El primer glop de cervesa

El primer glop de cervesa descriu, amb molta tendresa i ironia, els petits plaers de la vida, des del primer glop de cervesa fins al diari de l'esmorzar, passant per l'olor de les pomes, la ràdio en el cotxe, el cine o el Tour de França. Philippe Delerm, que s'ha consagrat com un dels autors més importants a França dels últims anys, va saltar a la fama merescudament amb aquest llibre deliciós, que ha captivat l'atenció de milers de lectors arreu d'Europa.

COMENTARI: Dels trenta-quatre petits plaers que comparteix jo en destaco quatre: l'autopista a la nit, el Tour de França, el cine i el diari de l'esmorzar. Dels trenta restants, alguns molt localistes i apartats, n'observem un exercici de prosa poètica que s'atura en la descripció més meticulosa dels petits detalls. En resum, m'esperava molt més d'aquest breu text que, literalment, m'ha deixat amb la mel a la boca.
   

Atrapa el pez dorado

A Atrapa el pez dorado el director de cinema David Lynch obre una finestra a la seva ment i ens mostra la seva particular manera de crear. Aquest llibre és un assaig sobre l'origen de les idees i la creativitat que el cineasta americà aplica al seu univers personal. El punt de partida de l'obra és la meditació, una cosa que l'apassiona des de fa anys i la pràctica ha marcat el seu procés creatiu. És, també, un compendi de pensaments que cerca fomentar la creativitat i en el qual David Lynch advoca per deixar treballar la intuïció, alhora que va revelant, de forma àgil i amena, detalls sobre la seva carrera, les seves pel·lícules, Hollywood, etc.

COMENTARI: El reconegut director de cinema ens presenta una apassionada apologia de la meditació transcendental, eina bàsica per afavorir la creativitat, la intuïció i l'adquisició d'idees. Segons ell, aquesta dedicació constant a la meditació li ha permès assolir rellevants fites creatives que l'han convertit en el director de culte en que alguns cinèfils l'han convertir. El llibre, breu i àgil, és una recopilació d'idees que abasten tots els camps creatius del personatge: música, cinema, pintura; tots ells assolits amb eficiència gràcies a la seva persistent disciplina interior.
   

Aproximació històrica al mite de Sinera

L’Aproximació històrica al mite de Sinera, apareguda el 1983 i exhaurida ràpidament, demanava una revisió a fons, per arrodonir la visió global del món de Sinera, i afegir-hi les darreres aportacions de Salvador Espriu.
Com ja és sabut, el mite de Sinera és una de les claus de volta de l’obra d’Espriu. És també lloc comú que el substrat geogràfic i humà de Sinera està inspirat en la localitat concreta d’Arenys de Mar, poble natal dels seus pares i avantpassats.
La fita primordial que perseguim amb la publicació d’aquest llibre és que l’hipotètic lector d’Espriu que desconegui Arenys de Mar i la seva història, es pugui moure tranquil·lament amb la imaginació per Sinera, es familiaritzi amb els seus topants, costums, personatges i no tingui cap problema a reconèixer en els diversos passatges espriuans qualsevol aspecte  del món sinerenc. Igualment els arenyencs hi trobaran una història molt suggeridora del seu poble i dels pintorescos personatges que hi ha viscut.

COMENTARI: La primera versió d'aquest llibre va ser publicada l'any 1983 per Agustí Espriu, Núria Nogueras i M. Assumpció de Pons. L'escriptor no havia volgut col·laborar amb els tres autors perquè considerava que el coneixement de la base de la seva inspiració no contribuiria a fer més comprensible la seva literatura. L'any 2010 va aparèixer aquest nova versió, ara ja corregida i augmentada, que recollia moltes de les aportacions que els descendents del poeta –mort el 1985– havien posat a disposició dels autors. Ens trobem davant d'un exhaustiu treball de documentació dels indrets, costums, tradicions, personatges i fets de la infantesa i joventut de Salvador Espriu que s'ha convertit en una vastíssima visió panoràmica d'Arenys de Mar, des dels seus orígens fins el segle XXI.
    

Paraules d'Arcadi

«Aquesta pandèmia és un avís del planeta perquè canviem el nostre model econòmic: Hem de viure amb menys». Que es produeixi una pandèmia global o que en ple segle xxi haguem de cridar «llibertat presos polítics» no són fets casuals. Hem construït un món de relacions internacionals complexes, amb un sistema capitalista que perpetua les desigualtats controlat per governants i poders fàctics que actuen sense frens, en un planeta que està dient prou, mentre la Mediterrània s'omple de persones que s'ofeguen... Potser aquesta no era la fotografia que havíem imaginat del món que deixarem a les noves generacions. Fent memòria de les seves lluites i de la seva vida, l'economista altermundista i referent dels moviments socials Arcadi Oliveres repassa en aquest llibre els conceptes que han guiat el seu posicionament: democràcia, refugiats i migracions, capitalisme, canvi climàtic, antiarmamentisme, cultura de la pau... Podem, així, entendre fins on hem arribat, què hem après de tot allò viscut i explicar on són les claus per creure, encara, que aquest és un món habitable. L'Arcadi ens adverteix: estem obligats a l'esperança. Perquè l'esperança és l'únic motor per a l'acció.  

COMENTARI:  Destacar, per sobre de tot, el punt de vista didàctic que impregna cada un des conceptes que l'Arcadi analitza en aquest llibre: capitalisme, guerra, populismes, pandèmia i educació, entre altres. No per ser molt coneguts aquests posicionaments decau el nostre interès davant una exposició genuïnament pedagògica, farcida d'exemples, que ens fan refermar en les nostres posicions de sortida. Llibre per llegir i revisar periòdicament.
  

Contes russos

Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vòlkov i Iosif Bergxenko eren per a mi uns escriptors desconeguts abans que Anastàssia Maxímovna em fes arribar els seus contes. Per a mi, formen part d’una ficció sobre una ficció. Tot el que s’esdevé en els seus relats acaba configurant la història d’un territori i d’un país que podria ser imaginari. Fins i tot en la realitat, ¿no podria ser susceptible d’ésser pensada com una enorme fàbula, la història de Rússia del darrer segle i mig? Un país tan gran que sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d’una magnitud inconcebible i que ha provocat i patit sismes que es noten arreu del globus? I com si aquesta ficció només es pogués entendre des de la ficció, aquests contes descriuen un arc històric que va des d’aquell principi dels temps que és el segle XIX fins les línies aèries de baix cost. Des de la recreació d’algunes fàbules tradicionals fins la difícil relació de Rússia amb el segle XXI. Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats?…

COMENTARI: Amb vint-i-un contes de cinc autors russos ficticis, Francesc Serés fa una repassada d'alguns fets històrics esdevinguts a Rússia durant aquests dos darrers segles. Com en tota recopilació de contes diversos, en trobem de qualitats diverses, des dels molt ben construïts fins els més humils que no acaben de mantenir desperta la nostra atenció. En en fons, l'obra representa un sentit homenatge als relats breus de la narrativa russa, redactada des de terres catalanes.
     

El dia que vaig marxar

A cavall entre els records de la infantesa a Taradell i la crònica del present del periodista de prestigi, aquest és un text deliciós, hedonista, senzill i sofisticat alhora, amarat de tendresa.
A prop de fer 50 anys, un dia l'autor decideix que vol «desaparèixer d'ell mateix», deixar-ho tot i marxar un temps a França, a aprendre francès, la llengua que quan era petit significava per als seus pares la del país de la llibertat i que ara havia estat arraconada per l'omnipresent anglès. I se'n va uns mesos a Aix-en-Provence, on es troba amb ell mateix i amb el plaer de viure amb calma. Compleix així un somni que molts tenim: el de fer un canvi de vida. 

COMENTARI: De vegades, els que poden, fan una petita aturada en la seva vida quotidiana i aparquen la seva rutina per tirar endavant petits projectes que sempre havien desitjat exercir i que mai havien portar a terme. Aquest llibre d'Albert Om, curt però extremadament deliciós, és un prodigiós exemple de com la literatura esdevé un autèntic plaer que devores amb voracitat.
  

Consumits pel foc

L'Ismael no ha tingut una infantesa gens fàcil, però ha aconseguit estudiar i es guanya la vida com a professor de llengua i literatura. Un dia, per atzar, es retroba amb una antiga veïna i a poc a poc comencen a intimar, fins que una altra trobada aparentment casual, ara amb el conserge de l’institut on treballa, porta l'Ismael a una situació límit, de conseqüències traumàtiques. Recuperar la memòria i aconseguir treure l'entrellat dels fets en què es troba atrapat serà una tasca difícil, que la traça de Jaume Cabré combina magistralment amb la peripècia d'un petit senglar que té tirada a distreure's i a pensar més del compte.
A Consumits pel foc els ingredients indispensables de la narrativa de Cabré s'hi troben administrats amb mà mestra: una història subjugadora, uns personatges amb clarobscurs inquietants i sorpreses d'alt voltatge literari que fan de la lectura un plaer irresistible.

COMENTARI: Un relat breu, amb predomini del diàleg, amb nombroses referències literàries que embolcallen el procés de recuperació d'un personatge desmemoriat que intenta recordar els fets que l'han turmentat els darrers dies. Remarcar els fragments protagonitzats per una família de porcs senglars que també es converteixen en víctimes de l'infortuni que sacseja tota la història.
   

El camarot del capità

El camarot del capità és el relat apassionant del període en què Màrius Carol va dirigir La Vanguardia, del desembre del 2013 al febrer del 2020. Convençut que un diari és una peça decisiva en una societat democràtica i que no es pot limitar a explicar les coses que passen sinó que ha d’aclarir per què passen, ha tingut accés, des del mirador privilegiat de la direcció del diari, als fets i als protagonistes que han sacsejat la nostra història recent.
Testimoni d’un temps políticament convuls i periodísticament voraç, Màrius Carol revela la seva visió d’uns episodis que ens continuen captivant, basada en el coneixement a fons dels personatges que prenien les decisions i de les circumstàncies en què es prenien.
Com en una projecció a la gran pantalla, ara un drama, ara una comèdia, les emocions hi són a flor de pell, els detalls hi tenen un paper fonamental i la condició humana es revela decisiva en jugadors de tota condició. Aquest és el relat del capità que no volia dinar sol al seu camarot.

COMENTARI: El procés vist des de l'observatori del diari més antic i conservador de Barcelona. No es tracta d'una visió independentista de la política catalana, sinó més aviat d'una visió reflectida des de l'òptica constitucionalista del diari del comte de Godó. Sorprèn aquesta exagerada importància que es dona a l'editorial del diari en una època en què la premsa escrita està en clara decadència i les opinions dels grups editorials ja no tenen el poder d'influència de dècades enrere.
    

Solo tú me tendrás

El maig del 2017, un cos calcinat apareix al costat de l'embassament de Foix, abandonat al maleter d'un cotxe al qual han calat foc. Només una pròtesi de columna permet reconèixer el cadàver: pertany a Pedro Rodríguez, un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona suspès de sou i feina des de feia mesos després de clavar una pallissa a un motorista. La seva vida, poc abans de l'agressió, havia donat un tomb: acabava de separar-se de la seva dona per iniciar una relació amb una altra agent de la Guàrdia Urbana, Rosa Peral. Portaven junts des de llavors. Però Rosa, quan li comuniquen la notícia, ni s'immuta. De fet, es refugia immediatament en un antic nòvio, Albert López, membre també del mateix cos de seguretat. I comença a suggerir que potser el seu ex-marit, Rubén, agent dels Mossos d'Esquadra, té alguna cosa a veure amb la mort d'en Pedro.
El que la investigació va destapar a continuació -mentires, encobriments, relacions paral·leles, episodis de violència policial, pornovenjances, manipulacions i barroers intents de desviar l'atenció- va consternar l'opinió pública i va dibuixar com a peça central d'aquesta tragèdia a una dona, Rosa Peral, que sempre ho va voler tot. I que solia aconseguir-ho.
Un true crime fascinant al voltant d'un crim que va destapar intrigues, amors i corrupteles en la policia municipal de Barcelona.

COMENTARI: Com a bon seguidor de la sèrie Crims d'en Carles Porta vaig arribar al crim de la guàrdia urbana de Barcelona que em va deixar amb ganes de saber-ne més. En el mateix episodi es comentava un llibre, del periodista Toni Muñoz, que comentava el succés amb major detall. Aquest llibre és una radiografia d'una tràgica història de passions protagonitzada pel triangle format per la Rosa –dona atractiva carregada de magnetisme– i els seus dos amants,el Pedro i l'Albert. Com quasi sempre, la realitat torna a superar a la ficció...
   

La drecera

El narrador d’aquesta història, tot just sortit de la infantesa, viu en un petit poble de l’Empordà amb els seus pares, que fan de masovers al xalet d’una família benestant. Fascinat, observa la vida dels senyors i els seus fills, que habiten un món inaccessible i cada vegada més contradictori per a ell. Amb el pas dels dies i les estacions, replegarà la seva mirada sobre l’entorn que el veu créixer i que sembla perillar cada cop més, amenaçat per un nou model de vida. La drecera ens descriu un paisatge físic i humà desaparegut, víctima de la pressió urbanística, i reivindica, amb un llenguatge ric i molt lligat al territori, les arrels d’un poble situat entre la terra i el mar i ens ofereix, amb una delicadesa fora del comú, un relat exquisit i subtil sobre el trànsit a la vida adulta.

COMENTARI: Breu, però precís retrat dels canvis que experimenta tant el paisatge com la vida interior d'uns personatges molt propers. Una molt aconseguida barreja d'emocions i vivències que podem sentir com a pròpies en molts paratges de la narració.