Tot
va començar el 2012, quan Artur Mas va tornar de la Moncloa amb la
negativa de Mariano Rajoy a abordar un pacte fiscal per a Catalunya. Aquell
president de la Generalitat designat a dit per Jordi Pujol va emprendre
llavors una carrera imparable abraçat a l'independentisme en el qual mai
havia militat. Va
avançar en la via del desafiament a l'Estat espanyol com qui s'endinsa
en un bosc d'espessa mala herba que es va tancant a l'esquena, en la
confiança que el seu rival a la Moncloa cediria o seria obligat a fer-ho
pels líders europeus.
Què va impulsar Mas a enfilar aquesta direcció? Qui va influir-lo durant el trajecte? ¿Hi
va haver algun moment en què va ser possible canviar el curs de la
història i evitar una de les majors crisis institucionals i polítiques
d'Espanya? Al
final, Carles Puigdemont, alcalde de Girona, independentista de
bressol, va prendre el relleu i va proclamar una república simbòlica que
només va servir perquè Catalunya perdés l'autogovern de què havia
gaudit durant quaranta anys. «No
vull ser el president de Freedonia», va dir Puigdemont en una espurna
de clarividència just abans de sucumbir a l'apel·latiu més corrosiu i
letal de tots, el de «traïdor», i declarar una independència simbòlica
que va acabar naufragant.
COMENTARI: El relat cronològic del procés, entre 2012-2017, està molt ben fet però jo hi trobo a faltar més revelacions que apartin el text d'una simple recopilació de fets que, en el seu dia, ja van ser recollits i explicats per la premsa quotidiana.
Per primera vegada en molt de temps, l’autor de Tòquio blues i Kafka a la platja recupera la veu en primera persona per explicar la història d’un pintor a qui la dona abandona inesperadament. El pintor, que busca què pintar per reflectir aquest sentiment de pèrdua, se’n va a viure a una casa aïllada al mig de la muntanya que pertany al pare d’un amic seu, un famós pintor que ara viu retirat en una residència. De cop, a les nits, comença a sentir el so d’una inquietant
campana que no sap d’on ve.
En aquesta novel·la que no pots parar de llegir, hi apareixen personatges estranys, situacions impossibles, túnels, passadissos, anades i vingudes en el temps... tot d’una versemblança impactant i molt ben construït en el marc de l’univers tan personal de l’autor que tant agrada als seus lectors.
COMENTARI: No sé que tindrà Murakami que comences a llegir-lo i, quan te'n dones compte, ja has passat un munt de pàgines. Com sempre, una lectura agradable amb la dosis justa d'elements fantàstics que mai arriben a enfarfegar. Com en les llargues pel·lícules clàssiques, ara s'imposa un descans abans de poder-ne llegir la conclusió.
