Sortir a robar cavalls

Narrada en primera persona per un home de setanta anys, Sortir a robar cavalls rememora un estiu d’infantesa en què dos nens, sense saber-ho, reprodueixen en els seus jocs secrets els conflictes dels adults en un poble a Noruega. La vida al bosc, la presència dels animals, la relació amb el pare pocs dies abans de la seva desaparició, el despertar de la consciència davant d’uns fets plens de guerra i d’amor, fan d’aquesta novel·la una obra màgica en què cada episodi es transforma en cosa viscuda.

COMENTARI: Aquesta poètica obra de Per Petterson em va remetre, salvant les distàncies, a A dalt tot està tranquil, l’excel·lent obra de Gebrand Bakker, on l’aillament i la solitud es converteixen en vertaders protagonistes. Tots dos casos configuren paratges plens de vides que hom podria arribar a reinterpretar i confondre.
A Sortir a robar cavalls en Trond, un home de seixanta-set anys, es reclou en una allunyada cabana a la muntanya a la recerca d’una solitud vital que només resta interrompuda pel seu veí, Lars, un antic conegut que li provoca rememorar un passat de cinquanta anys enrere. D’aquesta manera, l’obra va cavalcant entre el 1999 i el 1948 per traçar  un intens paral·lelisme presidit per un persistent sentiment de sublimació davant la potent i carismàtica figura paterna. Episodis com la minuciosa descripció de la tala d’arbres i el llançament al riu per traginar-los a la serradora constitueixen els fragments més rics i empàtics d’un relat on l’esforç comunitari de tres persones arriba a assolir excel·lències èpiques. La natura també intervé com un personatge més i les descripcions sobre la vegetació, els animals, el vent, la neu, la pluja, el bosc i el riu es converteixen en admirats mecanismes de rellotgeria literària.
 

La possibilitat de dir-ne casa

Una corresponsal torna a Barcelona després de gairebé vint anys a l’estranger. Vol agafar distància d'una regió de món que l'apassiona i la desgasta, d’una professió que voldria exercir d’una altra manera, i també d’una amistat amb una dona més jove que la porta a qüestionar-se els fonaments de la seva intimitat. Un cop tornada al poble on va créixer, retroba la família, els amics i l’home a qui havia estimat. L’espai familiar es converteix en una font de petites revelacions que l’ajudaran a traçar el seu itinerari vital i a reconèixer la necessitat de pertànyer a un lloc i a unes persones.

COMENTARI: Crescendo és un terme usat en notació musical per indicar que s'ha d'augmentar gradualment la intensitat del so, és a dir, un matís dinàmic de transició. En una novel·la o en qualsevol altre tipus de relat també hi podem definir un crescendo, especialment en tots aquells casos que hom parteix d’un inici assossegat, tranquil, previsible i que acaba en un esclat fantàstic, com de focs d’artifici. Per a mi, aquest és el cas de La possibilitat de dir-ne casa, l’excel·lent treball de Marta Orriols que m’ha captivat incondicionalment. I és que vaig començar les primeres pàgines amb un cert escepticisme, pensava que es tractava d’un altre relat de les trifulgues dels corresponsals de guerra en zones perilloses, un tema apassionant que va arribar al seu zenit amb The Year of Living Dangerously de C.J. Koch i que va portar al cinema Peter Weir amb un extraordinari èxit de públic i crítica. Però a mesura que t’endinsaves en el relat veies que tocava molts temes més, com l’abisme  generacional, la identitat, el desig i l’ancoratge dins una zona de confort intranscendent i silenciosa. Amb un meticulós treball d’enginyeria literària i amb una barreja hàbilment traçada, Marta Orriols ha aconseguit aquest crescendo que li ha permès convertir la seva novel·la en una autèntica joia de la literatura catalana de l’avui.
  

1969

«Vaig fer la foto de la coberta durant una manifestació a l’avinguda del Paral·lel, que llavors es deia Marqués del Duero. No recordo el motiu, però mirant els negatius del carret he vist que vam començar a la plaça Espanya i que la policia ens va dispersar quan no havíem recorregut gaire de l’avinguda, perquè les altres imatges ja són dels carrers estrets del Poble Sec, que eren uns carrers on m’agradava moure’m. Ja que podies jugar al gat i la rata amb la policia. Perquè podies amagar-te millor. Però el motiu no el recordo, la veritat. De fet, era un continu… Era quelcom que… En aquell món gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la gran majoria de gent havia de dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, havies de sortir i lluitar contra la massa grisa aquesta. Per trencar-la. Volies vida. Només volies vida.»

COMENTARI: Després d'una llarga sequera creativa, Eduard Márquez va tornar a les llibreries amb una novel·la documental titulada 1969. Amb ella volia iniciar un ambiciós projecte de documentar tota la transició política, viscuda des de Barcelona, entre els anys 1969 i 1980. De moment ha publicat, d'una manera intensa i exhaustiva, la memòria del primer any; de la resta, segons manifesta el mateix autor, ja s'anirà veient.
L'any 1969 va ser un any molt significatiu. Encara arribaven els ecos convulsos del maig del 68 francès i a casa nostra es començaven a moure coses. La dictadura franquista ja mostrava tímidament símptomes de defalliment i els moviments reivindicatius i antirepressius començaven a escampar-se com taques d'oli. 1969 va ser l'any de l'ocupació del paranimf de la Universitat de Barcelona amb la consegüent defenestració del bust del dictador, l'esclat de l'escàndol Matesa que va propiciar la substitució dels antics líders del Movimiento pels tecnòcrates propers a l'Opus Dei i el nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor de Franco.
L'obra és un recull de textos oficials, notes de premsa i publicacions de les organitzacions clandestines intercalats amb una gran quantitat de testimonis de gent que va lluitar contra el franquisme, des de les més diverses posicions polítiques que anaven de la Falange fins a l'extrema esquerra. Es tracta d'una novel·la on l'autor no ha escrit ni una sola paraula de collita pròpia, simplement s'ha encarregat de recollir, seleccionar i ordenar tota aquella documentació imprescindible per entendre un any decisiu. I a fe de Déu que ho ha aconseguit.
     

Pura passió

En aquesta narració directa i vibrant, Annie Ernaux fa la crònica d'un enamorament apassionat a tocar dels cinquanta anys. I ho fa, com és habitual en ella, capbussant-se en els seus records i relatant-los amb total transparència, servint-se d'una escriptura sòbria i precisa.
Al llarg d'una colla de mesos no farà altra cosa que esperar, a casa, les trucades d'A., un diplomàtic de l'Est amb una retirada a Alain Delon, amb el qual torna a sentir aquella follia emocional, física i intel·lectual que anomenem passió, en el seu estat més simple i pur. És una passió del cos i de la ment, en cerca d'un plaer sense tendresa, viscut sense vergonya ni victimisme.
Annie Ernaux dibuixa el temps d'espera i d'absència, fet d'emocions i obsessions en una muntanya russa, quan l'amant ocupa el pensament i el món desapareix... 

COMENTARI: La recentment guanyadora del Premi Nobel de Literatura de l'any 2022 ha construït un relat molt curt però extremadament intens.

   

Les calces al sol

La Rita Racons se'n va als Estats Units a fer d'au-pair sense saber-ho del tot. Un bon dia es troba a l'aeroport de Barcelona preparada per agafar un avió que, teoricament, l'ha de dur a Nova York, on aprendrà angles durant l'estiu. Pero el seu ínfim coneixement de la llengua anglesa la porta, per carambola, fins a Atlanta, a casa dels Bookland, on tindrà cura dels tres fills de la família durant un any sencer.
Els Bookland són l'antítesi del clixe clàssic d'una família americana. Intel·lectuals rematats, esperen que la nova au-pair estigui a l'altura del que exigeixen les ments privilegiades dels nens de la casa. I tot i que ben be no ho estarà, la Rita i el seu caos constant portaran els petits Bookland a viure la vida mes enllà dels llibres. La Rita serà capaç d'atrevir-se a tot, d'expandir la ment i un dia, de cop, trobarà el que hi havia anat a buscar: la seva vocació.
Les calces al sol es una novel·la alegre i vital, amb una arrencada a tot gas i un desenvolupament al mateix ritme, que parla sobre els canvis vitals que ens fan creixer.

COMENTARI: Les calces al sol és una novel·la alegre i vital que ha figurat nombroses setmanes a la llista dels llibres més venuts amb uns comentaris de crítica i lectors majoritàriament positius. Així i tot, el que semblava que havia de convertir-se en una lectura extraordinària, amb el pas de les pàgines s’ha anat transformant en una pràctica agradable i divertida, però sense arribar mai a satisfer les enormes expectatives que ens havia despertat d’entrada.
La novel·la parteix d’un títol enginyós que crida l’atenció, amb una coberta de Silja Goetz, molt ben il·lustrada que convida a una degustació. L’argument se centra bàsicament en la descripció de la vida de la protagonista durant un any d’estada a Atlanta, fent de cangur de tres fills d’una família benestant d’alta capacitat intel·lectual. És en aquest punt quan la Rita explora els contrastos entre la societat catalana i l’americana que l’obliguen a una permanent necessitat d’adaptació per desenvolupar la seva feina, aprendre l’idioma i seguir el camí de creixement personal. Tot envoltat d’episodis força divertits que ajuden a culminar la lectura d’una manera més amena. Malgrat tot, he de reconèixer que m’ha costat força culminar tot el recorregut i que, després d’alguna aturada en el camí, he trigat més del compte en tornar-lo a reprendre.
 

Éramos unos niños

El llibre icònic de Patti Smith, on explica la seva relació amb Robert Mapplethorpe: un homenatge a l'amistat les pàgines carregades de vitalitat i humor del qual ens tornen el sabor d'una Nova York on gairebé tot era possible.
Va ser l'estiu que va morir Coltrane... Els hippies van alçar els braços buits i la Xina va detonar la bom
ba d'hidrogen. Jimi Hendrix va calar foc a la guitarra a Monterey... Va ser l'estiu de l'amor. I en aquell clima canviant i inhòspit, una trobada casual va canviar el curs de la meva vida: va ser l'estiu que vaig conèixer Robert Mapplethorpe.
Corria el mes de juliol del 1967 i eren uns nens, però a partir de llavors Patti Smith i Robert Mapplethorpe van segellar una amistat que només acabaria amb la mort del gran fotògraf, el 1989. D'això en parla aquest esplèndid llibre de memòries, de la vida en comú d'aquests artistes, els dos entusiastes i apassionats, que van creuar a grans passes la perifèria de Nova York per arribar fins al centre neuràlgic del nou art. Va ser així que van acabar instal·lant-se a l'hotel Chelsea i es van convertir en els protagonistes d'un món avui ja perdut on regnaven Allen Ginsberg, Andy Warhol i els seus nois, i es creaven les grans bandes de música que van marcar els anys finals del segle XX, mentre la sida feia estralls.

COMENTARI:  És una gran història d'amor que va perdurar més de vint anys. Un amor intens, incondicional i discontinu entre dues persones que van consagrar les seves vides a l'art, l'un com a fotògraf i l'altra genuïnament multidisciplinària: poeta, dibuixant, cantant i compositora de rock. Una història emmarcada per la Nova York dels setanta i vuitanta on l'efervescència creadora liderada per Andy Warhol aplegava a un grapat d'artistes a The Factory. Era també l'època del Chelsea Hotel, l'indret que servia d'allotjament als personatges més creatius i famosos de l'època. La SIDA, els suïcidis i les drogues van truncar la vida de molts d'ells. Patti Smith, supervivent i testimoni resignat d'aquells dramàtics estralls ha estat capaç de construir un excel·lent relat que ens remet als Diaris d'Andy Warhol i que anatomitza molt emotivament la seva història d'amor total amb Robert Mapplethorpe.
Finalment, convé remarcar que, tot i que aquesta ressenya correspon a la versió castellana de l'editorial Lumen, cal destacar que Club Editor va publicar l'any 2022 la versió catalana que va titular Uns marrecs.
  

La mentida més bonica

Després d’una vida dedicada a l’ensenyament, dos professors de secundària —la Marina i en Carles— celebren la seva jubilació. De manera inevitable, miren enrere i s’interroguen sobre el que ha passat a les seves vides durant els últims deu anys tan endimoniadament intensos. Es pregunten pel seu compromís polític i s'encaren amb el desengany que viuen ells i el país. Les relacions amb altres professors, pares d'alumnes, veïns i fins i tot estudiants ja no són les mateixes. La crisi, la repressió i la covid han encobert la seva perplexitat, però no poden evitar mirar-se al mirall. Volien fer història i la història els ha passat per sobre.

COMENTARI: L'autor, Francesc Serés, em va entusiasmar amb la seva novel·la La casa de foc que vaig llegir amb devoció l'abril del 2021. Ara, amb La mentida més bonica, ha canviat totalment de registre i s'ha centrat en la profunda decepció que va provocar el desenllaç de l'1-O a bona part de l'independentisme català després de més de deu anys de lluita i mobilitzacions. Durant tot el relat planeja una sensació d'engany causat per una classe política molt deficient que havia manifestat repetidament que tot estava controlat i ben planificat. Rotundament sí, tal com responia un conseller a la pregunta de si estava tot preparat.
A la vista dels resultats, els protagonistes del llibre entren en un estat de xoc que els paralitza i els desconcerta dolorosament. Una de les frases de la novel·la es converteix en una fidel definició dels tres grups independentistes de l'arc parlamentari: els uns semblen una secta, els altres una banda i els tercers un esplai.
Cap i a la fi, després de tots els alts i baixos, els protagonistes es pregunten si la cultura serà capaç de sobreviure, ja que alguns se la passaven per l'aixella, els altres en renegaven perquè volien més ajuntaments a vora Barcelona i els tercers, bé, dels tercers no cal dir res perquè no sabem ni què dir-ne.
     

No me'n recordo de res

Nora Ephron és una de les escriptores feministes més incisives i hilarants de la literatura nord-americana del segle XX, una articulista d’energia imparable i una guionista de cinema multipremiada. No me'n recordo de res és un recull dels seus articles més mordaços i afilats que ofereixen una mirada còmica sobre el passat i una crítica àcida i personal contra les vicissituds de la vida moderna. Aquestes pàgines ens transporten des de la seva primera feina a la sala de correus de la revista Newseek a les sis fases del correu electrònic, des de records de les festes glamuroses i bullicioses dels seus pares a la vida plena de 'moments senils' —o, com en diu ella, 'moments Google'—, des dels fracassos més estrepitosos de la seva carrera a les millors alegries. Plena de perspicàcia i d’observacions autèntiques i encertadíssimes, No me'n recordo de res és un recull deliciós i punyent d’una de les escriptores més desacomplexades del panorama nordamericà.

COMENTARI: Resulta molt gratificant poder llegir la visió d'una de les més prestigioses guionistes del cinema nord-americà del darrer terç del segle XX. Nora Ephron era una gran escriptora multidisciplinària: guionista, periodista i novel·lista. A No me'n recordo de res, amb un contingut desordenadament autobiogràfic, converteix la seva prosa en un artefacte literari que és capaç de transmetre infinitat de sensacions agredolces resultants de les seves vivències, des de les més sofisticades fins a les més quotidianes; totes elles enquadrades d'una manera sincera i molt honesta. Cal fer una menció especial als dos capítols finals: El que no trobaré a faltar i El que sí trobaré a faltar, una mena de comiat quan l'autora ja era plenament conscient que la malaltia li anava esllanguint la vida a marxes forçades.
 

El món de Sofia (novel·la gràfica)

Qui ets? Un dia, la Sofia Amundsen, de 15 anys, rep una carta amb nomes aquesta pregunta. Despres en rep un altra que diu: D’on ve el món? De pregunta en pregunta i de sorpresa en sorpresa, la Sofia entra en una aventura en que descobrirà les principals figures de la filosofia occidental i, sobretot, es descobrirà a ella mateixa. Pero El món de Sofia no es només aquest viatge fascinant, és també una novel·la originalíssima, amb un desenllaç imprevisible, que s'ha convertit en un clàssic per a tots els públics i que ara Vincent Zabus i Nicoby reinventen com a novel·la gràfica.

COMENTARI:  Vaig llegir la novel·la original de Jostein Gaarder poc després de la seva publicació a casa nostra, devia ser l'any 1991, i la veritat la vaig disfrutar força, sobretot al valorar la bona idea de divulgar conceptes bàsics filosòfics mitjançant una mena de joc amb protagonista juvenil. Més endavant, una fórmula semblant es va repetir amb Merlí l'exitosa sèrie de TV3 protagonitzada per un incommensurable Francesc Orella. Cada capítol estava centrat en un filòsof de renom i l'habilitat del projecte consistia en fer-nos endinsar i comprendre, a un nivell iniciàtic, els pensadors més rellevants de la humanitat.
Ara, amb la novel·la gràfica El món de Sofia, hom preten fer-nos descobrir aquesta disciplina que, des de fora pot semblar avorrida i inintel·ligible, d'una manera amable, agradable i divertida. Acabarem fent una menció especial als dibuixos de Nicoby que es mereixen el nostre més alt grau de reconeixement per la seva bellesa i pulcritud.
 
 

El largo y tortuoso camino

Jordi Sierra i Fabra va somiar ser escriptor en una època ingrata, l'Espanya de la postguerra, més propicia els malsons que els somnis. Per sort, tenia un incentiu. Era tartamut i es va adonar que quan escrivia no trastocava les paraules. Va ser l'inici d'un aprenentatge literari llarg i accidentat que el va enfrontar al pare, i el va obligar a lluitar contra tot i contra tots per assolir la categoria d'escriptor.
Amb més de 500 llibres publicats, entre obres de ficció i assaigs divulgatius, Jordi Sierra i Fabra és un dels nostres escriptors més populars. Amb la inquietud i la curiositat que el caracteritza, per explicar la història de la seva vida ha triat el món del còmic, unint forces amb el dibuixant Carlos Moreno. Junts signen una biografia commovedora i apassionant. 

COMENTARI: Els primers textos que vaig llegir de Jordi Sierra i Fabra van ser de crítica i divulgació musical publicats als mitjans més diversos. En aquella època era considerat com un dels millors especialistes en la música pop-rock. Més endavant em va sorprendre com es convertia en un autor destacat de la literatura infantil i juvenil que el va conduir per diversos centres docents per promocionar les seves obres. Va obtenir diversos premis en aquesta especialitat fins que li va arribar el difinitiu reconeixement en el món literari global. D'aquesta època jo en destacaria el cicle de novel·les protagonitzades per l'inspector Miquel Mascarell, tretze en total –fins ara– que retraten, en clau policíaca, l'Espanya de finals dels anys 40 i inicis dels 50.
El largo y tortuoso camino és la biografia –en forma de novel·la gràfica– d'aquest fecund i prolífic autor que explica les duríssimes dificultats que va haver de superar per dedicar-se a fer allò que més li agradava, sempre afligit per la constant oposició del seu pare. El detallat recorregut arriba fins el moment precís de l'assoliment dels seus objectius bàsics: publicar els seus llibres i poder-se dedicar professionalment a l'escriptura. Tot això explicitat amb l'ajut d'una sèrie de dibuixos extraordinaris de Carlos Moreno, posseïdors d'una paleta de colors meravellosa.
Penso que, amb la compra i la lectura d'aquesta obra, contribuim a retre un merescut homenatge a un dels autors fonamentals del panorama literari català, titular d'un prodigiós catàleg de més de 500 obres publicades.