Estocolm, 1793. El rei Gustav III ha mort i el país el governa amb mà de ferro un regent mentre els vents republicans de la revolució francesa inquieten els poders. El guàrdia Mickel Cardell, un veterà de la recent guerra russo-sueca, on va perdre un braç, troba un cadàver mutilat al llac de la ciutat: un tronc i un cap, només. El cas s’assigna a l’investigador Cecil Winge, un racionalista que viu els seus últims dies, malalt de mort per la tuberculosi. Junts, Winge i Cardell es troben immersos en un món brutal de lladres i perdularis, mercenaris i madams, un món en què una sola mort posa al descobert que, sota el vernís de poder i riquesa, estrat rere estrat, la ciutat està absolutament podrida per la corrupció.
COMENTARI: Dos-cents vint-i-set anys enrere, l'avui moderna i cosmopolita ciutat d'Estocolm era un autèntic femer habitat per borratxos, perdularis i gent de molt mal viure. La novel·la, més que desenvolupar una investigació sobre un crim atroç, es recrea en descriure la degradació més absoluta d'una ciutat i dels seus habitants, el quals havien de sobreviure de la pitjor manera possible, envoltats de tortures, malalties i degradacions. Destacar el notable esforç de documentació que ha hagut de portar a terme l'autor per explicar-nos com era la capital sueca del 1793.
Glenn Gould (1932-1982), geni de la música clàssica, va fascinar el món pel seu talent inaudit, la modernitat de les seves interpretacions i la seva estranya manera de tocar el piano, encorbat i taral·lejant amb els ulls tancats. Sandrine Revel recrea en vinyetes la vida d'el pianista canadenc, tractant de comprendre a la persona darrere del personatge, d'apropar-se a la vida interior d'un geni solitari, fràgil i turmentat, que va afirmar en algun moment: Creia fermament que tothom compartia la meva passió pel cel ennuvolat. Em va sorprendre molt adonar-me que algunes persones preferien el sol.
COMENTARIS: El còmic de Sandrine Revel es basa en una interpretació lliure dels moments més estel·lars de la vida del pianista canadenc. Per damunt de tot, destaca un dibuix detallista, amb molta personalitat, que transforma aquest llibre en una petita obra d'art.
Les vides dels dos germans que
protagonitzen La teva ombra transcorren en paral·lel, ara com dos rius,
ara com dos cotxes en sentit contrari. L’estiu del 2010, en Pere, de
vint-i-cinc anys, que viu a Barcelona amb els pares, es distreu amb la
música electrònica, el projecte d’una pàgina web d’oci i cultura i les
trobades sexuals amb la Kate, una violinista anglesa enigmàtica. Però no
aconsegueix treure’s del cap la seva exnòvia Laura. Mentrestant, el seu
germà gran, en Joan, un lector voraç que fa de mestre de primària,
porta una vida secreta que l’afectarà de ple.
La teva ombra
és una novel·la ambiciosa sobre la identitat personal en els nostres
dies, que combina de manera brillant el drama i la ironia.
COMENTARI: Retrat en paral·lel de dos germans que, per ironies del destí, veuen les seves relacions sentimentals entortolligades. És una crònica de la vida post-adolescent a la Barcelona de principis del segle XXI, amb totes les fluctuacions que pateixen els joves, degudes a la precarietat econòmica i social, en una època en que el món de la parella cada vegada resulta més confós i insatisfactori.
Conta la vida del seu «alter ego», Ramon Planells, a partir del moment
que deixa la casa de Teresa, la seva tia carnal amb la qual havia
mantingut una relació carnal després del seu fracàs en la nit de Sant
Llúcia, fins que rep una carta de Mara, antiga amant seva, que li demana
de reunir-se amb ell a Itàlia. La fugida de Teresa és la segona
possibilitat d'actuació que dóna Pedrolo a partir de la novel·la Un camí amb Eva.
És una biografia dissimulada, escrita per en Bastida, el qual hi
afegeix un pròleg a la «segona edició» per defensar-se d'uns suposats
atacs fets a la primera. La narració transcorre sense ordre cronològic i
el narrador hi introdueix tot de reflexions de caràcter distanciador que
arriben fins i tot a posar en dubte alguns fets. La novel·la no té una
divisió per capítols si bé hi ha separacions que assenyalen un canvi de
temps, de fets, o, l'inici de reflexions suscitades per la vida d'en
Planells, la seva societat i la seva feina de novel·lista. La veu
narrativa és la segona persona. Cal dir que, al bell mig del text, s'insereix un quadre cronològic dels esdeveniments.
COMENTARI: La vida d'un escriptor que gira a l'entorn de la seva professió, de l'activisme polític i de les relacions sentimentals. Tot això centrat en les acaballes de la dictadura franquista on encara era molt arriscat portar a terme activitats polítiques de caràcter proselitista o reivindicatiu. Una novel·la que no ha envellit massa bé i que ens transmet múltiples sensacions de déjà vu.
Una llicenciada en història de l’art treballa en unes galeries
comercials i queda captivada per un client que li porta gots de xocolata
desfeta; un perruquer de gossos mira de superar un fracàs amorós; un
escriptor i el seu traductor habitual sopen en un restaurant sense poder
dissimular antigues i noves tensions; una parella de mitjana edat
planeja un viatge a Suïssa que tindrà un final sinistre; un home
d’origen xinès que porta un bar a Les Corts s’enfronta amb la crua
realitat i els seus propis prejudicis. Aquestes són algunes de les
històries de Puja a casa, un llibre que amb precisió i tocs
d’humor retrata l’inesgotable món de la parella en la Barcelona
contemporània, en què els personatges pateixen els estralls de la crisi
econòmica i la síndrome de la desorientació vital.
COMENTARI: Quatre anys després torno a llegir aquest recull de contes de Jordi Nopca. No cal dir que la primera vegada em van agradar molt i ara, abans d'immergir-me en la nova novel·la d'aquest autor, La teva ombra, tenia ganes de recuperar els deu contes premiats al Documenta del 2014. De tots ells, en destaco el primer, No te'n vagis, que per cert és el que dona títol al llibre, tot i no ser el títol del relat, precisament. Els nou restants també són de bon llegir i ens regalen una agradable estona de plaent lectura.
«Ningú hauria d'escriure després dels setanta-cinc anys», havia dit un amic. Als setanta-set, bloquejat com a escriptor, Theodor Kallifatides pren la difícil decisió de vendre l'estudi d'Estocolm, on va treballar diligentment durant dècades, i retirar-se. Incapaç d'escriure i, però, incapaç de no escriure, viatja a la seva Grècia natal amb l'esperança de redescobrir la fluïdesa perduda del llenguatge. En aquest bellíssim text, Kallifatides explora la relació entre una vida amb sentit i un treball amb sentit, i com reconciliar-se amb l'envelliment. Però també s'ocupa de les tendències preocupants a l'Europa contemporània, des de la intolerància religiosa i els prejudicis contra els immigrants fins a la crisi de l'habitatge i la seva tristesa pel maltractat estat de la seva estimada Grècia. Kallifatides ofereix una meditació profunda, sensible i captivadora sobre l'escriptura i el lloc de cada un de nosaltres en un món canviant.
COMENTARI: Aquest és el primer llibre que Kallifatides escriu originalment en grec després de moltes dècades d'utilitzar la llengua sueca ja que va ser Suècia el país on es va instal·lar després d'emigrar del seu país nadiu. És un relat breu, farcit de records i reflexions sobre l'ofici d'escriure, el pas del temps, la nostàlgia del passat, sense deixar de banda l'actualitat més dolorosa, bàsicament centrada en la greu crisi grega de començaments del segle XXI.
Un calorós dia d’estiu del 1969, tot
el poble està preparat per rebre la visita de la Reina Juliana. És una
celebració inoblidable, però just quan la monarca està a punt d’entrar
al cotxe per marxar, arriben la Hanne Kaan i la seva mare. La Reina, en
una acció inesperada, torna enrere, acaricia la galta de la nena i
ofereix la mà a l’Anna Kaan.
Anys més tard, en Jan Kaan torna a
casa per arreglar algunes coses i de nou se sent aclaparat per la ràbia.
Ja és hora d’arribar al fons de la qüestió. Juny segueix amb un detall fascinant i tendre la propagació del dolor en una comunitat, una família i diverses generacions.
COMENTARI: A Gerbrand Bakker l'anomenen, amb tota justícia, l'escriptor dels detalls. La seva obra es distingeix per una descripció detallada i exhaustiva dels fets, procediments i paisatges de la vida quotidiana en un poblet neerlandès. En aquesta ocasió tota la narració està impregnada d'un sentiment d'intens dolor originat per la pèrdua d'una nena de dos anys. Un dolor tan intens que trastoca la vida d'una família que, molts anys després, encara no ha pogut superar aquell mal tràngol.
Una república governada per poetes, literats, periodistes i intel·lectuals. Com a president, un crític teatral cabellut i místic. Els seus principis: el pacifisme radical, la democràcia directa, la justícia social i el poder de la fantasia. És una utopia? No: és història.
Al novembre del 1918 es va proclamar a Munic la República Lliure de Baviera. Thomas i Heinrich Mann, Hermann Hesse, Rainer Maria Rilke i moltes altres personalitats de la cultura alemanya van simpatitzar amb el moviment que va enderrocar la monarquia i es va fer amb el poder. No obstant això, la república va acabar, al cap de pocs mesos de néixer, amb el presidi, l'exili o la mort de la majoria dels seus líders. El camp quedava abonat: pocs anys després el nacionalsocialisme s'apoderaria de la societat alemanya.
Weidermann transforma les veritats subjectives dels testimonis i protagonistes en una àgil narració que ens condueix pels dies convulsos i efervescents en què un grup d'idealistes podia haver canviat el rumb de el segle XX. La república de los soñadores és un palpitant reportatge, gairebé un thriller històric, sobre un episodi únic i poètic per si mateix en què subtilment ressonen algunes evocacions del nostre moment present.
COMENTARI: Una narració detallada dels breus dies de la República Lliure de Baviera on un grapat d'intel·lectuals va intentar canviar radicalment l'status quo d'un país. Com havia passat poc temps abans a Irlanda, l'intent va acabar essent esclafat per l'exèrcit, les milícies i les forces de dreta; amb una ferotge repressió i un gran nombre d'execucions. Després vindria la República de Weimar i el III Reich.
Quan encara era un adolescent, Leonard Cohen va sortir al balcó de casa seva, a Mont-real, prop d'un parc, i va sentir uns acords de guitarra. Un noi assegut al parc tocava flamenc i durant uns pocs dies es va convertir en el primer mestre de Leonard. Des de llavors, pas a pas, Leonard Cohen ha anat forjant una carrera on els moments estel·lars s'han alternat amb èpoques fosques, i on la música ha anat acompanyada de l'escriptura. Cançons com Suzanne, So Long, Marianne o Chelsea Hotel ens han acompanyat al llarg de segle XX i els poemes del Llibre de l'Anhel resumeixen en poques línies emocions que no tenen data de caducitat. Molts joves veneren a aquest home que el 2011 va ser guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries i als seus setanta-vuit anys encara tenia forces i ganes de donar la volta a el món per estar a prop del seu públic. Quan algú el titlla de pessimista, Cohen somriu i deixa anar una de les seves frases memorables, que són una lliçó de vida. Revisant aquestes paraules, entrevistant a la gent que li és propera, treballant amb l'artista per demanar dades inèdites de la seva trajectòria personal i professional, Sylvie Simmons ha reunit les peces que componen a l'home i a l'artista, fins a aconseguir el seu millor retrat.
COMENTARI: Ens hem de descobrir davant l'esforç titànic de l'autora per apropar-nos, en 738 pàgines, a la vida i a l'obra d'un personatge tan múltiple i canviant com Leonard Cohen; un artista complet que va excel·lir especialment en el camp de l'escriptura, la poesia i la música. Un esperit nòmada, eclèctic, víctima de canviants estats d'ànim, que va conviure a curta distància amb els personatges més notoris de l'art i de la intel·lectualitat durant la segona part del segle XX. Un reconeixement mundial que es va veure reflectit en les darreres gires musicals que va portar a terme a les acaballes de la seva trajectòria. Aleshores, el món li va poder demostrar la seva infinita estima.
El lector va descobrint la vida de la Rut, una dona lliure i vital, a través dels ulls de la seva filla Rutona. La Rut ha dut una vida errant, de mare soltera, pautada per unes relacions amoroses intenses i poc duradores. La Rut condueix una grua, que li serveix per treballar eventualment en feines que semblaven reservades als homes i també per viatjar, qui sap si per fugir de qualsevol temptació de «domesticar-se». Arran de la seva mort accidental, a l’edat de quaranta-quatre anys, la filla s’interroga sobre la Rut, que li serveix de referència i de contrapunta l’hora de trobar el seu propi camí.
COMENTARI: És la història sentimental d'una dona lliure que va viure els convulsos anys setanta, responsables d'un trencament cultural amb tot l'estatus anterior. És l'època de les proclames llibertàries que incideixen de ple en la vida social dels joves de l'època però que en el cas de la protagonista són desviades envers una actitud personalment singular on la promiscuïtat només pot ser fruit de l'enamorament i del món en parella, tot i que les relacions siguin d'escassa durada. Adquireix decisiva influència el pensament que modela la Rut al creure que si diu «t’estimo» algun dia haurà de dir «ja no
t’estimo».
