A les acaballes del 1944, quan la II Guerra Mundial a Europa estava clarament decantada a favor dels aliats, Hitler –a la desesperada– va ordenar una última i temerària ofensiva. Ignorant els consells dels seus generals, decidí iniciar la reconquesta d'Anvers i partir per la meitat la zona ocupada pels exèrcits aliats, aïllant-los en dues bosses per poder-los destruir posteriorment. L'atac havia d'iniciar-se al bosc de Les Ardenes, Bèlgica, que era un indret no gaire ben protegit per les tropes d'Eisenhower.
Envoltada d'un gran secretisme, l'operació va començar el dia 16 de desembre del 1944 i va acabar el 25 de gener del 1945 amb la victòria dels aliats. Les pèrdues van ser quantioses i tant els uns com els altres van haver de sofrir gairebé 90.000 baixes. La derrota de les tropes alemanyes va afavorir l'avanç soviètic que, en cosa de pocs mesos, es va plantar a la capital i va enfonsar definitivament el III Reich.
El 16 de setembre, el dia abans de l'inici de l'operació Market Garden, Hitler va sorprendre als seus subdits de la Wolfsschanze quan va convocar una nova reunió després de la conferència de situació que s'havia celebrat durant el matí. Jodl estava parlant precisament de l'escassedat d'armes pesants,
munició i carros de combat al Front Occidental quan, com va anotar al seu diari el General der Flieger Kreipe,
«el Führer interromp a Jodl.
Decisió del Führer: contraatac des de les Ardenes; objectiu: Anvers... El nostre grup d'atac: trenta noves
divisions Volksgrenadier i noves
divisions blindades, a les que se sumaran d'altres divisions blindades vingudes de l'este. Intent de trencar la línia divisòria que separa als anglesos dels nord-americans; un nou Dunkerque.
Antony Beevor ha assolit un gran renom en el gènere de la divulgació històrica. Els seus grans èxits es basen en la intercalació de vivències i testimonis personals amb el relat racional dels fets. Malgrat tot, és difícil assolir una narrativa fàcilment comprensible ja que la quantitat de protagonistes, episodis i accions que, en aquest relat, se superposen en el temps en fan difícil la seva digestió. És un llibre que demana tenir un mapa al costat per poder-lo gaudir en tota la seva extensió.
Lectura amb clarobscurs farcida de moments brillants i fragments massa enrevessats que configuren un conjunt globalment raonable però certament heterogeni. Penso que les noves tecnologies, que no paren de créixer, han de trobar la metodologia i els mitjans adequats per acostar-nos més amablement als continguts de certa complexitat, utilitzant totes aquelles estratègies multimèdia que tinguin al seu abast.
Fa poc més d'un any vaig començar a sentir parlar de Karl Ove Knausgård, un escriptor noruec que havia publicat una ambiciosa autobiografia en sis volums amb el provocatiu títol de Min Kamp (La meva lluita). Es deia que aquesta llarguíssima obra havia assolit un espectacular èxit al seu país d'orígen i que s'escampava arreu del món gràcies a la gran quantitat de traduccions que s'anaven succeint. El mes de març del 2015 va arribar a casa nostra gràcies a la traducció d'Anna Llisterri per a L'Altra Editorial.
Karl Ove Knausgård (Oslo, Noruega, 1968) va estrenar-se l'any 1998 amb la seva novel·la Ute av verden (Fora del món) que va obtindre el Premi a la Crítica Literària Noruega. Amb la seva segona obra, En tid for alt (Un temps per tot, 2004) també va guanyar importants premis però no va ser fins l'any 2009, quan va publicar Min Kamp, Første bok (La mort del pare, La meva lluita I), que li va arribar l'èxit més esclatant. S'iniciava així una hexalogia triomfadora que va culminar l'any 2011 amb la sisena part. Un total de més de 3.000 pàgines per explicar crua i detalladament la vida quotidiana d'una persona de poc més de quaranta anys.
L'èxit d'aquestes novel·les va sorprendre al propi autor que mai s'hagués imaginat veure els seus llibres traduïts a altres llengües, ni tan sols pensava que funcionarien bé a la pròpia Noruega. Fins i tot, un editor anglès li va rebutjar el treball dient-li que era molt avorrit i que no hi passava res. Avui, autors consagrats, esgoten els adjectius elogiosos a l'hora de referir-s'hi, qualificant-lo com el protagonista de l'esdeveniment literari cabdal de principis del segle XXI.
Quan el podia veure em sentia més segur amb ell, i en certa manera això era el més important. Li coneixia els humors i havia après a predir-los feia molt temps, per mitjà d'una mena de sistema de categorització subconscient, com vaig comprendre més tard, en què la relació entre unes quantes constants era suficient per determinar el que m'esperava i em permetia preparar-me. Una mena de meteorologia de la ment... La velocitat del cotxe per la pujada suau que portava a casa, el temps que trigava a apagar el motor, agafar les coses i sortir, la manera com mirava al seu voltant quan sortia del cotxe, els petits matisos dels diversos sons procedents del rebedor mentre es treia la jaqueta... tot eren senyals, tot es podia interpretar.
A La mort del pare (Min Kamp, Første bok) hi trobem detallada bona part de l'adolescència i joventut de l'autor, presidida per la imatge omnipresent d'un pare despòtic i tirànic que l'atemoreix dia si i dia també. Un fi de cicle que s'acaba a Kristianland, on el progenitor ha anat a passar els darrers dies en companyia de la seva mare i d'infinites ampolles d'alcohol. Una mort esgarrifosa que commou profundament a Knausgård tot i alliberar-lo definitivament d'una figura paterna demencial.
Amb una prosa senzilla però efectiva, donant importància a tots aquells detalls que solen passar desapercebuts, l'escriptor noruec es capaç de crear una narrativa hiperrealista que destil·la autenticitat emocional pels quatre costats. Tal com deia l'escriptora Zadie Smith: El lector viu la seva vida amb ell. No és una simple identificació amb
el personatge, no. El que fa el lector és convertir-se en ell. Així doncs, ens queden cinc capítols més per seguir disfrutant.
