Dansa de dracs (Cançó de foc.../ 5)

George R.R. Martin

Fins aquí hem arribat. Ara ens caldrà esperar uns quants anys per poder continuar la lectura d'aquesta saga fantàstica que l'autor ha batejat com a Cançó de foc i glaç. Dansa de dracs (A Dance with Dragons) és el cinquè títol d'una col·lecció que va començar l'any 1996 i que ningú sap quan acabarà. L'únic que ens han avançat ha estat el nom dels dos darrers llibres: The Winds of Winter i A Dream of Spring.

Tal com dèiem en la darrera entrada, el cinquè llibre segueix en paral·lel el temps cronològic del quart però centrat en uns altres personatges i en uns escenaris diferents. La majoria de capítols estan consagrats a protagonistes que no apareixien en l'anterior, sobretot Daenerys Targaryen, Jon Neu i Tyrion Lannister. Meereen, la Badia dels Esclaus i el Mur prenen el relleu a Desembarcament del Rei, omnipresent en la quarta entrega.

Algunes veus s'han lamentat que Dansa de dracs no avança massa  en la trama i peca d'algunes filigranes argumentals poc creïbles. La veritat, al meu entendre, és que el llibre segueix el ritme dels anteriors i es deixa devorar amb una facilitat esfereidora. T'ho passes tant bé llegint-lo que l'únic que lamentes és haver d'esperar tant de temps per arribar al desenllaç final. Suposo que tots els fidels seguidors de l'obra apretaran de valent a George R.R. Martin perquè no s'entretingui massa i premi a fons l'accelerador creatiu.

De totes maneres, després de més de dos mesos immers en la literatura fantastica, també agrairé poder canviar de registre i saborejar altres productes literaris. Murakami m'espera...

Festí per a corbs (Cançó de foc.../ 4)

Brienne de Tarth i Jaime Lannister

La quarta i la cinquena part de Cançó de foc i glaç, en un primer moment, havien de conformar un sol volum. Però, tal com explica l'autor a les pàgines finals, a l'adonar-se que el text li estava quedant massa llarg decidí dividir-lo en dues parts. Això si, va desestimar tallar-ho tot pel mig i va optar per desenvolupar en un llibre tota la història de la meitat dels personatges en lloc de narrar la meitat de la història de tots els personatges. Pensem que la decisió va estar encertada tot i que, evidentment, es troben a faltar les peripècies de protagonistes tan importants com Tyrion, Jon, Dany, Melisandre i Davos, entre d'altres.

Festí per a corbs (A Feast for Crows) està localitzat bàsicament a Desembarcament del Rei, les Illes del Ferro i altres indrets propers. D'aquesta manera els actors principals seran els germans Lannister, Cersei i Jaime, Samwell Tarly i l'entranyable figura de Brienne de Tarth. A diferència dels llibres anteriors, la trama argumental ara avança més lentament per tal d'afavorir l'aparició de nous personatges i escenaris rigorosament descrits amb tota mena de detalls. Aquest canvi d'orientació no perjudica el ritme ni l'interès que genera l'obra, la qual manté els ingredients addictius característics.

Després de cada batalla, centenars, milers de corbs arriben per a celebrar un festí amb la carn dels caiguts. Un corb és capaç de divisar la mort a distància. I jo us dic que tot Ponent s'està morint. Els que em segueixin celebraran un festí que durarà fins la fi dels seus dies.

El 12 de juliol d'enguany es va publicar, en llengua anglesa, la cinquena entrega de la saga, A Dance with Dragons.Tot i que l'edició en castellà trigarà encara uns quants mesos en arribar a les llibreries, la xarxa ja està plena de traduccions que permeten continuar la lectura sense interrupcions. És una bona mostra de l'èxit aclaparador de George R.R. Martin i de la legió de seguidors que, amb un domini perfecte de l'anglès, comparteixen desinteressadament les seves dèries.

Wieluń, 1 de setembre del 1939

Wieluń, Polònia, 01-09-39

La invasió de Polònia per part de l’Alemanya nacionalsocialista va desencadenar la II Guerra Mundial a Europa.

L'atac començà l'1 de setembre del 1939. El 6 d'octubre d'aquell mateix any es van rendir les últimes forces poloneses que resistien.

La teoria generalment acceptada és la que guerra va iniciar-se quan el cuirassat Schleswig-Holstein bombardejà posicions poloneses a Gdansk, a la península de Westerplatte. Però la veritat és que una esquadrilla de bombarders alemanys ja havia colpejat abans Wieluń, una petita ciutat sense presència militar i d'escàs interès estratègic.Els seus habitants van ser sorpresos per l'atac a mitjanit i la ciutat quedà pràcticament destruïda després de tres bombardejos. La Luftwaffe va arrasar la major part del centre de la ciutat, incloent-hi un hospital, clarament senyalitzat i la històrica església gòtica, i va matar 1.200 civils.

Durant l'ocupació alemanya, Wieluń es va incorporar al III Reich i entre els anys 1941-42 els nazis hi van habilitar un gueto pels ciutadans jueus. Wieluń es convertí en un dels centres de la resistència clandestina de l'Armia Krajowa. Finalment, el 19 de gener del 1945 va alliberar-se de l'ocupació alemanya. Després de la II Guerra Mundial, l'oposició anticomunista va ser molt activa a Wieluń i els seus voltants, però aviat va quedar desarticulada degut a les nombroses detencions practicades pel govern comunista. Després d'un període d'estancament degut a la postguerra, la ciutat va començar a desenvolupar-se. Des del 1999, Wieluń forma part de la província polonesa de Łódź.

Tempesta d'espases (Cançó de foc.../ 3)

Enterrament de Lord Hoster Tully

Tot i que estan reeditant la col·lecció sencera, m'ha estat difícil aconseguir aquest tercer volum en paper i he hagut d'optar pel format digital. És el primer eBook que llegeixo i, de segur, no serà l'últim. Això sí, disposo d'una eina realment magnífica, el Kindle d'Amazon.

Com el títol indica, segueixen les lluites en el continent de Westeros. La Guerra dels Cinc Reis dessagna la terra i les aliances es fan i es desfan a un ritme trepidant. Ara ja no mana només la quantitat ni la força bruta sinó l'estratègia i la intel·ligència, doncs en un escenari tan canviant el millor amic de l'avui es pot convertir en el pitjor adversari del demà. Només sobreviurà qui sigui capaç de preveure-ho o, si més no, d'intuir-ho.

Si en les dues primeres entregues hi havia protagonistes que sobresortien, Tempesta d'espases (A Storm of Swords) desenrotlla una narrativa més coral, amb la incorporació de nous personatges que reclamen la seva preeminència i que, en part, venen a cobrir el buit que han deixat els caiguts. Malgrat tot, el paper de Jon Snow segueix creixent pàgina rere pàgina i es va perfilant com un dels pilars centrals de la trama tot i que, coneixent a George R.R. Martin, això és una arriscada hipòtesi.

Quan ja estaven totes col·locades, el Magnar va cridar bruscament en l’antiga llengua i cinc dels seus thenites van començar a pujar. Malgrat les escales, l’ascens no era fàcil. Ygritte observà els esforços dels homes.

—Com odio aquest Mur –va dir en veu baixa, airada–. T’has fixat que és molt fred?
—Està fet de gel –digué Jon.
—No saps res, Jon Snow. Aquest Mur està fet de sang.

Amb un impecable treball de disseny de personatges, l'autor ens sorprèn amb l'evolució de cadascun d'ells. Aconsegueix que siguem capaços de perdonar i comprendre a aquells que, pàgines enrera, encarnaven el mal més sobredimensionat i maleir els ossos als que ens havien venut com a bellíssimes persones. Aquests capgirells argumentals que Martin domina magistralment no fan més que augmentar l'interès del lector davant un entrellat tan monumental que, en algunes ocasions, se'ns fa difícil de digerir.

Amb Tempesta d'espases assolim un altre esglaó més d'aquesta llarga escala d'ascens al Mur. Com els Guàrdies de la Nit, haurem d'anar pujant amb lentitud però amb fermesa. Llàstima que encara falti tant temps per poder conquerir el cim.

Xoc de reis (Cançó de foc i glaç / 2)

Primer va ser la sèrie televisiva, després la meitat del primer llibre i ara A Clash of Kings (Xoc de reis), segona part de l'heptalogia. Avui mateix començaré la lectura de la tercera entrega doncs m'he proposat acabar la part publicada ben aviat per entrar a formar part del nombrós grup de seguidors d'aquesta saga fantàstica que, des d'ara, esperen amb candeletes l'aparició del sisè volum tot i sabent que n´hi ha per uns quants anys.

Lady Melisandre i Stannis Baratheon

Malgrat no considerar-me un fervorós lector de la literarura fantàstica, cal dir que aquesta Cançó de foc i glaç m'ha atrapat incondicionalment. Si ja l'adaptació televisiva em va enlluernar, l'obra escrita de George R.R. Martin m'ha captivat de tal manera que es fa difícil tancar el llibre després d'una llarga estona de lectura. Això només sol passar quan et sents del tot immers en un món màgic creat per un mestre que és capaç de mantenir l'interès pàgina rera pàgina sense defalliments. És un cas curiós, uns llibres publicats fa anys que només eren seguits pels més incondicionals del gènere i que ara, amb reedicions incloses, es troben pràcticament esgotats. Mèrit de la HBO, segurament.

Si en la primera entrega bona part del protagonisme se l'emportava Eddard Stark, a la segona destaca el potent personatge de Tyrion Lannister, un nan poc afavorit físicament però amb una intel.ligència innata i una capacitat dialèctica memorable. També hi sobresurten les figures d'Arya, Sansa i Catelyn Stark, Jon Snow, Daenerys Targaryen, Theon Greyjoy i Stannis i Renly Baratheon. Tots ells enmig d'un llistat inacabable de secundaris que han obligat haver d'incloure al final del text una guia per saber qui és qui i a quina familia pertany.

L'argument d'aquest segon volum recull bàsicament les lluites i les aliances per assolir el tron dels set regnes. L'esclat de les guerres entre ells es convertirà en una constant que posarà al descobert les seves grandeses i misèries, amb grans actes de valor, de traïció i de maquiavèl·lica estratègia. Un puntet ben mesurat de màgia posarà el contrapès a un relat absolutament addictiu.

Obersalzberg

Obersalzberg és una zona muntanyosa al costat del poble bavarès de Berchtesgaden, a només 25 km de Salzburg i a 120 km de Munic. El lloc és especialment conegut perquè Adolf Hitler hi va establir la seva residència de muntanya, el Berghof, convertint-se —de fet— en la segona capital del Reich. Des d’allí, hom pot prendre l’autobús per arribar al Kehlsteinhaus, també conegut com El niu de l'àliga.

Mirador del Mooslahnerkopf

Al segle XIX els alemanys van començar a acudir a la zona durant les seves vacances. El lloc disposava de paratges molt bonics i les vistes eren magnífiques. L’any 1925, després de vuit mesos d’empresonament i aconsellat pel seu mentor Dietrich Eckart, Hitler es va allotjar d’incògnit en una petita cabana de fusta, Kampfhäusl, on va escriure la segona part del Mein Kampf. El 1928 va llogar la Haus Wachenfeld i el 1933 la va comprar, ampliar i reformar. A partir d'aleshores la vivenda va ser coneguda com el Berghof. Altres líders nazis com Hermann Göring i Martin Bormann també van adquirir propietats a la zona i entre els anys 1935-1936 tots els residents d'Obersalzberg, algunes families hi havien viscut durant generacions, ja havien venut les seves propietats o havien estat expulsats de la zona, que va ser tancada al públic. També s’hi van construir instal·lacions i diversos serveis, hotels, búnquers subterranis i refugis antiaeris. Adolf Hitler i la seva amant Eva Braun van passar molt de temps a Obersalzberg on el Führer va rebre visites de nombroses personalitats internacionals.

La RAF va bombardejar la zona el 25 d'abril del 1945, però pocs edificis d’Obersalzberg van resultar danyats. Des del final de la II Guerra Mundial el govern de Baviera, de mica en mica, ha anat destruint o enterrant gairebé totes les estructures de l’indret, per evitar que es converteixin en un santuari de peregrinació neonazi.

Hotel Zum Türken

Aprofitant la meva estada a Salzburg vaig apropar-me a Obersalzberg per veure les reminiscències del centre d’estiueig de la cúpula nazi. Domina bona part del paisatge el luxós hotel Intercontinental construït al turó d’Eckerbichl on Göring i Bormann havien erigit les seves residències. En aquest sector encara es conserva intacta la casa de l’assistent de Göring. Molt a prop es troba l’hotel Zum Türken que durant molt de temps va allotjar els soldats i serveis de seguretat del Reich i malgrat resultar danyat pels bombardejos del 1945, segueix complint les seves funcions. En ell s’hi troba l’accés als refugis subterranis del Berghof que es poden visitar pagant una mòdica quantitat.

Pensava que em costaria més trobar les ruïnes del Berghof però em va sorprendre veure que estaven perfectament senyalitzades. Avui només resta una part dels sòlids murs de suport de la part posterior de l’edifici i, pocs metres enllà, la base de la caseta de control de les SS a peu de carretera. Com que vaig ensopegar un dia plujós i emboirat em vaig perdre la famosa panoràmica que es veia des de l’ampli finestral de la vivenda.

A l’antic Gästehaus Hoer Göll, pensió del partit pels dignataris estrangers, avui s’hi troba la seu de Dokumentation Obersalzberg, centre d'exposició sobre la història d’Obersalzberg on s’hi constata el règim de terror de l’època nazi i des d’on els visitants vam poder accedir als refugis subterranis. Probablement és l’única exposició permanent sobre l’època nazi i està organizada d’una manera molt didàctica. A la vora hi trobem una part de l’Hotel Platterhof, avui transformat en un bar i botiga de records, i la seu dels autocars que pugen al Kehlsteinhaus, únic mitjà de transport per accedir al Niu de l’àliga.

Dokumentation Obersalzberg

Vam dinar al Golf Club Berchtesgaden que abans havia estat el Gutshof, la granja de Martin Bormann que subministrava aliments als jerarques de la zona i que actualment es conserva intacta. Des d’allí, accedint pel mig del camp de golf, vam pujar al mirador del Mooslahnerkopf, amb unes vistes increïbles sobre la vall de Berchtesgaden. Era un dels indrets favorits de Hitler on, segons expliquen, s’hi acostava cada tarda des del Berghof. Una passejada que acabava al Teehaus que hi havia al costat i que avui només conserva una part dels fonaments. També molt a prop s’hi troba la residència i l’estudi d’Albert Speer, arquitecte i ministre del règim nazi, que es van salvar de la destrucció. Avui són propietats privades.

Buscant una mica dins el bosc vaig trobar les restes del Kampfhäusl i el Kohlebunker, magatzem de carbó que, tot i restar abandonat, es conserva francament bé. Als peus de l’hotel Intercontinental una nua explanada ens fa difícil imaginar que allí hi havia hagut la Caserna de les SS, la guarderia, la Modellhaus i el Filmarchiv. Només una llarga paret de pedra ens recorda les fonamentacions del Gewächshaus, l’hivernacle que Bormann va impulsar per subministrar aliments frescos al seu vegetarià líder.

Anar a Obersalzberg és arriscat ja que, tot i estar en ple estiu, el temps és molt variable i et pots trobar amb dies de pluja, boira i mal temps. Nosaltres vam ser testimonis d’aquesta climatologia i vam gaudir majoritàriament de bon temps. Però, en general, penso que vam estar de sort ja que res va impedir tenir un contacte directe amb els indrets més emblemàtics de la zona d’estiueig dels jerarques del III Reich. Però a banda del contingut històric, la visita permet gaudir d’un paisatge preciosista d’aquesta vall al peu dels Alps.

Cançó de foc i glaç

La mà del rei  (Ed. Devir, 2006)

Un cop acabada la primera temporada de la sèrie Game of Thrones els telespectadors ens vam quedar amb la mel als llavis. Només disposàvem de dues opcions: esperar tot un any per gaudir de la segona temporada o bé endinsar-nos en la lectura dels llibres originals del seu creador. Pel impacients com jo la tria resultava òbvia i la visita a la llibreria es va convertir en una necessitat.
  

Coneixia poques coses de l'autor, George R.R. Martin (New Jersey, 1948), però he descobert que des de fa molts anys està considerat com un dels millors escriptors del gènere fantàstic. Fins i tot, els més agosarats, el consideren el successor de J.R.R. Tolkien. Va publicar la seva primera novel·la, Dying of the Light, l'any 1977 però l'èxit absolut el va aconseguir el 1996 amb Game of Thrones, primera part de l'heptalogia A Song of Ice and Fire.

Dels set títols que formen la saga només se n'han editat cinc: Game of Thrones (1996), A Clash of Kings (1998), A Storm of Swords (2000), A Feast for Crows (2005) i A Dance with Dragons (2011). Hores d'ara encara resten dues obres per acabar la col·lecció, per la qual cosa caldrà esperar uns quants anys més per disposar de l'obra completa. En català només s'ha publicat la primera part de Game of Thrones, La mà del rei (Ed. Devir, 2006), mentre que en castellà només falta la darrera, A Dance with Dragons, que hom preveu que surti a la llum abans d'acabar aquest any.

Pels lectors que ens agrada llegir, preferentment en la nostra llengua, ho tenim magre davant aquest escenari. Dels cinc títols disponibles només en podrem gaudir de la meitat del primer i ens haurem de conformar amb les traduccions al castellà que, per cert, es troben curosament editades per Gigamesh.

Vaig començar la lectura amb la versió catalana titulada La mà del rei que es correspon, més o menys, amb la primera meitat de la temporada televisiva. Cal dir que, com sempre passa, el contingut literari és més extens que l'adaptació audiovisual però, en aquest cas, només es nota en petits detalls. Això parla molt en favor de l'HBO, la productora de la sèrie de TV, que ha creat un producte impecable, reconegut i seguit amb entusiasme arreu del món.

En l'obra literària crida l'atenció la tècnica utilitzada: cada capítol està centrat en un protagonista, com en un compartiment estanc, sense dificultar-ne el progrés narratiu i presentant-nos alguns grans episodis d'esquitllada o de forma elíptica. Malgrat la quantitat industrial de personatges, la trama es pot seguir sense massa dificultats dins un univers on afloren les misèries humanes més repugnants: traïció, rebel·lió, destrucció, poder i revenja.

Richard J. Evans

Richard J. Evans

L'únic necessari perquè triomfi el mal és que els homes bons no facin res (Edmund Burke).

Richard J. Evans (Londres, 1947) és un dels especialistes més destacats en l'Alemanya moderna. Des del 1998 és professor d'Història Moderna a la Universitat de Cambridge. És l'autor d'una impressionant trilogia formada per The Coming of the Third Reich (2003), The Third Reich in Power 1933-1939 (2005) i The Third Reich at War 1939-1945 (2008). Totes tres obres han estat publicades en castellà per l'Editorial Península els anys 2005, 2007 i 2011, respectivament.

El primer llibre de la trilogia comença exposant els orígens del Tercer Reich, en l'Imperi bismarckià del segle XIX, la Primera Guerra Mundial i els difícils anys de postguerra de la República de Weimar. Segueix explicant l'ascensió dels nazis al poder mitjançant una combinació d'èxits electorals i violència política generalitzada en els anys de la Gran Depressió econòmica, del 1929 al 1933. El segon volum descriu el desenvolupament del Tercer Reich des del 1933 al 1939. S'hi analitzen les institucions essencials, el funcionament polític i la vida quotidiana. També s'hi explica com el règim va preparar al poble per una guerra que restablís la posició d'Alemanya com la principal potència d'Europa. Finalment, el tercer llibre se centra en la guerra propiament dita, s'hi desgrana la ràpida radicalització de les polítiques de conquesta militar, la mobilització social i cultural, i la repressió i l'extermini racial que va culminar, l'any 1945, amb el col.lapse total i la destrucció.

Aquesta extensa trilogia serveix per entendre com una de les nacions més progressistes, dinàmiques i admirables del món va passar, en poc més d'una generació, a convertir a Europa en una ruïna i una desesperació de dimensions morals, materials i culturals. També serveix per desmentir alguns dels mites que sempre s'han anat repetint a l'hora d'analitzar aquest període, com el de la ignorància del poble alemany envers els actes criminals dels seus governants o bé la justificació de la derrota per culpa d'unes quantes decisions militars equivocades. La batalla d'Anglaterra, Stalingrad, Kursk i altres episodis bèl·lics, tot i la seva transcendència, no poden eclipsar la convicció inicial d'alguns generals que, abans d'envair Rússia, sabien perfectament que no hi tenien res a fer, doncs el potencial humà i material d'Anglaterra, Rússia i els Estats Units era aclaparadorament superior al d'Alemanya i els seus països satèl·lits.

Edició en castellà de la trilogia d'Evans.

La descripció dels fets està notòriament enriquida amb extractes de dietaris personals, cartes dels soldats des del front i informes oficials. L'alternança dota al conjunt d'un plus d'emotivitat que permet seguir el relat amb intensitat. L'autor aconsegueix fer-nos sofrir amb les penúries dels jueus, dels gitanos, dels eslaus i, també cal dir-ho, de la pròpia població civil alemanya que va ser bombardejada constantment a la part final del conflicte. Cal destacar l'evolució de les opinions que s'exposaven en alguns dietaris personals, començant pel suport incondicional a la causa nazi fins el 1942 i acabant amb el rebuig més contundent a la política nacionalsocialista.

El Tercer Reich planteja amb la major cruesa possible el dilema moral al que tots ens enfrontem en un moment o altre de les nostres vides, de conformitat o resistència, d'acció o inacció, en les situacions concretes en que ens trobem. Per això, lluny d'esvair-se, segueix despertant l'interès dels pensadors de tot el món molt després d'haver passat a la història.

Richard J. Evans

Indigneu-vos! (Encara més?)

Stéphane Hessel  (Berlín, 1917)

Prou indignat que estic amb la classe política que ens representa, ara només em faltava llegir el llibre d'Stéphane Hessel, un estrany best-seller que ha arrasat per Sant Jordi. Potser serà pel tamany, només 60 pàgines amb pròleg i epíleg inclosos, o potser pel boca a boca, Hessel ha triomfat a casa nostra amb un exaltat manifest contra el conformisme. I això té molt de mèrit venint de qui ve, un senyor de 93 anys amb una intensa biografia viscuda amb compromís i coherència.

Tot i que resulta difícil resumir un text tan curt, m'agradaria destacar, per la seva lucidesa, el paràgraf següent:

Gosen dir-nos que l'Estat ja no pot garantir els costos d'aquestes mesures ciutadanes. Però com pot ser que avui faltin diners per mantenir i prolongar aquestes conquestes si la producció de riquesa ha augmentat considerablement des de l'Alliberament, un període en què tot Europa estava arruïnada? Només pot ser perquè el poder dels diners, tan combatut per la Resistència, mai no ha estat tan gran, insolent, egoista amb tots, des dels seus mateixos servents fins a les mes altes esferes de l'Estat. Els bancs ara ja privatitzats es mostren sobretot preocupats pels seus dividends i pels elevats salaris dels seus directius, i no pas per l'interès general. La distància entre els més pobres i els més rics no havia estat mai tan important, i mai no s'havia fomentat tant la cursa pels diners, la competició.

Alguns passatges d'Indigneu-vos! em recorden a l'excel·lent treball de Tony Judt, El món no se'n surt, esmentat en aquest bloc mesos enrere: una crida a la insurrecció pacífica adreçada prioritàriament als més joves perquè no es deixin perdre tot allò que tants esforços ha costat aconseguir. Un llibre militant que no només mereix ser llegit sinó ser seguit.

El nom del vent

The Name of the Wind (2007)

El mes de juny del 2009 vaig llegir en la revista literària Qué leer? el comentari següent:

Probablement, el nom de Patrick Rothfuss, hores d'ara, no li digui res. Perquè aquest estrany senyor, nascut a Wisconsin fa 36 anys, ha escrit en les seves estones lliures de l'última dècada i mitja una de les millors novel·les fantàstiques de tots els temps: El nom del vent. 

Tot i que em va sorprendre la rotunditat de l'afirmació no vaig pensar més en aquesta obra fins que, mesos enrera, una companya de treball me’n va tornar a parlar en termes semblants. Llavors vaig decidir que l’hauria de llegir per formar-me’n la meva pròpia opinió i, la veritat, és que hi coincideixo plenament.

 

Malauradament aquest llibre no està traduït al català, cosa que no acabo d’entendre, però com que som bilingües vaig optar per la versió castellana, ara en edició de butxaca a un preu molt assequible. Sens dubte, ha resultat una inversió molt beneficiosa.
 

Patrick Rothfuss (Madison, 1973), professor de la Universitat de Wisconsin, ha dedicat més de catorze anys a escriure la trilogia coneguda com The Kingkiller Chronicle, el primer volum de la qual és The Name of the Wind que va aparèixer el 2007. Als Estats Unitats ja ha sortir el segon episodi, The Wise Man’s Fear que ens arribarà aquí a finals d’any. Només quedarà la tercera i definitiva entrega, The Doors of Stone, que encara no té data d’aparició.
 

El protagonista, Kvothe, es disposa a explicar l’autèntica història de la seva vida. Això l'ocuparà tres dies que són els que l’autor fa coincidir amb els tres llibres de la trilogia. Els fets seran recollits i anotats pel Cronista, una espècie de periodista medieval que es dedica a recopilar històries. Per aquesta raó la novel·la intercala episodis del passat amb el present narratiu que es desenvolupa dins la posada Roca de Guía.
 

Evidentment, la vida de Kvothe és interessantíssima: va ser músic, captaire, lladre, estudiant, mag, heroi i assassí. El primer volum recull la seva infantesa i adolescència, amb els seus inicis formant part d’una companyia d’artistes itinerants, la mort violenta dels seus pares i amics, el període de misèria pels carrers de Tarbean i l’ingrés a la Universitat d’Imre.
 

L’obra, que s’inscriu en el gènere fantàstic, ha servit per comparar a Rothfuss amb grans escriptors com J.R.R. Tolkien, Ursula K. Le Guin o George R.R. Martin. La fantasia que desprèn en cap cas enfarfega ja que l’habilitat de l’autor és tractar-la com la pura realitat, molt ben descrita i sense artificis innecessaris. Si un succedani com Harry Potter va triomfar, El nom del vent hauria d’arrasar.