Se ha decidido que el asalto del Palacio de Invierno vaya precedido por un bombardeo desde los cañones de la fortaleza de San Pedro y San Pablo.Mai havia gaudit tant amb un llibre d'història com amb aquest. Penso que és una obra de gran valor afegit ja que combina el relat més rigorós amb un llenguatge col·loquial, didàctic, molt amè i divertit. M'ha agradat tant que penso repetir l'experiència amb altres obres de l'autor, començant amb la de la guerra civil que també promet. En fi, un treball necessàriament recomanable.
Los conjurados intentan dispararlos, pero las bisagras de los cierres están oxidadas y no giran. Blagonravov se caga en unos pocos santos antes de ordenar que traigan otros cañones (en la fortaleza hay muchos). Los milicianos arrastran otros cañones de menor calibre y los ponen en situación. Mala suerte. Cuando intentan dispararlos descubren que la munición no se adapta al calibre del tubo, una negligencia por la que deberían rodar cabezas.
—¡Está bien, sin cañones! —decide Blagonravov—. Por lo menos poned la linterna roja en el extremo del asta.
Era la señal bolchevique para la sublevación de la ciudad.
Los milicianos registran los cuartos de luces, los cuerpos de guardia, las cocinas... nada. No encuentran linterna roja algua.
Hay pasado por todas partes. El pasado está posado sobre nosotros como el polvo sobre los muebles. Hay pasado en el presente y hay pasado en el futuro. Impregnado, agarrado, diluido, difuminado, mezclado, empastado, desenfocado. Hay pasado en el recuerdo, en el gesto, en los rasgos, en las frases por decir, en las soluciones. Hay pasado en la imaginación, que a veces es un proyector de experiencias vividas. Hay pasado en los pasos por dar, en la carrera por delante, en la mirada, en el cuento, en el invento, en los sabores. Las canciones están hechas de pasado. No hay canciones futuristas, es un arte sin ciencia ficción.Quan podem dir que ens ha sabut greu passar la darrera pàgina és senyal inequívoca de lectura extraordinàriament grata. David Trueba ha sabut construir una biografia mitjançant una sèrie d'artilugis estratègics que han funcionat amb la precisió d'un mecanisme de rellotgeria. La combinació de present i passat, alternat-se en el temps i en l'espai, amb la màxima naturalitat i sense cap tipus d'entrebanc, ha servit per confeccionar un fil narratiu ple de significativa emotivitat.
Mentre que en el seu avanç a través de Polònia havien trobat l'imaginari de la invasió de la Gran Guerra, amb la figura del franctirador i de les mans tallades, la marxa aterrida que els va conduir a Rússia els va enfrontar brutalment a una violència que interpretaven com la confirmació del discurs ansiògen que els havia estat inculcat abans de la campanya. Als seus ulls, Rússia era, doncs, una terra de infrahumanitat i de bestialitat, una terra de fam i de dominació jueva. La guerra que ells portaven a terme era realment una "gran guerra racial", dirigida contra un adversari en gran mesura animalitzat, percebut com si fos una bèstia salvatge. Aquestes representacions, que destil·laven angoixa i odi en les representacions dels assassins i dels seus oficials, van permetre cristal·litzar el consentiment donat al genocidi, massiu entre ells.Creer y destruir és un assaig, molt ben documentat, que recull la vida i miracles d'un bon grapat d'intel·lectuals al servei de l'imperi del mal. És una obra extremadament densa, de lectura difícil, que funciona millor com a llibre de consulta. Malgrat les innombrables dades que recull, penso que no aporta gran cosa al que ja sabíem fins ara, sent incapaç de trobar una resposta concloent a la pregunta de l'inici.
Les parets de l'esquerda. Reflexos que s'esvaeixen en una negror total. El feix lluminós de la càmera que gira d'un costat a un altre, de vegades en càmera lenta, de vegades d'una manera histèrica. Glaçons iridescents que suren al bassal d'aigua al voltant de les meves cames. El reflex de la meva cara contra el gel. En un primer moment somrient; després, atent, amb l'expressió de qui està intentant espiar una conversa privada. Al final, descompost, amb els ulls d'un animal atrapat, els llavis enfosquits i tensos sobre les dents en una ganyota que no em pertanyia. Una màscara de mort medieval.No exagera massa la publicitat d'aquesta novel·la quan afirma que no devoraràs aquest llibre, el llibre et devorarà. Realment, es tracta d'una obra addictiva, molt ben construïda, amb paràgrafs molt curts que es llegeixen amb facilitat i rapidesa. L'obra aconsegueix una de les virtuts que més valoro, fregar la ciència ficció sense passar-se de frenada, en el millor estil murakamià. La nota negativa, que m'ha fet cloure la lectura amb una sensació agredolça, ha estat el gir final que he trobat artificiós i poc creïble, malbaratant una relat que fins aleshores havia funcionat raonablement bé.
És una irregular crònica de la vida bohèmia i autodestructiva d'una persona totalment dependent de l'alcohol i obsessionada amb el sexe, un Charles Bukowski a la finlandesa. El relat està centrat en una ciutat totalment referenciada per l'esperit de Joyce i la seva magna obra Ulisses, tot i que s'esmenta molt de passada, sense incidir-hi massa de ple. Potser, de fer-ho, l'obra hauria guanyat en interès.
En el Essex House vi un partido de tenis en la televisión, pero no me enteré de quién ganó al final. Por la noche dormí bien. Por la mañana me dolía todo. Pensé que escribía mi último libro aunque sabía que no era cierto. No me desharé del alcohol, sin un coño puedo vivir un tiempo, pero sin alcohol ni un solo día. Sin embargo, no soy ningún borrachín. Tengo un hogar. Pago la pensión de los niños. Soy capaz de viajar al extranjero. Converso con la gente. No detesto el alcohol como mi padre, el alcohol es mi amigo, mi medicina y mi niño mimado. Más que nada tengo miedo de que el alcohol se acabe, tú también puedes dejarme, pero si me abandona el alcohol, se me va la vida.
