Siete días en la Riviera

Una invitació a descobrir la Riviera amb una mirada evocadora d'un present i un passat artísticament mitificat.
Durant set dies de l'estiu del 2021, Miquel Molina recorre la Riviera italiana i francesa, endinsant-se en un viatge sentimental i cultural que recupera l'essència d'aquells paisatges que van inspirar i seduir els romàntics anglesos, així com els Rolling Stones, durant els anys setanta, i a Patti Smith.
De la mà de l'autor, el lector assistirà al naufragi de Percy Shelley, també al naufragi parcial de Keith Richards i el seu fill en una zona similar, al malenconiós retir a Villa Magni de Mary Shelley, els passatges escrits per Eugenio Montale i Italo Calvino i , entre molts altres moments memorables d'aquest llibre, al trasllat dels Rolling Stones i els seus familiars a Villefranche-sur-Mer per «buscar un entorn fiscal més benigne que el del seu país».

Confeti

«Els optimistes ho veuen tot de color rosa i els pessimistes ho veuen tot negre. Entre els dos colors, vivim envoltats d'il·lusions, somnis, esperances, malentesos, enveges, trampes.» Amb aquestes paraules el narrador de Confeti ens avança la seva motivació per escriure: demostrar que gran part de l'existència humana és una ficció feta a mida. I com a periodista d'espectacles, troba en la figura de Xavier Cugat la inspiració ideal. El músic català va dedicar tota la vida a ser feliç i famós a qualsevol preu, sempre gràcies a allò que l'apassionava: les caricatures, les orquestres, les pel·lícules, els matrimonis amb dones guapes i joveníssimes, els chihuahues...
Amb una prosa elegant i enèrgica com el ball de Fred Astaire, tocada d'un humor fi, Jordi Puntí ens fa viatjar de Nova York a Hollywood, de l'Havana a l'hotel Ritz de Barcelona. Així, al llarg de tot un segle turbulent i fantasiós, llegim les peripècies de dos homes que van ser amics potser per conveniència, en un joc de miralls en què la imaginació conviu amb la voluntat de ser immortal, etern.
 

No sé si me explico

Carlos Boyero es una de las figuras más seguidas y temidas del cine español. La polémica le persigue desde que hace más de cincuenta años publicara su primer artículo y, desde entonces, nunca ha dejado de estar en el ojo del huracán. Boyero ha sido siempre ácido en sus críticas, irreverente e inconformista en todos los aspectos de su vida. Ahora nos cuenta su vida sin tapujos y con el tono provocador que le caracteriza: la inclasificable existencia de un tipo inclasificable, con sus neuras, sus ternuras, sus conocimientos, sus desmedidas aficiones hedonistas, sus amores, sus amistades, sus soledades, los paraísos artificiales, la imposible relación con la tecnología, la depresión, la euforia… todo eso es Carlos Boyero, ese fenómeno sociológico que rompió y rompe los moldes de la corrección política, una leyenda que no sabe encender un ordenador ni enviar un Whatsapp y cree que las redes sociales son bolsas de supermercado para llevar comida a los pobres, pero ha sido uno de los personajes más multimedia del periodismo español. Una vida y una voz contra la corrección política, los intereses creados y la mentira disfrazada de prestigio.
      

Fill d'un malparit

Des de petit, una pregunta ha torturat el narrador: ¿Què vas fer durant l’ocupació? Però mai s’ha atrevit a demanar-ho al pare. Perquè és imprevisible, aquest pare. Violent, capriciós. Alguns fins i tot diuen que és boig. El maig del 1987, quan s’obre a Lió el judici contra el criminal nazi Klaus Barbie, el fill treballa com a periodista per a un important diari francès. I aquest mateix dia s’assabenta que l’expedient judicial del seu pare es troba oblidat en els arxius departamentals del Nord. Així doncs, no és un judici, el que acaba de començar, sinó dos. La poderosa i dolorosa confrontació de Chalandon amb la ferida de la seva vida, el descobriment del seu pare com a traïdor.
  

Assaig general

La mare morta fa anys, però la presència de la qual es continua sentint; l’estima indestructible pels fills que creixen; els bons i els mals amants; els editors, les lectures, l’escriptura; els banys matutins solitaris a l’estiu; les petites coses que fan que la vida valgui la pena; la trobada fortuïta amb un amic de la infància que ja havia oblidat… Una suma d’elegants peces breus que formen un llenç impressionista de moments vitals: el que hem deixat enrere, el que guardem a la memòria i el que ha de venir; la persona que vam ser, la que som i la que potser serem en el futur. I un regal inesperat: la continuació de l’èxit internacional També això passarà.
A Assaig general trobem Milena Busquets en la millor forma: frívola i profunda, divertida i alhora dolorosament trista, més valenta que mai i meticulosa a l’hora d’observar els detalls que ens fan qui som. Un llibre d’aparença lleugera que amaga molt més del que revela a primera vista.
  

Nostra Senyora del Nil

«No hi ha cap institut millor que l’institut Notre-Dame du Nil. Tampoc n’hi ha cap de més alt. Dos mil cinc-cents metres, anuncien orgullosos els professors blancs. Dos mil quatre-cents noranta-tres, els corregeix la germana Lydwine, la professora de geografia.» A Ruanda, al principi dels anys 1970 i sota el govern hutu, una quota limita al deu per cent la proporció de tutsis que pot admetre l’institut Nostra Senyora del Nil. Aquest centre educatiu, aïllat i d’accés difícil, és el que trien les famílies adinerades del país perquè les seves filles, lluny de les temptacions de la capital, es formin com a bones esposes cristianes, preparades per al matrimoni de conveniència que les espera. Durant la interminable estació de les pluges, la lluita d’unes adolescents per l’amistat, el poder i l’acceptació converteix l’institut en un microcosmos que reflecteix la tensió ètnica creixent i el clima de violència que portaran al genocidi dels tutsis el 1994. Nostra Senyora del Nil, premi Renaudot 2012, és una novel·la magnífica i devastadora sobre un país dividit i una societat que es precipita cap a l’horror.

La ciutat i les seves muralles incertes

El protagonista i narrador de La ciutat i les seves muralles incertes no pot imaginar que la noia que estima està a punt de desaparèixer de la seva vida. D’instituts diferents, es veuen quan poden i, tot i que ella també n’està enamorada, li diu que no pot estar amb ell: en les seves trobades, li parla d’un altre món, d’una ciutat emmurallada en la qual ella és més real que en aquest, on se sent com una ombra. De mica en mica, la noia li explica els problemes emocionals que té, atacs ocasionals de pànic i depressió que al capdavall fan que deixi l’escola i es tanqui a casa. I un dia, amb una carta de comiat, ella desapareix. El noi, desesperat per veure-la, al cap del temps aconsegueix d’alguna manera arribar a la ciutat fantàstica per trobar-la. La ciutat de les muralles, tal com l’han imaginada, existeix, perquè tot és possible en un univers on la realitat, els somnis i les ombres es fonen i s’escapen dels límits de la raó. Un cop a la ciutat, però, ella no el recorda.

Baumgartner

Paul Auster torna set anys després amb una novel·la lluminosa i brillant. Una història tensa i expansiva sobre l'amor, el desig, la pèrdua, la memòria i la solitud protagonitzada per Seymor Baumgartner, un professor de filosofia a punt de jubilar-se.
La vida d’en Baumgartner ha estat marcada per l’amor profund i permanent per la seva dona, l’Anna, que va morir en un accident de natació fa nou anys. Amb setanta-un anys, en Baumgartner continua atrapat pels records i pels petits entrebancs quotidians, i lluita per acostumar-se a la seva  absència. La visita d'una jove, estudiosa de l'obra de la seva dona, trasbalsa el seu dia a dia.

Milady

La Neus acaba de perdre la seva mare, ja gran, després de dos anys en què l’estat de salut li impedia sortir de casa. Ara, el pis familiar, on encara viu el pare desmemoriat, se li va fent estrany, perquè les cuidadores hi han trastocat l’ordre de les coses i la intimitat. Retirada a la casa familiar de la Serra, va escrivint aquesta memòria en la qual evoca el temps passat i la relació entre elles dues. Els moments lluminosos i també els difícils esdevenen ara una lliçó de vida. El relat de Neus Canyelles dibuixa la figura de Milady i conta una història personal que és alhora universal.
«Per molt que t’estimin persones vives ja ningú ho farà tant com els pares».

El peó

Del nen prodigi del franquisme al moviment pacifista i el Black Power: un recorregut literari sobre les persones que van ser sacrificades per a salvar una causa iniciada pel poder en els seus països.
Aquest és un dels exemples de no-ficció literària més reeixits dels últims anys. El peó situa el cor de la trama a Estocolm durant l’hivern del 1962. Allà, sobre un tauler d’escacs, es disputa una partida entre dos homes de mons oposats.
El mallorquí Arturo Pomar, Arturito, el nen prodigi que el No-Do va instrumentalitzar a la postguerra fins a convertir-lo en la icona d’una Espanya en blanc i negre, ara treballa com a auxiliar de Correus a Ciempozuelos i encara la seva última gran oportunitat contra un americà jove, excèntric i ambiciós: Bobby Fischer. Tots dos van servir de manera indirecta el poder. Tots dos van ser peons: l’un, del franquisme; l’altre, de la Guerra Freda.
Paco Cerdà, un dels millors escriptors de la seva generació, basteix una història d’una gran qualitat narrativa sobre el compromís polític, els escacs i el poder, un relat aixecat al voltant dels setanta-set moviments d’aquell mític enfrontament. A les seves pàgines s’hi traça la crònica de nombrosos «peons» que van sacrificar la vida per les seves idees arreu del món: l’últim mort de la Guerra Civil, un espia  americà atrapat a l’URSS, l’universitari negre que trenca amb la segregació racial al Mississipí, l’única víctima de la crisi dels míssils a Cuba, la bomba d’un falangista al Valle de los Caídos… El resultat és un calidoscopi brillant que convida a reflexionar sobre les implicacions personals de lliurar-se a un bàndol o ser utilitzat per ell, i el preu que se n’ha de pagar. Com ara, ser oblidat per la Història.