El gruix de la història d’una comunitat està forjat per l’activitat quotidiana, pel dia a dia, per tot allò que fa possible anar avançant a la recerca d’horitzons més plàcids. Però, esporàdicament, també esclaten episodis extraordinaris que sacsegen la rutina habitual i acceleren vertiginosament l’esdevenir de la pròpia col·lectivitat. El dia 2 de gener del 1917 els artesencs van iniciar un difícil camí vers la llibertat i nosaltres en som els seus hereus.
A
principis d’any vam celebrar el centenari de la Revolta dels Burots, una de les
fites més emblemà-tiques protagonitzades pels artesencs del segle passat.
Aleshores, cansats de tantes injustícies, van dir prou i van decidir plantar
cara al caciquisme que els ofegava. Va ser una revolta fonamental que va
seccionar la vida local en un abans i un després i que, analitzada des de la
perspectiva actual, se’ns converteix en el fenomen més important que ha tingut
per escenari la vila d’Artés.
 |
| La caseta dels burots a punt de ser cremada pels manifestants |
L’any
1989 vaig tenir la sort de formar part de l’organització dels actes
commemoratius del «Mil centenari d’història documentada d’Artés». Recordo que
per la diada de Sant Joan d’aquell any, exactament mil cent anys després de la
signatura del document del rei Odó (24 de juny del 889), on per primera vegada
en la història es podia llegir el nom d’Artés, es van celebrar una sèrie
d’actes preliminars que van culminar els dies 8, 9 i 10 de desembre amb una
conferència de l’historiador navarclí Llorenç Ferrer i amb la representació de
l’obra teatral «El precepte del rei Odó» d’en Salvador Golobardes. El grup de
teatre NEI, sota la direcció d’en Víctor Berenguer, va ser l’encarregat de fer
arribar al públic uns episodis transcendentals de la història artesenca.
Vint-i-set
anys després, els artesencs hem estat cridats a dignificar un altre dels
capítols més rellevants de la nostra existència: la Revolta dels Burots. En
aquest cas hem commemorat la reacció de tot un poble davant un injust sistema
de govern que funcionava emparat pel caciquisme i per l’autoritarisme de
l’època. És notòria la diferència entre ambdues celebracions, si la primera
significava acreditar documentalment una llarga i continuada existència
col·lectiva certificada pel propi rei franc Odó I, la segona homenatjava a un
bon nombre de persones que, amb molta valentia, van enfrontar-se al poder. És a
dir, mentre que la participació popular directa en el primer esdeveniment va
ser pràcticament nul·la –el poble segurament ni se’n va assabentar– en el segon
esdeveniment va ser decisiva. Per aquesta raó penso que la Revolta dels Burots
ha estat el fet més impactant de tota la nostra història. Per això calia
commemorar-lo de la millor manera possible.
Malgrat
no declarar-se festiva la diada del 2 de gener del 2017, tal com havia demanat
insistentment la comissió organitzadora, es va poder elaborar un ambiciós
programa d’actes que van ser seguit per molts artesencs amb entusiasme i
alegria. Des de l’emocionant marxa de torxes cap a la Gavarresa fins al
recordat so de la sirena de Can Berenguer que evocava temps no tan llunyans. Un
so del qual tothom en guardava un registre especial: la fase de desacceleració
quan, després d’uns segons de màxima intensitat, arribava l’hora d’anar
defallint de manera progressiva, sorprenentment harmònica.
L’escultura
al·legòrica instal·lada dins el recinte de Cal Sitjes, però perfectament
visible des de la vorera de la carretera de Sabadell, serà el llegat més
monumental d’aquest centenari. El conjunt, ideat i construït per Jaume Pelfort,
representa un teler d’enormes dimensions d’on hi pengen cent pedres –una per
cada any que ha passat– que es van recollir a la llera de la riera Gavarresa.
També es vol fer referència a les pedres com les eines de lluita que, especialment
la quitxalla, van fer servir per foragitar els burots. Un text certament
poètic, gravat damunt d’una placa metàl·lica, explica el simbolisme de l’obra.
Menció
especial pels actors del teatre NEI i altres voluntaris que, aprofitant els
escenaris reals, van anar esmicolant les significatives diades per oferir-les a
la concurrència d’una manera clara i diàfana. Un excel·lent treball de
divulgació que s’afegeix a l’exhaustiu documental que s’està preparant, al
llibre monogràfic i a l’auca que s’editarà més endavant i al complet reportatge
que L’Artesenc va publicar el passat mes de desembre. Sens dubte, la difusió
dels fets ha estat l’objectiu prioritari que ha impulsat tots els treballs de
l’organització. Estava clar que hom volia que el poble «parlés dels burots» i
jo penso que això s’ha aconseguit a bastament.
Dies
enrere uns companys de la meva generació em comentaven com era possible que
durant tota la nostra joventut mai ningú hagués parlat dels burots. És veritat,
el tema estava mig amagat, els poders fàctics encara pesaven molt i només
gràcies a l’actuació d’algun valent idealista es van començar a saber coses,
tot i que en aquella època encara hi havia gent que havia viscut els fets en
primera persona però amb ganes d’oblidar. Recordo com les fotocòpies de
l’opuscle «Memorias de un pueblo esclavo que sabe emanciparse» circulaven de
manera gairebé clandestina i tenir-ne una còpia era sinònim d’estar ben
relacionat.
CANÇONETA DELS BUROTS
Artés vila molt bonica
d'uns quants anys aquesta part
van treure els burots del poble
i els lladres de la ciutat.
El carrer de la fugida
era el del Jardí,
sort del Pere de cal Tori
per darrera els va anar a obrir.
De
totes maneres, cal tenir present que els actes del Centenari, ni de bon tros,
s’han acabat. Encara tindrem moltes més oportunitats per retre homenatge als
nostres avantpassats que, en bona part, són els responsables de l’Artés de
l’avui. De mica en mica, anirem arribant al dia 2 de gener del 2018 i,
aleshores, es posarà punt i final a un llarg any de commemoracions gratament
emotives. Serà el moment de passar balanç i comprovar si els artesencs del segle
XXI coneixen millor la seva pròpia història i són capaços d’emular els seus
predecessors quan les contingències de la vida així ho disposin. Només després
es podrà començar a parlar del segon centenari, però d’això ja se
n’encarregaran les futures generacions.
