Em va agradar tant Un otoño romano de Javier Reverte que no he pogut evitar triar una nova lectura del mateix autor amb poques setmanes de diferència. Més a més, aquesta vegada el dedica a un dels meus països preferits, Irlanda.
Canta Irlanda havia d'haver sorgit d'un viatge que hi va fer l'autor l'any 2004 però que, per diverses circumstàncies, no va reeixir. Vuit anys més tard, el 2012, Javier Reverte va tornar a la illa maragda, es va instal·lar a Westport i va començar a passar en net els quaderns de notes que havia pres anys enrere.
Ens trobem davant d'un esplèndid llibre de viatges elaborat amb absolut mestratge. L'estimació que sent l'autor pel país i la seva gent es fa evident en cadascuna de les frases que conformen la dotzena de capítols i que arriben al lector amb una potència extraordinària.
Hoy ya me aburren mucho las piedras, mi verdadero placer está en
viajar para luego escribir. Me gusta viajar con los mitos en la cabeza,
ya sean literarios, cinematográficos o musicales… Conrad está asociado
al Congo, Joyce a Dublín. El origen de este libro es fundamentalmente
literario y musical, de ahí el título. Irlanda es un país muy
relacionado con la música, donde la gente se reúne en los bares para
tocar y compartir la alegría de cantar. De hecho, en la bandera de
Irlanda no hay ni escudos ni animales; solo hay una lira, algo coherente
con su identidad musical. Quería recuperar los mitos del alma irlandesa
que enriquecen su literatura y su música.
Gran part del llibre està dedicat a difondre la vida dels gran herois irlandesos com els escriptors James Joyce, Samuel Beckett, Williams Yeats, Jonathan Swift, Oscar Wilde i George Bernard Shaw i els personatges immortalitzats per les cançons populars, com Wild Rover, Molly Mallone, Jack Duggan, Ned Kelly, Danny Boy, la Spanish Lady o Peggy Gordon. També fa esment a la terrible trajectòria històrica que va haver de sofrir aquest país sota el jou anglès i que, finalment, fou capaç d'alliberar-se'n a principis del segle XX. Els tristos episodis coneguts com la Gran Fam Irlandesa (1845-49), l'Alçament de Pasqua del 1916 i la Guerra d'Indepèndencia (1919-21) també es troben ben reflectits juntament amb els patriotes que els van protagonitzar.
El paisatge irlandès, la cultura cèltica i les costums d'un poble entranyable venen a posar el contrapunt a un relat que desprèn admiració per tots els seus porus. Un gran poble que és feliç reunint-se als pubs i cantant totes aquelles cançons que conformen la seva pròpia identitat. D'aquí el títol del llibre.
De David Trueba no n'havia llegit cap novel·la però sí que havia vist alguna de les seves pel·lícules com La buena vida (1996), Soldados de Salamina (2002) i, més recentment, Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013). Reconec que el seu cinema no em desagradava però tampoc m'entusiasmava especialment. Ara bé, sempre ha estat un personatge mediàtic que ha fet bandera del seu esperit progressista i tolerant. La seva relació amb Ariadna Gil i la manifesta amistat amb Pep Guardiola l'han convertit per molts en un madrileny amic de Catalunya, rara avis en els temps que corren.
Blitz (2015) és una novel·la molt curta, es llegeix en un parell de dies, que comença amb un fulminant SMS que capgira radicalment la vida del nostre protagonista, Beto Sanz. Des de Munich, indret on s'ha desplaçat per assistir a un congrés, haurà d'entomar el revés sentimental i superar la desesperació més aguda. Només podrà comptar amb el suport d'Helga, una dona de seixanta anys, que treballa com a voluntària en l'esmentat certamen. Entre ambdós s'establirà una sorprenent relació impròpia dels convencionalismes més mundans.
Era delicada y agradable, hubiera dicho que era de pelo de camello si supiera diferenciarlo de cualquier otro tejido; no era, seguro, una imitación china de baja calidad. Me acerqué a ella y nos juntamos los dos bajo el cobertor. Cada uno agarraba un extremo de la manta con su puño, apretado contra el pecho. Las dos manos quedaban juntas, rozándose. A esta cala los alemanes la llamamos Blitz. Relámpago.
Sense massa pretensions, David Trueba ens ofereix un relat estrictament contemporani però impregnat amb els grans dubtes, sofriments i contradiccions que han caracteritzat a les relacions humanes des de temps immemorials. Una història que vol anar més enllà dels tòpics però que, al meu entendre, li falta contundència.
Recentment vam quedar meravellats amb la pel·lícula La grande bellezza (2013) de Paolo Sorrentino. Ara hi tornem amb el llibre Un otoño romano (2014) de Javier Reverte. Dues formes diferents de proclamar una declaració d'amor incondicional a Roma, la ciutat eterna.
Javier Reverte (Madrid, 1944) és un escriptor que va tenir la sort de ser convidat a passar tres mesos a la capital italiana per part de la Real Academia Española a Roma. Es va allotjar a la seu social d'aquesta institució, al turó del Gianicolo, al costat de l'església de San Pietro in Montorio, des d'on podia gaudir d'unes vistes privilegiades. Cada matí sortia del seu allotjament sense cap idea preconcebuda i es deixava portar simplement per la intuició. Com que Roma és gairebé un museu a l'aire lliure no havia de caminar gaire per admirar la bellesa, la qual podia trobar a qualsevol indret.
El relat, escrit en forma de dietari, està dotat d'un ritme pausat i serè que s'adiu perfectament amb les sensacions que vol descriure. La descripció de la ciutat i els seus monuments es barreja amb la quotidianitat de la vida romana presidida pel caos circulatori i per la invasió del turisme a gran escala. També hi ha temps per la gastronomia amb un bon llistat de trattories de primera qualitat que ofereixen els fantàstics plats de temporada.
En fin, aunque exista un fondo de verdad, no creo que sea para tanto, con permiso del gran Charles Dickens. No hay lugar en el mundo fuera de Roma en el que, en una sencilla iglesia, pueda uno encontrarse un fresco de Rafael, o una escultura de Miguel Ángel, o un cuadro de Caravaggio, y en donde no se les confiera más importancia que a cualquier otra obra de autores menores expuesta en cualquier otra capilla.
El text també està farcit de citacions d'altres autors fascinats per Roma. L'autor destaca Stendhal (Promenades dans Rome, 1829) i Giuseppe Gioachino Belli autor d'una gran quantitat de sonets satírics que van arribar a ser molt populars. En una entrevista Javier Reverte manifestava que el seu indret favorit de Roma és el Panteó d'Agripa on es troba enterrat Rafael amb l'epitafi més bonic del món: Aquesta és la tomba de Rafael que, en vida, va fer que la mare natura
tingués por a ser vençuda per ell i, a la seva mort, que també tingués
por de morir.
L'autora d'aquesta novel·la va trobar la inspiració en una visita que va fer l'any 2009 al Rijksmuseum d'Amsterdam on va quedar bocabadada davant un moble de dos metres d'alçada que reproduïa fidelment la casa real propietat de Petronella Oortman. En aquella època era habitual que la gent adinerada exhibís la seva riquesa mitjançant joguines molt cares que col·locaven al vestíbul del seu habitatge. El que més la va sorprendre va ser que la casa de miniatures costava igual que una de debò. A partir d'aquí, va començar a imaginar-se una història que podria haver estat viscuda pels inquilins de l'esmentada vivenda a finals del segle XVII; per això va haver de realitzar una investigació exhaustiva de l'Holanda d'aquella època.
Jessie Burton (Londres, 1982) va debutar en el món de la literatura amb La casa de les miniatures (The miniaturist, 2014) assolint un èxit espectacular arreu del món. Al Regne Unit va arribar a desbancar a la famosíssima J.K. Rowling de la llista dels llibres més venuts. En aquests moments està treballant en la seva segona novel·la que és titularà Belonging i que estarà ambientada en la Guerra Civil espanyola.
La nostra protagonista, Petronella Oortman, és una noia de setze anys que viu a pagès i que, per sortir de la misèria, la fan casar amb un ric comerciant d'Amsterdam molt més gran que ella. Això l'obliga a començar una nova vida a la gran ciutat al costat del seu marit, Johannes; la seva cunyada, Marin i els servents, Otto i Cornelia. Ben aviat rep un regal del seu marit, una impressionant caseta en miniatura que reprodueix amb exactitud la casa on viuen. A partir d'ara Nella l'haurà d'anar omplint amb l'ajut d'un misteriós miniaturista amb facultats prodigioses.
Al racó encara hi ha el bonic regal de Johannes. A l'octubre ell havia dit que la casa de nines seria una distracció, però ella, a punt de començar una nova vida, s'ho havia pres com un insult al seu estatus tan fràgil. Va rebutjar aquest món inhabitable; després, a poc a poc, va anar creient que contenia les respostes, que la miniaturista era qui tenia la llum. Però en Johannes tenia raó, en un cert sentit, pensa ara. Aquella casa de nines, tota ella, distreia. Jo estava segura que no m'havia mogut de lloc, però fixa't fins on he arribat.
Trobo merescut l'èxit assolit per aquesta novel·la ja que suposa una molt ben trenada pinzellada històrica de l'Amsterdam de les acaballes del segle XVII. És un excel·lent retrat de la societat construït amb genuïns episodis d'amor, cobdícia, sexe i hipocresia que, per altra banda, trobem consubstancials a qualsevol altre grup social que hàgim pogut observar. Acabada la novel·la, l'autora hi afegeix una sèrie de dades perquè el lector pugui interpretar millor el background històric. En destacaria una: «Cap al darrer quart del segle XVII, el 0,1% dels rics d'Amsterdam posseïen al voltant del 42% de la riquesa total de la ciutat». Han passat tres segles i seguim igual, o pitjor. La injustícia i la desigualtat segueixen campant al seu aire.
David Safier (Bremen, 1966) es va donar a conèixer l'any 2007 amb la publicació de la novel·la humorística Maleït karma (Mieses Karma). Més tard va escriure Jesús m'estima (Jesus liebt mich, 2008), Jo, jo, jo... i Shakespeare (Plötzlich Shakespeare, 2010), Una familia feliç (Happy Family, 2011) i Mu! (Muh!, 2012). L'any 2014, apartant-se de la vessant divertida i desenfadada que fins aleshores caracteritzava a la seva obra, va sorprendre a tothom amb la publicació d'una novel·la dramàtica amb un potent rerefons històric, 28 dies (28 Tage lang).
L'any 1942, al gueto de Varsòvia hi sobreviu Mira, una noia de 16 anys que es dedica al contraban per poder alimentar la seva família, una activitat molt arriscada que li pot costar la vida en qualsevol moment. Quan s'adona del que realment està passant amb la comunitat jueva, no dubta en afegir-se a la resistència i lluitar contra els opressors alemanys. Els 28 dies del títol corresponen al període comprès entre el 19 d'abril i 16 de maig del 1943 quan els membres del gueto van enfrontar-se obertament contra les tropes invasores.
Els del ŻOB no ens havíem dedicat a construir búnquers per refugiar-nos en cas d'haver de fugir. Mentre els civils s'esmerçaven en construir búnquers arreu del gueto, nosaltres ens havíem dedicat als preparatius per al combat: aconseguir armament, liquidar col·laboradors, entrenar-nos per al combat... Ni tan sols ens havíem dedicat a pensar seriosament si calien nous amagatalls. Per a què? Mai no havíem previst que podríem sobreviure més enllà d'un dia. Per més que alguns dels nostres no paressin de parlar de la gesta de Massada, ni tan sols els somiadors més agosarats havien estat capaços d'imaginar-se que podríem sostenir-nos ni una mínima part del temps que els nostres ancestres havien resistit l'assetjament dels romans dins la seva fortalesa.
Tal com manifesta el propi autor, es tracta d'una narració de fets reals protagonitzats per personatges ficticis. Un recurs que funciona molt bé a l'hora d'endinsar-nos en el gueto de Varsòvia i en la miserable vida que allí dins hi havien de portar vora mig milió de jueus polonesos. Gràcies a les fotografies i alguna filmació de l'època podíem imaginar-nos la tragèdia viscuda per aquests éssers humans que van haver de pagar amb la seva sang el fanatisme dels dirigents nazis. Però amb aquest relat, perfectament documentat, la podem viure en primera persona per adonar-nos, altra vegada, de la vessant més malèvola de la condició humana. Malgrat la foscor, David Safier troba els moments adequats per entonar un cant d'esperança que li serveix per enaltir el coratge, la resistència, la lluita per la dignitat, la llibertat i la rebel·lió d'un grup en situació límit.
