Fa mes de tres anys, febrer del 2013, vaig llegir per primera vegada aquesta novel·la d'Elizabeth Kostova. Tal com vaig escriure en aquest mateix bloc, em va semblar que era un producte d'encàrrec que volia aprofitar-se dels vents mediàtics favorables que arreu s'havien creat després de l'èxit apoteòsic d'El Codi da Vinci, de Dan Brown.
Ara n'he fet una segona lectura ja que, deixant de banda la trama argumental, volia fixar-me especialment en tots aquells aspectes històrics que també refereix; alguns superficialment però d'altres amb major profunditat.
Tot i no ser, ni de bon tros, un rigorós compendi d'història, el treball de Kostova és molt vàlid per entendre, d'una manera directa i sense subterfugis, alguns dels paratges més foscos de l'Edat Mitjana als Carpats i amb el xoc de civilitzacions d'aquests territoris amb l'imperi otomà d'Orient. Donant el paper de protagonista suprem a Vlad Țepeș, Vlad III l'Empalador o Vlad Dràcula. Un personatge que només recordem per les llegendes de l'antigor i que Bram Stoker va popularitzar a través de Dràcula, la seva obra més famosa.
El cos central d'aquest text està ocupat per la recerca de la tomba d'en Dràcula. La llegenda la situa en el monestir del llac Snagov (Romania) però les excavacions arqueològiques del segle passat ho van descartar ja que allí només s'hi van trobar ossos d'animals. Segons sembla, l'abat del monestir no volia tenir a prop un personatge tan sinistre i va ordenar traslladar-lo. Segons la ficció, va ser enterrat més tard a Sveti Giorgi (Bulgària) i, un cop descobert, al monestir de Sant Mateu dels Pirineus, a prop de Vernet (Catalunya Nord). Cal dir que aquests dos darrers indrets són ficticis, fruit de la imaginació de l'autora.
Per altra banda, convé afirmar que el llibre es deixa llegir amb molta amenitat i les seves 700 pàgines no són obstacle per gaudir d'una lectura fluïda i interessant. No queda més remei, ara sí, d'endinsar-se en la biografia seriosa i rigorosa d'aquest personatge carismàtic de la Valàquia del segle XV per continuar un centre d'interès que, en aquest cas, s'enceta amb L'historiador.
Lucia Berlin (1936-2004) és una altra escriptora que va assolir l'èxit anys després de la seva mort. En vida, gairebé tots els seus relats havien estat recollits en tres volums: Homesick (1991), So Long (1993) i Where I Live Now (1999); però la gran eclosió va arribar l'any 2015, quan l'editorial Farrar, Straus and Giroux va publicar A Manual for Cleaning Women: Selected Stories, que va arribar a assolir la segona plaça de la llista de llibres més venuts del The New York Times. A Catalunya el podem gaudir gràcies a L'altra editorial que el va publicar el març del 2016 amb una traducció d'Albert Torrescasana.
Durant tota la seva convulsa vida Lucia Berlin només va escriure setanta-set relats. Manual per a dones de fer feines és un recull dels quaranta-tres millors segons el criteri de l'editor Stephen Emerson. D'innegable contingut autobiogràfic, l'autora reflecteix els aspectes més sòrdids de la seva existència amb autenticitat i esperança; dedicant moltes pàgines a la xacra de l'alcoholisme que tant l'afectava a ella com a la seva família. També conté una rigorosa descripció social i paisatgística del sud-oest dels EUA, sobretot de les àrees més empobrides.
En la nit fosca i profunda de l'ànima les botigues de begudes alcohòliques i els bars estan tancats. Va allargar un braç sota el matalàs: l'ampolla de vodka estava buida. Va baixar del llit i es va posar dreta. Tremolava tant que es ha haver d'asseure a terra. Hiperventilava. Si no feia un trago començaria a delirar o tindria un atac.
Fins ara, els Premis Llibreter coincidien completament amb els meus gustos. Moltes vegades triava a cegues qualsevol llibre que hagués obtingut aquest guardó i la satisfacció era immediata. Però això no ha passat amb l'obra de la Lucia Berlin que, tot i reconeixent la seva qualitat de gamma alta, no m'ha arribat a engrescar tal com hauria estat previsible. Potser l'excessiva quantitat de relats seleccionats ha provocat una sèrie de repeticions que han derivat en un conjunt massa heterogeni, ple de fragments extraordinaris envoltats per paratges de menor qualitat.
Als jardins exteriors de la muralla del Kremlin de Moscou, tocant el mausoleu de Lenin i al costat de les restes d'històrics dirigents soviètics com Stalin o Brezhnev, es troba la tomba de John Reed, un dels pocs ciutadans estrangers que han tingut l'honor de poder ser enterrats en un indret tan solemne.
John Reed (Portland, EUA, 1887 - Moscou, 1920) va ser un periodista nord-americà que va presenciar en primera persona dues de les revolucions més famoses del segle XX: la mexicana i la russa. A Petrograd (avui Sant Petersburg) va conèixer a Lenin i va seguir de prop la revolució del 25 d'octubre del 1917, assistint a múltiples assemblees i entrevistant a diverses personalitats de tots els bàndols. El dia a dia d'aquells històrics esdeveniments va quedar recollit en la seva obra més famosa Deu dies que sacsejaren el món (Ten Days that Shook the World, 1919). L'any 1981, Warren Beatty va portar la seva biografia al cinema amb la pel·lícula Reds, guanyadora de tres premis Oscar.
L'argument de Lenin era simple: «Digueu-me francament, camperols, a qui hem donat les terres dels 'pomies'c'iki'; voleu impedir que els obrers controlin la indústria? Això és una guerra de classes. Els 'pomies'c'iki' s'oposen és clar als camperols i els fabricants s'oposen als obrers. Permetreu que els rengles del proletariat es divideixin? En quin costat sereu?.»«Nosaltres, els bolxevics, som el partit del proletariat —del proletariat camperol i del proletariat industrial. Nosaltres, els bolxevics, som els defensors dels soviets —dels soviets de camperols i dels obrers i soldats. L'actual govern és un govern dels soviets; no tan sols hem convidat els soviets de camperols a unir-se al govern, sinó que hem convidat també representants dels social-revolucionaris d'esquerres a entrar en el Consell de Comissaris del Poble.»
El recull de Reed, gairebé a mode de dietari, és una eina de primera magnitud a l'hora d'estudiar i comprendre un dels episodis més transcendentals del segle XX. Es tracta d'un relat detallat, gairebé cronològic, de les actuacions frenètiques dirigides des de l'Acadèmia Smolny i des de la Duma Municipal. Una nova constatació de les enormes dificultats que suposa passar d'un sistema burgès i capitalista a un d'obrer i socialista. Problemes que, en aquest cas, s'observen amb més força dins el si de les pròpies files revolucionàries, molt fragmentades i amb poca voluntat d'entesa. Només figures rellevants com Lenin o Trotsky van ser capaces de sortir-se'n, això sí, a costa d'una sagnant guerra civil que va durar més de cinc anys (1917-1923).
