Tierra de campos

Fa exactament dos anys que vaig llegir per primera vegada a David Trueba. Es tractava de la novel·la Blitz (2015) que acabava de publicar. Recordo que la vaig enllestir en poc temps i que em va deixar força satisfet. Avui, també amb molta rapidesa, he acabat Tierra de campos (Anagrama, 2017), però aquest cop la novel·la, senzillament, m'ha entusiasmat. Curiosament, de manera fortuïta, gairebé alhora, també he vist la pel·lícula de Jonás Trueba, Los exiliados románticos (2015), que –per la seva senzillesa i espontaneïtat–  m'ha fet recordar la cinematografia del meu admirat Eric Rohmer. En fi, he gaudit d'una tarda amena i completíssima gràcies a la família Trueba.

Tierra de campos narra la història de Dani Mosca, un músic madrileny que ha d'enterrar el seu pare a Garrafal de Campos, el poble on va néixer. Durant el trajecte, el protagonista fa un repàs a tota la seva vida, des de la infantesa fins el present; dedicant especial atenció a la seva carrera musical, amb els seus inseparables amics Gus i Animal, i a la seva vida sentimental on hi sobresurten dos noms essencials: Oliva i Kei.

Hay pasado por todas partes. El pasado está posado sobre nosotros como el polvo sobre los muebles. Hay pasado en el presente y hay pasado en el futuro. Impregnado, agarrado, diluido, difuminado, mezclado, empastado, desenfocado. Hay pasado en el recuerdo, en el gesto, en los rasgos, en las frases por decir, en las soluciones. Hay pasado en la imaginación, que a veces es un proyector de experiencias vividas. Hay pasado en los pasos por dar, en la carrera por delante, en la mirada, en el cuento, en el invento, en los sabores. Las canciones están hechas de pasado. No hay canciones futuristas, es un arte sin ciencia ficción.

Quan podem dir que ens ha sabut greu passar la darrera pàgina és senyal inequívoca de lectura extraordinàriament grata. David Trueba ha sabut construir una biografia mitjançant una sèrie d'artilugis estratègics que han funcionat amb la precisió d'un mecanisme de rellotgeria. La combinació de present i passat, alternat-se en el temps i en l'espai, amb la màxima naturalitat i sense cap tipus d'entrebanc, ha servit per confeccionar un fil narratiu ple de significativa emotivitat.

El relat de l'autor, amb el qual ens identifiquem per la seva escandalosa proximitat, ens fa adonar que els sentiments i les emocions que s'hi descriuen són comuns a la majoria dels ésser humans que pul·lulem per aquestes contrades. Mèrit indiscutible que veiem complementat pels micropoemes que, en forma de cançó, van ordenant la trama. Es tracta, sens dubte, d'un treball impecablement dissenyat, amb petites dosis de prosa poètica que li atorguen un acabat exemplar.
   

Creer y destruir

Moltíssima gent s'ha preguntat com va ser possible que d'un país tan culte com Alemanya sorgís tant d'horror durant els dotze anys més tràgics de la seva història. Una pregunta difícil de respondre que encara avui manté la seva vigència, propiciant l'aparició constant de noves aportacions formulades per aïllar la gran incògnita.

Quan es va anunciar l'aparició del llibre de Christian Ingrao (Clermont-Ferrand, França, 1970) que porta per títol Creer y destruir (Croire et détruire, 2010) vaig pensar que es tractava d'un nou intent de respondre a la qüestió recurrent, però quan vaig veure que el treball estava centrat en els intel·lectuals ben plantats, brillants, intel·ligents i cultes, responsables de la mort de diversos centenars de milers de persones em va semblar que resultaria imprescindible la seva lectura.

El germen del llibre és una tesi de doctorat, redactada entre 1997 i 2001, titulada «Els intel·lectuals del servei d'informació de les SS, 1900-1945». L'objectiu era estudiar a una vuitantena de llicenciats, economistes, juristes, lingüistes, filòsofs, historiadors, geògrafs que, apart de desenvolupar carreres universitàries en paral·lel, havien format part del Servei de Seguretat (SD) de les SS i, a partir del 1941, dels Einsatzgruppen, grups mòbils d'execució i extermini als territoris de l'est.

Mentre que en el seu avanç a través de Polònia havien trobat l'imaginari de la invasió de la Gran Guerra, amb la figura del franctirador i de les mans tallades, la marxa aterrida que els va conduir a Rússia els va enfrontar brutalment a una violència que interpretaven com la confirmació del discurs ansiògen que els havia estat inculcat abans de la campanya. Als seus ulls, Rússia era, doncs, una terra de infrahumanitat i de bestialitat, una terra de fam i de dominació jueva. La guerra que ells portaven a terme era realment una "gran guerra racial", dirigida contra un adversari en gran mesura animalitzat, percebut com si fos una bèstia salvatge. Aquestes representacions, que destil·laven angoixa i odi en les representacions dels assassins i dels seus oficials, van permetre cristal·litzar el consentiment donat al genocidi, massiu entre ells.

Creer y destruir és un assaig, molt ben documentat, que recull la vida i miracles d'un bon grapat d'intel·lectuals al servei de l'imperi del mal. És una obra extremadament densa, de lectura difícil, que funciona millor com a llibre de consulta. Malgrat les innombrables dades que recull, penso que no aporta gran cosa al que ja sabíem fins ara, sent incapaç de trobar una resposta concloent a la pregunta de l'inici.
 

La substància del mal

No recordo haver llegit mai dos o més llibres alhora, en paral·lel. Tot i ser una pràctica força generalitzada, n'hi ha que reconeixen llegir-ne quatre o cinc al mateix temps, mai l'havia experimentat fins ara. La substància del mal (La sostanza del male, 2016) n'és el primer. Una conseqüència de la densa i difícil lectura d'un assaig històric que em resistia a abandonar.

L'autor, Luca d'Andrea (Bolzano, 1979) és un escriptor italià que va créixer entre muntanyes alpines. Fins ara, només havia escrit una trilogia juvenil, Wunderkind i el guió del documental Mountain Heroes, germen d'aquesta primera novel·la que ha assolit un autèntic èxit mundial, venent-se a més de trenta països i que donarà peu a una sèrie de televisió.

L'any 1985, tres joves són brutalment assassinats a Bletterbach, un immens congost tirolès ric en restes fòssils. Trenta anys més tard, el nord-americà Jeremiah Salinger –amb la seva dona Annelise i la seva filla Clara– se n'hi va a viure i comença a obsessionar-se amb aquest cas que encara està per resoldre. A mesura que s'endinsa en el tema, posa en perill tant la seva pròpia vida com la seva pròpia estabilitat emocional i familiar.

Les parets de l'esquerda. Reflexos que s'esvaeixen en una negror total. El feix lluminós de la càmera que gira d'un costat a un altre, de vegades en càmera lenta, de vegades d'una manera histèrica. Glaçons iridescents que suren al bassal d'aigua al voltant de les meves cames. El reflex de la meva cara contra el gel. En un primer moment somrient; després, atent, amb l'expressió de qui està intentant espiar una conversa privada. Al final, descompost, amb els ulls d'un animal atrapat, els llavis enfosquits i tensos sobre les dents en una ganyota que no em pertanyia. Una màscara de mort medieval.

No exagera massa la publicitat d'aquesta novel·la quan afirma que no devoraràs aquest llibre, el llibre et devorarà. Realment, es tracta d'una obra addictiva, molt ben construïda, amb paràgrafs molt curts que es llegeixen amb facilitat i rapidesa. L'obra aconsegueix una de les virtuts que més valoro, fregar la ciència ficció sense passar-se de frenada, en el millor estil murakamià. La nota negativa, que m'ha fet cloure la lectura amb una sensació agredolça, ha estat el gir final que he trobat artificiós i poc creïble, malbaratant una relat que fins aleshores havia funcionat raonablement bé.
 

Carta a mi mujer

Pentti Saarikoski (1937-1983) va ser un dels poetes finlandesos més importants de la dècada dels seixanta del segle XX. Va obtenir nombrosos premis literaris com a escriptor, poeta i traductor. Segons ell, fou l'única persona al món que va traduir tant l'Odissea d'Homer com l'Ulisses de Joyce. Durant la guerra freda es va posar més al costat dels comunistes com a forma de protesta per l'excessiva dominació occidental de l'imperi nord-americà.

Carta a mi mujer (1968) és un llibre curt que funciona com un discurs continuat, sense corregir i sense cap tipus de censura. El va escriure mentre estava de viatge a Dublín, per airejar-se d'Helsinki, per poder respirar de primera mà l'esperit de Joyce i per intentar escriure un nou llibre. Però l'enyor provocat per l'absència de la seva dona el va afectar tan poderosament que va haver d'iniciar el camí de retorn abans del previst. Això sí, amb el llibre acabat, després d'una sèrie de dies caòtics regats per l'alcohol, les neures i la mala vida.

En el Essex House vi un partido de tenis en la televisión, pero no me enteré de quién ganó al final. Por la noche dormí bien. Por la mañana me dolía todo. Pensé que escribía mi último libro aunque sabía que no era cierto. No me desharé del alcohol, sin un coño puedo vivir un tiempo, pero sin alcohol ni un solo día. Sin embargo, no soy ningún borrachín. Tengo un hogar. Pago la pensión de los niños. Soy capaz de viajar al extranjero. Converso con la gente. No detesto el alcohol como mi padre, el alcohol es mi amigo, mi medicina y mi niño mimado. Más que nada tengo miedo de que el alcohol se acabe, tú también puedes dejarme, pero si me abandona el alcohol, se me va la vida.

És una irregular crònica de la vida bohèmia i autodestructiva d'una persona totalment dependent de l'alcohol i obsessionada amb el sexe, un Charles Bukowski a la finlandesa. El relat està centrat en una ciutat totalment referenciada per l'esperit de Joyce i la seva magna obra Ulisses, tot i que s'esmenta molt de passada, sense incidir-hi massa de ple. Potser, de fer-ho, l'obra hauria guanyat en interès.
 

La venganza de los siervos

Julián Casanova (Valdealgorfa, 1956) és un historiador aragonès que acaba de publicar un dels llibres més interessants sobre la revolució russa del 1917. Aprofitant les noves revelacions de la historiografia contemporània i els treballs més rellevants dels historiadors de prestigi (Figes, Read, Holquist o Wade), en només 200 pàgines, Casanova és capaç d'oferir-nos un relat extraordinari que narra i interpreta els fets fonamentals que avui compleixen el seu primer centenari.

El treball acaba amb cinc conclusions definitives que serveixen per simplificar les causes, el desenvolupament i les conseqüències d'una successió d'episodis d'análisi complexe: el poder absolutista del tsar Nicolau II, els desastres continuats de l'exèrcit rus durant la I Guerra Mundial,  la inoperància del Govern Provisional de Lvov i Kérenski, el lideratge de Lenin i el Partit Bolxevic i la implantació de la dictadura del proletariat un cop acabada la guerra civil amb la victòria de l'exèrcit roig.

Ocurrió justamente lo que había anunciado Piotr Durnovó: una vez puesta en marcha, la revolución se convirtió en una fuerza incontrolable que iba a barrer a quienes pretendieran domesticarla. Y la autoridad de los jefes del ejército fue una de sus primeras víctimas. Los motines y la rebelión abierta de soldados y marinos en las regiones de Petrogrado y Moscú hicieron inevitable, bajo la presión de los jefes militares, la renuncia del zar. Apareció así en el escenario uno de las componentes más peculiares de la revolución de febrero de 1917 en Rusia comparada con otras de la historia contemporánea: el papel primordial de soldados y marinos armados en la quiebra del orden y en la destrucción de las relaciones jerárquicas existentes, mucho más decisivo que el representado por obreros y campesinos.

Didàctic, rigoròs, amè... són alguns dels adjectius que ens serveixen per definir La venganza de los siervos, un llibre imprescindible que, amb la màxima naturalitat i senzillesa, ens presenta uns fets d'extraordinària complexitat. Un apartat final de conclusions i una cronologia de la història russa entre 1861 i 1924, acaben d'arrodonir un treball impecable. Com diu el propi autor, seria recomanable que arribés a les aules de Batxillerat de tot el país.

Esperant mister Bojangles

És la primera novel·la d'Olivier Bourdeaut (Nantes, 1980) formada per una barreja sorprenent d'elements humorístics i surrealistes que teixeixen un relat original, insòlit i extravagant. A França va assolir el primer lloc en les llistes dels llibres més venuts del 2016.

Cinc són els principals protagonistes; el matrimoni format per Georges i la seva esposa de nom canviant, el fill, el senador Cràpula i la grua Superflua. La cançó de Nina Simone, Mr.Bojangles, omnipresent a tot el relat, és la que dóna títol al llibre.

Al cotxe, de camí cap a casa, l'alegria era desaforada. El pare tocava el tam-tam sobre el volant mentre cantava, la mare apluaidoa rient i jo em mirava l'escena fregant-me les temples, que em bategaven amb força. Un cop deixat enrere el barri de la clínica, el pare va fer ziga-zagues pel camí, fent diverses voltes a les rotondes i tocant el clàxon. Jo relliscava pels seients del darrere com un sac de patates. No sabíem ni el que fèiem. Quan vam ser a casa, el pare va treure el xampany de la nevera i el va destapar sacsejant-lo amb força per regar-ho tot. La mare va dir que aquell pis era gairebé igual de depriment que la clínica, però vaja, més bufó. I, mentre amanyagava el cap de la Senyoreta, que inflava el coll, ens va explicar la continuació del seu pla fent diversos santhilaris per asserenar-se.

Sempre m'ha costat gaudir amb la novel·la humorística que considero un dels gèneres de major complexitat, només a l'abast dels escriptors més ben dotats. Esperant mister Bojangles combina l'humor amb el surrealisme, barreja letal que posa a prova l'interès narratiu del relat i que pot provocar reaccions antagòniques, majorment contraposades. A França va obtenir un èxit apoteòsic, a casa nostra s'ha d'anar veient; a mi, m'ha costat acabar-la.