Cavalcarem tota la nit

Cavalcar tota la nit és avançar a les fosques cap a unes fronteres que semblen inabastables, però que no sempre ho són. Cavalcar tota la nit és no defallir i perseguir la lluna, infatigables. Cavalcar tota la nit és no tenir por de combatre la foscor que portem a dins ni la que ens ve de fora. Personatges que podrien ser el teu veí, la teva filla, la teva verdulaire o tu mateix protagonitzen aquest recull fent malabars amb l’amor que se’ls marceix als dits, la vida que se’ls emporta i el deure que els colga. Són uns contes amb dosis tonificants d’humor i de mala bava, que desperten somriures, però també desassossec. Carlota Gurt ens fa creuar l’abisme de la llibertat per una corda fluixa trenada amb desitjos i pors. Un debut literari impetuós i carregat de talent.

COMENTARI: Catorze contes curts que transmeten sensacions molt diverses, algunes d'elles amb un fons amarg i d'altres més properes a un singular surrealisme. Lectura ràpida i plaent, que conforma un debut prometedor.
   

Al final t'agradaré

La monòtona tranquil·litat dels dies de la Rosó es fa bocins quan l'August torna al cap de trenta anys d'absència. Què vol, aquest home caduc però que conserva encara la perversitat als ulls? I quina intimitat somou la Rosó en veure'l? La visita evoca la memòria d'unes vides fetes d'il·lusions i culpes, de felicitat i dolor, que transcorren des dels anys setanta del segle passat fins als nostres dies, entre Girona i Barcelona, amb el contrapunt dels amics, els amants, la família i dels esdeveniments d'una època que ens ha marcat a tots.
Maria Mercè Roca, una de les escriptores més destacades del panorama literari català, amb innegables dots per a la observació psicològica, dóna vida en aquesta novel·la a uns protagonistes sotmesos a un dilema moral.

COMENTARI: Dos dels eixos fonamentals d'aquesta novel·la són el pas del temps i la gestió del perdó. L'autora esmenta una frase de Marguerite Yourcenar afirmant que el temps és el gran constructor. Però, afegeix Roca, ens pot moldejar d'una manera amable o pot agafar un martell i desfigurar-nos, com li passa a l'August, un dels protagonistes del relat, un home ple de grandioses expectatives que acaba els seus dies a l'empar d'alguns amics que l'acullen. Malgrat tot, no vol morir sense haver demanat perdó, a la seva exdona, pels mals moments que li va fer passar durant el seu fracassat matrimoni.
     

És que abans no érem així

Després de l’èxit de Tot això ho faig perquè tinc molta por tornen els millors contes de l’Empar Moliner, més sarcàstica, més commovedora i amb més sentit de l’humor que mai. L’escriptora obsessiva, la maternitat, el pas del temps, la mort, la crisi de parella o el declivi de la dona madura són alguns dels temes que ens descriuen el món en què vivim i alhora ens sorprenen un cop més amb l’intimisme més colpidor d’una de les escriptores més consolidades de la nostra literatura.

COMENTARI:  Sempre que valorem un llibre de contes tenim ben present que trobarem de tot, relats summament excepcionals i altres més modestos. És que abans no érem així n'és un bon exemple. Dels onze relats n'hi ha tres o quatre que excel·leixen per sobre de la mitjana, com per exemple Núria (diuen els metges que t'haig de parlar) que vaig llegir amb la boca oberta de satisfacció. Sense oblidar el que dona títol al conjunt que, retrocedint en el temps, es fa ressò de les difícils relacions materno-filials que s'han anat esdevenint durant tota la història de la humanitat. 
    

Pluja d'estels

Un grup d’amics es reuneixen cinc anys després d’un tràgic accident en una casa al Cap de Creus, un lloc idíl·lic de cara al mar, amb l’excusa de contemplar una pluja d’estels. Durant la trobada, es diverteixen i comparteixen confidències, però també afloren gelosies, una antiga història d’amor i el sentiment constant que els produeix un fet del passat encara sense resoldre. Cap d’ells s’imagina com acabarà la nit. Una nit que els té reservada una darrera sorpresa. 

«No podia assegurar si era aquí perquè el Nis l’hi havia demanat o perquè ella mateixa s’hi havia deixat arrossegar. El cas és que havia vingut. Feia dues setmanes. Amb dues maletes i un futur incert, seguint els passos de l’home que l’havia seduïda. 'Allà serem feliços, Olívia, estarem bé. Tu confia en mi', li havia repetit el Nis a cau d’orella».

 

COMENTARI:  És un llibre breu, de ràpida lectura, amb capítols curts i frases senzilles. L'autora sap captar perfectament el llenguatge col·loquial d'un grup d'amics que ja ratllen la quarantena i que veuen com el temps ha anat passant inexorablement, sense haver pogut assolir els seus objectius, cosa que els entristeix i desconcerta. Intenten reviure un passat gloriós que ni el temps ni les circumstàncies ho permeten i s'han de conformar llepant-se unes ferides que un desgraciat accident va provocar de manera irreversible. S'arriba a un final dramàtic que cadascú pot valorar i interpretar de la seva manera.

  

     

Trencar el silenci

Mireia Boya trenca el silenci amb un llibre que ens fa reflexionar i ens emociona. I ho fa obrint-nos el cor i compartint les seves impressions més íntimes sobre el seu pas pel Parlament i pel Secretariat Nacional de la CUP-CC, el dolor per no haver pogut estar més amb la mare en els seus darrers moments, les actituds masclistes patides en primera persona, l’organització del referèndum i la repressió i les seves conseqüències o el valor de la solidaritat i la sororitat.
Per a una dona, incorporar-se a la política és un repte doblement exigent. Per això, l’autora mira a la cara aquest món salvatge, masculinitzat, i li demana una transformació. Un canvi en femení, en què l’autocrítica, la comprensió i l’empatia són les úniques eines per tirar endavant, per fer-la més humana, per despatriarcalitzar-la. Un homenatge a les dones del referèndum i a totes les que ens han precedit en la lluita feminista, però també un crit a la vida i al futur per empoderar les noies que vindran. Perquè si les dones hi som, seguirem teixint un futur amb els fils roig i lila dels drets socials i el feminisme. La llavor està plantada, només cal seguir regant-la.

COMENTARI: Amb una visió inequívocament feminista, Mireia Boya fa una repassada exhaustiva als anys més decisius del procés català que coincideixen amb la seva activitat parlamentària com a diputada de la CUP. Són uns anys de vertigen que culminen amb la repressió i el desconcert. La denúncia de l'assetjament masclista que va patir per part d'un company de partit i la lluita contra una dura malaltia diagnosticada recentment, configuren un relat sincer, emocionant, reflexiu i colpidor, escrit a cor obert.
    
  

Bocaccio. On passava tot

Bocaccio, la mítica boîte del carrer Muntaner 505 oberta entre 1967 i 1985, és història de Barcelona, història d’una època irrepetible, de les personalitats que s’hi citaven, dels arquitectes, cantants, actors, cineastes, editors, dissenyadors, models i escriptors que cada nit hi conversaven, ballaven, bevien i creaven. Una conjunció de creativitats, sí, això era Bocaccio, el temple de la Gauche Divine. Algunes d’aquestes personalitats s’expliquen en aquestes pàgines gràcies a la memòria espremuda, a una porció del seu passat que han tingut la generositat de regalar a Toni Vall. Sorgit de la imaginació i l’afany emprenedor i generós d’Oriol Regàs, Bocaccio és també la història d’un èxit empresarial, de la creació d’una marca molt reconeixible, precursora en un terreny avui tan global com és el marxandatge. Els objectes i els papers que contenen la memòria de Bocaccio són també protagonistes d’aquest llibre.

COMENTARI:  Per traçar una completa panoràmica de Bocaccio, la mítica boîte del carrer Muntaner de Barcelona, l'autor es val d'una sèrie d'entrevistes a una vintena dels seus clients més famosos. Amb el testimoni de tots ells i construint una visió caleidoscòpica del local i del seu entorn, podem copsar i gairebé viure el dia a dia d'un indret tan emblemàtic com aquell i dels seus usuaris més habituals, tots ells dignes representants del talent barceloní de la dècada dels setanta. Hi ha unanimitat a l'hora de valorar i evocar amb nostàlgia uns anys pletòricament viscuts per tots ells.
   

Guillem

Guillem Agulló i Salvador va ser assassinat a Montanejos (Alt Millars) la matinada de l’11 d’abril del 1993. Era nedador. Antifeixista. Antiracista. Independentista. Tenia divuit anys.El cas va sotragar i marcar una generació sencera de joves. Guillem Agulló ha esdevingut un símbol de llibertat. L’assassinat de Guillem Agulló és un esgarrifós exemple de la impunitat amb què actua el feixisme, sota la protecció de les forces policíaques i del sistema judicial, i amb la vergonyosa complicitat d’una premsa capaç de manipular la realitat fins a l’extrem de presentar la víctima com a botxí. Aquesta novel·la documental ens submergeix en una València amb urpes,“on les hòsties volen com si fossin part del decorat”, i denuncia l’intent de soterrar viva una família. Assetjant-los. Calumniant-los. Posant-los a la diana del seu odi amb pintades als carrers i pancartes de «Guillem, jódete» als estadis de futbol. No ho van aconseguir. Núria Cadenes, amb un estil depurat i contingut, s’ha immers en el sumari del cas, en els diaris de l’època, en els records de la família i amics del Guillem i fins i tot en el seu propi passat per mesurar la distància que hi ha entre la paraula injustícia i la paraula dignitat. Ni oblit ni perdó.

COMENTARI: És una novel·la documental híbrida ja que inclou passatges novel·lats, elements d'assaig, transcripcions de documents oficials, retalls de premsa, declaracions dels pares i altres fragments molt diversos. Tot plegat configura una barreja discriminada que, en alguns moments, pot arribar a fer perdre el fil del relat. Malgrat tot, l'obra assoleix transmetre un clímax aterrador que l'autora defineix com de ràbia seca.
  

1793. El llop i el vigilant

Estocolm, 1793. El rei Gustav III ha mort i el país el governa amb mà de ferro un regent mentre els vents republicans de la revolució francesa inquieten els poders. El guàrdia Mickel Cardell, un veterà de la recent guerra russo-sueca, on va perdre un braç, troba un cadàver mutilat al llac de la ciutat: un tronc i un cap, només. El cas s’assigna a l’investigador Cecil Winge, un racionalista que viu els seus últims dies, malalt de mort per la tuberculosi. Junts, Winge i Cardell es troben immersos en un món brutal de lladres i perdularis, mercenaris i madams, un món en què una sola mort posa al descobert que, sota el vernís de poder i riquesa, estrat rere estrat, la ciutat està absolutament podrida per la corrupció.

COMENTARI: Dos-cents vint-i-set anys enrere, l'avui moderna i cosmopolita ciutat d'Estocolm era un autèntic femer habitat per borratxos, perdularis i gent de molt mal viure. La novel·la, més que desenvolupar una investigació sobre un crim atroç, es recrea en descriure la degradació més absoluta d'una ciutat i dels seus habitants, el quals havien de sobreviure de la pitjor manera possible, envoltats de tortures, malalties i degradacions. Destacar el notable esforç de documentació que ha hagut de portar a terme l'autor per explicar-nos com era la capital sueca del 1793.
  

Glenn Gould. Una vida a contratiempo

Glenn Gould (1932-1982), geni de la música clàssica, va fascinar el món pel seu talent inaudit, la modernitat de les seves interpretacions i la seva estranya manera de tocar el piano, encorbat i taral·lejant amb els ulls tancats. Sandrine Revel recrea en vinyetes la vida d'el pianista canadenc, tractant de comprendre a la persona darrere del personatge, d'apropar-se a la vida interior d'un geni solitari, fràgil i turmentat, que va afirmar en algun moment: Creia fermament que tothom compartia la meva passió pel cel ennuvolat. Em va sorprendre molt adonar-me que algunes persones preferien el sol.

COMENTARIS: El còmic de Sandrine Revel es basa en una interpretació lliure dels moments més estel·lars de la vida del pianista canadenc. Per damunt de tot, destaca un dibuix detallista, amb molta personalitat, que transforma aquest llibre en una petita obra d'art.
   

La teva ombra

Les vides dels dos germans que protagonitzen La teva ombra transcorren en paral·lel, ara com dos rius, ara com dos cotxes en sentit contrari. L’estiu del 2010, en Pere, de vint-i-cinc anys, que viu a Barcelona amb els pares, es distreu amb la música electrònica, el projecte d’una pàgi­na web d’oci i cultura i les trobades sexuals amb la Kate, una violinista anglesa enigmàtica. Però no aconsegueix treure’s del cap la seva exnòvia Laura. Mentrestant, el seu germà gran, en Joan, un lector voraç que fa de mestre de primària, porta una vida secreta que l’afectarà de ple. 
La teva ombra és una novel·la ambiciosa sobre la identi­tat personal en els nostres dies, que combina de manera brillant el drama i la ironia.

COMENTARI:  Retrat en paral·lel de dos germans que, per ironies del destí, veuen les seves relacions sentimentals entortolligades. És una crònica de la vida post-adolescent a la Barcelona de principis del segle XXI, amb totes les fluctuacions que pateixen els joves, degudes a la precarietat econòmica i social, en una època en que el món de la parella cada vegada resulta més confós i insatisfactori.