No diguis res

El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia trenta-vuit anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles. Aquest llibre sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l'’IRA ressentits per una pau que estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats.

COMENTARI:  Com diu l'autor, no es tracta d'un llibre d'història sinó d'una obra de no-ficció narrativa. Profusament documentat, a partir del segrest i desaparició de Jean McConville es construeix un relat dels aspectes més destacats que van configurar els Troubles a Irlanda del Nord, des del 1972 fins a l'actualitat, passant per l'Acord de Divendres Sant que es va signar a Belfast el 10 d'abril del 1998. La narració, protagonitzada principalment pels dirigents de l'IRA, se centra bàsicament en les figures de Gerry Adams, Dolours Price, Brendan Hughes i Jean McConville.
  

Petita crònica d'un professor a secundària

Petita crònica d'un professor a secundària és exactament allò que indica el seu títol: el relat dels fets que, al llarg d'un curs, omplen la vida laboral d'una persona que treballa ensenyant en un institut. Aquest relat, doncs, ens ofereix un testimoni de primera mà, viscut i assumit, del que suposa per a un professor –de llengua i literatura catalanes, per exemple– exercir el seu ofici en un centre públic d'ensenyament secundari, avui i en aquest país.

COMENTARI: Després de llegir l'extraordinària Persecució de Toni Sala vaig voler conèixer mes coses d'aquest autor de Sant Feliu de Guíxols i vaig enfilar la lectura d'aquest llibre del 2001 que, per altra banda, l'havia donat a conèixer al gran públic. Es tracta d'un testimoni de la seva experiència professional en un àmbit tant canviant i desafiant com és l'educatiu. A primera vista hom pot copsar com, en un lapse de temps de vint anys, les coses han anat canviant força tot i que la problemàtica que perviu en el substrat més interior continua essent la mateixa.
  

Abans de les cinc som a casa

Algú es mor, la família es reparteix les coses de valor i contracta una empresa perquè buidi el pis. Les seves pertinences acaben venudes als Encants i, el diumenge següent, un passavolant troba tretze llibretes al mercat de Sant Antoni. Són els diaris d’un barceloní que, des de mitjans dels anys seixanta i durant quinze anys, va deixar constància del seu dia a dia.
El comprador de seguida s’adona que és tota una vida, el que recullen aquells quaderns, i entoma el repte majúscul de reconstruir-la. Tan sols té unes notes fugaces que indiquen si aquell dia l’home va anar a la feina, al Liceu o d’excursió a Montserrat, i si va  ser a casa abans de les cinc o més tard. De tant en tant, uns noms –Grazia, Monzó, Marina–, uns carrers –Numància, Galileu–, bitllets de tramvia, d’autos de línia, algun viatge per Europa  i entrades a cinemes de sessió contínua.
Perquè, de què estan fetes, les nostres vides? La resposta és aquesta novel·la amb què Albert Forns ens capbussa en una aventura fascinant: la recerca, a partir d’unes llibretes –«la del pis nou», «la del casament», «la de la jubilació», «la de les primeres eleccions democràtiques»–, de la persona que s’hi amaga al darrere, l’Hilari, un personatge ordinari amb una vida extraordinària. Una investigació detectivesca que també pot llegir-se com un viatge al passat i com una reflexió sobre per què escrivim.
Amb els seus diaris, l’Hilari va llançar al mar un missatge en una ampolla: aquest llibre reviu l’emoció de trobar-la i destapar-la.

COMENTARI: La vida privada d'una persona anònima també pot ser objecte d'un relat intens i emotiu si la persona que el desenvolupa és un bon escriptor, com Albert Forns, l'autor d'aquest llibre. Sense heroïcitats ni esdeveniments extraordinaris, el trajecte vital d'un home del carrer també ens pot regalar una lectura agradable i sobradament amena.
 

Persecució

Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar. Em vaig ficar al llit vestida. Al matí havia canviat els llençols per ell, la coixinera feia olor de suavitzant i vaig quedar com narcotitzada pel perfum de les flors estampades als llençols, de les flors de la samarreta i els pantalons que no m’havia tret. L’olor de les garlandes a la pantalla del llum de la tauleta, l’olor de les sanefes de les parets, dels rams de flors a les cortines, de les corones de flors al mosaic. Vaig adormir-me en un núvol de pètals, com si la morta fos jo.

COMENTARI: Immersió dins el cantó fosc de les persones que, sota un mantell d'aparent normalitat, són capaces de cometre els crims més inversemblants. Atrevit joc de miralls entre els protagonistes de l'acció que van intercanviant alternativament els seus punts de vista per acabar de configurar un relat realment inquietant. Destacar l'impecable domini literari que l'autor exhibeix en cada una de les pàgines del llibre. En algun casos ens ultrapassa, fins i tot, amb la seva loquacitat.

Tiergarten, Berlín 1945

A finals d'abril del 1945, mentre les tropes de l'Exèrcit Roig s'acosten a Berlín per lliurar la batalla final contra l'Alemanya nazi, els animals del Tiergarten, el zoològic de la ciutat, perceben en l'aire la tragèdia. Homes i animals comparteixen un món lliurat a el caos i l'angoixa en què ni uns ni altres semblen tenir cap dret.
La referència al món dels animals, en què fins i tot els depredadors mostren una innocència primordial que desconeix la maldat, permet Grossman superar l'enfrontament polític per situar-se en la perspectiva ètica fonamental, la que fa a la vida de cada ésser individual. La figura de l'animal abandonat i perdut en una guerra que no comprèn, reflecteix la nostra condició, la d'éssers obligats a obeir les lleis impersonals de la història, en un món on ja no és possible exercir la llibertat.
Tiergarten, inclòs en el volum de narracions de Grossman Etern repòs i altres narracions, forma part de les obres de maduresa de Vasili Grossman i està escrit just abans de la seva obra mestra, Vida i destí.

COMENTARI:  Una sorprenent novel·la que retrata la caiguda de Berlín, i la consegüent desfeta del III Reich, a ulls del bestiari que habitava al parc zoològic berlinès. Un punt de vista molt original que aprofita l'autor per denunciar els horrors de la guerra que afecten a totes les espècies vives, tant humanes com animals. Es tracta d'un llibre molt curt que retrata unes entranyables relacions de bona convivència entre humans i animals, units i astorats davant les barrabassades de les classes dominants.
     

El consentiment

Seduïda a l’edat de catorze anys per Gabriel Matzneff, cèlebre escriptor de cinquanta, Vanessa Springora desgrana, tres dècades més tard, el control i la manipulació que aquell home va exercir sobre ella, enamorada en cos i ànima, i l’empremta inesborrable de la relació al llarg de la seva vida. De Matzenff, com Springora va descobrir ben aviat, eren àmpliament conegudes les relacions depredadores i impunes amb menors de setze anys que, a més, nodrien la seva obra d’escriptor amb fama d’apassionat. En aquest llibre extraordinari, Vanessa Springora explora la noció ambigua del seu consentiment, alhora que posa en qüestió les derives d’una època que arriba fins avui i la complaença d’un medi literari encegat pel talent i la celebritat.
«M’estic molts anys fent voltes dins la gàbia, els meus somnis són tot crim i venjança. Fins un dia que per fi arriba la solució, com una evidència: enxampar el caça­dor amb la seva pròpia trampa, tancar-lo en un llibre».
Testimoni i denúncia, aquest text refulgent, d’una lucidesa corprenedora i de gran força literària, ha provocat un terratrèmol a la societat francesa i ja s’ha convertit en un fenomen internacional, traduït a vint llengües.

COMENTARI: És un relat catàrtic, sincer i serè del que podem anomenar literatura autobiogràfica. L'autora descriu una experiència terrible que ha haver de sofrir enmig d'una societat extremadament permissiva que tolerava i honorava a personatges com Matzneff. Uns dolorosos episodis que no van poder ser corregits ni aturats per les elits socials i culturals de l'època, encara sota l'influx del «Prohibit prohibir» del Maig del 68. El consentiment és un llibre valent, curt i contundent que ha tingut un èxit extraordinari, tant a França com arreu del món.
                 

Ciència optimista

Les cèl·lules mare, la intel·ligència artificial, l'enginyeria genètica, els vehicles autoconduïts, la realitat virtual, els robots, l'exploració espacial... en un segle en què el creixement tecnològic ens sorprèn contínuament, Josep M. Mainat, capítol a capítol, tecnologia a tecnologia, ens posa al dia del que la Ciència està fent ara mateix per a nosaltres, però, sobretot, de com revolucionarà la nostra vida en un futur no molt llunyà.
En Mainat és un home del camp de l'entreteniment i, òbviament, no ha pogut evitar que aquest llibre li sortís entretingut, molt entretingut. Però en Mainat és també un apassionat de la Ciència, per això, aquest llibre és un compendi rigorós i ben documentat dels últims descobriments científics i de tots aquells avenços que ens meravellaran en els propers anys.
I, finalment, en Mainat és un home optimista. Per això les pàgines d'aquest llibre traspuen optimisme. Després de llegir-lo no et quedarà més remei que reconèixer que sí, que anem bé, que ens espera un futur brillant!

COMENTARI: El protagonisme mediàtic assolit aquestes darrers setmanes  per Josep Maria Mainat m'ha impulsat a emprendre la lectura del seu llibre científic que, com indica el títol, traspua optimisme. De lectura fàcil i ràpida, els catorze capítols que l'integren busquen un enfoc didàctic per poder accedir a uns continguts que, d'altra manera, ens passarien totalment encoberts. Un llibre que transmet una passió per la ciència optimista a càrrec d'un personatge multitask  que ha posat al descobert una de les seves dèries vitals.
                    

Martín Lutero

Quan Martí Luter va clavar les 95 tesis en un full de paper a la porta de l'església del castell de Wittenberg (Saxònia, Alemanya) el 31 d'octubre del 1517, va desencadenar un procés que va canviar el món occidental per sempre.

Les idees de Luter es van estendre com la pólvora. El seu atac a l'Església aviat va convulsionar Alemanya, va dividir Europa i va polaritzar les creences. Va desencadenar dècades de persecució religiosa, malestar social i guerra. A llarg termini, les seves idees, paradoxalment, van ajudar a trencar el domini de la religió en tots els àmbits de la vida.

Però l'home que va iniciar la Reforma va ser profundament defectuós, fonamentalista religiós, antisemita i políticament reaccionari. Era un fervent creient que vivia turmentat pels dubtes, un brillant escriptor que va donar forma a la llengua alemanya i un polemista violent i malparlat. Era un ex-monjo casat que va alliberar la sexualitat humana de l'estigma de pecat, però al mateix temps que ha insistit que les dones havien de mantenir-se en un lloc secundari.

 

COMENTARI: D'entrada, sorprèn molt el caràcter i la personalitat del protagonista, un home que sol passar –en curts períodes de temps– de l'amor a l'odi en les seves relacions personals on els seus amics de l'ànima es transformen en odiats enemics per més tard refer ponts i tornar-los a trencar, sense solució de continuïtat. Era una època on la religió s'imposava arreu, posant en perill la vida dels predicadors més agosarats. També sorprèn veure com una de les controvèrsies més discutides va ser la d'utilitzar el pa i el vi en el sagrament de la comunió. Avui en dia, això ens costa molt d'entendre-ho, però ja han passat més de cinc segles...

  

Tornarem a vèncer (I com ho farem)

Els dos màxims dirigents d’ERC, Oriol Junqueras i Marta Rovira, l’un des de la presó de Lledoners i l’altra des de l’exili de Ginebra, concreten en aquest llibre escrit a quatre mans l’estratègia per aconseguir la independència. I ho fan sense eludir cap dels grans debats que han polaritzat la vida pública els darrers anys: unilateralitat sí o no, desobediència civil versus desobediència institucional, eixamplar la base o tirar pel dret... El resultat és un manual pràctic de com els republicans volen preparar Catalunya per a un embat guanyador amb l’Estat. Qui hi vulgui buscar retrets, s’ha equivocat de llibre. Només hi ha propostes de futur.

COMENTARI: El llibre està dividit en quatre parts: la gran victòria de l'1-O, la impossibilitat d'implementar el resultat del Referèndum, l'eixamplament de fortaleses i la correcció de febleses i els passos necessaris per assolir la victòria final: negociació, referèndum i desobediència civil. És la ruta proposada per ERC de cara a la consecució de la independència de Catalunya.

 

La lluita a l'exili

La continuació de M'explico: De la investidura a l'exili (2016-2017).
«Sento que he de protegir urgentment el que hem fet.
En defensa pròpia i de tots els que creiem en el procés.
Em sembla que el relat està ple de clarobscurs. No és un tractat de política, ni d'història, ni un monument a segons quines creences. És un llibre vital, com ho ha estat aquest període per a moltes persones. Molta, moltíssima gent, hem viscut, i vivim, un projecte vital. I com que és una obra vital, té punts molt alts, d'èxit, i també punts baixos.
Un relat fet a paraula viva, a vegades descarnada i punyent, a vegades prudent. Com la vida.»

COMENTARI: Després d'haver llegit la primera part, M'explico, tenia ganes de seguir el relat dels anys 2018, 2019 i començaments del 2020. Aquesta vegada la narrativa segueix mantenint l'interès i l'amenitat tot i què el clímax no pot mantenir el ritme frenètic dels dos anys anteriors. De totes maneres, el conjunt de l'obra és un testimoni fonamental d'uns fets transcendentals explicats pel primer protagonista de la història.

                                                         

L'any que va caure la roca

Un grup de joves d’un poble de muntanya no vol seguir la tradició familiar que els obligaria a quedar-se a casa conreant les terres. L’enfrontament amb els seus esdevé un combat tan constant com inútil. Fins que la matinada d’un diumenge del 1975, tornant de la discoteca, els set joves es troben amb un fet dramàtic que capgira les seves vides i la història del poble. La tragèdia que els cau a sobre, però, els planteja la possibilitat de  començar de nou, d’obrir les portes al somni d’una societat diferent, en sintonia amb els nous aires que bufen al país. El daltabaix sembla l’ocasió per repensar-ho tot.

 

COMENTARI: L'autor s'imagina una catàstrofe natural per construir un relat de més de trenta anys per constatar el despoblament del medi rural i les dificilíssimes possibilitats de subsistència, tot des del punt de vista de les vivències d'un grup d'amics del Pallars Jussà, als quals segueix des del 1975 fins els nostres dies.

  

Crims amb Carles Porta

Crims amb Carles Porta torna a aquella manera tan particular de narrar les històries més fosques des de dins, ­ fins al punt que el lector té la sensació que coneix personalment l’assassí, que li sent la veu, com ja vam poder presenciar a Tor: Tretze cases i tres morts. El 2017, els creadors de Crims van començar a col·laborar amb una secció al magazín de tarda Estat de Gràcia de Catalunya Ràdio i, gràcies al seu èxit, al cap de poc el programa ja tenia un espai propi a la graella del cap de setmana. Ara, a més, s’ha adaptat a un format televisiu per a TV3.

COMENTARI:  Aquest llibre torna a demostrar el talent natural de l'autor a l'hora d'esbudellar les històries més fosques de la crònica negra més propera. Les lectures es converteixen en una successió de fets i de dades, tan ben cuinades, que consumim amb avidesa, sempre a punt de demanar-ne més. L'estil de Carles Porta és molt peculiar, demostrant que és un autor tot terreny, tant hàbil pel relat escrit, com pel guió radiofònic i pel documental audiovisual. Gaudir de qualsevol dels seus productes és garantia de passar una bona estona molt entretinguda.

M'explico

El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l’oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures. Si n’he resolt la publicació és perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos pel futur. Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d’algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. Es un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.
Finalment, aquestes pàgines que llegireu, si teniu la bondat de fer-ho, demanen una mica d’indulgència i generositat, perquè malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar.

COMENTARI: D'entrada he de reconèixer que no tenia massa ganes de llegir aquest extensíssim llibre sobre uns fets que ja havíem seguit exhaustivament a través dels mitjans de comunicació. Malgrat tot, no vaig poder resistir la temptació de començar-lo i, d'aleshores ençà, no he parat de llegir. Està construït d'una manera molt amena que, sobretot a la part final, sembla derivar en una novel·la d'espies, tot envoltat d'un ritme trepidant que t'encomana l'estrès dels protagonistes. De segur que no agradarà a l'Oriol Junqueras, que hi surt molt malparat, ni al partit que presideix.
  

Sota el barret

L'observatori preferit de Manuel Cuyàs, segons ens diu, és el balcó de casa seva, entre la Rambla i la Riera de Mataró. Però aquest home curiós i tafaner és un observador nat, sigui on sigui: assegut en un cafè, aturat a la B-20, passejant per la platja o comprimit en una manifestació. El nou llibre de Manuel Cuyàs s’articula a partir d’una tria molt estricta dels seus articles al diari El Punt Avui publicats al llarg dels últims quatre anys. Així com El nét del pirata es va estructurar a partir d’articles autobiogràfics i Enamorats de l’Audrey Hepburn a partir dels més nostàlgics i costumistes, Sota el barret conté textos centrats en la societat d'avui i en els temps d'avui, amb la mirada sorneguera i personal que tant ens agrada als seus lectors. Amb un pròleg del periodista Xavier Graset.

COMENTARI: Es tracta d'una obra molt apropiada, a mode de menú degustació, per conèixer els articles que va escriure Manuel Cuyàs al diari El Punt Avui, dins la secció Vuits i nous, aquests darrers quatre anys. 
  

New York, New York...

La megalòpoli dels nostres dies, la ciutat de les ciutats, la ciutat que no dorm mai, Nova York, és la llar del nou llibre de Javier Reverte. Després d'una estada a l'urbs de diversos mesos ininterromputs, en els quals l'autor va dedicar tot el seu temps tan sols a escriure i passejar pels carrers, aquest text va explicant-nos el dia a dia d'una metròpoli fascinant i carregada d'energia, que a l'habitar-la ens ofereix gairebé sempre una visió plena de vitalitat.
En el seu inimitable estil, Reverte ens explica la història de la ciutat, ens descriu els seus barris –Harlem, al Village, el Midtown, Hell 's Kitchen, Chinatown, Broadway...–, treu el cap als seus racons menys coneguts, pinta els seus dos rius, parla dels escriptors que han treballat sobre ella, camina Manhattan de dalt a baix i de costat a costat, i ens retrata altres barris propers, com Brooklyn i l'illa de Roosevelt. És un llibre escrit amb amenitat, humor, tendresa i a què envaeix una aroma d'extravagància i un so subtil de trompeta de jazz.

COMENTARI: Tres mesos d'estada en una ciutat donen per molt a l'hora de construir un ampli relat sobre impressions i vivències d'un entorn ignot. No calia una llarga llista d'indrets ni de punts d'interès sinó d'impactes emocionals entomats durant el desenvolupament del rol d'espectador. I això és el que Javier Reverte ha sabut fer, apropar-nos a una ciutat mítica des d'un punt de vista predominantment sensorial, àmpliament refrendat per les aportacions de nombrosos escriptors de reconeguda solvència literària.
  

Gent normal

En Connell i la Marianne han crescut al mateix poble de l'interior d'Irlanda, però en realitat provenen de dos mons molt diferents. La Marianne és una noia orgullosa, inadaptada i solitària. En Connell és un dels nois més populars de l'institut. També és el fill de la dona de fer feines de la mansió on viu la Marianne. Quan, tot i les diferències socials, sorgeix entre ells una connexió especial, provaran de mantenir-la oculta.
Gent normal és una història delicada sobre com una persona pot transformar la vida d'una altra. És també una novel·la contundent sobre la incomunicació, sobre com ens sentim, sobre com necessitem els altres per ser qui som i, sobretot, quines relacions de poder i domini s'estableixen dins les relacions amoroses. És irònica i seductora, perspicaç i atrevida.

COMENTARI: Mentre estava passant les pàgines d'aquesta excel·lent novel·la, pensava en la sort que tenen algunes persones d'estar tocades per una vareta màgica que els permet escriure d'una manera tan extraordinària, com és el cas de Sally Rooney, una irlandesa de només vint-i-vuit anys, que escriu com els àngels. No es tracta només d'una novel·la d'amor que recull una trajectòria de quatre anys d'una parella, des de l'institut fins a la universitat, amb els seus corresponents altibaixos, sinó d'una magistral i aguda descripció de les contradiccions, temors i desencisos inherents a la pròpia condició humana. Potser d'aquí ve el títol.
 

El ángel de Múnich

Munic, 1931. Falta poc perquè unes històriques eleccions atorguin el poder als nazis. Els comissaris Siegfried Sauer i Mutti Forster s'enfronten a l'avorrit torn de dissabte quan el director de la policia criminal els avisa d'un succés en el número 16 de Prinzregentenplatz, l'habitatge d'Adolf Hitler. La seva neboda, Geli Raubal, ha estat trobada morta. Tot apunta a un suïcidi, però Sauer no està convençut. Alguns testimonis es contradiuen i ha desaparegut la petita esvàstica d'or que la jove sempre portava al coll. Les seves sospites són confirmades quan el mateix Hitler li demana que trobi al culpable i van apareixent notes signades amb una misteriosa H.
Després d'anys d'estudi de bibliografia i fonts inèdites, Fabiano Massimi destapa en aquest aclamat i revolucionari thriller literari les trames i les personalitats històriques que van protagonitzar un cas real que va estar a punt de canviar el curs de la història.

COMENTARI: Relat acurat de set dies de setembre del 1931 (des del 19 fins el 25) destinats a esclarir la mort de Geli Raubal, neboda d'en Hitler. En un primer moment tot apunta a un suïcidi però a mesura que avança la investigació es demostra que es tracta d'un assassinat. La novel·la és un thriller molt addictiu que barreja elements reals i elements ficticis però que no decau en cap moment, deixant-se consumir amb molta celeritat.
 

Diari de Florència

L'agost del 1947, Diana Athill va emprendre un viatge de dues setmanes a Florència amb la seva cosina Pen, amb el tren Golden Arrow. Escrit quan l'autora tenia trenta anys, però publicat quan estava a punt de fer-ne cent, Diari de Florència atresora les aventures i els records d'aquells dies inoblidables. En aquestes pàgines l'autora ens parla de l'admiració que va sentir per l'art i l'arquitectura florentines, del gust per la deliciosa cuina italiana i de l'amistat amb homes d'una bellesa per a ella exòtica.

COMENTARI: Relat molt breu d'un viatge iniciàtic a Florència on l'autora mostra la veneració que sent davant una de les ciutats més impressionants del món, on la vellesa fa acte de presència a cada cantonada. Diane Athill també remarca l'experiència vital d'uns dies meravellosos a la capital de la Toscana.
 

Estàvem cansats de viure bé

Com ha arribat Catalunya a l’actual situació? Hi ha dues maneres de saber-ho: seguint les explicacions dels seus propis protagonistes o llegint aquest llibre. Segons els protagonistes, tot plegat ha sigut una estratègia perfectament organitzada, liderada per uns grans estadistes a la par que herois, que han dut el país a les més altes fites i a un pas de la República. Llegint els articles de l’Albert Soler, recopilats cronològicament en aquest llibre des de finals de 2016 fins a octubre de 2019, el que veiem són una sèrie d’actes ridículs duts a terme per uns personatges d’òpera bufa, que no han aconseguit res més que divertir a qui s’ho mira amb l’escepticisme amb què s’ho haurien de mirar tots els periodistes. El lector triarà quina versió de la història li sembla més propera a la realitat.

COMENTARI: En alguna pàgina d'aquest llibre l'autor esmenta a David Foster Wallace, escriptor nord-americà molt conegut per la seva novel·la La broma infinita (Infinite Jest, 1996) que, en el cas que ens ocupa, podríem reformular com el bucle infinit, una llarguíssima successió de pàgines que repeteixen i repeteixen les mateixes idees, sense solució de continuïtat. En fi, una nova versió del dia de la marmota.
  

Un incident sense importància

Una carta a la mare, morta en plena joventut, obre aquest volum de relats que dona vida a tot un seguit de personatges que conformen una galeria viva i sorollosa. La Maria i el Pep, uns avis ben originals que formen part d’una estirp de còmics dels d’abans de la guerra, en són els protagonistes. Amb un estil directe i viu, des de la nostàlgia i la ironia, Rosa Maria Sardà recrea un món perdut; un sac de records amb catàstrofes, incidents, vacances, casaments i defuncions; les veus entranyables dels coneguts, amics o parents estimats que sobreviuen amb nosaltres. Una mortaldat que ella converteix en bocins de vida.

COMENTARI: Un poema i set relats breus conformen el cos d'aquest primer llibre que va publicar la coneguda actriu barcelonina. Vaig iniciar-ne la lectura per la bona crítica d'Esteve Miralles que havia aparegut al digital Núvol l'11 de juny del 2020.
  

El sentit d'un final

Tony Webster és ara un jubilat de vida tranquil·la, divorciat amistosament, amb una filla i aparentment en pau amb la seva vida. Però quan rebi una carta d'un bufet d'advocats, es veurà abocat a revisar el seu passat, especialment els seus anys adolescents. Just abans d'anar a la universitat, el seu grup d'amics es va ampliar amb l'Adrian Finn, el més seriós i intel·ligent de tots quatre. Amb fam de sexe i de llibres, sense noies, van viure un any molt intens i van jurar ser amics per sempre. Ara, passats més de quaranta anys, Tony Webster s'adona que molts fets potser no van passar com els havia recordat. Perquè la memòria és imperfecta i pot fer aflorar sorpreses. I, fins i tot, obligar-te a reinterpretar tota una vida. «Ho té tot per ser un clàssic de la literatura anglesa

COMENTARI: Molt sovint passa que, quan una obra és objecte d'elogis desmesurats i l'expectativa ens provoca una ànsia delerosa per assaborir-la, el procés final sol acabar amb una certa decepció que obliga a posar-nos en guàrdia davant propostes semblants. Malgrat tot, la novel·la és francament bona, descobrint-nos –als que no el coneixíem– un autor de categoria, un escriptor d'ofici. Tot bé, però sense exagerar...
  

Primavera, estiu, etcètera

Com cada any per Tots Sants, l'Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l'acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d'arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre, si més no, als pensaments. Després de l'exili universitari i laboral, l'Èlia s'adona que amb l'edat s'hi sent cada cop més còmoda, entre qui va ser la seva gent. I quan una està tan ben disposada i atenta, pot ser que comenci a veure i a entendre coses que fins ara li havien passat desapercebudes.

COMENTARI: El primer que ens crida l'atenció d'aquesta òpera prima de Marta Rojals és el llenguatge. Tal com explica l'autora, s'ha dit molt que el dialecte usat és «ebrenc», suposo que per referir-se a la variant tortosina, però estrictament és lleidatà, més propi de les Garrigues que de la Ribera d'Ebre, per aquells capricis de les fronteres artificials.
El segon aspecte que també posem en relleu és l'ús predominant del diàleg, tant el directe com l'indirecte. Recurs molt ben aprofitat per anar descabdellant la trama argumental que evoca, amb infinitat de detalls, els trets essencials del llogarret rural que descriu en les seves pàgines.
  
  

A propósito de nada

Woody Allen que durant les sis dècades que porta fent cinema ha escrit i dirigit cinquanta pel·lícules, ens relata els seus primers matrimonis: el més precoç amb una novia de la seva adolescència i després amb la meravellosament divertida Louise Lasser, a qui és evident que encara adora.
També escriu sobre el seu romanç amb Diane Keaton, amb qui manté una perllongada amistat.
I explica la seva relació personal i professional amb Mia Farrow, amb qui va realitzar diverses pel·lícules, i que va acabar amb una separació per la qual la premsa sensacionalista encara no li ha donat prou les gràcies.
Ell afirma que va ser el primer sorprès quan, als seus cinquanta-sis anys, va iniciar una relació amb Soon-Yi Previn, que llavors en tenia vint-i-u, i que els va conduir a un romanç estrepitós i apassionat i un matrimoni feliç de més de vint-anys.
En un text sovint graciós, fent gala d'una franquesa sense límits, ple de creatives intuïcions i de prou perplexitat, una icona americà explica la seva història, tot i que ningú l'hi hagi demanat.

COMENTARI: Per un admirador de la dilatada cinematografia de Woody Allen és una temptació irresistible llegir-se aquesta extensa autobiografia que acaba de publicar. I la veritat és que no decep ja que hi trobem una exposició honesta i desenfadada d'una llarga trajectòria artística que s'ha vist enterbolida, durant aquests darrers anys, per unes acusacions que –ara– ell s'encarrega de desmentir. L'obra acaba amb una contundent afirmació, escriu que quan li demanen si li interessa deixar un llegat ell respon que més que viure en els cors i en les ments del públic, prefereix seguir vivint a casa seva.
    

El día antes

En Michel volia ser miner com el seu germà gran, fins que el 27 de desembre del 1974 en Jojo va morir a l’explosió del pou de Saint-Amé, a la mina de Liévin-Lens, una catàstrofe provocada per les negligències en la seguretat en la qual quaranta-dos miners van perdre la vida. Quaranta anys més tard, en Michel sent el desig més fervent que mai de venjar la mort del seu germà, com li havia demanat el pare, i de fer justícia a tots el homes a qui el carbó ha pres la vida al llarg del temps.

Amb una prosa carnal i cisellada i l’emoció a flor de pell, Sorj Chalandon s’endinsa en el món d’aquells quaranta-dos miners morts a les profunditats de la terra i en els tèrbols interessos dels que els van abocar a la tragèdia. Una història d’identitat i fraternitat que ret homenatge a aquells homes i a les seves famílies humiliades.

COMENTARI: No enganya la ressenya promocional quan parla d'una novel·la magistral. És la pura realitat. Sorj Chalandon ha sabut construir, gir argumental inclòs, un relat sorprenentment emocional basat en uns fets reals que van colpir la societat francesa cinquanta anys enrere.
     

Elles parlen

Una nit, vuit dones mennonites de diferents edats es troben en un paller per dur a terme una reunió secreta. Durant els darrers dos anys, aquestes dones, i més d’un centenar d’altres noies de la seva colònia, han estat violades repetidament de nit per dimonis que venen a castigar els seus pecats.
Ara que les dones han descobert que havien estat drogades i atacades per un grup d’homes de la seva pròpia comunitat, estan decidides a protegir-se a si mateixes i a salvaguardar les seves filles de possibles mals futurs.
Mentre els homes de la colònia van a la ciutat per pagar la fiança i alliberar els violadors, aquestes dones, totes analfabetes, sense cap coneixement del món fora de la seva comunitat, tindran molt poc temps per prendre una decisió: haurien de quedar-se a la comunitat, l’únic món que han conegut, o haurien d’atrevir-se a marxar-ne?

COMENTARI: Una història tan esfereïdora com aquesta, amb el gran potencial argumentari que desprèn, penso que no ha estat massa ben aprofitada per l'autora que ha construït una novel·la erràtica que en cap pàgina ha estat capaç d'assolir un bon ritme narratiu, sovint torpedinada per digressions més irrellevants. Tot i que es tracta d'una obra curta, a mi m'ha costat molt arribar al final.
                                   

París era una festa

Publicada tres anys després del suïcidi de l'autor, París era una festa és l'obra més personal i lluminosa d'Ernest Hemingway (1899-1961), el qual, des de la maduresa d'una vida molt intensa, rememora la seva joventut al París dels anys vint. Van ser els anys en què treballava com a corresponsal per a diversos diaris, vivia a París amb la seva primera dona en una situació molt precària ­esperant algun taló que sempre arribava massa tard­ i es relacionava amb escriptors com F. Scott Fitzgerald, James Joyce o Ezra Pound, que s'aplegaven al voltant de la llibreria Shakespeare & Co de Sylvia Beach, o amb els artistes amb qui coincidia al saló de Gertrude Stein.

COMENTARI: El títol del llibre ens pot confondre ja que no es tracta de cap recull d'episodis festius, alegres, desenfrenats... ans el contrari, és la crònica d'una vida dura a París, sense massa diners a les butxaques, vivint en indrets molt humils i sempre a l'espera de que arribi un xec de les editorials que, de tant en tant, publicaven els treballs d'Ernest, sobretot contes. Però, tal com remarca el propi autor, més d'una vegada, aquest era el París dels seus primers temps, quan érem molt pobres i molt feliços.
  

El guepard

El Gattopardo, o El guepard (títol original, en italià, Il Gattopardo) és l'única novel·la de l'escriptor i aristòcrata italià Giuseppe Tomasi di Lampedusa, apareguda l'any 1958 a títol pòstum i premiada amb el premi Strega l'any següent.Tomasi di Lampedusa hi traça la vida de Fabrizio Salina, un príncep sicilià, al bells mig de les turbulències revolucionàries italianes del Risorgimento. Però és sobretot una història de Sicília i de la transició entra un ordre antic i un nou ordre. L'autor sembla que s'inspirà en Giulio Fabrizio di Lampedusa, el seu besavi, per crear el personatge de don Fabrizio. Les armes d'aquest patriarca eren un lleó lleopardat (és a dir, el lleó de perfil, lleó passant, com un lleopard, a diferència del lleó rampant), que l'autor ha transformat en guepard «dansant» a la seva obra.

COMENTARI: El resum del llibre el podríem treure d'aquella frase tan famosa que li diu Tancredi al seu oncle Fabrizio: Si volem que tot segueixi igual, és necessari que tot canviï. L'obra està centrada en la Sicília del segle XIX quan els canvis polítics són imminents i la noblesa dominadora de sempre veu perillar el seu statu quo. El protagonista, el príncep Fabrizio, és un botó de mostra d'aquesta classe dirigent. En el seu cas, espera –amb resignació– els canvis que li capgiraran tota la seva manera de viure.

Suite italiana

En aquest nou relat viatger, l'escriptor Javier Reverte ha seguit un camí que ens porta a les ciutats de Venècia i Trieste i que conclou amb un recorregut per l'illa de Sicília. I no només ens aproxima a la història dels llocs que visita, sinó que ho fa de la mà de quatre escriptors que van habitar en aquests escenaris i que van escriure sobre ells: Thomas Mann, James Joyce, Rainer Maria Rilke i Giuseppe de Lampedusa, quatre autors genials que van retratar amb cruesa, o amb humor punyent, o amargor, o ensomni, o nostàlgia, una època tràgica i lluminosa de la peripècia humana.

Crònica de viatges i assaig literari a el mateix temps, Suite italiana és un llibre singular, d'una enlluernadora raresa, en el qual ressonen els ecos de grans batalles al costat de poemes de profund lirisme, on es fan olor aromes de malenconia i s'escolten rialles sonores , on batega la més profunda de les preocupacions de l'home: el sentit de la vida i de la mort.

«Sospito que els novel·listes i poetes, en comptades ocasions, han estimat tant la literatura, i l'han necessitat de tal manera, com en aquests dies no molt llunyans en què la fe en la humanitat es va veure sumida en el desconcert, empesa pel canoneig demolidor de les dues terribles guerres mundials. Ells van intentar salvar l'anhel de bellesa mentre la Història es gronxava en braços de la mort i anegava de sang les trinxeres d'Europa.

Aquest llibre tracta d'escriptors, però també de viatges, ja que m'apassiona seguir les petjades de les grans obres i dels seus autors. Tracta d'artistes que van lluitar per descórrer les cortines de l'existència humana, endinsant-se en el desconegut; i de camins sota els peus que em van portar als llocs on van créixer les seves biografies i van néixer els seus èxits.
Mentre parlo sobre això i record aquestes creacions i aquests vagabunderies, sonen tambors de nostàlgia en el meu cor. Per llegit i el caminat» (Javier Reverte).

COMENTARI: Crònica de quatre indrets íntimament relacionats amb quatre escriptors de renom i amb dues pel·lícules de Luchino Visconti: Il Gattopardo (1963) i Mort a Venècia (1971), basades en novel·les de dos dels quatre autors abans esmentats. També cal destacar la visió de la ciutat de Trieste on va viure molts anys, desenfrenadament, l'irlandès James Joyce. Suite italiana és una novel·la que segueix la bona línia d'aquest notable escriptor de viatges que, aquesta vegada, no ha assolit els excel·lents registres que ens tenia acostumats amb els textos dedicats a Irlanda i a Roma.
  

Els fundadors

Fa un segle, en una Barcelona caòtica, plena d’energia i travessada per tota mena de conflictes polítics, uns homes van tenir la idea de trans-formar el país editant clàssics grecs i llatins. Així va néixer la Fundació Bernat Metge, l’aventura cultural més ambiciosa que ha vist Catalunya. El 1922, quan va arrencar, semblava una proesa impossible, però en pocs anys es va convertir en un fonament irrenunciable de la cultura catalana i la va elevar al nivell més exigent de l’Europa de l’època. Els grans protagonistes d’aquesta història van ser el polític Francesc Cambó, l’intel·lectual i activista Joan Estelrich i el poeta Carles Riba. No seria fàcil trobar a la Catalunya d’aleshores tres personalitats més diferents. Però la força del projecte els va fer oblidar els recels i els va alinear en la mateixa direcció: Cambó hi va posar l’empenta inicial i els diners necessaris; Estelrich, el primer director, hi va afegir ideologia humanís-tica i mà esquerra; i Riba, tota la resta: els coneixements, el mètode, la sensibilitat literària, la profunditat.
La prosa vibrant de Raül Garrigasait, actual president de La Casa dels Clàssics, i el bagatge que li confereix haver estat editor de la Bernat Metge durant més d’una dècada, converteixen Els fundadors en un bell homenatge als fonaments de la nostra cultura. La col·lecció de clàssics grecs i llatins es revela en aquest llibre com un exemple únic de continuïtat a través dels moments més foscos i més brillants de la història del país.

COMENTARI: En aquesta obra s'observen dues parts molt diferenciades, la primera és el relat històric i cronològic de la Fundació Bernat Metge, des del 1922 fins els nostres dies i la segona és la crítica literària que l'autor dedica al primer llibre publicat, De la natura, de Lucreci i a les tragèdies d'Èsquil, editades anys més tard. Una primera part que flueix plàcidament i una segona molt més exigent que requereix una base més consolidada per poder-la disfrutar amb tota la seva esplendor. De totes maneres, Els fundadors és un llibre que s'ha de conèixer per poder valorar amb justícia una de les iniciatives més imprescindibles de la cultura catalana del segle XX.
  

El cine que ens va obrir els ulls

Hi ha pel·lícules que ens fan plorar a llàgrima viva. Altres ens fan riure, xisclar de por o, simplement, ens enamoren. Algunes ens avorreixen; altres, no ens cansaríem de veure-les. Comèdies i melodrames. D'aventures i de l'Oest.
Gemma Nierga i Jaume Figueras, àvids espectadors i grans conversadors, rememoren aquelles pel·lícules que al llarg de la vida ens han obert els ulls. I, en un diàleg viu i farcit d'anècdotes –de la samarreta d'en Marlon Brando al Travolta de Grease, de Love Story a Cinema Paradiso–, conviden a reviure la màgia del cinema i a celebrar-la cantant i ballant com en els grans musicals, com en els d'en Gene Kelly o La La Land. Un llibre bellament il·lustrat que rendeix homenatge al cinema i a l'amistat.

COMENTARI: Un repàs a tota la història del cinema, des de començaments del segle XX fins a les primeres dècades del segle XXI. Un diàleg entre dos periodistes que comparteixen una mateixa passió i la transmeten amb molta amenitat. Un llibre que passa xuclant. 
  

Tota una vida per recordar

La Sophie Simmons, amb només setze anys, deixa la seva família a Nova York l’any 1932 per anar a Los Angeles en plena depressió perseguint el seu gran somni: treballar com a animadora de dibuixos a Disney Studios. Aviat descobrirà, però, que no és un món per a dones. I així, entre amors i desamors, encaixant els cops que li dona la vida, la Sophie lluitarà fins al final enmig d’una època convulsa que marcarà un abans i un després en els professionals de l’animació de principis del segle xx.
Tota una vida per recordar és una novel·la amb una protagonista femenina forta, un entorn històric fascinant i una barreja intrigant de personatges de ficció i de la vida real.

COMENTARI: El relat exposa les dificultats que va trobar la protagonista per assolir un dels seus somnis que, en aquella època, estaven vedats a la població femenina. L'obra va avançant en paral·lel amb les peripècies vitals i sentimentals de Sophie, que s'ha d'endinsar en un  món llunyà i desconegut per aconseguir els seus objectius. Cal destacar la breu història dels mítics estudis d'animació, des dels seus inicis més humils fins els èxits més aclaparadors que també van servir per tansformar el tarannà humil i jovial de Walt Disney en un caràcter més aspre i menys solidari, apropant-lo a les polítiques més ultradretanes de l'època. 
 

Les grans epidèmies modernes

¿És útil i segura la vacuna de la grip? ¿Una epidèmia de grip pot, avui dia, matar cent milions de persones, com va passar el 1918? ¿És possible que el virus de la sida fos creat en un laboratori? ¿Hi ha hagut un complot de les companyies farmacèutiques per evitar que la vacuna contra la malària de Patarroyo fos un èxit? ¿Poden les malalties tropicals causar epidèmies globals? ¿Podrien deixar de ser útils els antibiòtics?
Aquest llibre explica tot el que sabem sobre les epidèmies i pandèmies. Ho explica per a tothom, objectivament, perquè la informació que arriba al públic no només és deficient sinó que provoca malentesos perillosos.
Salvador Macip, amb un prestigiós historial d’investigador a la Gran Bretanya i als Estats Units, no només en sap molt, sinó que a més sap explicar-ho. El tema és apassionant. I vital, per tot el que hi ha en joc.

COMENTARI: Aquesta reedició d'un llibre del 2010, suposo que forçada per les circumstàncies del confinament actual, s'ha vist afectada pel text original que tancava moltes referències l'any 2009. Ens hem quedat amb les ganes de saber com han anat avançant les investigacions entre el 2009 i el 2020, un període d'onze anys que –avui en dia– no és poca cosa. Malgrat tot, jo em quedo amb l'afirmació de l'autor quan afirma que compartim la Terra amb els microorganismes. De fet, és el seu planeta. Nosaltres som només uns parents llunyans que han convidat a la festa. Si volem quedar-nos-hi a viure hem d'aprendre a marcar-los els límits.
  

La rosa y la esvástica

A La rosa y la esvástica, Francisco Javier Aspas desentranya la vida d’una dona misteriosa que no encaixava dins l’estàndard nacional femení: bevedora i fumadora (vicis que Hitler detestava), amant del jazz i del foxtrot, capriciosa, entabanadora, gelosa...
Acabada la guerra, Werner Muntz, «el guardià» d'Eva Braun, cau presoner en mans dels soviètics. Així, Muntz es converteix en el narrador que desvetlla els aspectes més íntims del cercle personal de Hitler: els anys d’esplendor a l’atmosfera viciada del Berghof i la degradació posterior, personal i col·lectiva, fins a l'esfondrament total en el búnquer berlinès on Hitler i Eva Braun se suïciden.
Segons Albert Speer: «Quan els historiadors del futur indaguin a la vida d’Eva Braun, descobriran una dona que va ser irrellevant en l'àmbit polític, però sorprenent en l’humà». Una dona inquietant que no va militar mai al Partit Nazi, però que repetia amb freqüència: «El Führer és el Führer i sempre té raó. Per això és el Führer».

COMENTARI: Com a resultat d'un meticulós treball de documentació, l'autor ha estat capaç de desenvolupar una llarguíssima biografia novel·lada d'una de les dones més desconegudes del III Reich. La novel·la se centra especialment en el període 1933-1945, des del nomenament de Hitler com a canceller d'Alemanya fins el col·lapse total dins el búnquer de Berlín. Es van resseguint tots els episodis més destacables d'aquesta època en paral·lel a la vida quotidiana d'Eva Braun, una dona superficial, que l'autor retrata sense acarnissament, amb un cert grau de compassió i empatia.

El crit

La novel·la arrenca amb la Judit a la sala d’espera d’una psicòloga el setembre del 2017. A la mateixa sala, els peus d’una criatura amb sandàlies la tenen obsessionada, perquè li recorden el que va veure el 17 d’agost a la Rambla de Barcelona des de l’habitació d’un hotel, en companyia d’algú. Ella serà la primera de sis personatges que mostraran les seves vides al lector.
Són vides que s’encadenen sentimentalment i que totes, d’una manera o d’una altra, tenen de fons els fets que van sacsejar el país durant aquells mesos: de l’atemptat de la Rambla a l’empresonament dels líders independentistes, passant pel referèndum de l’1 d’octubre. La tensió dels secrets íntims i el trasbals col·lectiu confluirà durant les festes de Nadal.

COMENTARI: Sis personatges sorprenentment atrapats dins d'una mateixa teranyina, per ells desconeguda, donen curs a les seves més obscures passions en paral·lel cronològic als quatre mesos més frenètics que va viure el procés català, entre els atemptats del 17 d'agost i les eleccions catalanes del 21 de desembre del 2017.
     

Cavalcarem tota la nit

Cavalcar tota la nit és avançar a les fosques cap a unes fronteres que semblen inabastables, però que no sempre ho són. Cavalcar tota la nit és no defallir i perseguir la lluna, infatigables. Cavalcar tota la nit és no tenir por de combatre la foscor que portem a dins ni la que ens ve de fora. Personatges que podrien ser el teu veí, la teva filla, la teva verdulaire o tu mateix protagonitzen aquest recull fent malabars amb l’amor que se’ls marceix als dits, la vida que se’ls emporta i el deure que els colga. Són uns contes amb dosis tonificants d’humor i de mala bava, que desperten somriures, però també desassossec. Carlota Gurt ens fa creuar l’abisme de la llibertat per una corda fluixa trenada amb desitjos i pors. Un debut literari impetuós i carregat de talent.

COMENTARI: Catorze contes curts que transmeten sensacions molt diverses, algunes d'elles amb un fons amarg i d'altres més properes a un singular surrealisme. Lectura ràpida i plaent, que conforma un debut prometedor.
   

Al final t'agradaré

La monòtona tranquil·litat dels dies de la Rosó es fa bocins quan l'August torna al cap de trenta anys d'absència. Què vol, aquest home caduc però que conserva encara la perversitat als ulls? I quina intimitat somou la Rosó en veure'l? La visita evoca la memòria d'unes vides fetes d'il·lusions i culpes, de felicitat i dolor, que transcorren des dels anys setanta del segle passat fins als nostres dies, entre Girona i Barcelona, amb el contrapunt dels amics, els amants, la família i dels esdeveniments d'una època que ens ha marcat a tots.
Maria Mercè Roca, una de les escriptores més destacades del panorama literari català, amb innegables dots per a la observació psicològica, dóna vida en aquesta novel·la a uns protagonistes sotmesos a un dilema moral.

COMENTARI: Dos dels eixos fonamentals d'aquesta novel·la són el pas del temps i la gestió del perdó. L'autora esmenta una frase de Marguerite Yourcenar afirmant que el temps és el gran constructor. Però, afegeix Roca, ens pot moldejar d'una manera amable o pot agafar un martell i desfigurar-nos, com li passa a l'August, un dels protagonistes del relat, un home ple de grandioses expectatives que acaba els seus dies a l'empar d'alguns amics que l'acullen. Malgrat tot, no vol morir sense haver demanat perdó, a la seva exdona, pels mals moments que li va fer passar durant el seu fracassat matrimoni.
     

És que abans no érem així

Després de l’èxit de Tot això ho faig perquè tinc molta por tornen els millors contes de l’Empar Moliner, més sarcàstica, més commovedora i amb més sentit de l’humor que mai. L’escriptora obsessiva, la maternitat, el pas del temps, la mort, la crisi de parella o el declivi de la dona madura són alguns dels temes que ens descriuen el món en què vivim i alhora ens sorprenen un cop més amb l’intimisme més colpidor d’una de les escriptores més consolidades de la nostra literatura.

COMENTARI:  Sempre que valorem un llibre de contes tenim ben present que trobarem de tot, relats summament excepcionals i altres més modestos. És que abans no érem així n'és un bon exemple. Dels onze relats n'hi ha tres o quatre que excel·leixen per sobre de la mitjana, com per exemple Núria (diuen els metges que t'haig de parlar) que vaig llegir amb la boca oberta de satisfacció. Sense oblidar el que dona títol al conjunt que, retrocedint en el temps, es fa ressò de les difícils relacions materno-filials que s'han anat esdevenint durant tota la història de la humanitat. 
    

Pluja d'estels

Un grup d’amics es reuneixen cinc anys després d’un tràgic accident en una casa al Cap de Creus, un lloc idíl·lic de cara al mar, amb l’excusa de contemplar una pluja d’estels. Durant la trobada, es diverteixen i comparteixen confidències, però també afloren gelosies, una antiga història d’amor i el sentiment constant que els produeix un fet del passat encara sense resoldre. Cap d’ells s’imagina com acabarà la nit. Una nit que els té reservada una darrera sorpresa. 

«No podia assegurar si era aquí perquè el Nis l’hi havia demanat o perquè ella mateixa s’hi havia deixat arrossegar. El cas és que havia vingut. Feia dues setmanes. Amb dues maletes i un futur incert, seguint els passos de l’home que l’havia seduïda. 'Allà serem feliços, Olívia, estarem bé. Tu confia en mi', li havia repetit el Nis a cau d’orella».

 

COMENTARI:  És un llibre breu, de ràpida lectura, amb capítols curts i frases senzilles. L'autora sap captar perfectament el llenguatge col·loquial d'un grup d'amics que ja ratllen la quarantena i que veuen com el temps ha anat passant inexorablement, sense haver pogut assolir els seus objectius, cosa que els entristeix i desconcerta. Intenten reviure un passat gloriós que ni el temps ni les circumstàncies ho permeten i s'han de conformar llepant-se unes ferides que un desgraciat accident va provocar de manera irreversible. S'arriba a un final dramàtic que cadascú pot valorar i interpretar de la seva manera.