L'aigua que vols

La Marie Tremblaypierre aprofita la bonança de l'estiu quebequès per organitzar una trobada familiar a l'antic xalet de vacances. L'excusa de celebrar el setanta-sisè aniversari és forçada, però les filles i el fill no s'hi capfiquen: rememorar els banys al llac i reviure la infantesa els sembla una bona idea per retrobar-se al cap de tant de temps. Hi duen les famílies respectives, o el que en queda, però també els seus secrets, les seves vivències i, sobretot, els silencis de les coses que no es van dir quan tocava. 

COMENTARI: Hem vist moltes vegades que, quan una família es reuneix per una celebració, la concòrdia dóna pas a una sèrie de retrets i de tensions entre els diferents components de la unitat familiar. Aquest no és el cas de L'aigua que vols ja que l'autor aposta més per una memòria descriptiva i nostàlgica que no pas per un llistat d'incidències i enfrontaments. En diríem un argument tou, més a prop del bonisme que de la conflictivitat. Tot això centrat al Quebec, poc temps abans del segon referèndum per la independència, l'octubre del 1995. Amb totes les semblances i diferències que puguem trobar amb el procés independentista català d'aquests darrers anys.
   

Hitler y las teorías de la conspiración

La idea que cap cosa passa per casualitat, que tot està subjecte a les maquinacions entre bambolines d'un grup selecte de persones és tan antiga com la història mateixa. No obstant això, en l'actualitat estem vivint una puixança de les teories de la conspiració i, entre elles, els relats revisionistes de la història del III Reich s'han tornat més populars que cap altre tema a causa de suposades evidències acabades de descobrir i nous angles de investigació.
Richard J. Evans, reconegut historiador del III Reich, tria cinc de les teories conspiratives més perdurables sobre el període nazi i les analitza amb rigor: la suposada conspiració dels jueus per minar la civilització segons Els protocols dels savis de Sió, el mite del punyal per l'esquena de socialistes i jueus a l'exèrcit alemany en la derrota de la I Guerra Mundial, l'incendi del Reichstag provocat pels nazis per prendre el poder, el misteriós vol de Rudolf Hess al Regne Unit el 1941 amb l'objectiu de negociar la pau i, finalment, l'etern rumor que Hitler va escapar del búnquer el 1945 i va viure la resta dels seus dies a Sud-amèrica. Aquestes teories s'han negat a morir davant els repetits intents de desacreditar, per la qual cosa Evans investiga els seus orígens i les causes de la seva persistència per demostrar que l'explotació conscient dels mites i les mentides amb fins polítics no resulten ser una creació de segle XXI.
Hitler i les teories de la conspiració és un llibre d'història que proposa una mirada crítica cap a una època de postveritat en què els «fets alternatius» han anat guanyant terreny; és un llibre pels nostres temps difícils.

COMENTARI: Avui, Richard J. Evans, és un dels més prestigiosos historiadors especialitzats en el III Reich i en el domini nazi. En aquest llibre s'ha aturat en cinc episodis claus que, amb el pas del temps, han sofert un munt d'interpretacions extravagants que calia descobrir i desmitificar. Després d'un intens i exhaustiu treball d'estudi i de documentació, l'autor londinenc vol posar fi a una sèrie d'incerteses que fins ara semblaven no tenir solució de continuïtat.
                                                

Les nenes que llegien al lavabo

En plena nit, de matinada, al lavabo o sota la llum furtiva de la nostra habitació. Per no fer esport, per no fer els deures o perquè senzillament no ens venia de gust res més. Tots els lectors i escriptors hem estat infants, u dia, i molts de nosaltres ens hem vist obligats a mantenir la nostra passió en la més estricta intimitat. Hem estat nenes que llegien al lavabo, entre l'amagatall i l'aventura, i llegíem i escrivíem exactament allò que volíem en cada moment. Què ha passat, però, des d'aleshores? Quan va ser, que ens van començar a dir què era llegible i què no, què es podia escriure i què valia més que guardéssim dins el calaix?
Entre l'assaig i la narració, entre la reflexió i la vivència, Les nenes que llegien al lavabo és un clam a la llibertat en la lectura i l'escriptura. Un recorregut pels episodis de la memòria més íntima i alhora col·lectiva de totes aquelles persones amants de la literatura que, ja adultes, s'han atrevit a llegir i a escriure lluny de cànons i mirades de reüll.

COMENTARI: Combinant les vivències personals i reflexions complementades amb multitud de citacions d'autors de certa rellevància, ens trobem davant d'una entusiasta apologia del plaer de la lectura, incidint fonamentalment en els aspectes més feministes i en els derivats la diversitat sexual i de gènere.
                                               

La dona de la seva vida

El Joel, el Raimon i la Victòria són els germans Estrada. Cadascú viu en una punta de món. Un fet, però, els uneix. Una investigació periodística, en canvi, ho posa tot en risc. El Joel, director de documentals, aviat s’adonarà que hi ha descobertes que fan trontollar els sentiments, sacsegen la vida i obliguen a reescriure el passat.
Xavier Bosch, en la seva maduresa com a escriptor, combina els seus dos mons. El constructor d’intimitats recupera el periodisme amb una trama que pot posar tota una família en perill. És el preu de traspassar les línies vermelles de la veritat.

COMENTARI: Aquest llibre combina l'intriga amb la vessant més sentimental d'uns personatges de la mateixa família: els tres germans i el pare. Tot i que a la novel·la li costa arrencar, a mesura que agafa velocitat de creuer comença un relat detectivesc centrat en el robatori de nadons a la meitat del segle passat. Malgrat les bones intencions i l'ofici de l'autor, em sembla que no és una de les seves novel·les més reeixides. Emperò, es llegeix amb interès i assoleix passatges força interessants.
                                      

El primer glop de cervesa

El primer glop de cervesa descriu, amb molta tendresa i ironia, els petits plaers de la vida, des del primer glop de cervesa fins al diari de l'esmorzar, passant per l'olor de les pomes, la ràdio en el cotxe, el cine o el Tour de França. Philippe Delerm, que s'ha consagrat com un dels autors més importants a França dels últims anys, va saltar a la fama merescudament amb aquest llibre deliciós, que ha captivat l'atenció de milers de lectors arreu d'Europa.

COMENTARI: Dels trenta-quatre petits plaers que comparteix jo en destaco quatre: l'autopista a la nit, el Tour de França, el cine i el diari de l'esmorzar. Dels trenta restants, alguns molt localistes i apartats, n'observem un exercici de prosa poètica que s'atura en la descripció més meticulosa dels petits detalls. En resum, m'esperava molt més d'aquest breu text que, literalment, m'ha deixat amb la mel a la boca.
   

Atrapa el pez dorado

A Atrapa el pez dorado el director de cinema David Lynch obre una finestra a la seva ment i ens mostra la seva particular manera de crear. Aquest llibre és un assaig sobre l'origen de les idees i la creativitat que el cineasta americà aplica al seu univers personal. El punt de partida de l'obra és la meditació, una cosa que l'apassiona des de fa anys i la pràctica ha marcat el seu procés creatiu. És, també, un compendi de pensaments que cerca fomentar la creativitat i en el qual David Lynch advoca per deixar treballar la intuïció, alhora que va revelant, de forma àgil i amena, detalls sobre la seva carrera, les seves pel·lícules, Hollywood, etc.

COMENTARI: El reconegut director de cinema ens presenta una apassionada apologia de la meditació transcendental, eina bàsica per afavorir la creativitat, la intuïció i l'adquisició d'idees. Segons ell, aquesta dedicació constant a la meditació li ha permès assolir rellevants fites creatives que l'han convertit en el director de culte en que alguns cinèfils l'han convertir. El llibre, breu i àgil, és una recopilació d'idees que abasten tots els camps creatius del personatge: música, cinema, pintura; tots ells assolits amb eficiència gràcies a la seva persistent disciplina interior.
   

Aproximació històrica al mite de Sinera

L’Aproximació històrica al mite de Sinera, apareguda el 1983 i exhaurida ràpidament, demanava una revisió a fons, per arrodonir la visió global del món de Sinera, i afegir-hi les darreres aportacions de Salvador Espriu.
Com ja és sabut, el mite de Sinera és una de les claus de volta de l’obra d’Espriu. És també lloc comú que el substrat geogràfic i humà de Sinera està inspirat en la localitat concreta d’Arenys de Mar, poble natal dels seus pares i avantpassats.
La fita primordial que perseguim amb la publicació d’aquest llibre és que l’hipotètic lector d’Espriu que desconegui Arenys de Mar i la seva història, es pugui moure tranquil·lament amb la imaginació per Sinera, es familiaritzi amb els seus topants, costums, personatges i no tingui cap problema a reconèixer en els diversos passatges espriuans qualsevol aspecte  del món sinerenc. Igualment els arenyencs hi trobaran una història molt suggeridora del seu poble i dels pintorescos personatges que hi ha viscut.

COMENTARI: La primera versió d'aquest llibre va ser publicada l'any 1983 per Agustí Espriu, Núria Nogueras i M. Assumpció de Pons. L'escriptor no havia volgut col·laborar amb els tres autors perquè considerava que el coneixement de la base de la seva inspiració no contribuiria a fer més comprensible la seva literatura. L'any 2010 va aparèixer aquest nova versió, ara ja corregida i augmentada, que recollia moltes de les aportacions que els descendents del poeta –mort el 1985– havien posat a disposició dels autors. Ens trobem davant d'un exhaustiu treball de documentació dels indrets, costums, tradicions, personatges i fets de la infantesa i joventut de Salvador Espriu que s'ha convertit en una vastíssima visió panoràmica d'Arenys de Mar, des dels seus orígens fins el segle XXI.
    

Paraules d'Arcadi

«Aquesta pandèmia és un avís del planeta perquè canviem el nostre model econòmic: Hem de viure amb menys». Que es produeixi una pandèmia global o que en ple segle xxi haguem de cridar «llibertat presos polítics» no són fets casuals. Hem construït un món de relacions internacionals complexes, amb un sistema capitalista que perpetua les desigualtats controlat per governants i poders fàctics que actuen sense frens, en un planeta que està dient prou, mentre la Mediterrània s'omple de persones que s'ofeguen... Potser aquesta no era la fotografia que havíem imaginat del món que deixarem a les noves generacions. Fent memòria de les seves lluites i de la seva vida, l'economista altermundista i referent dels moviments socials Arcadi Oliveres repassa en aquest llibre els conceptes que han guiat el seu posicionament: democràcia, refugiats i migracions, capitalisme, canvi climàtic, antiarmamentisme, cultura de la pau... Podem, així, entendre fins on hem arribat, què hem après de tot allò viscut i explicar on són les claus per creure, encara, que aquest és un món habitable. L'Arcadi ens adverteix: estem obligats a l'esperança. Perquè l'esperança és l'únic motor per a l'acció.  

COMENTARI:  Destacar, per sobre de tot, el punt de vista didàctic que impregna cada un des conceptes que l'Arcadi analitza en aquest llibre: capitalisme, guerra, populismes, pandèmia i educació, entre altres. No per ser molt coneguts aquests posicionaments decau el nostre interès davant una exposició genuïnament pedagògica, farcida d'exemples, que ens fan refermar en les nostres posicions de sortida. Llibre per llegir i revisar periòdicament.
  

Contes russos

Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vòlkov i Iosif Bergxenko eren per a mi uns escriptors desconeguts abans que Anastàssia Maxímovna em fes arribar els seus contes. Per a mi, formen part d’una ficció sobre una ficció. Tot el que s’esdevé en els seus relats acaba configurant la història d’un territori i d’un país que podria ser imaginari. Fins i tot en la realitat, ¿no podria ser susceptible d’ésser pensada com una enorme fàbula, la història de Rússia del darrer segle i mig? Un país tan gran que sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d’una magnitud inconcebible i que ha provocat i patit sismes que es noten arreu del globus? I com si aquesta ficció només es pogués entendre des de la ficció, aquests contes descriuen un arc històric que va des d’aquell principi dels temps que és el segle XIX fins les línies aèries de baix cost. Des de la recreació d’algunes fàbules tradicionals fins la difícil relació de Rússia amb el segle XXI. Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats?…

COMENTARI: Amb vint-i-un contes de cinc autors russos ficticis, Francesc Serés fa una repassada d'alguns fets històrics esdevinguts a Rússia durant aquests dos darrers segles. Com en tota recopilació de contes diversos, en trobem de qualitats diverses, des dels molt ben construïts fins els més humils que no acaben de mantenir desperta la nostra atenció. En en fons, l'obra representa un sentit homenatge als relats breus de la narrativa russa, redactada des de terres catalanes.
     

El dia que vaig marxar

A cavall entre els records de la infantesa a Taradell i la crònica del present del periodista de prestigi, aquest és un text deliciós, hedonista, senzill i sofisticat alhora, amarat de tendresa.
A prop de fer 50 anys, un dia l'autor decideix que vol «desaparèixer d'ell mateix», deixar-ho tot i marxar un temps a França, a aprendre francès, la llengua que quan era petit significava per als seus pares la del país de la llibertat i que ara havia estat arraconada per l'omnipresent anglès. I se'n va uns mesos a Aix-en-Provence, on es troba amb ell mateix i amb el plaer de viure amb calma. Compleix així un somni que molts tenim: el de fer un canvi de vida. 

COMENTARI: De vegades, els que poden, fan una petita aturada en la seva vida quotidiana i aparquen la seva rutina per tirar endavant petits projectes que sempre havien desitjat exercir i que mai havien portar a terme. Aquest llibre d'Albert Om, curt però extremadament deliciós, és un prodigiós exemple de com la literatura esdevé un autèntic plaer que devores amb voracitat.