Aquest és un dels exemples de no-ficció literària més reeixits dels últims anys. El peó situa el cor de la trama a Estocolm durant l’hivern del 1962. Allà, sobre un tauler d’escacs, es disputa una partida entre dos homes de mons oposats.
El mallorquí Arturo Pomar, Arturito, el nen prodigi que el No-Do va instrumentalitzar a la postguerra fins a convertir-lo en la icona d’una Espanya en blanc i negre, ara treballa com a auxiliar de Correus a Ciempozuelos i encara la seva última gran oportunitat contra un americà jove, excèntric i ambiciós: Bobby Fischer. Tots dos van servir de manera indirecta el poder. Tots dos van ser peons: l’un, del franquisme; l’altre, de la Guerra Freda.
Paco Cerdà, un dels millors escriptors de la seva generació, basteix una història d’una gran qualitat narrativa sobre el compromís polític, els escacs i el poder, un relat aixecat al voltant dels setanta-set moviments d’aquell mític enfrontament. A les seves pàgines s’hi traça la crònica de nombrosos «peons» que van sacrificar la vida per les seves idees arreu del món: l’últim mort de la Guerra Civil, un espia americà atrapat a l’URSS, l’universitari negre que trenca amb la segregació racial al Mississipí, l’única víctima de la crisi dels míssils a Cuba, la bomba d’un falangista al Valle de los Caídos… El resultat és un calidoscopi brillant que convida a reflexionar sobre les implicacions personals de lliurar-se a un bàndol o ser utilitzat per ell, i el preu que se n’ha de pagar. Com ara, ser oblidat per la Història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada