Edward Rutherfurd (Salisbury, UK, 1948) és el pseudònim de l'escriptor Francis Edward Wintle especialitzat en novel·les històriques. L'any 1984 va publicar la seva primera obra, Sarum, que resumeix deu mil anys d'història anglesa. Curiosament, quatre anys després d'haver aparegut, es convertí en un gran èxit internacional i va aparèixer durant 23 setmanes a les llistes dels best-sellers del New York Times. L'any 2004 es va editar la primera part de l'anomenada Saga de Dublín amb el títol de Prínceps d'Irlanda (Doublin: Foundation) i dos anys més tard es va completar amb la segona part, Rebels d'Irlanda (Ireland: Awakening).
Prínceps d'Irlanda recull els episodis fonamentals de la història d'aquest país, des de l'època precristiana fins el segle XVI. Comença amb els primitius reis irlandesos, continua amb l'evangelització de Sant Patrici, la invasió dels víkings, la fundació de Dublín, el domini anglès iniciat el 1167 i acaba amb els conflictes constants amb Enric VIII, el despietat monarca anglès.
La invasió que havia de causar vuit segles de patiment a Irlanda va començar un assolellat dia de tardor de l'any de nostre senyor de 1167, en què tres vaixells van arribar al petit port meridional de Wexford.
No obstant això, si algú els hagués dit als dos joves, que amb tanta impaciència van desembarcar junts, que formaven part d'una conquesta anglesa de la illa, s'haurien endut una gran sorpresa, ja que un d'ells era un sacerdot que tornava a casa, i el seu amic, tot i que devia obediència al rei d'Anglaterra, mai s'hauria considerat anglès. Quant a l'objectiu de la missió, els soldats havien anat allà com a convidats, capitanejats per un rei irlandès.
Explicar història barrejant ficció i realitat és una tècnica que resulta molt eficaç. No fa gaire que ja ho vam comprovar a The Century, l'exitosa trilogia de Ken Follett, que repassava tot el segle XX a escala mundial. Edward Rutherfurd, també d'una manera planera, construeix una sèrie de relats entrellaçats en el temps i en l'espai, que ens permeten endinsar-nos en l'evolució històrica d'Irlanda. D'una manera lúdica ens anem immergint en els conflictes familiars d'unes generacions que es veuen notòriament condicionades per les alternatives sociopolítiques del país. Es tracta, sens dubte, d'una lectura altament recomanable que s'ha de completar amb la segona part, Rebels d'Irlanda que, per a mi, és la més interessant.
Sembla que els estius siguin
propicis per llegir els premis Sant Jordi. L'any passat vaig retrocedir
al 1982 per endinsar-me en el món de Cristian, de Toni Pascual. Enguany, només he hagut de recular un sol any per llegir L'àguila negra, la novel·la de Joan Carreras.
Curiosament, podríem trobar paral·lelismes entre ambdues obres, la
primera ambientada en la dècada dels setanta i la segona abastant un
ventall més ampli que comença el 1943 i acaba el 2013. La ciutat de
Barcelona és l'escenari en comú on es desenvolupen les dues trames
argumentals.
L'àguila negra comença quan el dentista jubilat Marià Solvell s'instal·la en un poble
nudista per desempallegar-se del passat i intentar gaudir de la darrera
etapa de la seva vida sense llastres de cap mena. Tot el relat és una alternança
entre el present i els episodis més significatius de la seva biografia que comencen amb l'excursió al Tibidabo del 1951 i acaben
amb l'esmentada estada a l'indret que l'ha de redimir.
Li
han calgut setanta anys per entendre-ho. Li ha calgut despullar-se per
tornar a ser qui havia sigut, per comprendre per fi, que la vida no li
ha estat esquiva ni obsequiosa, sinó més aviat harmoniosa i simplement
consecutiva. L’únic que compta, al capdavall, és que pugui distingir una
línia que doni sentit a la mera successió dels esdeveniments. Que hi
hagi hagut harmonia només vol dir que hi ha hagut ordre. Que el sol
l’abraci només vol dir que aquest
ordre encara continua existint.
L'àguila negra és un altre retrat de la quotidianitat emmarcat en una època apassionant de la que els nostres protagonistes se'n desentenen olímpicament. Una
crònica d'una existència rutinària i fracassada que desembocarà en la preparació d'un gran acte d'expiació final que només pot servir per matisar el
sentiment d'impotència acumulat al llarg dels anys. El títol del llibre,
i banda sonora de tot el text, és el mateix que el de la cançó que va
popularitzar M. del Mar Bonet a la dècada dels 70 i que era una adaptació en català de L'aigle noir, de la cantant francesa Barbara. Sincerament, no
trobo cap relació entre el contingut de la cançó i l'argument del
llibre però –potser– tampoc s'ha de buscar.
Fa poc més d'un any que vaig llegir Ulisses, l'obra cabdal de James Joyce. Reconec que va ser una lectura exigent, amb moments de plaer i de patiment. Vaig haver de fixar l'atenció permanentment, sense oblits ni defallences, cercant ajuts externs i utilitzant la relectura amb assiduïtat. D'entrada, me'n vaig sortir però estic convençut que encara em queda molt per digerir i que serà necessari tornar-hi a mitjà o llarg termini. Les bones lectures són aquelles que deixen pòsit i Ulisses, com en la seva època Moby Dick, s'ha convertit en referent d'una admirable complexitat que el pas del temps ha transformat en una deliciosa remembrança literària.
Calia tornar a James Joyce però ara a través d'una sèrie de quinze relats més accesibles aplegats sota el títol de Dublinesos (Dubliners, 1914). Són breus narracions de diferents aspectes de la vida quotidiana de la classe mitjana del Dublín de començaments del segle XX, en plena efervescència independentista. Amb el cicle de la vida com a eix central, els relats inicials són protagonitzats per nens, els següents per adolescents i després per adults. El quinzè i darrer capítol va més enllà i es titula, precisament, Els morts.
Es
va quedar immòbil en la penombra del rebedor, intentant reconèixer la tonada
que cantava la veu i mirant enlaire cap a la seva dona. Hi havia gràcia i
misteri en la seva actitud, com si fos el símbol d’alguna cosa. Es preguntà de
què podia ser símbol una dona dreta en unes escales a l’ombra, escoltant música
llunyana. Si fos pintor la pintaria en aquella actitud. El seu barret de feltre
blau faria ressaltar el bronze dels cabells en la foscor i els quadres foscos
de la faldilla farien ressaltar els clars. Música
llunyana, posaria per títol al quadre, si fos un pintor.
He notat que molts episodis acaben d'una manera sobtada, sense una conclusió formal a la qual estem acostumats però –segons els experts– l'obra s'ha de valorar en conjunt, doncs cada secció forma part d'un tot que no es pot interpretar de manera individualitzada. Menció a part pel darrer relat, Els morts, que John Huston va portar al cinema l'any 1987 i que va ser protagonitzat per la seva filla Anjelica.
No és gens normal que un treball de divulgació històrica aconsegueixi escalar i assolir posicions preferents –durant llargues temporades– en els rànquings literaris. Alguna cosa especial havia de tenir Sàpiens, aquesta obra del professor i escriptor israelià Yuval Noah Harari (Haifa, Israel, 1976). I, a fe de Déu, sí que n'és de rellevant i d'extraordinària aquesta nova visió de l'existència humana; ara, des d'una perspectiva innovadora, radicalment diferent a l'estudiada fins abans d'ahir. Una teoria profusament il·lustrada amb dotzenes d'exemples presentats d'una forma extremadament digerible i amena.
El foc ens va fer perillosos.
La xafarderia ens va ajudar a cooperar.
L’agricultura va despertar la nostra avidesa.
La mitologia va instaurar la llei i l’ordre.
Els diners van suposar alguna cosa en la qual tothom podia confiar.
Les contradiccions van crear la cultura.
La ciència ens va fer els amos de la creació.
Però res de tot això ens ha fet feliços.
El text comença recordant-nos que fa cent mil anys l'Homo sapiens era un animal insignificant que compartia el planeta amb almenys cinc espècies més d'humans. Avui dia només en queda una, nosaltres. Yuval Noah Harari creu que aquest domini sobre la resta és degut a tres grans revolucions que ens han permés assolir la pole position: la revolució cognitiva (70.000 anys), la revolució agrícola (12.000 anys) i la revolució científica (1.400 anys). La primera va propiciar l'aparició de la ficció i els mites, ingredients imprescindibles per gestionar grups de més de cent cinquanta individus. La segona va convertir els caçadors-recol·lectors en agricultors i ramaders. La tercera, quan l'home va ser capaç de reconèixer la seva ignorància, es va autopropulsar per assolir un poder sense precedents.
La majoria dels llibres d'història se centren en les idees dels grans pensadors, en els guerrers més valerosos, en les obres dels sants i la creativitat dels artistes. Tenen moltes coses a dir sobre la formació i la desintegració de les estructures socials, sobre l'ascens i la caiguda dels imperis, sobre el descobriment i la difusió de les tecnologies, però no diuen res sobre la manera com tot això va influir en la felicitat i el patiment dels individus. Aquesta és la llacuna més gran en la nostra comprensió de la història. Seria bo que comencéssim a omplir-la.
L'autor pensa que, malgrat el progrés indeturable i la millora general en les condicions de vida, l'home no és més feliç que durant la seva etapa de caçador-recol·lector. Ara mateix s'ha d'esforçar molt més per poder subsistir i està posant cada vegada més en perill el seu propi ecosistema. Els esforços per trobar la immortalitat i manipular la genètica humana li fan pronosticar un futur molt tèrbol. Ell no se sent gens optimista i comparteix amb els lectors les seves inquietuds. Nosaltres només podem prendre'n nota i lluitar, des de la nostra humil trinxera, per evitar una autodestrucció anunciada. Realment, m'he trobat davant d'un llibre imprescindible. Tant de bo serveixi per rectificar errades.
