Afirma Pereira

En el meu cas abans va ser la pel·lícula que el llibre. Recordo que, disset anys enrera, vaig veure el llargmetratge Sostiene Pereira (Roberto Faenza, 1996) protagonitzat per l’excel·lent actor italià Marcello Mastroianni. També recordo que em va deixar un bon regust de boca i que va rebre crítiques molt positives que li van atorgar una certa rellevància durant un determinat període de temps. Ara, gairebé dues dècades més tard, he tingut l’oportunitat de llegir l’obra original i he pogut constatar de primera mà la bellesa d’una novel·la curta escrita per un italià, amb molta passió i amb molt d’amor per la societat i la cultura portuguesa.

Antonio Tabucchi (Vecchiano, 1943 - Lisboa, 2012) era un escriptor profundament enamorat de Fernando Pessoa del qual va traduir a l'italià moltes de les seves obres. Professor de la Universitat de Siena, va escriure novel·les i obres de teatre. La més coneguda de totes, Sostiene Pereira (1994) és la que el va donar a conèixer arreu.

La novel·la se centra en la Lisboa del 1938, durant la dictadura salazarista i en plena guerra civil espanyola. El doctor Pereira és un periodista vidu que s’encarrega de les pàgines culturals d’un humil diari de la ciutat. La seva vida és molt senzilla i planera, treballa en solitud i gaudeix de poques amistats. El seu consol és parlar amb el retrat de la seva difunta esposa una estona cada dia. Però tot canvia quan contracta a un aprenent perquè li prepari, amb antelació, les necrològiques dels escriptors importants. La relació amb Francesco Monteiro Rossi i amb la seva nòvia Marta, personatges idealistes i lluitadors, el transformaran per complet i li desvetllaran el valor del compromís.

El doctor Cardoso va acabar de menjar-se la macedònia i es va eixugar els llavis amb el tovalló. Així doncs què hauria de fer, jo?, va demanar Pereira. No res, va respondre el doctor Cardoso, simplement esperar, potser hi ha un jo hegemònic dins seu que, després d'una erosió lenta, després de tots aquests anys passats en el periodisme fent de cronista de fets diversos i creient que la literatura era la cosa més important del món, potser hi ha un jo hegemònic que està agafant la direcció de la confederació de les seves ànimes, vostè deixi'l sortir a la superfície, de tota manera no pot fer altrament, no se'n sortiria i entraria en conflicte amb vostè mateix [...].

La novel·la és la crònica de la transformació que experimenta un personatge silenciós, gris i melancòlic que no dubta ni un instant a l'hora de comprometre's per una causa justa, orgullosament resignat a pagar el peatge que aquesta decisió li pugui cobrar. El nostre antiheroi, el doctor Pereira, arribarà a colpir-nos moralment i es convertirà, ja des de les primeres pàgines, en un personatge entranyable. Les seves vicissituds, magistralment descrites per un Tabucchi pletòric, ajudaran a conformar un sentiment de complicitat que s'anirà engrandint fins al darrer paràgraf del llibre. Una narració que es llegeix amb una fina rialla als llavis i que demostra fefaentment la capacitat heroïca que, amb convicció i compromís, pot desenvolupar qualsevol persona, per més insignificant que hom pugui haver-la considerat.

Olor de Colònia

Suposo que, tard o d'hora, havia de llegir aquest llibre. Em feia mandra posar-m'hi ja que la primera impressió no acabava de seduir-me però hi havia moltes raons que m'empentaven: me'l van regalar per Sant Jordi, se n'havia parlat molt bé i estava localitzat, com qui diu, a tocar de casa. No me'n penedeixo, és més, admiro la bona feina d'una escriptora que debuta a una edat avançada i és capaç d'emocionar a molts lectors, però –com sol passar regularment– la història s'assembla massa a obres precedents: el maleït efecte déjà vu.

Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) va publicar la seva primera novel·la –Olor de Colònia, 2009– a la respectable edat de seixanta-cinc anys. Emperò, l'autora anteriorment ja n'havia enllestit dues més que no havien trobat editor i que restaven inèdites. El fet d'haver viscut gairebé durant vint anys a la Colònia Vidal (Berguedà) va ser determinant a l'hora d'emprendre la redacció vivencial d'uns fets ficticis bastits damunt d'un escenari genuïnament realista. L'any 2012, TV de Catalunya va adaptar-la i la convertí en una minisèrie de dos capítols. La seva segona novel·la publicada, també de gran qualitat, és La casa cantonera (2011).

La novel·la comença amb un incendi que provoca la mort de l'escrivent principal. La seva vídua, la Teresa, i els fills es veuen obligats a deixar el pis perquè, d'acord amb la tradició no escrita, l'ha d'ocupar el substitut del difunt, en Climent Palau, antic amor de joventut de la Teresa. Comença una emotiva narració del dia a dia d'un microcosmos humà dominat pels poderosos. Un cercle tancat, asfixiant, alienant, que suposa una actualització de les tècniques medievals del vassallatge. Vides dures i difícils que només es veien pal·liades pel relatiu consol d'una certa estabilitat laboral.

Aviat hauria d'anar a treballar a la fàbrica. I no podria anar més a escola. Ni jugar al pati amb les amigues. Ni participar en el festival que organitzava el convent el dia de la comunió. Ni mullar-se els peus amb tota la colla, a l'estiu, a la riera de Merlès. Ni anar a buscar molsa per Santa Llúcia. S'hauria de llevar a un quart de cinc del matí, a toc de sirena. I ficar-se en aquella quadra gran i humida, amb el sostre ple de rodes que feien giravoltar unes corretges, amunt i avall, amunt i avall.

Cal destacar el llenguatge planer que l'autora ha esmerçat a cada pàgina, ple d'expressions i frases fetes pròpies de la Catalunya Central, moltes caigudes en desús i que Sílvia Alcàntara fixa per sempre més en aquesta obra. També convé fer-nos ressò d'un recurs curiós però efectiu: començar cada capítol gairebé amb les mateixes paraules en que ha acabat l'anterior. Finalment, confessar que mentre llegia Olor de Colònia recordava situacions i personatges que havia conegut anys enrere al meu propi municipi. Segurament, es tracta de figures arquetípiques que –dissortadament– es devien expandir perillosament en totes direccions.

Amb l'aigua fins al coll

Petros Màrkaris (Istanbul, 1937) és un escriptor grec molt conegut per les seves col·laboracions amb el cineasta Theo Angelopoulos (La mirada d'Ulisses, 1995 i L'eternitat i un dia, 1998). També destaca per les novel·les de gènere negre protagonitzades per l'inspector Kostas Kharitos, un atenès desenganyat que instrumentalitza per criticar una societat que, en aquest cas, es mostra particularment traumatitzada davant la greu crisi que pateix Grècia aquests darrers anys.

Estiu del 2010, mentre Espanya està a punt de guanyar el Mundial de Futbol i el comissari Kharitos acaba de casar la seva filla Katerina, un desconegut comença una sèrie d'assassinats que semblen dirigits al món de la banca i els seus entorns. L'inusual del cas és que es tracta de decapitacions, perpretades amb una espasa i signades amb la lletra D. Al mateix temps, comença una companya propagandística que demana al poble grec que no pagui els deutes que tenen contrets amb les institucions bancàries. Kostas Kharitos relaciona d'immediat la propaganda amb els homicidis i comença una llarga investigació que ha d'acabar amb l'èxit corresponent.

—Ha tingut sort, en Tsolakis –comenta quan acabo–. Si no hagués tingut la moma d'en Fanis, ni tu ni el metge de la policia us n'haguéssiu preocupat, potser el vigilant l'hauria trobat mort un matí d'aquests a la seva cel·la.
—Exageres, ja no estem als anys de la dictadura, perquè se'ns morin els detinguts als calabossos.—Deixa't estar de dictadura. En aquest país necessites una recomanació fins i tot a l'hospital si no vols que t'aparquin en una llitera al passadís esperant que algun metge en pràctiques s'ocupi de tu quan li doni la gana. La troica pot dir el que vulgui, però a Grècia les recomanacions segueixen salvant vides.
Està tot dit. No hi ha res a afegir.

Es tracta d'una novel·la negra protagonitzada per un policia poc glamourós, amb una familia força arquetípica, i al que li ha tocat viure una època tumultuosa, plena de retallades, malestar, precarietat i injustícies. La trama argumental està ben resolta, el llenguatge és precís i tot el conjunt manté un bon nivell. Destacaria l'alternança narrativa entre la vida familiar i professional del protagonista, molt ben desenvolupada per l'autor, i la descripció d'una societat en fallida que Màrkaris sap retratar amb eficiència.