Les grans epidèmies modernes

¿És útil i segura la vacuna de la grip? ¿Una epidèmia de grip pot, avui dia, matar cent milions de persones, com va passar el 1918? ¿És possible que el virus de la sida fos creat en un laboratori? ¿Hi ha hagut un complot de les companyies farmacèutiques per evitar que la vacuna contra la malària de Patarroyo fos un èxit? ¿Poden les malalties tropicals causar epidèmies globals? ¿Podrien deixar de ser útils els antibiòtics?
Aquest llibre explica tot el que sabem sobre les epidèmies i pandèmies. Ho explica per a tothom, objectivament, perquè la informació que arriba al públic no només és deficient sinó que provoca malentesos perillosos.
Salvador Macip, amb un prestigiós historial d’investigador a la Gran Bretanya i als Estats Units, no només en sap molt, sinó que a més sap explicar-ho. El tema és apassionant. I vital, per tot el que hi ha en joc.

COMENTARI: Aquesta reedició d'un llibre del 2010, suposo que forçada per les circumstàncies del confinament actual, s'ha vist afectada pel text original que tancava moltes referències l'any 2009. Ens hem quedat amb les ganes de saber com han anat avançant les investigacions entre el 2009 i el 2020, un període d'onze anys que –avui en dia– no és poca cosa. Malgrat tot, jo em quedo amb l'afirmació de l'autor quan afirma que compartim la Terra amb els microorganismes. De fet, és el seu planeta. Nosaltres som només uns parents llunyans que han convidat a la festa. Si volem quedar-nos-hi a viure hem d'aprendre a marcar-los els límits.
  

La rosa y la esvástica

A La rosa y la esvástica, Francisco Javier Aspas desentranya la vida d’una dona misteriosa que no encaixava dins l’estàndard nacional femení: bevedora i fumadora (vicis que Hitler detestava), amant del jazz i del foxtrot, capriciosa, entabanadora, gelosa...
Acabada la guerra, Werner Muntz, «el guardià» d'Eva Braun, cau presoner en mans dels soviètics. Així, Muntz es converteix en el narrador que desvetlla els aspectes més íntims del cercle personal de Hitler: els anys d’esplendor a l’atmosfera viciada del Berghof i la degradació posterior, personal i col·lectiva, fins a l'esfondrament total en el búnquer berlinès on Hitler i Eva Braun se suïciden.
Segons Albert Speer: «Quan els historiadors del futur indaguin a la vida d’Eva Braun, descobriran una dona que va ser irrellevant en l'àmbit polític, però sorprenent en l’humà». Una dona inquietant que no va militar mai al Partit Nazi, però que repetia amb freqüència: «El Führer és el Führer i sempre té raó. Per això és el Führer».

COMENTARI: Com a resultat d'un meticulós treball de documentació, l'autor ha estat capaç de desenvolupar una llarguíssima biografia novel·lada d'una de les dones més desconegudes del III Reich. La novel·la se centra especialment en el període 1933-1945, des del nomenament de Hitler com a canceller d'Alemanya fins el col·lapse total dins el búnquer de Berlín. Es van resseguint tots els episodis més destacables d'aquesta època en paral·lel a la vida quotidiana d'Eva Braun, una dona superficial, que l'autor retrata sense acarnissament, amb un cert grau de compassió i empatia.

El crit

La novel·la arrenca amb la Judit a la sala d’espera d’una psicòloga el setembre del 2017. A la mateixa sala, els peus d’una criatura amb sandàlies la tenen obsessionada, perquè li recorden el que va veure el 17 d’agost a la Rambla de Barcelona des de l’habitació d’un hotel, en companyia d’algú. Ella serà la primera de sis personatges que mostraran les seves vides al lector.
Són vides que s’encadenen sentimentalment i que totes, d’una manera o d’una altra, tenen de fons els fets que van sacsejar el país durant aquells mesos: de l’atemptat de la Rambla a l’empresonament dels líders independentistes, passant pel referèndum de l’1 d’octubre. La tensió dels secrets íntims i el trasbals col·lectiu confluirà durant les festes de Nadal.

COMENTARI: Sis personatges sorprenentment atrapats dins d'una mateixa teranyina, per ells desconeguda, donen curs a les seves més obscures passions en paral·lel cronològic als quatre mesos més frenètics que va viure el procés català, entre els atemptats del 17 d'agost i les eleccions catalanes del 21 de desembre del 2017.
     

Cavalcarem tota la nit

Cavalcar tota la nit és avançar a les fosques cap a unes fronteres que semblen inabastables, però que no sempre ho són. Cavalcar tota la nit és no defallir i perseguir la lluna, infatigables. Cavalcar tota la nit és no tenir por de combatre la foscor que portem a dins ni la que ens ve de fora. Personatges que podrien ser el teu veí, la teva filla, la teva verdulaire o tu mateix protagonitzen aquest recull fent malabars amb l’amor que se’ls marceix als dits, la vida que se’ls emporta i el deure que els colga. Són uns contes amb dosis tonificants d’humor i de mala bava, que desperten somriures, però també desassossec. Carlota Gurt ens fa creuar l’abisme de la llibertat per una corda fluixa trenada amb desitjos i pors. Un debut literari impetuós i carregat de talent.

COMENTARI: Catorze contes curts que transmeten sensacions molt diverses, algunes d'elles amb un fons amarg i d'altres més properes a un singular surrealisme. Lectura ràpida i plaent, que conforma un debut prometedor.
   

Al final t'agradaré

La monòtona tranquil·litat dels dies de la Rosó es fa bocins quan l'August torna al cap de trenta anys d'absència. Què vol, aquest home caduc però que conserva encara la perversitat als ulls? I quina intimitat somou la Rosó en veure'l? La visita evoca la memòria d'unes vides fetes d'il·lusions i culpes, de felicitat i dolor, que transcorren des dels anys setanta del segle passat fins als nostres dies, entre Girona i Barcelona, amb el contrapunt dels amics, els amants, la família i dels esdeveniments d'una època que ens ha marcat a tots.
Maria Mercè Roca, una de les escriptores més destacades del panorama literari català, amb innegables dots per a la observació psicològica, dóna vida en aquesta novel·la a uns protagonistes sotmesos a un dilema moral.

COMENTARI: Dos dels eixos fonamentals d'aquesta novel·la són el pas del temps i la gestió del perdó. L'autora esmenta una frase de Marguerite Yourcenar afirmant que el temps és el gran constructor. Però, afegeix Roca, ens pot moldejar d'una manera amable o pot agafar un martell i desfigurar-nos, com li passa a l'August, un dels protagonistes del relat, un home ple de grandioses expectatives que acaba els seus dies a l'empar d'alguns amics que l'acullen. Malgrat tot, no vol morir sense haver demanat perdó, a la seva exdona, pels mals moments que li va fer passar durant el seu fracassat matrimoni.
     

És que abans no érem així

Després de l’èxit de Tot això ho faig perquè tinc molta por tornen els millors contes de l’Empar Moliner, més sarcàstica, més commovedora i amb més sentit de l’humor que mai. L’escriptora obsessiva, la maternitat, el pas del temps, la mort, la crisi de parella o el declivi de la dona madura són alguns dels temes que ens descriuen el món en què vivim i alhora ens sorprenen un cop més amb l’intimisme més colpidor d’una de les escriptores més consolidades de la nostra literatura.

COMENTARI:  Sempre que valorem un llibre de contes tenim ben present que trobarem de tot, relats summament excepcionals i altres més modestos. És que abans no érem així n'és un bon exemple. Dels onze relats n'hi ha tres o quatre que excel·leixen per sobre de la mitjana, com per exemple Núria (diuen els metges que t'haig de parlar) que vaig llegir amb la boca oberta de satisfacció. Sense oblidar el que dona títol al conjunt que, retrocedint en el temps, es fa ressò de les difícils relacions materno-filials que s'han anat esdevenint durant tota la història de la humanitat. 
    

Pluja d'estels

Un grup d’amics es reuneixen cinc anys després d’un tràgic accident en una casa al Cap de Creus, un lloc idíl·lic de cara al mar, amb l’excusa de contemplar una pluja d’estels. Durant la trobada, es diverteixen i comparteixen confidències, però també afloren gelosies, una antiga història d’amor i el sentiment constant que els produeix un fet del passat encara sense resoldre. Cap d’ells s’imagina com acabarà la nit. Una nit que els té reservada una darrera sorpresa. 

«No podia assegurar si era aquí perquè el Nis l’hi havia demanat o perquè ella mateixa s’hi havia deixat arrossegar. El cas és que havia vingut. Feia dues setmanes. Amb dues maletes i un futur incert, seguint els passos de l’home que l’havia seduïda. 'Allà serem feliços, Olívia, estarem bé. Tu confia en mi', li havia repetit el Nis a cau d’orella».

 

COMENTARI:  És un llibre breu, de ràpida lectura, amb capítols curts i frases senzilles. L'autora sap captar perfectament el llenguatge col·loquial d'un grup d'amics que ja ratllen la quarantena i que veuen com el temps ha anat passant inexorablement, sense haver pogut assolir els seus objectius, cosa que els entristeix i desconcerta. Intenten reviure un passat gloriós que ni el temps ni les circumstàncies ho permeten i s'han de conformar llepant-se unes ferides que un desgraciat accident va provocar de manera irreversible. S'arriba a un final dramàtic que cadascú pot valorar i interpretar de la seva manera.

  

     

Trencar el silenci

Mireia Boya trenca el silenci amb un llibre que ens fa reflexionar i ens emociona. I ho fa obrint-nos el cor i compartint les seves impressions més íntimes sobre el seu pas pel Parlament i pel Secretariat Nacional de la CUP-CC, el dolor per no haver pogut estar més amb la mare en els seus darrers moments, les actituds masclistes patides en primera persona, l’organització del referèndum i la repressió i les seves conseqüències o el valor de la solidaritat i la sororitat.
Per a una dona, incorporar-se a la política és un repte doblement exigent. Per això, l’autora mira a la cara aquest món salvatge, masculinitzat, i li demana una transformació. Un canvi en femení, en què l’autocrítica, la comprensió i l’empatia són les úniques eines per tirar endavant, per fer-la més humana, per despatriarcalitzar-la. Un homenatge a les dones del referèndum i a totes les que ens han precedit en la lluita feminista, però també un crit a la vida i al futur per empoderar les noies que vindran. Perquè si les dones hi som, seguirem teixint un futur amb els fils roig i lila dels drets socials i el feminisme. La llavor està plantada, només cal seguir regant-la.

COMENTARI: Amb una visió inequívocament feminista, Mireia Boya fa una repassada exhaustiva als anys més decisius del procés català que coincideixen amb la seva activitat parlamentària com a diputada de la CUP. Són uns anys de vertigen que culminen amb la repressió i el desconcert. La denúncia de l'assetjament masclista que va patir per part d'un company de partit i la lluita contra una dura malaltia diagnosticada recentment, configuren un relat sincer, emocionant, reflexiu i colpidor, escrit a cor obert.
    
  

Bocaccio. On passava tot

Bocaccio, la mítica boîte del carrer Muntaner 505 oberta entre 1967 i 1985, és història de Barcelona, història d’una època irrepetible, de les personalitats que s’hi citaven, dels arquitectes, cantants, actors, cineastes, editors, dissenyadors, models i escriptors que cada nit hi conversaven, ballaven, bevien i creaven. Una conjunció de creativitats, sí, això era Bocaccio, el temple de la Gauche Divine. Algunes d’aquestes personalitats s’expliquen en aquestes pàgines gràcies a la memòria espremuda, a una porció del seu passat que han tingut la generositat de regalar a Toni Vall. Sorgit de la imaginació i l’afany emprenedor i generós d’Oriol Regàs, Bocaccio és també la història d’un èxit empresarial, de la creació d’una marca molt reconeixible, precursora en un terreny avui tan global com és el marxandatge. Els objectes i els papers que contenen la memòria de Bocaccio són també protagonistes d’aquest llibre.

COMENTARI:  Per traçar una completa panoràmica de Bocaccio, la mítica boîte del carrer Muntaner de Barcelona, l'autor es val d'una sèrie d'entrevistes a una vintena dels seus clients més famosos. Amb el testimoni de tots ells i construint una visió caleidoscòpica del local i del seu entorn, podem copsar i gairebé viure el dia a dia d'un indret tan emblemàtic com aquell i dels seus usuaris més habituals, tots ells dignes representants del talent barceloní de la dècada dels setanta. Hi ha unanimitat a l'hora de valorar i evocar amb nostàlgia uns anys pletòricament viscuts per tots ells.
   

Guillem

Guillem Agulló i Salvador va ser assassinat a Montanejos (Alt Millars) la matinada de l’11 d’abril del 1993. Era nedador. Antifeixista. Antiracista. Independentista. Tenia divuit anys.El cas va sotragar i marcar una generació sencera de joves. Guillem Agulló ha esdevingut un símbol de llibertat. L’assassinat de Guillem Agulló és un esgarrifós exemple de la impunitat amb què actua el feixisme, sota la protecció de les forces policíaques i del sistema judicial, i amb la vergonyosa complicitat d’una premsa capaç de manipular la realitat fins a l’extrem de presentar la víctima com a botxí. Aquesta novel·la documental ens submergeix en una València amb urpes,“on les hòsties volen com si fossin part del decorat”, i denuncia l’intent de soterrar viva una família. Assetjant-los. Calumniant-los. Posant-los a la diana del seu odi amb pintades als carrers i pancartes de «Guillem, jódete» als estadis de futbol. No ho van aconseguir. Núria Cadenes, amb un estil depurat i contingut, s’ha immers en el sumari del cas, en els diaris de l’època, en els records de la família i amics del Guillem i fins i tot en el seu propi passat per mesurar la distància que hi ha entre la paraula injustícia i la paraula dignitat. Ni oblit ni perdó.

COMENTARI: És una novel·la documental híbrida ja que inclou passatges novel·lats, elements d'assaig, transcripcions de documents oficials, retalls de premsa, declaracions dels pares i altres fragments molt diversos. Tot plegat configura una barreja discriminada que, en alguns moments, pot arribar a fer perdre el fil del relat. Malgrat tot, l'obra assoleix transmetre un clímax aterrador que l'autora defineix com de ràbia seca.