Inexplicablement, després de seixanta-sis anys d'absència, reapareix en un descampat berlinès ni més ni menys que l'antic canceller de l'Alemanya nazi, Adolf Hitler. El seu aterratge al món del 2011 es veu envoltat d'un conjunt de situacions divertides que semblen anticipar una llarga novel·la còmica i atrevida. Però la força inicial es va diluint a mesura que passen les pàgines i l'obra es converteix en un relat avorrit i poc digerible que només es pot acabar amb moltes dosis d'esforç i de paciència.
L'autor, Timur Vermes (Nuremberg, 1967), escriptor i periodista amb diverses obres publicades, és un altre exemple del canvi d'actitud dels alemanys que, darrerament, han començat a encarar la seva més fosca història amb decisió i sense tants complexes d'inferioritat. Tal com havia fet Olivier Hirschbiegel amb l'extraordinària pel·lícula Der Untergant (L'enfonsament, 2004) o bé Philipp Kadelbach amb la mini-sèrie
Per exemple, en una columna burlesca, entre acudits de sogres i de marits cornuts s'intercalava discretament el següent acudit:
—Un portuguès, un grec i un espanyol van a un bordell. Qui paga? Alemanya.
Er ist wieder da (Ha tornat, 2011) es va convertir en un gran èxit de vendes a la pròpia Alemanya i s'ha anat distribuïnt arreu del món. La versió catalana l'ha publicat l'editorial Columna.
Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979) és una de les millors pel·lícules de la història del cinema. Quan la vaig descobrir no em vaig saber estar de mirar-me-la repetidament; gairebé em sabia tots els diàlegs però continuava fascinant-me com el primer dia. Recordaré sempre algunes de les escenes més memorables amb les mítiques frases que ja han passat a la història, com la de M'encanta l'olor de napalm de bon matí. Però el que realment m'atrapava era el procés de transformació que experimenta el protagonista, el capità Willard, a mesura que s'acosta al seu objectiu. Un crescendo magistralment captat per Coppola.
Era de domini públic que el procés de filmació a les illes Filipines va ser molt llarg i va haver de superar tota mena d'obstacles: desastres naturals que feien malbé els decorats, greu malaltia de Martin Sheen, poca professionalitat dels pilots d'helicòpters, temperatures extremadament elevades... Tots aquests inconvenients van allargar el rodatge, disparant les despeses i provocant la intranquil·litat del director que hi arriscava la seva pròpia economia. Malgrat tot, es va imposar el final feliç i la pel·lícula va triomfar rotundament, recuperant la inversió amb substanciosos beneficis.
A bona part del rodatge hi assistí l'esposa del director, Eleanor Coppola, a qui se li va encarregar la realització d'una mena de making-of. Al mateix temps, va recollir en un dietari els fets més destacables del dia a dia, començant el novembre del 1975 i acabant –exactament– dos anys més tard. A part de les incidències pròpies del rodatge, el diari dedica moltes pàgines a la crisi matrimonial que afecta a la parella, l'estat d'inseguretat perpètua que envolta a Francis i el replantejament del paper que li toca jugar com a dona que viu a l'ombra d'un geni que eclipsa totalment la seva pròpia vida.
Sempre he pensat que aquesta gran pel·lícula no és perfecta i que la part final fa aigües. L'autora constata que aquest va ser el repte que més va martiritzar al director, incapaç de trobar un final del mateix nivell que el metratge precedent. Però tot i així, Francis Ford Coppola aconseguí crear una autèntica i perdurable obra d'art.
Em vaig decidir per Quan érem feliços després d'haver llegit l'article On resideix l'esperit del temps que Salvador Cardús va publicar a La Vanguardia el dia 22 d'agost d'enguany. En ell, Cardús explicava que la lectura del llibre no havia desmerescut les expressions que havia vist a la cara de la seva esposa mentre el precedia en la seva lectura i descobria sorprenentment com el món descrit per l'autor era –també– el seu propi món.
Rafel Nadal (Girona, 1954), escriptor i periodista, va ser director d'El Periódico de Catalunya des del 2006 fins al 2010. També va participar en l'arrencada del diari Ara i actualment forma part de La Vanguardia i col·labora amb TV3, 8tv i RAC1. Amb aquesta obra va guanyar el Premi Josep Pla 2012.
Ens trobem davant les memòries d'infantesa i d'adolescència del sisè fill, d'un total de dotze, d'una de les famílies gironines més conegudes: els Nadal-Farreras. Una nissaga que ha fornit a personatges tan rellevants com en Quim Nadal, exalcalde de Girona i exconseller de la Generalitat; en Manel Nadal, exsecretari del DPTOP del govern català, en Josep Maria Nadal, exrector de la Universitat de Girona i en Rafel Nadal, exdirector de El Periódico de Catalunya i autor del llibre que ens ocupa. Per tant, no serà el retrat d'una família qualsevol sinó d'una influent família de la burgesia gironina –amb els pares de l'Opus Dei– durant l'època franquista; exactament entre les dècades dels 50 i dels 60.
De petit somiava que em quedava tancat tota la nit a la pastisseria Puig de la rambla de Girona. Devia ser pels volts de Nadal, perquè al taulell hi havia ple de torrons de xixona, de massapà, de crocant, d'alacant, de xocolata i de crema, cremada i sense cremar. I també estava ple de dolços i pastissos i de coses per al tió. Però fa anys que la pastisseria Puig va tancar i jo ja no he tornat a tenir aquell somni.
Amb un llenguatge planer i un llarg seguici de capítols molts curts, l'autor passa revista a la seva infantesa que transcorre entre Girona, la platja palamosina de La Fosca, el mas d'Aiguaviva i l'internat d'El Collell, on hi passa cinc anys. Bona part de la novel·la és una mostra d'afecte per la capital gironina que és descrita amb especial delicadesa, sobretot la part vella presidida per la seva omnipresent catedral. També reflecteix amb molta tendresa les difícils relacions que s'estableixen entre els membres d'una família tan nombrosa que és capaç de tirar endavant amb moltes dosis de tolerància i d'esperit fraternal. Per la seva rellevància significativa, també convé destacar l'homenatge oníric que l'autor ret al seu germà Toni –desaparegut en alta mar després d'una nit de pesca– al capítol titulat A la medina de Trípoli.
Rafel Nadal aconsegueix crear un retrat social de la Girona de postguerra que, tal com deia Cardús en el seu article, és fàcilment extrapolable a d'altres indrets de Catalunya. Malgrat tot, com diuen alguns blocaires, limitar-se a la pura realitat, sense emprar cap pinzellada de ficció, pot arribar a convertir el relat en una trivialitat.
Orlando Figes (Londres, 1959) és professor d'història al Birkbeck College de la Universitat de Londres. La seva especialitat és la història russa de la qual n'ha publicat diversos treballs: A People's Tragedy (1996), Natasha's Dance (2002), The Whisperers (2007), Crimea (2010) i Just Send Me Word (2012). Del primer d'ells, el suplement literari de The Times en va dir que era un dels cent llibres més influents d'ençà la guerra.
El millor resum que es pot fer de les més de nou-centes pàgines de La Revolució russa (1891-1924) el trobem en el propi subtítol: La tragèdia d'un poble. Una indiscriminada carnisseria que va costar més de deu milions de morts, comptant-hi els propis episodis de les revolucions, la consegüent guerra civil, l'adveniment del terror roig, la fam i les epidèmies sobrevingudes. Sense comptar els dos milions d'emigrants i els efectes demogràfics d'una taxa de natalitat reduidíssima. Un preu indecent per passar d'una dictadura autàrtica a una altra suposadament proletària però que seguia mantenint l'opressió envers el gran gruix de la població, majoritàriament formada per les classes populars més humils i famolenques.
Com una forma de govern absolutista, el
règim bolxevic era distintivament rús. Era una imatge en el mirall de
l'Estat tsarista. Lenin (i més tard Stalin) van ocupar el lloc del
tsar-Déu; els seus comissaris i esbirros de la Txeka van desenvolupar
els mateixos papers que els governadors provincials, els 'oprichniki', i
els altres plenipotenciaris del tsar; mentre que els seus camarades de
partit tenien el mateix poder i la mateixa posició privilegiada que
l'aristocràcia sota l'antic règim. Però existia una diferència
substancial entre els dos sistemes: mentre que l'elit del règim tsarista
era socialment aliena a la gent corrent (i en les terrers frontereres
no russes també era ètnicament estranya), l'elit soviètica estava
formada majoritàriament per russos corrents.
Massa sovint, a mesura que ens endinsem en el coneixement de la història, ens topem amb la descripció d'una quantitat inabastable d'aberracions criminals que som incapaços de comprendre i de pair.
Si l'holocaust nazi és la referència màxima de la maldat, el que havia passat a Rússia pocs anys abans no es quedà enrere. Allí la vida tampoc tenia cap valor:
Un camperol comentava a una colla de científics: «Un bashkir em va matar la vaca, jo vaig matar el bashkir i després vaig robar una vaca a la seva familia. Ara em pregunto: ¿Em castigaran per la vaca?» Quan li van preguntar si esperava ser més castigat per l'assassinat de l'home que pel robatori de l'animal, el camperol respongué: «Això no és res, la gent és molt barata arreu».
Orlando Figes s'apunta al grup dels historiadors que, a més de saber fer la seva feina amb excel·lència, la saben explicar amb rigurosa amenitat. La seva obra ens ajuda a desmitificar alguns fets enaltits exageradament per la historiografia russa, com la de la presa del Palau d'Hivern a càrrec d'uns pocs centenars d'homes mentre la vida ciutadana de Sant Petersburg ni s'immutava. Pacientment, l'autor aconsegueix mantenir la nostra atenció construint un relat amè, gairebé novel·lesc, però impregnat d'una gran diversitat d'actes degenerats que –com a notari de la realitat– havia de recollir sense secretismes. Groucho Marx deia que no desitjava formar part de cap club que acceptessin a socis com ell. Nosaltres no podem triar, però és molt trist formar part d'una espècie humana que inclogui a gent disposada a la barbàrie més execrable.
