L'amic

Quan una dona perd inesperadament el seu millor amic i conseller literari, ha d’'assumir la responsabilitat de fer-se càrrec del gos que ha deixat i que ningú no vol. La seva batalla amb el dolor per la pèrdua s'’agreuja amb el sofriment callat del gos, un gran danès enorme traumatitzat per la inexplicable desaparició del seu amo, i l’'amenaça del desnonament: els gossos estan prohibits a l'edifici de pisos de Manhattan on viu.
L'’amic, un llibre melangiós i detallista, és una meditació sobre la pèrdua i la solitud i una celebració del poder transfigurador de l'’estimació entre persones i gossos. Un relat emotiu sobre l'’amor, l'’amistat, el dolor, la guarició i el lligam màgic entre una dona i el seu gos.

COMENTARI: Feia més de tres anys que tenia aquest llibre a la prestatgeria dels pendents i no m'atrevia a començar-lo. Tenia por que em faria patir molt ja que la sinopsi argumental així m'ho indicava. De totes maneres, i fent el cor fort, després de llegir-ne ressenyes altament positives vaig decidir emprendre'n la lectura i jutjar per mi mateix. La decisió no podia ser més encertada.
Mentre el llegia m'han vingut al cap aquelles declaracions de Quentin Tarantino que deia que la seva línia roja l'impossibilitava representar la mort dels animals en el cinema. Ho deia un director en què la sang i el fetge dels éssers humans és paradigma de les seves pel·lícules. També tenia molt present el comentari de l'aviador Louis Zamperini que afirmava que un dels records més terribles del seu tràngol com a presoner de guerra al Japó era el d'un guàrdia torturant un ànec.
Aquesta obra és un cant a la bonhomia animal, aquí representada per un gran danès que ha de sofrir la pèrdua del seu cuidador, s'ha d'adaptar després a la nova persona que se'n fa càrrec i ha d'acceptar la davallada biològica final. Tot això explicat d'una manera molt entendridora que provoca les llàgrimes dels lectors més entregats. Al final del llibre, tots ens hem enamorat de l'Apollo i acompanyem amb una sincera plorera el dol de la protagonista.
Malgrat tot, el llibre també recull un munt de referències sobre el món literari i un conjunt de cites sobre autors de referència, entre les quals destaco els comentaris elogiosos sobre el llibre de Rainer Maria Rilke titulat Cartes a un jove poeta. Recomanació que, des d'ara, acabo d'incloure en la meva llista de desitjos.
  

Reflexions sobre cinema

A més de ser un dels cineastes contemporanis més cèlebres que hi ha, Quentin Tarantino és probablement l’espectador de cinema més capaç de contagiar el seu amor pel setè art. Durant anys ha repetit que no estava a punt per escriure llibres sobre pel·lícules. Finalment, ho ha fet, i val a dir que llegint-lo es comprèn profundament per què Tarantino fa el tipus de cinema que fa. Organitzat al voltant de les pel·lícules americanes més importants dels anys setanta (de les més violentes a les més tòrrides), que va veure per primer cop de nen i que ha anat revisitant compulsivament al llarg de la seva vida, aquest llibre és tan intel·lectualment rigorós i perspicaç com divertit i entretingut.
Reflexions sobre cinema és, alhora, crítica cinematogràfica i teoria del cinema, un meravellós reportatge literari i unes memòries excepcionals, a l’altura de clàssics del gènere com Hitchcock i Truffaut o Buñuel.

COMENTARI: Fa trenta anys, el dependent d’un videoclub californià va irrompre en el món del cinema amb una pel·lícula extraordinària, Reservoir Dogs (1992), una orgia de sang i fetge edulcorada amb uns diàlegs memorables. Era Quentin Tarantino i la seva òpera prima, textualment, va arrasar. El món va poder constatar la fulgurant aparició d’un cineasta dotat d’un talent sobrenatural. D’aleshores ençà la seva obra comprèn només nou títols, tos ells de qualitat excelsa. Ara mateix està preparant la desena pel·lícula que, segons explica, serà la darrera i servirà per tancar la seva carrera cinematogràfica.
L’aparició del seu llibre Reflexions sobre el cinema (Columna, 2023) ens permet assistir a un bombardeig incessant de pel·lícules, actors i guionistes que l’autor ha anat digerint des de la seva infància fins al moment actual, des que va començar a anar al cinema amb els seus pares, a set anys, fins avui. Tarantino recorda que els dos primers films que va veure van ser Joe, ciudadano americano i ¿Dónde está papá? al Tiffany Theater de L.A. A partir d’aquí comença una llarguíssima sucessió de títols que va enumerant sense pausa però detenint-se en els onze més significatius: Bullitt, Harry el Brut, Deliverance, La fugida, La organización criminal, Una señorita rebelde, El expreso de Corea, La cuina de l’infern, Fuga de Alcatraz, Porno dur i La casa de los horrores. Cadascun d’ells és analitzat en profunditat, des de tots els punts de vista i, en alguns casos, endinsant-se en els diferents estudis preliminars que els guionistes havien anat preparant abans d’entrar en la versió definitiva. Una demostració impecable del bagatge cinematogràfic adquirit pel director californià durant aquest darrer mig segle.
Aquest llibre ens desvela com Quentin Tarantino va aprendre cinema anant al cinema. És una de les claus de la seva biografia. Des de la seva infància, la televisió i la pantalla gran van ser les millors escoles, ja que el sistema educatiu no motivava una persona com ell. Va deixar aquesta etapa de manera prematura per buscar feina i des d’aquí va poder explorar totes les seves capacitats per arribar a assolir l’estatus actual: ni més ni menys que un dels millors directors de cinema a cavall dels segles XX i XXI.
  

Bona sort

El dia a dia del Cole, el Bart i el Teddy, amics de la infantesa i propietaris de la constructora True Triangle a Wyoming, fa un gir inesperat quan reben la proposta d’una advocada rica i enigmàtica que els demana acabar contra rellotge la construcció d’una casa a la muntanya. Si ho aconsegueixen, rebran una recompensa astronòmica amb què guanyaran més diners dels que mai hagin pogut imaginar. Tot i la perspectiva d’un hivern dur i gèlid, els protagonistes estaran disposats a fer qualsevol cosa per obtenir l’èxit, posant en perill, fins i tot, l’amistat i la família. Però, què s’amaga al darrere d’aquest encàrrec misteriós? Quins motius té la dona per exigir aquest termini gairebé impossible?
Nickolas Butler indaga en l’ànima dels personatges i ens mostra com l’ambició i la cobdícia poden fer trontollar l’equilibri assolit al llarg de tota una vida.

COMENTARI: D'aquesta original i extensa novel·la jo en destacaria la prosa potent, austera i de ritme endimoniat que t'obliga a passar pàgines com si s'hagués d'acabar el món i et sorprèn exercitant la valuosa pràctica de la velocitat lectora, sense haver de recórrer a estratègies dubtoses, com la lectura en diagonal. Nickolas Butler aconsegueix un producte plenament addictiu que t'impulsa a reprendre a l'instant tots aquells capítols que havies interromput després d'una obligada pausa temporal.
Segurament el títol fa referència a l'enorme possibilitat que, d'una manera inesperada, s'ofereix als tres protagonistes perquè puguin liquidar tots els seus deutes, tant econòmics com morals; malgrat tot, el preu que hauran de pagar serà excessiu i farà trontollar tota la seva experiència existencial.
El talent de l'autor es demostra amb un acurat disseny dels personatges, tant dels protagonistes com dels secundaris i en la descripció d'un paratge natural idíl·lic que ens provoca salivera només d'anar-lo imaginant.
En quatre paraules, una novel·la extraordinària que demostra com es pot assolir l'excel·lència, sense artificis, sense paraules sobreres i amb un punt d'imaginació apartat de les temàtiques més convencionals.