Un hivern a Mallorca

Recordo, perquè està anotat en les pròpies pàgines, que el dia 11 de juny del 1982 vaig comprar a la Cartoixa de Valldemossa el quadern de viatge de George Sand titulat Un hivern a Mallorca. També recordo que, durant el llarg trajecte de tornada, vaig començar a llegir-lo amb molt de gust. A l'arribar a casa, el vaig desar pensant que en qualsevol moment podria reprendre la lectura i acabar una obra que, fins aleshores, m'havia agradat molt. Però, com sovint sol passar, les bones intencions es van anar dissipant i el llibre va romandre oblidat a la biblioteca. Ara, trenta-dos anys més tard, ha arribat la seva hora i l'he pogut llegir de principi a fi però, sorprenentment, les sensacions no han estat les mateixes.

Un hivern a Mallorca és el relat de l'estada a Mallorca del pianista polonès Frederic Chopin, de la seva amant, la novel·lista romàntica George Sand i els dos fills d'aquesta. S'hi van estar des del 8 de novembre del 1838 fins el 13 de febrer del 1939, és a dir, poc més de tres mesos. A l'arribar es van instal·lar a Palma, poc després a So'n Vent –en un indret prop de la capital anomenat Establiments– i, a partir del 15 de desembre, a la Cartoixa de Valldemossa. Buscaven un clima propici per guarir la malaltia que patia el pianista, tuberculosi, però al no reeixir van tornar a França ben aviat.

Es tracta d'un relat bàsicament descriptiu que ha generat polèmica d'ençà la seva publicació perquè l'autora fa un retrat molt negatiu dels mallorquins, doncs els tracta d'ignorants, primitius, carregats de prejudicis i poc hospitalaris. En canvi, mostra la seva més fervent admiració pel paisatge illenc, que considera senzillament meravellós.
 

Mallorca és El Dorado de la pintura. Allà tot és pintoresc, des de la cabana del pagès, que ha conservat en els seus menors detalls la tradició de l'estil àrab fins al nen embolicat en els seus parracs i triomfant en la seva brutícia grandiosa, com va dir Enrique Heine a propòsit de les dones del mercat d'hortalisses de Verona. El caràcter del paisatge, més ric en vegetació que ho és en general el d'Àfrica, té molta més amplitud, calma i senzillesa. És la verda Helvècia sota el cel de Calàbria amb la solemnitat i el silenci de l'Orient.

He de reconèixer que les bones sensacions que el llibre m'havia transmès molts anys enrere, ara no s'han vist ratificades. Potser partia d'unes expectatives massa elevades o potser el pas del temps modifica el paladar literari, la veritat és que m'he avorrit sobiranament mentre el llegia, desitjant que s'acabés ben de pressa per poder-ne triar un altre de més plaent. Molta part del text està ocupada amb cites i textos d'altres autors, situació que et fa pensar en un simulacre de refregit amb totes les de la llei. També l'he trobat certament desordenat, dispers, caòtic, amb poc ritme i mancat de tensió narrativa. Potser ens hagués agradat més saber més coses d'en Chopin que, al cap i a la fi, és l'autèntic responsable de la notorietat de la Cartoixa de Valldemossa i de la pròpia George Sand.

Christian

El diumenge 12 de desembre del 1982, els artesencs ens vam llevar amb una sorpresa majúscula doncs, el dia abans, Toni Pascual —aleshores un jove de 17 anys— havia resultat guanyador del XXIII Premi Sant Jordi de novel·la amb la seva obra Christian. Immediatament després, consultant la premsa, ens vam assabentar que la Nit de Santa Llúcia 1982, que s'havia celebrat a Tortosa, va resultar força polèmica ja que el jurat del premi, abans d'emetre el veredicte, va fer pública una nota que mostrava la seva sorpresa i inquietud davant el nivell general de les obres presentades i revelava que s'havien plantejat la possibilitat de declarar el premi desert. Malgrat tot, el guardó —dotat amb 1.500.000 pessetes— fou per l'escriptor d'Artés que s'imposà a figures tan significatives com Joan Francesc Mira, Víctor Mora, Antoni Morell, Joana Escobedo o Antoni Serra.

Dos mesos i mig més tard, quan va sortir publicada la novel·la, amb molta expectació, vaig córrer a la llibreria més propera però, després de fullejar-la i de llegir-ne la contraportada, inexplicablement, va quedar oblidada a la lleixa esperant la seva oportunitat que –31 anys després– per fi ha arribat. Capricis del destí, com diria l'enyorat Sydney Pollack.

Christian és el nom del protagonista de la novel·la, un jove estudiant universitari que ha deixat la llar paterna per anar-se'n a viure sol en un pis atrotinat. Emprenyat amb el món i fastiguejat amb la societat que l'envolta, decideix rebel·lar-se a la seva manera, trencant les relacions amb els amics de sempre i abandonat la carrera universitària que estava cursant. Comença una etapa de solitud i d'ofec que només restarà atenuada per la presència d'una antiga companya, la Patty, que sembla ser l'única persona que, d'entrada, el pot entendre.

A Christian l'exasperà aquesta violació de la pau nocturna del carrer. Què era, allò de parlar de futbol? El futbol era una cosa molt banal, absurda com la política i les finances una cosa banal que tanmateix gaudia d'una importància remarcable mercès a haver sabut guanyar-se la preferència de les gran masses. Les masses. La Psicologia de les masses, de les masses dúctils, mal·leables, de les masses que no eren altra cosa que ninots de goma que podien fer-se moure tant com es desitgés i que podien ser articulats de la manera que es volgués.

Oleguer Presas, l'exjugador més compromès del Barça, manifestava en una entrevista que era un entusiasta d'aquesta novel·la. A mi també m'ha agradat, sobretot tenint en compte l'escandalosa joventut de l'autor. Tot i que Toni Pascual declarava que es tractava d'un exercici d'escriptura fet en vint dies, no és normal, i menys als 17 anys, disposar de tant talent per construir una obra com aquesta; tot i que, a voltes, durant la lectura em semblava deambular per escenaris catastròfics devastats per terratrèmols, tsunamis o desgràcies similars. Penso que l'inici dels 80 no era una època tan desesperançada com la que aquí se'ns descriu, per això tremolo al pensar si Christian s'hagués de trasplantar a l'època actual, també amb una Patty amb forma d'estelada.

Retorn a Killybegs

Segueixo regularment Via llibre, l'excel·lent programa del Canal 33 centrat en la difusió de l'activitat literària. En l'edició del dia 13-04-14 es va emetre un reportatge dedicat a l'escriptor i periodista francès Sorj Chalandon que acabava de publicar en català el seu llibre Retorn a Killybegs. Em va interessar tant tot allò que vaig escoltar que la lectura d'aquest treball es va convertir en una necessitat verament inajornable.

Sorj Chalandon (Tunis, 1952) va dedicar més de trenta anys a les tasques de corresponsal de guerra. Pel diari Libération, va cobrir els conflictes del Liban, Iran, Iraq, Somàlia, Afganistan i, especialment, Irlanda del Nord. Ha publicat sis novel·les i ha obtingut premis literaris de renom. Precisament amb Retorn a Killybegs, l'any 2011 va assolir el Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa.

D'Irlanda del Nord en va tornar profundament enamorat de la seva gent i de la seva llengua, identificant-se completament amb la seva lluita contra la dominació britànica. Va conèixer a Denis Donaldson, destacat dirigent de l'IRA, que es va convertir en el seu millor amic irlandès. Però, quan el propi Donaldson va admetre haver treballat els darrers vint anys per l'espionatge britànic, tot va començar a trontollar pel seu amic francès. Van ser necessàries dues novel·les per pair el col·lapse: Mon traître (2008) i Retour à Killybegs (2011), la primera narrada pel propi escriptor i la segona pel propi traïdor.

Retorn a Killybegs narra la vida de Tyrone Meehan, alter ego de Denis Donaldson, des de la infantesa fins l'assassinat final. És un testimoni fidel de les duríssimes condicions de vida que havia de suportar la comunitat irlandesa que lluitava pels seus ideals. Envoltats de familiars morts, empresonats o absents la vida quotidiana es convertia en un malson que, massa sovint, havia de trobar refugi en l'ingesta excessiva d'alcohol. Amb aquest rerefons, la traïció de Meehan es va convertir en un fet tan incomprensible que només amb la lectura d'aquesta novel·la hom pot començar a entendre-la. I Chalandon afegeix: «No demano a la gent que perdoneu aquest traïdor, encara no, només demano que no el jutgeu perquè nosaltres estem en pau i aquest home estava en guerra.»

Al març del 1978, apallissats cada vegada que anaven a la dutxa, els homes van trencar el mobiliari i es negaven a sortir de les cel·les. Com a represàlia, els guardians ho van buidar tot, no deixant més que el matalàs a terra. Uns quants dies més tard, ja no treien les galledes dels excrements. Quan van vessar, els soldats republicans van decidir pixar a terra, cagar a les mans i escampar els seus excrements per les parets. Quan vaig entrar al bloc H4 del camp de detenció, el dijous 1 de novembre de 1979, feia tres anys que tres-cents companys estaven despullats dins de les mantes i vivien enmig de la merda.

 
Segons l'autor, gràcies a aquest llibre la cara del Denis traïdor s'ha anat esvaint, essent substituïda per la del Tyrone Meehan que ha fet possible conservar el Denis d'abans de la traïció, amb els seus somriures i amb els seus cants. El dolent s'ha ofegat gràcies a Meehan i aquest és mort. I acaba dient: «En qualsevol cas, per a mi, aquest llibre és la seva tomba, és la tomba de Denis Donaldson.»

Ulisses

Solemnement, el dia 24 de març del 1981, vaig comprar Ulisses, la famosa novel·la de James Joyce que acabava de traduir al català el professor reusenc Joaquim Mallafré. Era la primera vegada que es publicava en la nostra llengua tot i que ja existia una traducció anterior encara avui inèdita. Ara, després de romandre més de 33 anys oblidada a la prestatgeria, l’obra cabdal d’aquest escriptor irlandès ha sortit de l’amagatall i m’ha ocupat tres intenses setmanes de lectura, gairebé a plena dedicació, que m’han fet interrompre tot allò que ja havia començat per dedicar-me en cos i ànima a les 728 pàgines que conformen aquest text.

Des de sempre s’ha considerat Ulisses com una obra de lectura difícil, exigent, laberíntica, gairebé inabastable. José M. Valverde –traductor de la novel·la al castellà– tot i considerar senzillíssim el que s’explica reconeix que la gran dificultat pel lector és disposar d’una viva memòria verbal com la que exhibeix Joyce. Perquè, en el fons, només ens trobem davant d’un relat d’un dia (14 de juny del 1904) en la vida de tres personatges: Leopold Bloom, Stephen Dedalus i Molly Bloom, enmig d’una ciutat –Dublín– que és descrita fins a l’últim detall. El propi Joyce afirmava que si Dublín desapareixés seria possible reconstruir-la seguint els passos de Bloom.

Mr Leopold Bloom menjava amb fruïció els òrgans interns d'ocells i altre bestiar. Li agradaven la sopa espessa de menuts, els griers amb gust de nou, el cor farcit i rostit, llenques de fetge fregides amb crostons de pa, oueres de bacallà passades per la paella. Més que res li agradaven els ronyons de be a la graella que li deixaven al paladar un regust exquisit amb una lleugera fragància d'orins.

Ulisses és una de les millors obres de la literatura universal, no pel què explica sinó per com ho explica. Estructurada en 3 unitats narratives i 18 capítols en total, cadascun d’ells està relacionat amb un episodi concret de l’Odissea d’Homer que el propi Joyce va revelar en una carta lliurada a Carlo Linati, el seu traductor italià, amb la condició que no arribés al gran públic. Cada capítol està escrit amb una tècnica literària diferent: monòleg, narració, preguntes i respostes, diàleg teatral… però el monòleg interior o «fluir de la consciència», que protagonitza el darrer capítol i que s’entreveu arreu, és un dels trets més destacats i innovadors introduïts per l’autor que –tal com exposa l'escriptor argentí Carlos Gamerro— ha estat capaç de fer-nos adonar que, més a més del llenguatge oral i del llenguatge escrit, hi ha una tercera forma que és el llenguatge mental ja que quan pensem amb paraules el llenguatge no funciona de la mateixa manera com quan parlem o escrivim.

Probablement Ulisses sigui l’únic llibre que ha estat capaç d'inspirar, a tota una gran ciutat, una festa anual: el Bloomsday que se celebra a Dublín cada 16 de juny. Llavors, els ciutadans amb disfressa d’època segueixen els indrets que Joyce va descriure a la novel·la –molts d’ells avui malauradament desapareguts–, mengen el famós entrepà de formatge gorgonzola regat amb vi de borgonya i reciten o representen textos de la celebrada obra de la qual, tal com va lamentar el propi autor, el pitjor de tot és que el públic demanarà i trobarà una «moralina» al meu llibre, o pitjor, se'l prendrà seriosament i, pel meu honor de cavaller, no hi ha en ell una sola línia escrita amb seriositat.