Una altra novel·la curta de l'escriptor francès recentment guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. Es tracta d'una obra recent, publicada el 2014, que segueix fil per randa els paràmetres que defineixen els treballs de Patrick Modiano: París, pèrdua, passat per refer, nostàlgia, resignació i descoberta pròpia.
L'herba de les nits recull els neguits d'un escriptor a l'hora de buscar una dona amb qui s'havia relacionat cinquanta anys enrere. Amb l'ajut d'una vella llibreta negra plena d'apunts i d'un informe policial que li facilita un inspector jubilat, el nostre protagonista intentarà reconstruir el passat per intentar comprendre una trajectòria que, ara, ja se li ha fet del tot fonedissa. Plena de personatges inquietants, la novel·la és també una evocació del París dels anys seixanta, en aquest cas centrada específicament en la zona de Montparnasse.
L'altra
nit, travessava París amb cotxe i estava emocionat de veure les llums i les
ombres, les diferents classes de fanals o d'enllumenat, perquè sentia que, al
llarg d'una avinguda o a la cantonada d'algun carrer, m'enviaven senyals. Era
el mateix sentiment que s'experimenta en contemplar molta estona una finestra
il·luminada: un sentiment de presència i alhora d'absència. Darrere els vidres,
l'habitació és buida, però algú hi ha deixat la llum oberta. Per a mi no hi ha
hagut mai ni present ni passat. Tot es confon, com en aquesta habitació buida
on brilla una llum, cada nit.
Faig aquest comentari amb una certa decepció. Fa poc havia llegit el meu primer llibre de Modiano, En el cafè de la joventut perduda, que em va fer passar una estona molt agradable. Vaig començar aquest amb una perspectiva altíssima que, malauradament, no s'ha pogut concretar. No sé si és perquè la zona de Montparnasse no m'atrau tant o perquè el propi relat no m'ha acabat de seduir, però la veritat és que aquest cop he topat amb un Modiano menor, incapaç de mantenir el nivell d'excel·lència que havia exhibit en el llibre anterior.
En algun indret he llegit que el
fenòmen Murakami no admet terceres
vies; o n’ets un admirador empedreït o no sols passar de les primeres pàgines.
Jo no hi estic d’acord. Penso que és impossible que a algú no pugui agradar
l’obra d’aquest escriptor japonès que, any rere any, els mitjans de comunicació
consideren favorit al Nobel de Literatura. Però, afortunadament, els gustos són
molt variats i la gent té les seves preferències que, sovint, no coincideixen
en absolut. Però insisteixo, se’m fa difícil pensar que algun lector no
disfruti intensament amb la literatura d’aquest reconegut autor.
Homes sense dones (Onna no inai otokotachi, 2014) és un llibre
format per set breus relats protagonitzats per homes que lluiten per afrontar
la solitud, sense poder recolzar-se en les espatlles d’una dona. Així,
a Drive My Car, un actor professional que acaba
d’enviudar es fa amic del darrer amant de la seva dona. A Yesterday un noi
proposa a un amic que comenci una relació amb la seva pròpia parella. Un òrgan independent explica com un
cirurgià de prestigi manté alhora diverses relacions amb dones casades fins que
s’enamora fatalment d’una d’elles. Xarazhad sempre explica una història a
Habara, com la d’aquella noia que –furtivament– entra a la casa del noi que
admira per aconseguir petits records. Kino,
després d’atrapar la seva dona amb un company de treball, se separa i obre un
bar en un edifici propietat de la seva tia. Samsa
enamorat és un relat autènticament surrealista on el protagonista se sent
atret per una estranya geperuda. Homes i
dones serveix per cloure el recull i comença quan un individu rep una
trucada on se l’informa de la mort d’una antiga nòvia.
Sigui com sigui, és així com acabeu convertits en homes sense dones. En un tancar i obrir d'ulls. I un cop que us heu convertit en homes sense dones, el color de la soledat us va calant el cos, com una taca de vi negre que ha caigut damunt d'una catifa de tons clars. Per molts coneixements que tingueu d'economia domèstica, treure aquesta taca és una tasca gairebé impossible. Amb el temps, potser perdrà una mica de color, però segurament la taca continuarà allà fins al final de la vostra vida. Tindrà el dret d'existir com a taca que és, i, de vegades, fins i tot tindrà el dret de parlar en públic. Us haureu de resignar a viure la lenta transformació del seu color i l'ambigüitat de la seva silueta.
Barrejant
moments còmics, surrealistes amb pinzellades d’excentricitat, moltes vegades
banyats per l’hiperrealisme més exasperant, Murakami basteix una peculiar narrativa en la que l’escenari
oriental més occidentalitzat brilla a plena luminiscència, obtenint resultats
gairebé màgics que transmeten genuïnes sensacions de benestar. Encara que es
tracti, com en aquest cas, d’un recull de narracions breus que sol aparèixer
després d’una novel·la de major envergadura i que respon a la tàctica que
consisteix en alternar formats, tal com ha reconegut l’autor més d’una vegada,
sense pèrdua de qualitat literària. En cada aparició d’un nou llibre de
l’escriptor de Kyoto es generen perspectives de satisfacció que mai solen ser
decebudes; és com encertar-la a ulls clucs, amb plena garantia de satisfacció.
