Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948), escriptor i periodista, és un dels autors espanyols contemporanis més reconeguts arreu del món. L'any 1971 va publicar Mujer en el espejo contemplando el paisaje però el primer gran èxit li va arribar amb Historia abreviada de la literatura portátil (1985). De la producció posterior cal destacar Bartleby y compañía (2001) i Pasavento (2005). La novel·la que ens ocupa, Dublinesca, data de l'any 2010.
L'editor jubilat Samuel Riba té un somni premonitori que li indica clarament que, a partir d'ara, el sentit de la seva vida passa per Dublín. Aleshores convenç a uns amics per anar al Bloomsday i recórrer junts el cor mateix de l'Ulisses de James Joyce. Riba amaga als seus companys dues qüestions que l'obsessionen: saber si existeix l'escriptor genial que no va ser capaç de descobrir quan era editor i celebrar un estrany funeral per l'era de la impremta, cada cop més amenaçada per la digitalitat. Dublín sembla tenir la clau per a la resolució de les seves inquietuds.
Dublín està al fons del camí i resulta agradable recordar-se de la vella música d'aquell llibre esplèndid que va llegir en el seu moment amb una barreja d'estupor i fascinació. No està molt segur, però diria que Bloom, en el fons, té moltes coses d'ell. Personifica al clàssic foraster. Té certes arrels jueves, com ell. És un estrany i un estranger al mateix temps. Bloom és massa autocrític amb si mateix i no prou imaginatiu per triomfar, però massa abstemi i treballador per fracassar del tot. Bloom és excessivament estranger i cosmopolita per ser acceptat pels provincians irlandesos, i massa irlandès per no preocupar pel seu país. Bloom li cau molt bé.
La insatisfacció per una balanç de vida fallida, la pèrdua d'esperança per una remota possibilitat d'esmena i la necessitat de buscar qualsevol engruna de motivació per sortir d'un preocupant estat de paràlisi són alguns dels arguments que conformen aquest treball literari de Vila-Matas, a través del qual és capaç de bombardejar-nos amb un llistat inacabable d'inquietuds culturals i estètiques exemplificades mitjançant poemes, cançons, pel·lícules de cinema, cites literàries i qualsevol altre recurs que sigui apte per ratificar afirmacions o idees.
Reconec que és el primer llibre de Vila-Matas que llegeixo i diuen que Dublinesca suposa la reaparició del fons cultural de l'autor, el seu món més personal i intransferible. No cal dir que la demostració de força és impecable, ara bé, potser jo buscava més Joyce, més Ulisses, més Dublín i, en aquest punt concret, és on no he quedat saciat. Culpa meva, potser abans d'endinsar-te en un relat tan singular és necessari recopilar força informació per no haver-lo de començar verge. O potser no.
John Boyne (Dublín, 1971) és un novel·lista irlandès que va assolir la fama l'any 2006 amb la publicació d'El noi del pijama de ratlles (The boy in the striped pyjamas), del qual se'n van vendre més de set milions d'exemplars en 48 llengues; i dos anys més tard va ser portat al cinema pel director Mark Herman amb un notable èxit comercial. De Boyne també cal destacar L'aposta (The Dare, 2009) , El noi que no tocava de peus a terra (The terrible thing that happened to Barnaby Brocket, 2012) i, ara, El noi de la casa de la muntanya (The boy at the top of the mountain, 2015).
Pierrot és un nen parisenc que quan queda orfe és acollit per la seva tia Beatrix que fa de majordoma al Berghof, la segona residència d'Adolf Hitler, a Obersalzberg (Berchtesgaden). La novel·la descriu tot el procés evolutiu del protagonista, des de que arriba als Alps bavaresos fins la derrota alemanya del 1945 i el posterior retrobament amb Anshel Bronstein, l'amic de la infantesa. Un nen de cor noble i solidari que es contamina tràgicament al relacionar-se amb el personatge més sinistre del III Reich, Adolf Hitler.
Havia fet setze anys un parell de mesos abans, i havia obtingut permís per canviar l'uniforme de les Hitlerjugend per la granota color gris terra d'un recluta, però cada vegada que demanava que l'assignessin a un batalló el Führer se'l treia del davant replicant que estava massa enfeinat per a aquesta mena de nomenaments sense conseqüències. S'havia passat la meitat de la vida al Berghof, i quan intentava recordar la gent que havia conegut a París a la infantesa li costava fins i tot situar les cares i els noms de les persones.
Feta la lectura, reconec estar una mica decebut doncs esperava que la part final em sorprengués amb algun inesperat gir de guió, a l'estil de l'impactant acabament d'El noi del pijama de ratlles. Però no ha estat així, tota la novel·la és molt previsible, gairebé com un déjà vu, que es limita a escenificar tot el procés de degradació d'una ànima plena d'amor i d'honradesa quan entra en contacte amb el poder més malèfic i corrupte. Tal com manifestava el propi autor en una entrevista: Seguir els altres és més fàcil que pensar per tu mateix.
Grégoire Delacourt (Valenciennes, França, 1960) és un escriptor i publicista que, a l'edat de 50 anys, va publicar la seva primera novel·la autobiogràfica, L'écrivain de la famille, l'any 2011. Amb La llista dels meus desitjos (La liste de mes envies, 2012) va vendre més d'un milió d'exemplars i va ser adaptada al cinema pel director Didier Le Pêcheur. La seva tercera novel·la, La première chose qu'on regarde (2013) li va comportar una demanda de l'actriu Scarlett Johansson que li va costar 2.500€ però va arribar a vendre més de 150.000 exemplars. Les seves dues darreres obres són: On ne voyait que le bonheur (2014) i Les quatre estacions de l'estiu (Les quatre saisons de l'été, 2015).
Quatre parelles de 15, 35, 55 i 75 anys coincideixen el mateix dia, 14 de juliol del 1999, al mateix escenari, Le Touquet (Pas de Calais). Molta gent pensa que és el darrer estiu abans de la fi del món, per allò de l'anomenat efecte 2000, mentre que a la platja les històries d'amor (i de desamor) s'encadenen amb una intensitat extraordinària.
I com passa amb els que moren, jo repassava davant meu la pel·lícula de la nostra curta vida: aquelles promeses, aquelles pors d'infants que es converteixen en la carn mateixa del desig quan ens fem grans, aquells riures que tenien la lleugeresa dels cossos enamorats, tots aquells somnis que un fa tot sol per a dos, Jo havia somiat coses que ella no em reservava. Jo havia sigut un germà, un amic, un enamorat de pacotilla, fins a fer-me'n molt mala sang. Havia sigut un confident, mai un cor possible.
Amb la sensibilitat a flor de pell i amb un enlluernador domini de la prosa poètica, Grégoire Delacourt construeix un relat que es converteix en un excel·lent mostrari dels estralls que causa l'amor mitjançant l'alternància de moments de suprema felicitat amb estones d'infinita tristesa; intentant ser fidel a una de les seves premisses favorites: La felicitat és continuar desitjant el que tens.
