ens identifiquem amb les seves dificultats i misèries. Malgrat l'àmpli catàleg de l'horror que Grossman ens retrata pàgina rera pàgina, en sobresurt l'amor per la vida, la caritat humana i l'esperança en un futur que no pot ser pitjor. Episodis centrats en els camps d'extermini nazis, en els gulags siberians, en els camps de batalla, en la ciutat fantasma de Stalingrad... ens demostren que encara és possible que hi hagi vida dessota les runes.

L'obra és un al·legat ferotge contra tota mena de totalitarisme. La denúncia de l'opressió, control i càstig de l'Estat al desvalgut ciutadà li van valdre a Grossman l'arrestament de la seva novel·la. El KGB li va requisar els manuscrits, les còpies en carbó, les llibretes de notes i fins i tot les cintes tipogràfiques que havia utilitzat. No va ser fins l'any 1980 quan, després de treure clandestinament les fotografies dels manuscrits, va ser publicada a Suïssa, setze anys després de la mort del propi autor.