F de falcó

F de Falcó és un llibre que defensa la capacitat d’una dona per ensinistrar l’au de presa més difícil i letal, una màquina aèria de matar que tradicionalment s’ha reservat als homes. I és una història sincera que descobreix veritats profundes per al lector, d’aquestes que només es guanyen amb sang. Aquest és un llibre transcendental.

F de Falcó ja s’ha convertit en un clàssic de la literatura intimista i de la naturalesa, encara que va molt més enllà. És un compendi de saviesa científica i és la crònica d’un viatge personal. És una descripció implacable de la lluita de Macdonald amb el dolor per la mort del seu pare i del dificilíssim procés de domesticar l’astor i, al mateix temps, aprendre a domesticar el seu propi dolor. També es una calidoscòpica mirada de l’obra L’astor que va escriure el brillant i complex T.H. White, conegut sobretot per la seva tetralogia Camelot, sobre la seva pròpia experiència domesticant un falcó.I, en definitiva, és un llibre sobre el record, la naturalesa i el concepte d’ésser humà, i sobre com és possible reconciliar la mort amb la vida.

A FAVOR: El metòdic relat de tot el procés d'ensinistrament de l'astor. 

EN CONTRA: La letalitat del rapinyaire.   

Un amor d'en Swann

Charles Swann, un home faldiller i ben relacionat amb l'alta societat parisenca, coneix un dia al teatre la bella Odette de Crécy, una cocotte amb la qual coincideix després regularment al saló de la senyora Verdurin. Al principi, en Swann no se sent particularment atret per ella; tanmateix, a casa dels Verdurin, el so de la sonata de Vinteuil li desvetlla un sentiment amorós que fins aquell moment no havia conegut mai.

Després d'una nit en què ell la busca per tots els restaurants i bars de París, en Swann i l'Odette esdevenen, finalment, amants. Tanmateix, a partir de llavors la gelosia es convertirà en el motor de la seva relació, especialment quan en Swann descobreix que l'Odette duu una vida que ell ignora.

A FAVOR: És una referència ineludible de la història de la literatura universal amb una exhibició aclaparadora d'estil i de domini del llenguatge.

EN CONTRA: Obra molt exigent que reclama els cinc sentits per poder-la gaudir plenament.
  

Origen

En Robert Langdon, professor de simbologia i iconografia religiosa de la Univeristat de Harvard, va fins al museu Guggenheim de Bilbao on es farà un anunci transcendental que «canviarà per sempre com entenem la ciència». L’amfitrió de la vetllada és l’Edmond Kirsch, un jove multimilionari convertit en figura de renom mundial arran dels seus visionaris invents tecnològics i prediccions arriscades. En Kirsch, un dels alumnes més brillants que va tenir en Langdon, es disposa a revelar un descobriment extraordinari que donarà resposta a les dues preguntes que han obssesionat la humanitat des del principi dels temps: D’on venim? A on anem?
 
Durant la presentació, perfectament orquestrada per l’Edmond Kirsch i la directora del museu, l’Ambra Vidal, es desencadena un caos davant la mirada atònita dels nombrosos convidats i els milions d’espectadors de tot el món. Davant la imminent  amenaça que la troballa es perdi per sempre, en Langdon i l’Ambra han de fugir desesperadament a Barcelona i començar una carrera  contrarellotge per localitzar la críptica contrasenya que els donarà accés al revolucionari secret d’en Kirsch.

Perseguits per un enemic turmentat i perillós, el poder del qual sembla provenir directament del mateix Palau Reial de Madrid, en Langdon i l’Ambra descobriran els episodis més obscurs de la història i l’extremisme religiós. Seguint un rastre de pistes format per obres d’art modern i símbols enigmàtics, disposaran de poques hores per intentar desvelar la investigació d’en Kirsch i la seva colpidora revelació sobre l’origen i el destí de la Humanitat.

A FAVOR: L'autor és capaç de crear una narrativa tan àgil que es deixa llegir amb molta fluïdesa.

EN CONTRA: Segueix les mateixes pautes que les obres precedents. Potser el filó ja està massa explotat.
 

Trilogia de Claus i Lucas

La guerra esclata i la mare dels bessons Claus i Lucas es veu obligada a deixar els nois amb la seva àvia, una vella analfabeta, bruta, avara i dolenta que els fa la vida impossible. Les noves circumstàncies empenyen Claus i Lucas a fer exercicis per endurir-se: volen ser resistents al dolor i tenir la crueltat necessària per enfrontar-se a la dona. Els cal sobreviure, créixer ràpidament i deixar testimoni dels seus fets en uns quaderns escolars que, un cop se separin en finalitzar la guerra, els hauran de servir per completar les respectives històries.

La Trilogia de Claus i Lucas, composta per les novel·les El gran quadern, La prova i La tercera mentida, és un puzle de veus contradictòries format per peces menudes i punxants com agulles. És un conte per a nens grans sobre els desastres de la guerra, les destrosses dels totalitarismes i les esquerdes al damunt de les quals construïm precàriament la nostra vida i la nostra identitat. 

A FAVOR: L'autora demostra que es pot construir un excel·lent relat només utilitzant un estil directe, amb frases curtes i contundents, despullades d'adjectius i sense concessions als sentimentalismes.

EN CONTRA: El primer relat és senzillament extraordinari. Els altres dos, tot i la seva qualitat incontestable, no són capaços de mantenir l'excel·lència.
   

Deu dies que trasbalsaren el món

La seqüència revolucionària que arrenca el mes de febrer del 1917 amb el derrocament del tsar culmina el mes d’octubre amb la presa del Palau d’Hivern que posa fi al règim tsarista. Ara el poder recaurà en el soviets: els obrers en armes. Reed, sempre atent als esdeveniments que succeïen a Rússia, arriba a Sant Petersburg poc després del fallit intent contrarevolucionari del general Kornílov. 

L’ordre mundial acabava de fer un dels girs més impressionants que ha vist la humanitat, i la vida de milions de treballadors va il·luminar-se de sobte amb la llum nova, encegadora, de la revolució.

John Reed va ser testimoni de primera mà de l’inici d’aquesta nova era. En aquest llibre, hi trobareu des de les vagues i manifestacions que van precedir l’enderrocament del règim tsarista fins a la formació dels soviets, els debats que sorgien arremolinats amb l’acció al carrer, els primers decrets revolucionaris, Kérenski, Trotski o el mateix Lenin entrevistats a peu de trinxera, com qui diu. Tot viscut i escrit amb una exigència i un arravatament que ens fa entendre que el que estava vivint era un fet tan extraordinari que encara avui és percebut pels poderosos com el gran fantasma que va recórrer Europa. 

A FAVOR: Obra de gran valor històric, suposa un testimoniatge directe, de primera mà, dels fets més decisius del segle XX. 

EN CONTRA: Per entendre i comprendre millor el dia a dia, necessitem l'ajut d'altres publicacions que puguin aportar-nos perspectiva històrica.

Offshore

A una Grècia on, misteriosament, comencen a aflorar diners i inversions, un funcionari de l’Organisme Estatal de Turisme apareix mort a casa seva, lligat a una cadira i amb un tret al cap. Tot apunta a un robatori, però el comissari Kostas Kharitos no descarta que es tracti d’una execució en tota regla. Quan les investigacions el porten a descubrir que la víctima està relacionada amb el tràfic il·legal, els agents detenen dos pakistanesos que, acusats de l'assassinat, confessen que simplement va ser un intent de robatori. El nou sotsdirector pressiona en Kharitos –com sempre molt escèptic– perquè tanqui el cas. I aleshores es produeix un nou assassinat. Després de la «Tetralogia de la Crisi», Màrkaris desafia un comissari Kharitos desbordat pels esdeveniments a resoldre diversos crims investigant pel seu compte i risc.

A FAVOR: Fidel a la seva trajectòria, Màrkaris ens regala una saborosa mescla d'investigació policial i vida familiar en un país que comença a sortir de la crisi.

EN CONTRA: Les necessitats del relat l'han conduït a distorsionar la realitat grega mitjançant exageracions poc creïbles.

Bonavia

Dragan Velikić, el narrador serbi més important del moment, ens presenta les vides entrellaçades d'uns personatges que intenten restablir després dels estralls de la guerra de Iugoslàvia i la seva dissolució. Miljan, un restaurador que va fugir de la seva Belgrad natal per instal·lar-se a Viena abandonant al seu fill acabat de néixer, s'ocupa ara del seu nét Sinisa. Marija, un filòloga amb pànic a la solitud, coneix, davant el consolat hongarès, a Marko, un novel·lista frustrat que escriu una «guia per evitar disgustos». Kristina, complint la profecia que una endevina li va llançar la nit de la seva graduació, creua «l'aigua gran» per començar de nou a Boston. Bonavia és la història d'un viatge que són molts viatges, d'una fugida que ens condueix al lloc d'on partim i del que una generació deixa, involuntàriament, a la seva successora. Un laberint que ens demostra que, encara que ens esforcem a esborrar-ho, el passat sempre torna.

A FAVOR: Amb l'adequada intensitat, l'autor aconsegueix transmetre el trasbals que suposa reprendre cada vida després d'un conflicte irracional.

EN CONTRA:  En alguns moments el relat es mostra massa repetitiu, potser li cal un major esforç de síntesi.

4 3 2 1

3 de març de 1947: l’Archie Ferguson, fill de l’Stanley i la Rose, neix en un hospital de Nova Jersey. Aquest és l’únic fet immutable en la seva existència. A partir d’aquest moment, s’obren davant seu diversos camins, que el duran a viure quatre vides paral·leles, simultànies i independents; a créixer i experimentar de diferents maneres l’amor, l’amistat, la família, l’art, la política i fins i tot la mort. I a través de les múltiples trames íntimes de cada Ferguson, capítol rere capítol, ens endinsem  també en l’ampli fresc d’uns anys convulsos en la història dels Estats Units.

Què hauria passat si en algun moment crucial de la vida haguessis pres un camí diferent? A 4321, la seva primera novel·la en set anys, Paul Auster exposa algunes d’aquestes qüestions i ens convida a mirar a través d’un calidoscopi que ofereix quatre cares d’una mateixa història.  Perquè tota tria, per insignificant que sigui, obre unes portes i en tanca d’altres. Però, i si hi ha més d’una sortida i tots els camins mereixen ser recorreguts?

Enormement imaginativa i absorbent, d’una habilitat extrema pel que fa a l’arquitectura narrativa, 4321 és un emotiu retrat d'una generació, un trànsit a la maduresa coral i universal, una saga familiar. Un inoblidable tour de force sobre els límits de l’atzar i el destí  que, tal com s’ha afanyat a destacar la crítica, suposa un punt culminant en l’extraordinària carrera literària d’uns dels grans autors dels nostres temps. Tot un clàssic.

A FAVOR: Auster en plena forma. Una visió per quadruplicat dels convulsos anys 60 i 70 als EUA, on la guerra del Vietnam i els conflictes civils sacsejaven la consciència americana.

EN CONTRA: Lectura molt exigent. El joc que ens proposa l'autor reclama una atenció constant que no sempre ens podem permetre.
   

La simbiosi perfecta

Darrerament, en el món educatiu, cada vegada se senten més veus reclamant que els docents prestin més atenció a l’educació emocional. S’argumenta que la neurociència ha descobert que qualsevol aprenentatge que tingui components emocionals és emmagatzemat pel cervell, que el fa servir millor. Idea que ve a refrendar allò que ja havíem experimentat sobre el terreny quan constatàvem com els continguts impartits amb major dosi d’entusiasme i d’emotivitat per part de l’emissor, eren més fidelment recordats pels receptors.

L’emoció és un valor fonamental en la vida humana. Recordem, amb major claredat, tots aquells episodis que ens han colpit més intensament i que, en alguns casos, ens han deixat un pòsit indestructible. A vegades és resultat de la casualitat, d’una conjunció aleatòria de factors que ens arriba de sobte i ens commou. Però moltes més és el fruit d’un treball d’artificiosa enginyeria que cerca provocar tot tipus d’emocions d’alta intensitat.

En el món audiovisual, especialment en el cinema, són nombroses les pel·lícules que ens han emocionat i que, consegüentment, recordem per sobre les altres. Ja sigui per un argument molt ben construït, per uns personatges carismàtics o per unes imatges idíl·liques, els creadors del film han assolit arribar a nosaltres d’una manera molt directa. Però encara tenen una arma fonamental que els pot permetre originar emocions a dojo: aconseguir la simbiosi perfecta entre música i imatges. Una combinació guanyadora que, si està ben equilibrada, pot obtenir resultats d’escàndol.

Hi ha força pel·lícules que s’ho han treballat de valent. Moltes bandes sonores han ajudat a rellançar-les, oferint un plus que, per si soles, no podien atènyer. Podríem posar molts exemples però jo en destacaria una, El codi da Vinci de Ron Howard. Una obra basada en el bestseller de Dan Brown que no va acabar d’obtenir l’èxit esperat però que conté un dels finals més impactants de la cinematografia moderna. Amb una impecable banda sonora signada pel compositor alemany Hans Zimmer, esdevé una demostració d’encaix perfecte entre música i imatges. No em puc estar de comentar-vos els darrers quatre minuts amb la breu descripció de l’acompanyament musical. Són uns instants màgics, plens de bellesa, que serveixen per culminar el relat de la millor manera possible, amb l’adrenalina al màxim. 

EL CODI DA VINCI  (THE DA VINCI CODE, 2006) 

Hotel Ritz, Place Vendôme, París. El professor Robert Langdon (Tom Hanks) s’està afaitant amb una maquineta de fulles. Un fals moviment li produeix un tall a la part dreta de la barbeta que desencadena un filet de sang, inicialment en forma de trident, que desemboca al forat del desguàs després de vèncer una certa resistència de l’aigua. El seu recorregut dibuixa una línia corbada, amb un acabat semblant a la punta d’una espasa.

[Els instruments de corda comencen a construir una base sobre la qual es desenvoluparà una breu melodia que anirà recorrent les diverses seccions de l’orquestra, incrementant la intensitat a cada pas].

 Aleshores, com mogut per un ressort, s’apressa a buscar dins la maleta de treball una còpia del seu llibre Symbols of the Sacred Feminine, aturant-se a les pàgines que parlen de la Línia de Sang i de la Línia Rosa mentre li venen a la memòria les paraules de Sir Leigh Teabing: «La clau que porta al Graal està amagada sota el signe de la Rosa».

[Els violoncels són els responsables d’anar introduint la melodia principal, sobresortint en volum i en intensitat a la base de cordes que es va conservant].

Sense perdre temps, Langdon surt a la Plaça Vendôme, en direcció est vers la rue des Petits Champs i gira cap al sud per la rue Richelieu on, davant del número 24, troba el primer medalló de bronze dels 135 que travessen la ciutat formant un eix nord-sud que assenyala el primer meridià de la Terra, la primera longitud zero del món, l’antiga Línia Rosa de París.

[Els instruments de vent, especialment les flautes i les trompetes, s’afegeixen a l’orquestració. Més endavant, violins i trombons acudeixen per accentuar un ‘crescendo’ que no s’atura].

Segueix avançant, sense perdre de vista la línia que formen aquests medallons fins a arribar al llarg túnel del Passatge Richelieu que dóna pas a la resplendent estructura de la piràmide d’entrada al Louvre. És llavors quan recorda dos dels versos del poema del papir de Jacques Saunière: «El Sant Graal us espera sota l’antiga Roslin» i «Engalanada amb l’obra gentil dels mestres, ella reposa». Evidentment, es tracta de dues autèntiques revelacions.

[És el moment de la percussió. El clímax està a punt d’arribar al cim i es necessita més força per culminar-lo. Tot sembla estar a punt d’esclatar].

Allí dins, després de trobar nous medallons, decideix girar a la dreta per dirigir-se al Carrousel del Louvre, una enorme rotonda envoltada de vegetació que conté, al centre, una espècie de pou de cristall amb una piràmide de vidre invertida unida pel vèrtex amb el d’una altra piràmide, de dimensions molt més reduïdes. Va ser impossible deixar de pensar en el nou vers de Saunière: «La fulla i el calze en presideixen les portes».

Enfilant-se per l’estrany monument, Langdon va arribar al mateix epicentre i, observant el cel, va recordar el darrer vers de l’esmentat poema: «Descansa finalment sota el cel estrellat». No hi ha dubte, havia trobat el que buscava.

[Es dóna entrada al cor orquestral per posar més intensitat i rellevància al moment culminant, la revelació que està a punt de descobrir-se. Un enèrgic xoc de plats ho confirmarà definitivament].

Aclaparat, es va agenollar, va enllaçar les mans i, capcot, va començar a resar. Aleshores la càmera va prendre tot el protagonisme amb una seqüència inesborrable, tècnicament perfecta: un moviment, alhora vertical i espiralat, que resseguia tot el conjunt format per les dues piràmides, travessant el sostre fins a arribar, després d’uns segons de foscor, a una tomba presidida per l’escultura d’una figura femenina jacent, Maria Magdalena. La pel·lícula acaba amb la imatge final de Langdon resant, amb els ulls tancats.

[Amb la càmera aturada sobre el rostre de l’estàtua, la música es va diluint de forma progressiva, sense batzegades, de la manera més dolça possible].

*Aquest text va ser publicat al núm. 234 de la revista «L'Artesenc» del mes d'octubre del 2017

    

Si això és un home

Primo Levi, supervivient dels camps d'extermini d'Auschwitz, va escriure aquesta obra, publicada l'any 1947, amb la intenció de llegar a la humanitat un material de primer ordre per a l'estudi de l'ànima i el comportament humans. Aquest llibre és, per tant, un testimoni colpidor de la vida i la supervivència a l'infern dels lager polonesos durant els últims anys de l'ocupació nazi; però també és, i sobretot, una anàlisi ponderada -en la mesura en què això és possible- de la dignitat i de l'abjecció en l'home enfrontat a l'extermini. Escrit amb una prosa vivíssima i gens afectada, la lectura de Si això és un home emociona el lector i alhora li permet de fondejar en les grandeses i les misèries de l'existència humana.

A FAVOR: Amb tota justícia, aquesta novel·la ha estat etiquetada com l'obra de referència de la literatura-testimoniatge dels camps de concentració. Totalment d'acord, però jo hi afegiria K.L. Reich del manresà Amat-Piniella. 

EN CONTRA: No sabria què dir.