Un incident sense importància

Una carta a la mare, morta en plena joventut, obre aquest volum de relats que dona vida a tot un seguit de personatges que conformen una galeria viva i sorollosa. La Maria i el Pep, uns avis ben originals que formen part d’una estirp de còmics dels d’abans de la guerra, en són els protagonistes. Amb un estil directe i viu, des de la nostàlgia i la ironia, Rosa Maria Sardà recrea un món perdut; un sac de records amb catàstrofes, incidents, vacances, casaments i defuncions; les veus entranyables dels coneguts, amics o parents estimats que sobreviuen amb nosaltres. Una mortaldat que ella converteix en bocins de vida.

COMENTARI: Un poema i set relats breus conformen el cos d'aquest primer llibre que va publicar la coneguda actriu barcelonina. Vaig iniciar-ne la lectura per la bona crítica d'Esteve Miralles que havia aparegut al digital Núvol l'11 de juny del 2020.
  

El sentit d'un final

Tony Webster és ara un jubilat de vida tranquil·la, divorciat amistosament, amb una filla i aparentment en pau amb la seva vida. Però quan rebi una carta d'un bufet d'advocats, es veurà abocat a revisar el seu passat, especialment els seus anys adolescents. Just abans d'anar a la universitat, el seu grup d'amics es va ampliar amb l'Adrian Finn, el més seriós i intel·ligent de tots quatre. Amb fam de sexe i de llibres, sense noies, van viure un any molt intens i van jurar ser amics per sempre. Ara, passats més de quaranta anys, Tony Webster s'adona que molts fets potser no van passar com els havia recordat. Perquè la memòria és imperfecta i pot fer aflorar sorpreses. I, fins i tot, obligar-te a reinterpretar tota una vida. «Ho té tot per ser un clàssic de la literatura anglesa

COMENTARI: Molt sovint passa que, quan una obra és objecte d'elogis desmesurats i l'expectativa ens provoca una ànsia delerosa per assaborir-la, el procés final sol acabar amb una certa decepció que obliga a posar-nos en guàrdia davant propostes semblants. Malgrat tot, la novel·la és francament bona, descobrint-nos –als que no el coneixíem– un autor de categoria, un escriptor d'ofici. Tot bé, però sense exagerar...
  

Primavera, estiu, etcètera

Com cada any per Tots Sants, l'Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l'acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d'arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre, si més no, als pensaments. Després de l'exili universitari i laboral, l'Èlia s'adona que amb l'edat s'hi sent cada cop més còmoda, entre qui va ser la seva gent. I quan una està tan ben disposada i atenta, pot ser que comenci a veure i a entendre coses que fins ara li havien passat desapercebudes.

COMENTARI: El primer que ens crida l'atenció d'aquesta òpera prima de Marta Rojals és el llenguatge. Tal com explica l'autora, s'ha dit molt que el dialecte usat és «ebrenc», suposo que per referir-se a la variant tortosina, però estrictament és lleidatà, més propi de les Garrigues que de la Ribera d'Ebre, per aquells capricis de les fronteres artificials.
El segon aspecte que també posem en relleu és l'ús predominant del diàleg, tant el directe com l'indirecte. Recurs molt ben aprofitat per anar descabdellant la trama argumental que evoca, amb infinitat de detalls, els trets essencials del llogarret rural que descriu en les seves pàgines.
  
  

A propósito de nada

Woody Allen que durant les sis dècades que porta fent cinema ha escrit i dirigit cinquanta pel·lícules, ens relata els seus primers matrimonis: el més precoç amb una novia de la seva adolescència i després amb la meravellosament divertida Louise Lasser, a qui és evident que encara adora.
També escriu sobre el seu romanç amb Diane Keaton, amb qui manté una perllongada amistat.
I explica la seva relació personal i professional amb Mia Farrow, amb qui va realitzar diverses pel·lícules, i que va acabar amb una separació per la qual la premsa sensacionalista encara no li ha donat prou les gràcies.
Ell afirma que va ser el primer sorprès quan, als seus cinquanta-sis anys, va iniciar una relació amb Soon-Yi Previn, que llavors en tenia vint-i-u, i que els va conduir a un romanç estrepitós i apassionat i un matrimoni feliç de més de vint-anys.
En un text sovint graciós, fent gala d'una franquesa sense límits, ple de creatives intuïcions i de prou perplexitat, una icona americà explica la seva història, tot i que ningú l'hi hagi demanat.

COMENTARI: Per un admirador de la dilatada cinematografia de Woody Allen és una temptació irresistible llegir-se aquesta extensa autobiografia que acaba de publicar. I la veritat és que no decep ja que hi trobem una exposició honesta i desenfadada d'una llarga trajectòria artística que s'ha vist enterbolida, durant aquests darrers anys, per unes acusacions que –ara– ell s'encarrega de desmentir. L'obra acaba amb una contundent afirmació, escriu que quan li demanen si li interessa deixar un llegat ell respon que més que viure en els cors i en les ments del públic, prefereix seguir vivint a casa seva.
    

El día antes

En Michel volia ser miner com el seu germà gran, fins que el 27 de desembre del 1974 en Jojo va morir a l’explosió del pou de Saint-Amé, a la mina de Liévin-Lens, una catàstrofe provocada per les negligències en la seguretat en la qual quaranta-dos miners van perdre la vida. Quaranta anys més tard, en Michel sent el desig més fervent que mai de venjar la mort del seu germà, com li havia demanat el pare, i de fer justícia a tots el homes a qui el carbó ha pres la vida al llarg del temps.

Amb una prosa carnal i cisellada i l’emoció a flor de pell, Sorj Chalandon s’endinsa en el món d’aquells quaranta-dos miners morts a les profunditats de la terra i en els tèrbols interessos dels que els van abocar a la tragèdia. Una història d’identitat i fraternitat que ret homenatge a aquells homes i a les seves famílies humiliades.

COMENTARI: No enganya la ressenya promocional quan parla d'una novel·la magistral. És la pura realitat. Sorj Chalandon ha sabut construir, gir argumental inclòs, un relat sorprenentment emocional basat en uns fets reals que van colpir la societat francesa cinquanta anys enrere.
     

Elles parlen

Una nit, vuit dones mennonites de diferents edats es troben en un paller per dur a terme una reunió secreta. Durant els darrers dos anys, aquestes dones, i més d’un centenar d’altres noies de la seva colònia, han estat violades repetidament de nit per dimonis que venen a castigar els seus pecats.
Ara que les dones han descobert que havien estat drogades i atacades per un grup d’homes de la seva pròpia comunitat, estan decidides a protegir-se a si mateixes i a salvaguardar les seves filles de possibles mals futurs.
Mentre els homes de la colònia van a la ciutat per pagar la fiança i alliberar els violadors, aquestes dones, totes analfabetes, sense cap coneixement del món fora de la seva comunitat, tindran molt poc temps per prendre una decisió: haurien de quedar-se a la comunitat, l’únic món que han conegut, o haurien d’atrevir-se a marxar-ne?

COMENTARI: Una història tan esfereïdora com aquesta, amb el gran potencial argumentari que desprèn, penso que no ha estat massa ben aprofitada per l'autora que ha construït una novel·la erràtica que en cap pàgina ha estat capaç d'assolir un bon ritme narratiu, sovint torpedinada per digressions més irrellevants. Tot i que es tracta d'una obra curta, a mi m'ha costat molt arribar al final.
                                   

París era una festa

Publicada tres anys després del suïcidi de l'autor, París era una festa és l'obra més personal i lluminosa d'Ernest Hemingway (1899-1961), el qual, des de la maduresa d'una vida molt intensa, rememora la seva joventut al París dels anys vint. Van ser els anys en què treballava com a corresponsal per a diversos diaris, vivia a París amb la seva primera dona en una situació molt precària ­esperant algun taló que sempre arribava massa tard­ i es relacionava amb escriptors com F. Scott Fitzgerald, James Joyce o Ezra Pound, que s'aplegaven al voltant de la llibreria Shakespeare & Co de Sylvia Beach, o amb els artistes amb qui coincidia al saló de Gertrude Stein.

COMENTARI: El títol del llibre ens pot confondre ja que no es tracta de cap recull d'episodis festius, alegres, desenfrenats... ans el contrari, és la crònica d'una vida dura a París, sense massa diners a les butxaques, vivint en indrets molt humils i sempre a l'espera de que arribi un xec de les editorials que, de tant en tant, publicaven els treballs d'Ernest, sobretot contes. Però, tal com remarca el propi autor, més d'una vegada, aquest era el París dels seus primers temps, quan érem molt pobres i molt feliços.
  

El guepard

El Gattopardo, o El guepard (títol original, en italià, Il Gattopardo) és l'única novel·la de l'escriptor i aristòcrata italià Giuseppe Tomasi di Lampedusa, apareguda l'any 1958 a títol pòstum i premiada amb el premi Strega l'any següent.Tomasi di Lampedusa hi traça la vida de Fabrizio Salina, un príncep sicilià, al bells mig de les turbulències revolucionàries italianes del Risorgimento. Però és sobretot una història de Sicília i de la transició entra un ordre antic i un nou ordre. L'autor sembla que s'inspirà en Giulio Fabrizio di Lampedusa, el seu besavi, per crear el personatge de don Fabrizio. Les armes d'aquest patriarca eren un lleó lleopardat (és a dir, el lleó de perfil, lleó passant, com un lleopard, a diferència del lleó rampant), que l'autor ha transformat en guepard «dansant» a la seva obra.

COMENTARI: El resum del llibre el podríem treure d'aquella frase tan famosa que li diu Tancredi al seu oncle Fabrizio: Si volem que tot segueixi igual, és necessari que tot canviï. L'obra està centrada en la Sicília del segle XIX quan els canvis polítics són imminents i la noblesa dominadora de sempre veu perillar el seu statu quo. El protagonista, el príncep Fabrizio, és un botó de mostra d'aquesta classe dirigent. En el seu cas, espera –amb resignació– els canvis que li capgiraran tota la seva manera de viure.

Suite italiana

En aquest nou relat viatger, l'escriptor Javier Reverte ha seguit un camí que ens porta a les ciutats de Venècia i Trieste i que conclou amb un recorregut per l'illa de Sicília. I no només ens aproxima a la història dels llocs que visita, sinó que ho fa de la mà de quatre escriptors que van habitar en aquests escenaris i que van escriure sobre ells: Thomas Mann, James Joyce, Rainer Maria Rilke i Giuseppe de Lampedusa, quatre autors genials que van retratar amb cruesa, o amb humor punyent, o amargor, o ensomni, o nostàlgia, una època tràgica i lluminosa de la peripècia humana.

Crònica de viatges i assaig literari a el mateix temps, Suite italiana és un llibre singular, d'una enlluernadora raresa, en el qual ressonen els ecos de grans batalles al costat de poemes de profund lirisme, on es fan olor aromes de malenconia i s'escolten rialles sonores , on batega la més profunda de les preocupacions de l'home: el sentit de la vida i de la mort.

«Sospito que els novel·listes i poetes, en comptades ocasions, han estimat tant la literatura, i l'han necessitat de tal manera, com en aquests dies no molt llunyans en què la fe en la humanitat es va veure sumida en el desconcert, empesa pel canoneig demolidor de les dues terribles guerres mundials. Ells van intentar salvar l'anhel de bellesa mentre la Història es gronxava en braços de la mort i anegava de sang les trinxeres d'Europa.

Aquest llibre tracta d'escriptors, però també de viatges, ja que m'apassiona seguir les petjades de les grans obres i dels seus autors. Tracta d'artistes que van lluitar per descórrer les cortines de l'existència humana, endinsant-se en el desconegut; i de camins sota els peus que em van portar als llocs on van créixer les seves biografies i van néixer els seus èxits.
Mentre parlo sobre això i record aquestes creacions i aquests vagabunderies, sonen tambors de nostàlgia en el meu cor. Per llegit i el caminat» (Javier Reverte).

COMENTARI: Crònica de quatre indrets íntimament relacionats amb quatre escriptors de renom i amb dues pel·lícules de Luchino Visconti: Il Gattopardo (1963) i Mort a Venècia (1971), basades en novel·les de dos dels quatre autors abans esmentats. També cal destacar la visió de la ciutat de Trieste on va viure molts anys, desenfrenadament, l'irlandès James Joyce. Suite italiana és una novel·la que segueix la bona línia d'aquest notable escriptor de viatges que, aquesta vegada, no ha assolit els excel·lents registres que ens tenia acostumats amb els textos dedicats a Irlanda i a Roma.
  

Els fundadors

Fa un segle, en una Barcelona caòtica, plena d’energia i travessada per tota mena de conflictes polítics, uns homes van tenir la idea de trans-formar el país editant clàssics grecs i llatins. Així va néixer la Fundació Bernat Metge, l’aventura cultural més ambiciosa que ha vist Catalunya. El 1922, quan va arrencar, semblava una proesa impossible, però en pocs anys es va convertir en un fonament irrenunciable de la cultura catalana i la va elevar al nivell més exigent de l’Europa de l’època. Els grans protagonistes d’aquesta història van ser el polític Francesc Cambó, l’intel·lectual i activista Joan Estelrich i el poeta Carles Riba. No seria fàcil trobar a la Catalunya d’aleshores tres personalitats més diferents. Però la força del projecte els va fer oblidar els recels i els va alinear en la mateixa direcció: Cambó hi va posar l’empenta inicial i els diners necessaris; Estelrich, el primer director, hi va afegir ideologia humanís-tica i mà esquerra; i Riba, tota la resta: els coneixements, el mètode, la sensibilitat literària, la profunditat.
La prosa vibrant de Raül Garrigasait, actual president de La Casa dels Clàssics, i el bagatge que li confereix haver estat editor de la Bernat Metge durant més d’una dècada, converteixen Els fundadors en un bell homenatge als fonaments de la nostra cultura. La col·lecció de clàssics grecs i llatins es revela en aquest llibre com un exemple únic de continuïtat a través dels moments més foscos i més brillants de la història del país.

COMENTARI: En aquesta obra s'observen dues parts molt diferenciades, la primera és el relat històric i cronològic de la Fundació Bernat Metge, des del 1922 fins els nostres dies i la segona és la crítica literària que l'autor dedica al primer llibre publicat, De la natura, de Lucreci i a les tragèdies d'Èsquil, editades anys més tard. Una primera part que flueix plàcidament i una segona molt més exigent que requereix una base més consolidada per poder-la disfrutar amb tota la seva esplendor. De totes maneres, Els fundadors és un llibre que s'ha de conèixer per poder valorar amb justícia una de les iniciatives més imprescindibles de la cultura catalana del segle XX.