La conquista del Polo Norte

Passar de Germà de gel a La conquista del Polo Norte és una evolució natural que diu molt a favor de la primera, capaç d'induir una continuació temàtica, fins aleshores imprevista. Gairebé com un spin-off.

Fergus Fleming (Regne Unit, 1959) és l'autor de grans reportatges i llibres relatius a les grans expedicions. És autor de títols com Killing Dragons. The Conquest of the Alps (2000), Cassell's Tales of Endurance (2004) y Barrow y sus hombres (Barrow's Boys, 2005). 

Amb La conquista del Polo Norte (Ninety degress North. The Quest for the Norh Pole, 2001) va obtenir molt bones crítiques, obtenint el qualificatiu de meravellós narrador d'històries.

El llibre és un compendi de les expedicions més importants que es van fer al Pol Nord, principalment entre els anys 1845 i 1909, protagonitzades per John Franklin, Elisha Kent Kane, Charles Francis Hall, Fridtjof Nansen, Robert Edwin Peary, Salamon Andrée, Otto Sverdrup i Roald Amundsen, entre d'altres.

En termes imperials i comercials, el Pol Nord no tenia cap valor. Des del punt de vista científic, el seu descobriment no va portar cap benefici immediat al gènere humà. Res s'havia trobat en ell, excepte el mateix gel amb el qual els exploradors havien lluitat durant centenars d'anys, i poc s'havia demostrat, excepte la capacitat dels éssers humans per arribar a una sèrie de coordenades que ells mateixos havien inventat. Després de tants anys de falses il·lusions i de decepcions, d'esperances desgavellades i somnis destrossats, potser va ser oportú que la lluita pel pol acabés no amb un gran estrèpit, sinó amb el xiulet ininterromput del gas a l'escapar-se.

L'obra, perfectament empaquetada i documentada, es llegeix amb amenitat tot i que alguns episodis se'ns fan certament repetitius ja que les peripècies que han de suportar totes les expedicions són força semblants. Aquí potser s'hi troba a faltar una bona esporgada.
   

A Josep Girabal i Vilar (17/07/16)

Roques Albes, 17/07/2016

Diem que totes les etapes de la vida tenen el seu encant, que cap sobresurt ni s'imposa a les demés. És ben veritat i per això les hem d'esprémer fins a la pell. Però ningú em negarà que molts dels records ens traslladen, de forma recurrent, cap a la infantesa i a la joventut, dues etapes poderoses que deixen profunda empremta en la trajectòria personal de cada individu.

Amb el Pitx vam compartir plenament aquestes èpoques, des del parvulari fins a la universitat. Vam viure junts l'aprenentatge de la vida, el descobriment de la realitat i l'eclosió de les llibertats, que va coincidir amb el nostre període de més efervescència vital. Des del Moviment Júnior fins el Centre Excursionista, la muntanya va impregnar bona part dels seus anhels, sense oblidar-nos de la música i de la passió que sentia pel mític grup Jethro Tull, amb Martin Barre i Ian Anderson al capdavant.

Al Júnior vam començar a fer la revista Cridaner, nom que després va sevir per batejar a la nostra colla d'amics. Més endavant, en plena fase reivindicativa, vam fer el Veremall, on les seves aptituds eren molt apreciades tant a l'hora d'escriure com de dibuixar. D'aquesta època recordem amb nostàlgia el nostre local L'Aixopluc, a la plaça Xirinacs, on un dibuix seu presidia la sala principal. De l'etapa pessebrista també en retenim bons moments doncs omplíem les llargues vetllades hivernals amb una entretinguda tasca que ens permetia estar junts i riure, riure molt.

Als 18 anys, i quan la tendència majoritària es decantava pel R5, ens va sorprendre amb l'R12. Primer, amb el del seu pare i després amb el seu propi. Als 20 anys vam poder començar a exercir la nostra feina a l'escola pública d'Artés. Recordo que feia l'assignatura de llengua castellana i que ens comentava que deixaria de banda els llibres de text per fer les classes a partir de la lectura de la premsa diària. Això, al 1978, ja suposava una innovació premonitòria.

Llavors vam haver d'anar a la mili i tot va quedar en suspens fins que a l'any 80 vam recobrar la llibertat i vam impulsar una de les festes que més han popularitzat Artés arreu del territori: la revetlla de Sant Joan, de la qual ell va ser un dels inspiradors intel·lectuals amb la incorporació de la guita i d'altres elements de ressons clarament patumaires.

Aleshores va començar l'etapa berguedana. Sempre havia sentit atracció per aquesta comarca veïna. Suposo que per ser territori de muntanya i per encabir la Patum, una festa que l'enamorava. Ja des de petit, recordo, ens parlava amb fruïció dels seus estiuejos a Cercs, on hi havia passat setmanes extraordinàries. Al Berguedà s'hi va arrelar amb fermesa: va crear la seva família i va desenvolupar la part més substancial de la seva carrera professional; sense deixar de banda les activitats esportives que l'han acompanyat fins el final.

Aquests darrers anys només ens veiem de tant en tant. La vida obliga a triar camins que moltes vegades tenen una convergència difícil. De totes maneres, si el volíem veure, teníem clar que per la revetlla de Sant Joan no faltava mai a la Plaça Vella. Malgrat la distància sabíem que hi era, perquè moltes vegades amb el simple fet de ser-hi ja n'hi ha prou.

Per això, quan el dia 29 de juny ens va arribar la mala nova, recordo que tots ens vam mirar amb incredulitat, desconcertats, preguntant-nos el perquè sense obtenir resposta. Va ser un cop brutal que encara ara ens fa trontollar el dia a dia.

Ernest Hemingway va divulgar eficaçment un text de John Donne, un autor anglès del segle XVI, que no em puc estar de rememorar i que –textualment– diu:

Ningú és una illa, complet en si mateix; cada home
és un tros de continent, una part de la terra;
si el mar s'emporta una porció de terra, tota Europa
resulta disminuïda, com si fos un promontori,
o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia.
La mort de qualsevol home m'afebleix
perquè estic lligat a la humanitat;
per això, mai preguntis per qui toquen
les campanes: toquen per tu.

Una metàfora humanista que sempre ens ve al cap quan la pèrdua fa acte de presència. Un manifest global que, en aquest cas, ens colpeja directament, amb total duresa. I és que les campanes també han tocat per a tots nosaltres perquè, amb ell, se'ns n'ha anat una part molt estimada de la nostra pròpia vida.

Sempre et recordarem, Pitx
Sempre estaràs amb nosaltres

El teus companys de la colla autoanomenada Els Cridaners

        

Germà de gel

Alicia Kopf, nom artístic d'Imma Ávalos Marquès (Girona, 1982) ha saltat a la fama amb Germà de gel, un llibre inclassificable que, a finals del 2015, va guanyar el Premi Documenta i a meitats del 2016, el XVII Premi Llibreter. Abans havia publicat Maneres de (no) entrar a casa (2011), un llibre d'artista on les il·lustracions dominaven sobre el text. Ha participat en exposicions individuals i col·lectives, obtenint el premi GAC-DKV a la millor exposició de l'any 2015 en galeria realitzada per una artista jove i el d'investigació artística de la Sala d'Art Jove de la Generalitat de Catalunya (2013).

La protagonista de la història està obsessionada amb les expedicions polars i amb el món blanc i fred de l'àrtic. Estableix un paral·lelisme entre aquesta dèria i la seva pròpia vida personal en la qual sobresurt la figura del germà gran, un noi afectat d'autisme que condiciona notòriament la vida familiar. És el germà congelat, el germà de gel que dóna títol al llibre.

—Tindria fills si, presentant-los el món que els espera, pogués preguntar-los si voldrien néixer -dic.
La parella de la meva mare, JR, professor de filosofia de seixanta anys, em contesta:
—Ja m'he plantejat aquesta qüestió. He arribat a la conclusió que, imaginant un no-res infinit amb àtoms en suspensió, si un d'ells tingués un minut de consciència i pogués respondre a la pregunta de si voldria existir, qualsevol d'aquests àtoms diria que sí, comparant la brevetat d'una vida humana amb el llarg avorriment de l'eternitat en un no-ésser. L'existència, encara que fos limitada i plena de patiment, se li plantejaria com una aventura enmig d'aquest no-res.

Barrejant heroïcitats –bàsicament centrades en l'exploració polar de principis del segle XX– amb episodis autobiogràfics, Alicia Kopf és capaç de construir un singular relat que ens sorprèn i enamora. Estructurat en capítols molt curts que alternen les dues temàtiques, ens anem introduint en un vòrtex que no ens deixa sortir fins al final. Segurament el mèrit es troba en una selecció meticulosament acurada de la informació i la utilització precisa i amable d'un llenguatge planer però summament efectiu.

La lectura de Germà de gel m'ha fet venir ganes de saber més coses d'una temàtica que, fins ara, no m'havia interessat gens ni mica. Que algú sigui capaç de fer despertar inquietuds que semblaven congelades diu molt de les seves habilitats comunicatives.
  

Ballar en la foscor

Amb una traducció d'Alexandra Pujol Skjønhaug, L'Altra Editorial ha publicat recentment Ballar en la foscor (Min Kamp. Fjerde bok, 2010), la quarta entrega de la sèrie La meva lluita de l'escriptor noruec Karl Ove Knausgård.

En aquest volum, l'autor dedica una llarga mirada a l'any que va estar exercint de mestre en una escola de Håfjord, un poblet pescador molt a prop del pol Nord. Amb només 18 anys, un cop acabada l'etapa a l'institut, va acceptar aquesta feina per estalviar alguns diners i poder viatjar pel sud d'Europa. La seva autèntica vocació era l'escriptura i necessitava temps per aprendre'n l'ofici. El relat també barreja vivències dels dos anys precedents on l'alcohol, el desig sexual i l'escriptura van acabar de definir una etapa adolescent plena de desconcerts. Malgrat tot, la figura omnipresent d'un pare aterrador segueix fent acte de presència en moltes de les pàgines del relat.

Collons, li donaria una lliçó. Mecagondéu, ensenyaria a aquest fotut món de merda qui era jo i de què estava fet. Destruiria aquells cabrons d'un en un. Els deixaria a tots muts. Ho faria. Ho faria. Pels meus collons que ho faria. Seré tan gran que ningú arribarà al meu nivell. Ningú. Ningú. Ningú en tota la puta vida. Pels meus collons que seria el més gran de tots. Aquells idiotes dels collons. Pels meus collons que els destruiria d'un en un.
Havia de ser gran. Ho havia de ser.
Si no, ja em podia suïcidar.

Podria repetir, fil per randa, el que ja havia escrit en els tres volums anteriors doncs ens trobem davant una altra obra senzillament extraordinària que aconsegueix la meravella de seduir des del no res. Ara, localitzada en un petit poble pescador, amb moltes hores de foscor i dins d'un ambient certament claustrofòbic on l'alcohol es converteix en la solució màgica per sobreviure a la duresa de l'entorn. Amb pocs vímets, Knausgård, altra volta, és capaç de crear un sòlid cistell.