«Ningú hauria d'escriure després dels setanta-cinc anys», havia dit un amic. Als setanta-set, bloquejat com a escriptor, Theodor Kallifatides pren la difícil decisió de vendre l'estudi d'Estocolm, on va treballar diligentment durant dècades, i retirar-se. Incapaç d'escriure i, però, incapaç de no escriure, viatja a la seva Grècia natal amb l'esperança de redescobrir la fluïdesa perduda del llenguatge. En aquest bellíssim text, Kallifatides explora la relació entre una vida amb sentit i un treball amb sentit, i com reconciliar-se amb l'envelliment. Però també s'ocupa de les tendències preocupants a l'Europa contemporània, des de la intolerància religiosa i els prejudicis contra els immigrants fins a la crisi de l'habitatge i la seva tristesa pel maltractat estat de la seva estimada Grècia. Kallifatides ofereix una meditació profunda, sensible i captivadora sobre l'escriptura i el lloc de cada un de nosaltres en un món canviant.
COMENTARI: Aquest és el primer llibre que Kallifatides escriu originalment en grec després de moltes dècades d'utilitzar la llengua sueca ja que va ser Suècia el país on es va instal·lar després d'emigrar del seu país nadiu. És un relat breu, farcit de records i reflexions sobre l'ofici d'escriure, el pas del temps, la nostàlgia del passat, sense deixar de banda l'actualitat més dolorosa, bàsicament centrada en la greu crisi grega de començaments del segle XXI.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada