Després del terratrèmol

L’any 1995, en poc més de tres mesos de diferència, es van produir dos fets que van trasbalsar a la societat japonesa: el terratrèmol de Kobe i l’atac terrorista al metro de Tòquio. Kobe, una ciutat de la illa de Honshu, va patir un terrible terratrèmol –6,9º a l’escala de Richter– el 17 de gener del 1995. Hi van haver 5.000 morts i més de 300.000 persones es van quedar sense llar. Es considera un dels desastres naturals més costosos de l’era moderna. El 20 de març del mateix any, al metro de Tòquio, cinc terroristes de la secta Aum Shinrikyō van col·locar bosses de plàstics plenes de gas sarín líquid amb el resultat de 13 morts i 6.000 ferits per intoxicació. Murakami que, en aquella època vivia als EUA, va tornar a casa ja que no volia desentendre’s de les tràgedies –ell havia passat la infantesa a Kobe– i volia manifestar, sobre el terreny, la solidaritat amb el patiment dels seus conciutadans.

Relacionades amb el sisme de Kobe, l’any 2000 va publicar sis històries curtes, aplegades amb el nom de Kami no kodomo-tachi wa mina odoru que van arribar dos anys més tard als EUA on van ser traduïdes per After the quake. Deu anys després es publiquen a casa nostra amb el títol de Després del terratrèmol. Com és habitual en aquest autor, es tracta d’una sèrie de relats en que el surrealisme es barreja amb la quotidianitat, resultant-nos perfectament creïble gràcies a la traça i a l’ofici de l’escriptor. El primer es titula Un OVNI aterra a Kushiro on la dona d’en Komura, trasbalsada pel terratrèmol, abandona el seu marit. Aquest decideix demanar una setmana de vacances i se’n va a Hokkaido on coneixerà a dues noies, descobrirà la buidor que l’acompanya i viurà experiències inquietants. El segon relat porta per títol Paisatge amb planxa i tracta d’un home molt aficionat a fer fogueres vora la platja. Sovint l’acompanyen una parella jove amb la qual ha trabat amistat i a la que confia les seves inquietuds i els seus temors més inversemblants. Tots els fills de Déu ballen és el tercer episodi que narra com Yoshiya persegueix un home que pot ser el seu pare. La relació especial del protagonista amb la seva mare és també un tema recurrent de la història. La quarta història és Tailàndia, lloc on assisteix una doctora de mitjana edat a un congrés i on decideix quedar-s’hi uns quants dies de vacances. Mentre reposa, es qüestiona si la ràbia que sent pel seu exmarit és la causant del terratrèmol de Kobe. El penúltim relat és En Granota salva Tòquio, que comença quan Katagiri arriba a casa i troba una granota gegant, de més de 2 m d’alçada, que li demana ajut per impedir que un cuc subterrani pugui provocar un terratrèmol que devasti Tòquio. Katagiri accepta però no pot complir la seva promesa ja que resulta ferit per un tret. El llibre acaba amb Pastissos de mel, on un escriptor està enamorat de la seva millor amiga que, al mateix temps, és la dona del seu millor amic. Quan aquests es divorcien, Junpei es replanteja la seva vida.

Tot i que el lligam que uneix les sis històries és el terratrèmol, aquest no ocupa gaire part del contingut, simplement se l'esmenta. Però la seva presència, potentíssima, es fa sentir en el conjunt de les narracions, tant quan suposa el punt i final d'una etapa o quan simplement serveix per recordar-nos la futilitat de la nostra fràgil existència. Com a mostra, dins el relat titulat Tailàndia, trobem a Nimit –un taxista tailandès– que li comenta a la doctora Satsuki:

És una cosa ben curiosa, això dels terratrèmols. Ens pensem que el terra que trepitgem és dur i inamovible. Fins i tot hi ha l'expressió 'tocar de peus a terra'. Però un dia, de sobte, ens adonem que no és així. El terra i les roques, que ens pensàvem que eren ben sòlids, es desfan com si fossin líquids. Com en diuen, d'això? Liqüefacció? Per sort, a Tailàndia no hi ha grans terratrèmols.

L'únic problema d'aquest llibre és que se t'acaba de seguida. És massa curt. Tot i així, com sempre passa amb en Murakami, pots gaudir de cada paràgraf amb un intens plaer. Aquesta sàbia combinació entre realisme i fantasia, moltes vegades difícil de distingir, és l'emprempta personal d'un autor que, quan més el llegeixes, més gran el trobes. Per cert, al Japó ja s'ha publicat la seva nova novel·la: Shikisai wo motanai Tasaki Tsukuru to, Kare no Junrei no Toshi que aquí la podríem traduir com El descolorit Tsukuru Tazaki i els seus anys de pelegrinatge. Evidentment, des d'ara ja l'esperem amb candaletes.

Hitler: Los años desconocidos

A la pel·lícula Hitler: The Rise of Evil (Christian Duguay, 2003) vaig descobrir l'existència d'un personatge singular, Ernst Putzi Hanfstaengl, un home de negocis alemany que havia viscut molts anys als EUA. Només de tornada al seu país d'orígen, l'any 1922, va quedar enlluernat amb l'oratòria d'Adolf Hitler, un polític d'un petit partit alemany que intentava obrir-se pas dins el caòtic laberint en que s'havia convertit Alemanya després de la I Guerra Mundial. A partir d'aleshores s'establí una relació molt intensa entre ambdos personatges que començà a decaure tan bon punt Hitler es convertí en el Canceller del Reich i que acabà amb la fugida de Hanfstaengl quan es va adonar que la seva vida corria perill. L'any 1957, vint anys després de la seva fugida, Putzi va escriure les seves memòries. L'any 2012, l'editorial malaguenya Sepha va publicar una edició crítica a càrrec de Fernando Navarro García, autor del Diccionario Biográfico del nazismo y III Reich.

Podiem preveure que, a l'estar tants anys al costat del futur Führer, les memòries de Hanfstaengl resultarien molt interessants ja que ens permetrien saber com era Hitler a la distància curta. Però la realitat és que deceben de debò ja que no aporten res de nou i –més a més– estan plenes d'errades que Fernando Navarro ha hagut d'anar corregint progressivament. També sorprèn l'abundant ús de la rumorologia per omplir unes pàgines que hagueren pogut donar molt més de si. Segueixo pensant que per conèixer millor aquest període hem de recòrrer als clàssics –Toland, Kershaw o Evans, entre d'altres– i deixar l'obra que ens ocupa en un segon terme, pràcticament a l'alçada de les revistes de coloraines.

No n'hi haurà prou amb un 'reset'

Atureu-vos i seguiu-me!

Dissortadament, i ja portem quatre anys, vivim immersos en una monumental crisi econòmica que fa trontollar totes les estructures socials hagudes i per haver. Vivim en una societat injusta i insolidària que ha anat subsistint sense massa estridències però que, de cop i volta, la crisi ha fet desvetllar i l'ha obligant a plantejar-se si tot allò que abans titllàvem d’utòpic, idealista, revolucionari o irreal és el que realment ens convé ara mateix. Perquè no hi cap dubte en certificar que el sistema capitalista ha fracassat i que cal canviar-lo dràsticament, no pot ser que el món estigui al servei de quatre fantasmes, com aquell actor francès que s’estima més exiliar-se que no pas ser solidari i cedir part dels seus beneficis als seus conciutadans que, per altra part, són els que han fet possible els seus exageradíssims ingressos. El capitalisme salvatge, impulsat a nivell mundial per líders tan lamentables com Reagan, Thatcher, Bush i Merkel, ha col·lapsat i no té solució de continuïtat. S’ha d’acabar amb aquest macabre escenari que conformen els partits i les administracions segrestades pel dictat del món financer. Cal substituir-lo per un nou sistema econòmic que, potser encara s’ha d’inventar, però que s’ha de basar en dues premisses sagrades: igualtat i justícia social.

La recepta màgica, prescrita pels alemanys, i basada en l’austeritat, austeritat i més austeritat, ha fracassat absolutament. Els veïns italians ja s’han apressat en reaccionar. Farts de les polítiques dictades per Brussel·les, han començat a decantar el seu vot a les opcions més populistes que reclamen un trencament amb Europa, personatges radicalment contraposats com Beppo Grillo o Silvio Berlusconi, han aconseguit més del 50% dels sufragis emesos i han configurat un mapa electoral del tot ingovernable que segurament els obligarà a tornar a passar per les urnes. A Portugal emociona veure com la manifestació més multitudinària dels darrers anys es clou amb la cançó Grândola Vila Morena, himne de la Revolució dels Clavells que va acabar amb 40 anys de dictadura. Mal senyal haver de recòrrer als símbols predemocràtics de quaranta-dos enrera… De Grècia no cal parlar-ne, alguns pronostiquen que si no surten immediatament de l’euro poden involucrar-se en una tràgica guerra civil. França, amb més de tres milions de desocupats, està a punt de batre el rècord d’atur de tota la història i Holanda, un dels defensors acèrrims de les polítiques d’austeritat, ha de recórrer a la pròrroga pressupostària perquè se sent incapaç d’assolir els objectius de dèficit.

Avui, la nostra classe política, aclaparada pels inacabables casos de corrupció que l’assota, no és cap garantia de futur, ans al contrari, és una rèmora. Partits que ens governen alternativament, des de fa més de 30 anys, han de reflexionar i, si són mínimanent honestos, s’han d’autodisoldre i fer-se l’hara-kiri polític, ja que només ells són els últims responsables d’haver-nos encaminat cap aquest carreró sense sortida. Els ciutadans hem d’exigir-los que se’n vagin, que ens deixin en pau, que no ens manipulin més i que, qui tingui responsabilitats penals, les assumeixi. Cal donar pas a noves generacions, a nous sistemes polítics que siguin capaços d’interpretar el món real del segle XXI i les necessitats de la ciutadania actual.

L’aparició de plataformes cíviques arrelades en la realitat de base, amb objectius concrets i ambiciosos –microcauses–, com la PAH (Plataforma dels Afectats per la Hipoteca), les marees blanques i grogues (contra les retallades a la sanitat i a l’ensenyament) i l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), han començat a mostrar-nos quina ha de ser la futura organització política que ha de desplaçar les formes més convencionals i anacròniques. Perquè, tal com manifesten: Ja no ens creiem el relat d’esquerra contra dreta; som els de sota contra els de dalt. Ens calen moviments socials a favor dels drets dels ciutadans i en contra de la dictadura financera, organitzats horitzontalment, sense lideratges forts, ben distribuïts territorialment i arrelats, com a punt de partida, a l’àmbit local. Moviments cívics que aprofitin les noves tecnologies per implantar polítiques de base amb estructura d’eixam –reunir i dispersar– i que elaborin i utilitzin massivament les noves eines digitals. Tal com deia Itziar González de l’ABCD (Acció de Base de Ciutadans Desobedients): Mentre ells dormen, nosaltres seguim lluitant per desbancar-los. I ens hi va la vida. Stéphane Hessel, autor d’Indigneu-vos! i recentment desaparegut, també ho tenia clar: Cal reaccionar contra les injustícies del món i a rebel·lar-s'hi pacíficament. La resistència és, avui, molt més difícil que no fa trenta anys: abans era molt clar l'enemic, es digués Hitler, Stalin o Franco, però avui l'enemic és la injustícia, la pobresa, l'explotació de la terra i la violació de qualsevol dels drets recollits en la declaració dels Drets Humans; una declaració que no es compleix. 

Malgrat la preponderància del treball col·lectiu, sense lideratges ni protagonismes, tres noms propis han sobresortit aquests darrers mesos: Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, entitat organitzadora de la multitudinària manifestació del 10-07-10 amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim. Ada Colau, portaveu de la PAH (Plataforma dels Afectats per la Hipoteca) que va aconseguir recollir mes d’1,4 milions de signatures per impulsar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per la vivenda digna que fou admesa en primera instància pel Congrés de Diputats i Carme Forcadell, presidenta de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), organitzadora de la manifestació del 11-09-12 amb el lema Catalunya, nou estat d’Europa. 

Tres dones que ens han demostrat novament que, tal com cantaven els Quilapayun quaranta anys enrere: El poble unit mai no serà vençut. Queda l’esperança, però no n’hi haurà prou amb un reset.

Aquest article va ser publicat al número 216 de la revista L'Artesenc del mes d'abril del 2013. 

El pla mestre

Heather Pringle (Edmonton, 1952) és una escriptora científica canadenca especialitzada en arqueologia. Ha publicat tres llibres: In Search of Ancient North America (1996), El enigma de las momias (The Mummy Congress, 2002) i El plan maestro (The Master Plan, 2006). Treballa com a periodista freelance per les revistes Science, Scientific American, National Geographic i Canadian Geographic i és una de les fundadores del blog científic The Last Word of Nothing.

El 2006, després de més de cinc anys d'investigació, va publicar el llibre El pla mestre (The Master Plan) que recull cronològicament totes les actuacions dirigides per Heinrich Himmler per tal de manipular la història i la ciència amb el propòsit de validar la doctrina nazi de supremacia racial.

El gener del 1929 Heinrich Himmler va ser nomenat cap de les Schutzstaffel, més conegudes com les SS. Dos anys després va crear la RuSHA (Oficina Central per a la Raça i la Repoblació) amb la missió de seleccionar i classificar de forma científica els aspirants a formar part del seu cos d'elit. L'any 1935 va decidir crear –dins les SS– un nou institut d'investigació dedicat, entre d'altres coses, a reconstruir l'edat d'or perduda del remot passat nòrdic. Així va néixer l'Ahnenerbe o Societat per l'Estudi de la Història de les Idees Primitives i el seu primer president va ser Herman Wirth, un dels més famosos prehistoriadors de tot Alemanya.

En un primer moment l'Ahnenerbe es va dedicar a organitzar expedicions arqueològiques per descobrir i demostrar totes aquelles teories que indicaven l'existència d'una civilització ària al nord d'Europa que s'havia extès arreu del món. Fins i tot van arribar al Tíbet per comprovar si els membres de les classes dirigents descendien d'aquells mítics personatges. Però, més tard, les tasques pseudocientífiques van donar pas a atrocitats com l'espoli cultural als països ocupats i els experiments amb éssers humans als camps de concentració. Un cop acabada la guerra, els aliats van jutjar als membres més destacats de l'Ahnenerbe i van condemnar a mort a Wolfram Sievers, l'instigador de la col·lecció d'esquelets i els experiments mèdics a Dachau i Natzweiler.

Ens trobem davant un relat plaent, molt ben construït, que respecta escrupolosament la línia temporal i ens explica uns fets no massa coneguts que moltes vegades ens havien arribat de forma parcial i distorsionada. Fins ara havíem llegit que existia una relació molt íntima entre l'ocultisme i el III Reich. A partir d'ara podrem dir que aquest lligam existia de debò però que només afectava a Heinrich Himmler i al seu entorn més proper. La resta de dirigents nazis, simplement, es deixaven estimar.

De fet, el Führer seguia lamentant-se de l'apassionat entusiasme de Himmler per la prehistòria de l'Europa septentrional. 'Per què hem de cridar l'atenció de tot el món sobre el fet de que no tenim passat? —rondinava dirigint-se a Albert Speer—. Ja es força dolent que els romans construien grans civilitzacions mentre els nostres avantpassats seguien vivint en barraques de fang; i ara Himmler es dedica a desenterrar aquests llogarrets de barraques de fang i s'entusiasma amb cada fragment de gerra i amb cada destral de pedra que troba'.