Després d’unes vacances ben entretingudes a l’Epir, la regió del nord de
Grècia d’on el matrimoni Kharitos és originari, el comissari torna a la
rutina i es troba tota una sorpresa: el director Guikas es jubila. De
moment la plaça quedarà vacant, i el ja exdirector proposa al ministre
de l’Interior que sigui Kostas qui ocupi el càrrec de manera interina,
amb l’esperança secreta que, si sap jugar bé les cartes, Kostas Kharitos
acabarà sent l’escollit. Però tot es complica quan troben mort al seu
pis un ministre, antic professor universitari de Dret; pel que sembla,
ha ingerit un pastís enverinat que li va lliurar un desconegut. El
ministre tenia moltes virtuts, però també debilitats, com ara la passió
pels dolços. I les investigacions sembla que condueixen al món
universitari, més que al polític. Kostas Kharitos haurà de resoldre
aquest cas, amb totes les complicacions que se’n deriven, si vol
convertir-se en el «Cap».
COMENTARI: La novel·la policíaca amable que combina a la perfecció l'arquetípica vida familiar del protagonista amb el rutinari treball d'investigació, aquest cop amb final sorprenent. De rerefons un país que ha patit molt i que, de mica en mica, comença a respirar.
La Claustre atura el cotxe en una fonda de carretera de l’antiga
Nacional. La visita a la seva mare l’ha deixat rebregada i necessita
calmar-se. Darrere la barra, l’atén una antiga coneguda amb un passat
tèrbol i un germà que es va penjar quan anaven juntes a escola. «Encara
no t’agrada res?», li demana d’entrada. «Ara ja menjo de tot», respon
ella. A fora ja és fosc, i les confidències de tota una vida encendran
la nit a fogonades.
Anna Punsoda il·lumina els racons més obscurs de
l’ànima de la Claustre amb una prosa neta i contundent, devastadora i
alhora tendra. També enlluerna amb la seva mirada el cos i el sexe de la
protagonista, esculpits a cops de cisell per l’alcoholisme del pare,
l’apatia frustrant de la mare i una innocència robada que l’ha portada a
perdre’s en els llits dels altres. Totes aquestes herències, la
Claustre les fita cara a cara, per més sòrdides que siguin, per més
tristes i vergonyants. Sense escarafalls, sense abandonar-se al
ressentiment i la desolació. Amb la bona dosi d’humor negre pròpia dels
qui s’han abocat a un abisme sense fons i han sobreviscut.
COMENTARI: La crítica l'ha considerat, i no sense raó, com un «catàleg de desgràcies», doncs els primers trenta anys en la vida de la Claustre han estat suficients per emprendre diversos viatges d'anada i tornada als abismes més pregons. Des d'uns pares altament tòxics fins a unes amistats necessàriament vàcues, la nostra protagonista va traçant un costerut recorregut que només pot positivar mitjançant les diminutes escletxes per on s'albira algun punt de llum. Com manifesta la pròpia autora, el llibre pretén explicar que tot és «un anar fent».
Primer hi ha la tempesta i el llamp i la
mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar
de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per
bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a
Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i
apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.
Canto jo i la muntanya balla
és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i
dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre
Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que,
més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la
supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme,
de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no
li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la
imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries.
Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.
COMENTARI: A través de divuit breus capítols, els diferents protagonistes del relat –tant humans com no– s'encarreguen de teixir diversos episodis que, tots ells, giren a l'entorn de la dura vida a l'alta muntanya, entre Camprodon i Prats de Molló, on la fatalitat s'acarnissa amb els seus pobladors (llamps assassins, tràgics atracaments, accidents de caça). Malgrat l'exposició de fets, la novel·la sobresurt per la rigorosa descripció del paisatge pirinenc aconseguida gràcies a una portentosa i acurada percepció de l'autora que desprèn, pàgina rere pàgina, un incondicional amor envers el territori.
