Mentre esperava la versió catalana de Killing Commendatore, la darrera novel·la d'Haruki Murakami apareguda al Japó el dia 24 de febrer, em va sorprendre gratament l'aparició d'una obra que desconeixia i que l'editorial Empúries acaba de treure al mercat, traduïda al català per l'habitual Jordi Mas López.
De què parlo quan parlo d'escriure és un volum de dotze assajos i un epíleg on el Murakami més íntim i personal reflexiona sobre l'escriptura i la seva vida com a escriptor. Ens explica que els novel·listes són una raça tolerant, que es va adonar que havia d'escriure una novel·la mentre presenciava un partit de beisbol, que sent molt poc interès pels premis literaris i que cal estar en bona forma física per poder rendir intel·lectualment. També afirma que els estudis no li van servir de gran cosa i que, en un primer moment, l'èxit li va arribar de fora ja que en el seu propi país la crítica s'acarnissava amb la seva obra.
Si no hagués tingut els llibres, si no n'hagués llegit tants, ara, segurament, veuria el món com un lloc molt més fred i inhòspit. Per tant, la lectura va ser una gran escola per a mí: una escola personalitzada, construïda i administrada expressament per a mi, on vaig aprendre i assimilar moltes coses importants. Allà no hi havia regles molestes, ni se't valorava amb xifres, ni havies de competir per quedar abans que els altres. Tampoc no hi havia assetjament ni coses d'aquestes, és clar. Tot i trobar-me dins la panxa d'un sistema enorme, vaig ser capaç de salvaguardar el meu propi sistema personal.
Quan un autor que admires decideix obrir-se i explicar els seus secrets més íntims s'obre un ampli ventall d'expectatives que esperes amb entusiasme. En aquest cas, però, les revelacions han estat mínimes. Moltes ja les havia llegit en llibres i articles anteriors, per la qual cosa les novetats no han abundat massa. Seguiré esperant, amb més ànsia, l'arribada de la darrera novel·la; ara en ple procés de traducció, suposo.
Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942) va ser un escriptor molt conegut durant les primeres dècades del segle XX. Va escriure novel·les, històries curtes i moltes biografies, d'entre les quals destaquen les de Maria I d'Escòcia, Fouché i Maria Antonieta. Degut al seu origen jueu, al començar la II Guerra Mundial va haver de fugir del seu país per entrar a formar part del món de l'exili. Desesperat pel futur d'Europa i convençut que el nazisme s'estendria arreu del món, es va suïcidar a Petrópolis el 22 de febrer del 1942, juntament amb la seva esposa Charlotte Elizabeth.
El món d'ahir (Die Welt von Gestern, 1944) és una extraordinària autobiografia que es va publicar, pòstumament, dos anys després de la seva mort. Un relat fascinant que descriu de primera mà el daltabaix europeu originat per les dues guerres mundials del segle XX. Una obra que, amb el temps, s'ha convertit en un referent imprescindible per a qui vulgui endinsar-se plenament en l'estudi de l'Europa d'entreguerres.
És difícil de desprendre's en poques setmanes de trenta o quaranta anys de fe íntima en el món. Ancorats en les nostres idees del dret, creiem en l'existència d'una consciència alemanya, europea, mundial, i estàvem convençuts que hi havia una mesura de la inhumanitat que s'exhauria d'una vegada per totes en presència de la humanitat. Com que miro de ser tan sincer com puc, haig de confessar que el 1933 i encara el 1934 ningú no creia que fos possible ni una centèsima, ni una mil·lèsima, d'allò que havia de sobrevenir al cap de poques setmanes. Ara bé, teníem clar per endavant que els escriptors lliures i independents havíem de comptar amb certes dificultats, enuigs i hostilitats. Immediatament després de l'incendi del Reichstag, vaig dir al meu editor que aviat s'haurien acabat els meus llibres a Alemanya. No oblidaré la seva estupefacció.
El conjunt del relat és interessantíssim. Gràcies a ell podem apropar-nos a algunes de les personalitats de major rellevància cultural de l'època, com Richard Strauss o Sigmund Freud. Però, per damunt de tot, destacaria els primers capítols del llibre que mostren una ciutat, Viena, on la cultura sobresurt en tots els àmbits socials. La descripció de les inquietuds, anhels i interessos dels joves estudiants de l'època és, textualment, brutal. Mai hagués sospitat una sublimació de l'intel·lecte que pugués assolir uns nivells de tanta excel·lència.
De Stefan Zweig en coneixia poca cosa, només n'havia sentit a parlar quan se'l citava com a testimoni directe de les persecucions nazis contra els jueus a començaments del segle XX. Després d'aquesta experiència, el més probable és que, més tard o més d'hora, torni a Zweig.
Gay Talese (Ocean City, EUA, 1932) és un escriptor nord-americà reconegut –conjuntament amb Tom Wolfe– com el pare del periodisme narratiu o nou periodisme. Durant 10 anys va exercir de reporter del The New York Times. Més tard va escriure per diversos diaris i publicacions (Times, Esquire, The New Yorker o Harper's Magazine). Finalment, es va centrar en la publicació de llibres, convertint-se en un autèntic creador de best-sellers.
A començaments del 1980, Gay Talese va rebre una carta d'un misteriós home de Colorado que li revelava un secret sorprenent: havia comprat un motel per poder dedicar-se a espiar als seus hostes i poder satisfer la seva inclinació voyeurista. L'escriptor va viatjar a Denver i va poder comprovar que la història era verídica. L'amo del motel, Gerald Foos, havia anat escrivint un registre secret sobre els costums socials i sexuals d'alguns ciutadans del seu país que estava disposat a entregar a l'autor perquè el convertís en una bona història.
Dijo que reunía los requisitos necesarios para ser considerado un pionero porque había observado y escrito acerca de miles de personas que nunca se dieron cuenta de que las observaban, y que, por tanto, su investigación era más auténtica y legítima que, por ejemplo, el material procedente del Instituto Masters & Johnson, donde los hallazgos se extraían de participantes voluntarios.
Quan el llibre s'estava imprimint, el diari The Washington Post va descobrir algunes llacunes en el relat de Foos que van molestar profundament a l'autor que, en un primer moment, va decidir no fer cap acte de promoció perquè la credibilitat de la història havia acabat a les escombraries. Més tard, va decidir tirar endavant el projecte i corregir discrepàncies en futures edicions.
Tot i les divergències en la valoració ètica de l'actitud de Gerald Foos, i del propi Talese, els crítics coincideixen a l'hora de valorar El motel del voyeur (The Voyeur's Motel, 2016) com una perfecta mostra del periodisme narratiu de Gay Talese, destacant que la novel·la –impecablement escrita– es llegeix gairebé d'una tirada, doncs té la virtut d'atrapar des de la primera pàgina.
