Deu dies que trasbalsaren el món

La seqüència revolucionària que arrenca el mes de febrer del 1917 amb el derrocament del tsar culmina el mes d’octubre amb la presa del Palau d’Hivern que posa fi al règim tsarista. Ara el poder recaurà en el soviets: els obrers en armes. Reed, sempre atent als esdeveniments que succeïen a Rússia, arriba a Sant Petersburg poc després del fallit intent contrarevolucionari del general Kornílov. 

L’ordre mundial acabava de fer un dels girs més impressionants que ha vist la humanitat, i la vida de milions de treballadors va il·luminar-se de sobte amb la llum nova, encegadora, de la revolució.

John Reed va ser testimoni de primera mà de l’inici d’aquesta nova era. En aquest llibre, hi trobareu des de les vagues i manifestacions que van precedir l’enderrocament del règim tsarista fins a la formació dels soviets, els debats que sorgien arremolinats amb l’acció al carrer, els primers decrets revolucionaris, Kérenski, Trotski o el mateix Lenin entrevistats a peu de trinxera, com qui diu. Tot viscut i escrit amb una exigència i un arravatament que ens fa entendre que el que estava vivint era un fet tan extraordinari que encara avui és percebut pels poderosos com el gran fantasma que va recórrer Europa. 

A FAVOR: Obra de gran valor històric, suposa un testimoniatge directe, de primera mà, dels fets més decisius del segle XX. 

EN CONTRA: Per entendre i comprendre millor el dia a dia, necessitem l'ajut d'altres publicacions que puguin aportar-nos perspectiva històrica.

Offshore

A una Grècia on, misteriosament, comencen a aflorar diners i inversions, un funcionari de l’Organisme Estatal de Turisme apareix mort a casa seva, lligat a una cadira i amb un tret al cap. Tot apunta a un robatori, però el comissari Kostas Kharitos no descarta que es tracti d’una execució en tota regla. Quan les investigacions el porten a descubrir que la víctima està relacionada amb el tràfic il·legal, els agents detenen dos pakistanesos que, acusats de l'assassinat, confessen que simplement va ser un intent de robatori. El nou sotsdirector pressiona en Kharitos –com sempre molt escèptic– perquè tanqui el cas. I aleshores es produeix un nou assassinat. Després de la «Tetralogia de la Crisi», Màrkaris desafia un comissari Kharitos desbordat pels esdeveniments a resoldre diversos crims investigant pel seu compte i risc.

A FAVOR: Fidel a la seva trajectòria, Màrkaris ens regala una saborosa mescla d'investigació policial i vida familiar en un país que comença a sortir de la crisi.

EN CONTRA: Les necessitats del relat l'han conduït a distorsionar la realitat grega mitjançant exageracions poc creïbles.

Bonavia

Dragan Velikić, el narrador serbi més important del moment, ens presenta les vides entrellaçades d'uns personatges que intenten restablir després dels estralls de la guerra de Iugoslàvia i la seva dissolució. Miljan, un restaurador que va fugir de la seva Belgrad natal per instal·lar-se a Viena abandonant al seu fill acabat de néixer, s'ocupa ara del seu nét Sinisa. Marija, un filòloga amb pànic a la solitud, coneix, davant el consolat hongarès, a Marko, un novel·lista frustrat que escriu una «guia per evitar disgustos». Kristina, complint la profecia que una endevina li va llançar la nit de la seva graduació, creua «l'aigua gran» per començar de nou a Boston. Bonavia és la història d'un viatge que són molts viatges, d'una fugida que ens condueix al lloc d'on partim i del que una generació deixa, involuntàriament, a la seva successora. Un laberint que ens demostra que, encara que ens esforcem a esborrar-ho, el passat sempre torna.

A FAVOR: Amb l'adequada intensitat, l'autor aconsegueix transmetre el trasbals que suposa reprendre cada vida després d'un conflicte irracional.

EN CONTRA:  En alguns moments el relat es mostra massa repetitiu, potser li cal un major esforç de síntesi.

4 3 2 1

3 de març de 1947: l’Archie Ferguson, fill de l’Stanley i la Rose, neix en un hospital de Nova Jersey. Aquest és l’únic fet immutable en la seva existència. A partir d’aquest moment, s’obren davant seu diversos camins, que el duran a viure quatre vides paral·leles, simultànies i independents; a créixer i experimentar de diferents maneres l’amor, l’amistat, la família, l’art, la política i fins i tot la mort. I a través de les múltiples trames íntimes de cada Ferguson, capítol rere capítol, ens endinsem  també en l’ampli fresc d’uns anys convulsos en la història dels Estats Units.

Què hauria passat si en algun moment crucial de la vida haguessis pres un camí diferent? A 4321, la seva primera novel·la en set anys, Paul Auster exposa algunes d’aquestes qüestions i ens convida a mirar a través d’un calidoscopi que ofereix quatre cares d’una mateixa història.  Perquè tota tria, per insignificant que sigui, obre unes portes i en tanca d’altres. Però, i si hi ha més d’una sortida i tots els camins mereixen ser recorreguts?

Enormement imaginativa i absorbent, d’una habilitat extrema pel que fa a l’arquitectura narrativa, 4321 és un emotiu retrat d'una generació, un trànsit a la maduresa coral i universal, una saga familiar. Un inoblidable tour de force sobre els límits de l’atzar i el destí  que, tal com s’ha afanyat a destacar la crítica, suposa un punt culminant en l’extraordinària carrera literària d’uns dels grans autors dels nostres temps. Tot un clàssic.

A FAVOR: Auster en plena forma. Una visió per quadruplicat dels convulsos anys 60 i 70 als EUA, on la guerra del Vietnam i els conflictes civils sacsejaven la consciència americana.

EN CONTRA: Lectura molt exigent. El joc que ens proposa l'autor reclama una atenció constant que no sempre ens podem permetre.
   

La simbiosi perfecta

Darrerament, en el món educatiu, cada vegada se senten més veus reclamant que els docents prestin més atenció a l’educació emocional. S’argumenta que la neurociència ha descobert que qualsevol aprenentatge que tingui components emocionals és emmagatzemat pel cervell, que el fa servir millor. Idea que ve a refrendar allò que ja havíem experimentat sobre el terreny quan constatàvem com els continguts impartits amb major dosi d’entusiasme i d’emotivitat per part de l’emissor, eren més fidelment recordats pels receptors.

L’emoció és un valor fonamental en la vida humana. Recordem, amb major claredat, tots aquells episodis que ens han colpit més intensament i que, en alguns casos, ens han deixat un pòsit indestructible. A vegades és resultat de la casualitat, d’una conjunció aleatòria de factors que ens arriba de sobte i ens commou. Però moltes més és el fruit d’un treball d’artificiosa enginyeria que cerca provocar tot tipus d’emocions d’alta intensitat.

En el món audiovisual, especialment en el cinema, són nombroses les pel·lícules que ens han emocionat i que, consegüentment, recordem per sobre les altres. Ja sigui per un argument molt ben construït, per uns personatges carismàtics o per unes imatges idíl·liques, els creadors del film han assolit arribar a nosaltres d’una manera molt directa. Però encara tenen una arma fonamental que els pot permetre originar emocions a dojo: aconseguir la simbiosi perfecta entre música i imatges. Una combinació guanyadora que, si està ben equilibrada, pot obtenir resultats d’escàndol.

Hi ha força pel·lícules que s’ho han treballat de valent. Moltes bandes sonores han ajudat a rellançar-les, oferint un plus que, per si soles, no podien atènyer. Podríem posar molts exemples però jo en destacaria una, El codi da Vinci de Ron Howard. Una obra basada en el bestseller de Dan Brown que no va acabar d’obtenir l’èxit esperat però que conté un dels finals més impactants de la cinematografia moderna. Amb una impecable banda sonora signada pel compositor alemany Hans Zimmer, esdevé una demostració d’encaix perfecte entre música i imatges. No em puc estar de comentar-vos els darrers quatre minuts amb la breu descripció de l’acompanyament musical. Són uns instants màgics, plens de bellesa, que serveixen per culminar el relat de la millor manera possible, amb l’adrenalina al màxim. 

EL CODI DA VINCI  (THE DA VINCI CODE, 2006) 

Hotel Ritz, Place Vendôme, París. El professor Robert Langdon (Tom Hanks) s’està afaitant amb una maquineta de fulles. Un fals moviment li produeix un tall a la part dreta de la barbeta que desencadena un filet de sang, inicialment en forma de trident, que desemboca al forat del desguàs després de vèncer una certa resistència de l’aigua. El seu recorregut dibuixa una línia corbada, amb un acabat semblant a la punta d’una espasa.

[Els instruments de corda comencen a construir una base sobre la qual es desenvoluparà una breu melodia que anirà recorrent les diverses seccions de l’orquestra, incrementant la intensitat a cada pas].

 Aleshores, com mogut per un ressort, s’apressa a buscar dins la maleta de treball una còpia del seu llibre Symbols of the Sacred Feminine, aturant-se a les pàgines que parlen de la Línia de Sang i de la Línia Rosa mentre li venen a la memòria les paraules de Sir Leigh Teabing: «La clau que porta al Graal està amagada sota el signe de la Rosa».

[Els violoncels són els responsables d’anar introduint la melodia principal, sobresortint en volum i en intensitat a la base de cordes que es va conservant].

Sense perdre temps, Langdon surt a la Plaça Vendôme, en direcció est vers la rue des Petits Champs i gira cap al sud per la rue Richelieu on, davant del número 24, troba el primer medalló de bronze dels 135 que travessen la ciutat formant un eix nord-sud que assenyala el primer meridià de la Terra, la primera longitud zero del món, l’antiga Línia Rosa de París.

[Els instruments de vent, especialment les flautes i les trompetes, s’afegeixen a l’orquestració. Més endavant, violins i trombons acudeixen per accentuar un ‘crescendo’ que no s’atura].

Segueix avançant, sense perdre de vista la línia que formen aquests medallons fins a arribar al llarg túnel del Passatge Richelieu que dóna pas a la resplendent estructura de la piràmide d’entrada al Louvre. És llavors quan recorda dos dels versos del poema del papir de Jacques Saunière: «El Sant Graal us espera sota l’antiga Roslin» i «Engalanada amb l’obra gentil dels mestres, ella reposa». Evidentment, es tracta de dues autèntiques revelacions.

[És el moment de la percussió. El clímax està a punt d’arribar al cim i es necessita més força per culminar-lo. Tot sembla estar a punt d’esclatar].

Allí dins, després de trobar nous medallons, decideix girar a la dreta per dirigir-se al Carrousel del Louvre, una enorme rotonda envoltada de vegetació que conté, al centre, una espècie de pou de cristall amb una piràmide de vidre invertida unida pel vèrtex amb el d’una altra piràmide, de dimensions molt més reduïdes. Va ser impossible deixar de pensar en el nou vers de Saunière: «La fulla i el calze en presideixen les portes».

Enfilant-se per l’estrany monument, Langdon va arribar al mateix epicentre i, observant el cel, va recordar el darrer vers de l’esmentat poema: «Descansa finalment sota el cel estrellat». No hi ha dubte, havia trobat el que buscava.

[Es dóna entrada al cor orquestral per posar més intensitat i rellevància al moment culminant, la revelació que està a punt de descobrir-se. Un enèrgic xoc de plats ho confirmarà definitivament].

Aclaparat, es va agenollar, va enllaçar les mans i, capcot, va començar a resar. Aleshores la càmera va prendre tot el protagonisme amb una seqüència inesborrable, tècnicament perfecta: un moviment, alhora vertical i espiralat, que resseguia tot el conjunt format per les dues piràmides, travessant el sostre fins a arribar, després d’uns segons de foscor, a una tomba presidida per l’escultura d’una figura femenina jacent, Maria Magdalena. La pel·lícula acaba amb la imatge final de Langdon resant, amb els ulls tancats.

[Amb la càmera aturada sobre el rostre de l’estàtua, la música es va diluint de forma progressiva, sense batzegades, de la manera més dolça possible].

*Aquest text va ser publicat al núm. 234 de la revista «L'Artesenc» del mes d'octubre del 2017

    

Si això és un home

Primo Levi, supervivient dels camps d'extermini d'Auschwitz, va escriure aquesta obra, publicada l'any 1947, amb la intenció de llegar a la humanitat un material de primer ordre per a l'estudi de l'ànima i el comportament humans. Aquest llibre és, per tant, un testimoni colpidor de la vida i la supervivència a l'infern dels lager polonesos durant els últims anys de l'ocupació nazi; però també és, i sobretot, una anàlisi ponderada -en la mesura en què això és possible- de la dignitat i de l'abjecció en l'home enfrontat a l'extermini. Escrit amb una prosa vivíssima i gens afectada, la lectura de Si això és un home emociona el lector i alhora li permet de fondejar en les grandeses i les misèries de l'existència humana.

A FAVOR: Amb tota justícia, aquesta novel·la ha estat etiquetada com l'obra de referència de la literatura-testimoniatge dels camps de concentració. Totalment d'acord, però jo hi afegiria K.L. Reich del manresà Amat-Piniella. 

EN CONTRA: No sabria què dir.
  

Una historia de la Guerra Civil que no va a gustar a nadie

La guerra civil española como no la ha contada nadie. ¿Otro libro sobre la Guerra Civil? Pues sí, otro, pero con una diferencia: no marea con datos innecesarios y relata por derecho lo ocurrido en aquellos tres años de locura homicida sin catequizar sobre quiénes eran los buenos y quiénes eran los malos. Eso, que el lector lo decida. No es una novela, porque todo lo que cuenta ocurrió (incluso las menudas historias que espantan o que mueven a risa), pero se lee como una novela y pretende instruir deleitando. Por eso está escrita en el tono que ya usó el autor en su Historia de España contada para escépticos. El lector acompaña a un joven general, Franco, que tacita a tacita se labra un porvenir y nos lo labra, de paso, a cuarenta millones de españoles, pero también acompaña a muchos ciudadanos anónimos a los que la guerra marcó para siempre.

A FAVOR: No cal un bombardeig de noms, xifres i dades per explicar els tres anys més tràgics de la història espanyola. Només cal disposar d'una exhaustiva documentació i saber-la tractar adequadament.

EN CONTRA: La primera part del llibre és francament extraordinària però després el relat decau, sent incapaç de mantenir el bon nivell inicial.
   

El bosque infinito

A finals del segle XVII, René Sel i Charles Duquet, peons contractats per tallar fusta, desembarquen al Canadà, conegut aleshores amb el nom de Nova França, amb un contracte precari per treballar en duríssimes condicions en les terres d'un dèspota colon francès. Mentre Duquet, fa veure que cau malalt per escapar d'aquesta «esclavitud» i dedicar-se al comerç, René, sensible al seu entorn, es queda a la plantació i sobreviu al seu «amo», unit a una índia més gran que ell. Malgrat que els destins de tots dos s'anuncien tràgics, els seus successors, al llarg de tres segles, seguiran lligats al que –quan els seus avantpassats van arribar– eren uns boscos sense límits, aparentment inesgotables.

A FAVOR: Saber crear addicció mitjançant un relat duríssim on la miserable condició humana s'exhibeix sense miraments. 

EN CONTRA: Tot i que les 848 pàgines t'ho fan pensar dues vegades, desenvolupar una trama que abraça més de tres segles, les justifica plenament.
          

El lector del tren de les 6.27 h.

En Guylain Vignolles no és atractiu ni lleig, ni gras ni prim. La seva feina consisteix a destruir allò que més estima: és l'encarregar de supervisar «la Cosa», l'abominable màquina que tritura els llibres que ja ningú vol llegir. Quan s'acaba la jornada laboral, en Guylain rescata de les entranyes del monstre les poques pàgines que han sobreviscut a la carnisseria. I cada matí, en el tren de les 6.27h, es dedica a llegir-les en veu alta per a alegria dels passatgers habituals. Un dia descobreix per casualitat una peça de literatura atípica que li canviarà la vida.

A FAVOR: Triomf de la versió més extravagant i simpàtica de la quotidianitat amb uns personatges imperfectes però altament carismàtics. La novel·la creix pàgina rere pàgina fins arribar a un desenllaç realment memorable.

EN CONTRA: «La Cosa», aquella màquina devoradora de llibres que havia estat la gran coprotagonista de la primera part, desapareix sobtadament del relat; sense encomanar-se a cap sant.
  

El gran salt

Al setembre de 1984 un home s’allotja al Grand Hotel de Brighton amb un objectiu clar: posar una bomba per matar Margaret Thatcher durant la convenció anual del Partit Conservador. La història farà confluir la vida d’en Moose, exatleta retirat i actual director general de l’hotel, i la de la seva filla Freya, una adolescent que es pregunta què fer amb la seva vida després d’acabar l’institut, amb la d’en Dan, un jove de l’IRA expert en explosius. 

A FAVOR: La idea. Desenvolupar una trama amb personatges molt diversos enllaçats per un lligam tan potent com l'atemptat de Brighton de l'any 1984.

EN CONTRA: Relat erràtic. Massa pretensiós. En cap instant arriba a captivar l'atenció del lector de manera intensa. Potencial malbaratat. 
  

La Revolución rusa contada para escépticos

Per commemorar el centenari de la Revolució russa es publiquen molts llibres que intenten oferir noves visions sobre uns fets tan transcendents com els esdevinguts a Rússia l'any 1917. D'entre tots ells, per la seva singularitat, n'he trobat un que m'ha entusiasmat, el de l'autor andalús Juan Eslava Galán que títula, irònicament, La Revolución Rusa contada para escépticos.

Juan Eslava Galán (Arjona, Jaén, 1948) és un escriptor del gènere històric, tant de ficció com de no ficció. L'any 1987 va guanyar el Premi Planeta amb la novel·la En busca del unicornio que li va servir per impulsar decisivament la seva carrera literària. És un autor molt prolífic que pot arribar a publicar més de dues novel·les per any a més de llibres d'altra temàtica. Moltes vegades ha publicat, amb el pseudònim de Nicholas Wilcox, novel·les que ell mateix anomena d'estil best-seller. Un dels de major èxit ha estat Una historia de la guerra civil que no va a gustar a nadie, publicat l'any 2005.

Se ha decidido que el asalto del Palacio de Invierno vaya precedido por un bombardeo desde los cañones de la fortaleza de San Pedro y San Pablo.
Los conjurados intentan dispararlos, pero las bisagras de los cierres están oxidadas y no giran. Blagonravov se caga en unos pocos santos antes de ordenar que traigan otros cañones (en la fortaleza hay muchos). Los milicianos arrastran otros cañones de menor calibre y los ponen en situación. Mala suerte. Cuando intentan dispararlos descubren que la munición no se adapta al calibre del tubo, una negligencia por la que deberían rodar cabezas.
—¡Está bien, sin cañones! —decide Blagonravov—. Por lo menos poned la linterna roja en el extremo del asta.
Era la señal bolchevique para la sublevación de la ciudad.
Los milicianos registran los cuartos de luces, los cuerpos de guardia, las cocinas... nada. No encuentran linterna roja algua.

Mai havia gaudit tant amb un llibre d'història com amb aquest. Penso que és una obra de gran valor afegit ja que combina el relat més rigorós amb un llenguatge col·loquial, didàctic, molt amè i divertit. M'ha agradat tant que penso repetir l'experiència amb altres obres de l'autor, començant amb la de la guerra civil que també promet. En fi, un treball necessàriament recomanable.
 

Tierra de campos

Fa exactament dos anys que vaig llegir per primera vegada a David Trueba. Es tractava de la novel·la Blitz (2015) que acabava de publicar. Recordo que la vaig enllestir en poc temps i que em va deixar força satisfet. Avui, també amb molta rapidesa, he acabat Tierra de campos (Anagrama, 2017), però aquest cop la novel·la, senzillament, m'ha entusiasmat. Curiosament, de manera fortuïta, gairebé alhora, també he vist la pel·lícula de Jonás Trueba, Los exiliados románticos (2015), que –per la seva senzillesa i espontaneïtat–  m'ha fet recordar la cinematografia del meu admirat Eric Rohmer. En fi, he gaudit d'una tarda amena i completíssima gràcies a la família Trueba.

Tierra de campos narra la història de Dani Mosca, un músic madrileny que ha d'enterrar el seu pare a Garrafal de Campos, el poble on va néixer. Durant el trajecte, el protagonista fa un repàs a tota la seva vida, des de la infantesa fins el present; dedicant especial atenció a la seva carrera musical, amb els seus inseparables amics Gus i Animal, i a la seva vida sentimental on hi sobresurten dos noms essencials: Oliva i Kei.

Hay pasado por todas partes. El pasado está posado sobre nosotros como el polvo sobre los muebles. Hay pasado en el presente y hay pasado en el futuro. Impregnado, agarrado, diluido, difuminado, mezclado, empastado, desenfocado. Hay pasado en el recuerdo, en el gesto, en los rasgos, en las frases por decir, en las soluciones. Hay pasado en la imaginación, que a veces es un proyector de experiencias vividas. Hay pasado en los pasos por dar, en la carrera por delante, en la mirada, en el cuento, en el invento, en los sabores. Las canciones están hechas de pasado. No hay canciones futuristas, es un arte sin ciencia ficción.

Quan podem dir que ens ha sabut greu passar la darrera pàgina és senyal inequívoca de lectura extraordinàriament grata. David Trueba ha sabut construir una biografia mitjançant una sèrie d'artilugis estratègics que han funcionat amb la precisió d'un mecanisme de rellotgeria. La combinació de present i passat, alternat-se en el temps i en l'espai, amb la màxima naturalitat i sense cap tipus d'entrebanc, ha servit per confeccionar un fil narratiu ple de significativa emotivitat.

El relat de l'autor, amb el qual ens identifiquem per la seva escandalosa proximitat, ens fa adonar que els sentiments i les emocions que s'hi descriuen són comuns a la majoria dels ésser humans que pul·lulem per aquestes contrades. Mèrit indiscutible que veiem complementat pels micropoemes que, en forma de cançó, van ordenant la trama. Es tracta, sens dubte, d'un treball impecablement dissenyat, amb petites dosis de prosa poètica que li atorguen un acabat exemplar.
   

Creer y destruir

Moltíssima gent s'ha preguntat com va ser possible que d'un país tan culte com Alemanya sorgís tant d'horror durant els dotze anys més tràgics de la seva història. Una pregunta difícil de respondre que encara avui manté la seva vigència, propiciant l'aparició constant de noves aportacions formulades per aïllar la gran incògnita.

Quan es va anunciar l'aparició del llibre de Christian Ingrao (Clermont-Ferrand, França, 1970) que porta per títol Creer y destruir (Croire et détruire, 2010) vaig pensar que es tractava d'un nou intent de respondre a la qüestió recurrent, però quan vaig veure que el treball estava centrat en els intel·lectuals ben plantats, brillants, intel·ligents i cultes, responsables de la mort de diversos centenars de milers de persones em va semblar que resultaria imprescindible la seva lectura.

El germen del llibre és una tesi de doctorat, redactada entre 1997 i 2001, titulada «Els intel·lectuals del servei d'informació de les SS, 1900-1945». L'objectiu era estudiar a una vuitantena de llicenciats, economistes, juristes, lingüistes, filòsofs, historiadors, geògrafs que, apart de desenvolupar carreres universitàries en paral·lel, havien format part del Servei de Seguretat (SD) de les SS i, a partir del 1941, dels Einsatzgruppen, grups mòbils d'execució i extermini als territoris de l'est.

Mentre que en el seu avanç a través de Polònia havien trobat l'imaginari de la invasió de la Gran Guerra, amb la figura del franctirador i de les mans tallades, la marxa aterrida que els va conduir a Rússia els va enfrontar brutalment a una violència que interpretaven com la confirmació del discurs ansiògen que els havia estat inculcat abans de la campanya. Als seus ulls, Rússia era, doncs, una terra de infrahumanitat i de bestialitat, una terra de fam i de dominació jueva. La guerra que ells portaven a terme era realment una "gran guerra racial", dirigida contra un adversari en gran mesura animalitzat, percebut com si fos una bèstia salvatge. Aquestes representacions, que destil·laven angoixa i odi en les representacions dels assassins i dels seus oficials, van permetre cristal·litzar el consentiment donat al genocidi, massiu entre ells.

Creer y destruir és un assaig, molt ben documentat, que recull la vida i miracles d'un bon grapat d'intel·lectuals al servei de l'imperi del mal. És una obra extremadament densa, de lectura difícil, que funciona millor com a llibre de consulta. Malgrat les innombrables dades que recull, penso que no aporta gran cosa al que ja sabíem fins ara, sent incapaç de trobar una resposta concloent a la pregunta de l'inici.
 

La substància del mal

No recordo haver llegit mai dos o més llibres alhora, en paral·lel. Tot i ser una pràctica força generalitzada, n'hi ha que reconeixen llegir-ne quatre o cinc al mateix temps, mai l'havia experimentat fins ara. La substància del mal (La sostanza del male, 2016) n'és el primer. Una conseqüència de la densa i difícil lectura d'un assaig històric que em resistia a abandonar.

L'autor, Luca d'Andrea (Bolzano, 1979) és un escriptor italià que va créixer entre muntanyes alpines. Fins ara, només havia escrit una trilogia juvenil, Wunderkind i el guió del documental Mountain Heroes, germen d'aquesta primera novel·la que ha assolit un autèntic èxit mundial, venent-se a més de trenta països i que donarà peu a una sèrie de televisió.

L'any 1985, tres joves són brutalment assassinats a Bletterbach, un immens congost tirolès ric en restes fòssils. Trenta anys més tard, el nord-americà Jeremiah Salinger –amb la seva dona Annelise i la seva filla Clara– se n'hi va a viure i comença a obsessionar-se amb aquest cas que encara està per resoldre. A mesura que s'endinsa en el tema, posa en perill tant la seva pròpia vida com la seva pròpia estabilitat emocional i familiar.

Les parets de l'esquerda. Reflexos que s'esvaeixen en una negror total. El feix lluminós de la càmera que gira d'un costat a un altre, de vegades en càmera lenta, de vegades d'una manera histèrica. Glaçons iridescents que suren al bassal d'aigua al voltant de les meves cames. El reflex de la meva cara contra el gel. En un primer moment somrient; després, atent, amb l'expressió de qui està intentant espiar una conversa privada. Al final, descompost, amb els ulls d'un animal atrapat, els llavis enfosquits i tensos sobre les dents en una ganyota que no em pertanyia. Una màscara de mort medieval.

No exagera massa la publicitat d'aquesta novel·la quan afirma que no devoraràs aquest llibre, el llibre et devorarà. Realment, es tracta d'una obra addictiva, molt ben construïda, amb paràgrafs molt curts que es llegeixen amb facilitat i rapidesa. L'obra aconsegueix una de les virtuts que més valoro, fregar la ciència ficció sense passar-se de frenada, en el millor estil murakamià. La nota negativa, que m'ha fet cloure la lectura amb una sensació agredolça, ha estat el gir final que he trobat artificiós i poc creïble, malbaratant una relat que fins aleshores havia funcionat raonablement bé.
 

Carta a mi mujer

Pentti Saarikoski (1937-1983) va ser un dels poetes finlandesos més importants de la dècada dels seixanta del segle XX. Va obtenir nombrosos premis literaris com a escriptor, poeta i traductor. Segons ell, fou l'única persona al món que va traduir tant l'Odissea d'Homer com l'Ulisses de Joyce. Durant la guerra freda es va posar més al costat dels comunistes com a forma de protesta per l'excessiva dominació occidental de l'imperi nord-americà.

Carta a mi mujer (1968) és un llibre curt que funciona com un discurs continuat, sense corregir i sense cap tipus de censura. El va escriure mentre estava de viatge a Dublín, per airejar-se d'Helsinki, per poder respirar de primera mà l'esperit de Joyce i per intentar escriure un nou llibre. Però l'enyor provocat per l'absència de la seva dona el va afectar tan poderosament que va haver d'iniciar el camí de retorn abans del previst. Això sí, amb el llibre acabat, després d'una sèrie de dies caòtics regats per l'alcohol, les neures i la mala vida.

En el Essex House vi un partido de tenis en la televisión, pero no me enteré de quién ganó al final. Por la noche dormí bien. Por la mañana me dolía todo. Pensé que escribía mi último libro aunque sabía que no era cierto. No me desharé del alcohol, sin un coño puedo vivir un tiempo, pero sin alcohol ni un solo día. Sin embargo, no soy ningún borrachín. Tengo un hogar. Pago la pensión de los niños. Soy capaz de viajar al extranjero. Converso con la gente. No detesto el alcohol como mi padre, el alcohol es mi amigo, mi medicina y mi niño mimado. Más que nada tengo miedo de que el alcohol se acabe, tú también puedes dejarme, pero si me abandona el alcohol, se me va la vida.

És una irregular crònica de la vida bohèmia i autodestructiva d'una persona totalment dependent de l'alcohol i obsessionada amb el sexe, un Charles Bukowski a la finlandesa. El relat està centrat en una ciutat totalment referenciada per l'esperit de Joyce i la seva magna obra Ulisses, tot i que s'esmenta molt de passada, sense incidir-hi massa de ple. Potser, de fer-ho, l'obra hauria guanyat en interès.