Les benignes

Portada de l'edició en català (2007)

L'escriptor americà Jonathan Littell va guanyar el Premi Goncourt 2006 amb la novel·la titulada Les benignes (Les Bienveillantes). A Catalunya va ser editada l'any següent per Quaderns Crema amb traducció de Pau Joan Hernández. Recordo que se'n va parlar tant que vaig estar a punt de començar-la, però -potser- la notable gruixària de l'obra em va frenar. Fa pocs dies, en un bloc d'història que segueixo habitualment, una valoració extraordinàriament positiva em va empènyer a iniciar-ne la lectura d'immediat.

Ens trobem davant una autobiografia fictícia de Max Aue, un exoficial de les SD (Servei d'Intel·ligència de les SS) que, dècades més tard, explica la història que va viure durant els anys de la II Guerra Mundial al servei del III Reich. Com a membre d'un Einsatzgruppen, ens exposa cruament les massacres de jueus a Ucraïna, Rússia, Crimea i el Caucas. Més tard, 1942-43, és destinat a Stalingrad en plena batalla d'on en surt ferit de bala. Després de conèixer a Heinrich Himmler rep l'encàrrec de millorar les condicions de vida dels presoners seleccionats per treballar en fàbriques, cosa que li permet posar-se en contacte amb el ministre Albert Speer. Finalment, després de la caiguda de Berlín, mata al seu company de l'ànima i suplanta la seva personalitat per escapolir-se a França. En paral·lel al relat professional, l'autor desgrana la vida personal i sentimental del protagonista on l'estreta relació amb la seva germana bessona Una i l'atroç assassinat de la seva mare i del seu padrastre es remarquen amb un èmfasi especial.

No podem dir: no mataré mai, és impossible, com molt, podem dir: espero no matar. Jo també ho esperava, jo també volia viure una vida bona i profitosa; ser un home entre els homes, igual als altres, jo també volia posar la meva pedra en l'obra comuna. Però no es va complir aquesta esperança, i van utilitzar la meva sinceritat per realitzar una obra que va resultar ser dolenta i malsana, i vaig creuar les ombrívoles ribes, i tota aquesta maldat se'm va ficar en la vida i no hi ha reparació possible, i mai n'hi haurà. Tampoc les paraules serveixen per a res, desapareixen com l'aigua a la sorra, i aquesta sorra m'omple la boca. Visc, faig el que és factible, això és el que fa tothom, sóc un home com els altres, sóc un home com vosaltres. Va, si us dic que sóc com vosaltres!

El títol del llibre, Les benignes, fa referència a les deeses de la mitologia grega, personificacions femenines de la revenja, que perseguien i turmentaven aquells que havien assassinat a un progenitor. Tot i que no consta explícitament en el relat, tot fa suposar que va ser Max Aue el que va assassinar a la seva mare i al seu padrastre. A partir de llavors, i en els indrets més insospitats, és acosat per dos inspectors de policia, Clemens i Weser, que personifiquen el rol de les deïtats mitològiques.

Els Einsatzgruppen en plena acció criminal.

La part del relat centrada en la vessant sentimental del protagonista està dominada per l'homosexualitat i per la relació incestuosa preadolescent que va mantenir amb la seva germana Una i de la qual, presumptivament, en van resultar dos germans bessons que apareixen d'esquitllada en alguns paràgrafs. L'autor dedica un capítol sencer, el sisè, per descriure els somnis eròtics derivats d'aquesta obsessiva relació mentre Max es recupera d'una malaltia aïllat en una finca de Pomerània propietat del marit de la seva germana. 

Després d'un començament trepidant que recull amb tot luxe de detalls els actes criminals de les SS a Ucraïna i Rússia, el ritme narratiu es relaxa per entrar en uns episodis més reflexius de lenta cadència. Sobresurt l'obsessiu interès de l'autor per documentar cada dada amb la màxima rigorositat, d'això se'n desprèn un immens treball d'investigació que ens permet endinsar-nos en un tètric escenari de violència i depravació d'una manera clara i diàfana, sense límits. Littell barreja amb molta habilitat realitat i ficció i acaba aconseguint un producte que ha estat molt ben valorat arreu i, fins i tot, alguns l'han catalogat com una de les primeres novel·les més importants del segle XXI. Per la meva part, només us he dir que me l'he llegida en poc més d'una setmana.

La pell freda

Portada de la novel·la

La pell freda és la novel·la que va posar en el mapa a Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965). La va publicar l'editorial La Campana l'any 2002 i d'aleshores ençà s'ha reeditat més de trenta vegades i s'ha traduït a una bona colla d'idiomes.

Es tracta d'una obra de gènere fantàstic que recull l'odissea que pateix un independentista irlandès que, desenganyat i decebut pels resultats de la seva lluita, decideix acceptar un lloc de treball en una diminuta illa solitària de l'Atlàntic Sud. Allà només hi viu el faroner, Batís Caffó, un home esquerp i malcarat, que ha domesticat una criatura misteriosa que l'ajuda i li fa d'amant. De seguida seran atacats per uns éssers monstruosos que emergeixen de les aigües i que no els deixaran dormir tranquils.

Ella m'havia fet veure el que ocultaven les llums del far; ella m'havia fet veure que l'enemic podia ser qualsevol cosa menys una bèstia. Que no pot ser-ho mai, enlloc, i potser allà, a l'illa, menys que a cap altre lloc. Sense ella mai hauria sabut la veritat, i només ella podia ensenyar-me-la. Però mentre feia aquest camí cap a la veritat, amb l'Aneris, era inevitable que m'apassionés per l'Aneris, que l'estimés com només poden estimar-se la vida els nàufrags: desesperadament. Per això tot era tan trist, perquè el far em descobria que saber la veritat no canvia la vida.

Hem de reconèixer que l'obra està impecablement construïda, amb un vocabulari rigorós però planer i una barreja de recursos literaris que serveixen per tancar el cercle amb pulcritud. La majoria de les pàgines estan narrades en primera persona però també hi trobem capítols en forma de dietari, amb les anotacions del dia i del mes, i regressions temporals, flashbacks, necessaris per traslladar la història a un passat que cal conèixer per entendre el que vindrà. Tot plegat conformant un estil que ens permet una lectura ràpida, plaent i enriquidora.

A la xarxa s'hi troba un dossier elaborat per Joan Chavarria Panisello i Maria Josep Prats Climent del Seminari El gust per la lectura 2004-05, adreçat als alumnes de secundària, que serveix d'ajuda per endinsar-nos completament en l'estudi i interpretació d'aquesta novel·la d'Albert Sánchez Piñol. 

Desventuras de un fanático del deporte

Portada de l'edició castellana del 2012

Hi ha molta més tradició de literatura esportiva als països anglosaxons que a casa nostra. Sé de molts amants d’aquest gènere que han de comprar els llibres en llengua anglesa per poder anar completant la seva biblioteca temàtica. Aquí apareix poca cosa, tret dels que solen editar els diaris esportius per Sant Jordi i que podríem incorporar a una hipotètica sèrie B de la literatura. Darrerament s’ha observat un lleuger repuntament originat més aviat pel poder mediàtic del personatge que no pas pel gust literari que sol comportar una bona narració centrada en el món de l’esport com, per exemple, The Damned Utd de David Peace o bé Playing the Enemy: Nelson Mandela and the Game that Made a Nation de John Carlin.

Reconec que el títol em va enganyar. Desventuras de un fanático del deporte (A Fan’s Notes, 1968) no és exactament una bona mostra de la literatura esportiva, en tot cas hi apareix però d’un mode molt tangencial. Malgrat que Frederick Exley adverteix, abans de començar el relat, que se'l jutgi com a autor de fantasia, la veritat és que ens trobem davant una novel·la autobiogràfica que recull els episodis més foscos de la seva existència: alcoholisme, alienació mental i internament en hospitals frenopàtics. Una visió subjectiva de la societat americana dels cinquanta i seixanta que va enganxar a peu canviat al nostre autor. Una trajectòria que segueix en paral·lel la carrera esportiva de Frank Gifford, l'històric jugador dels Gegants de Nova York pel qual sent una reverencial admiració.

Pero ahora que ya no me veía a mí mismo fotografiado en la contracubierta de los libros, ahora que ya no alimentaba la fantasía del imperio futbolístico entre las islas, difícilmente podía tener un concepto optimista de mi aspecto. [...] Tras rechazar las ambiciones grandiosas a los treinta y tres, me veía muy limitadamente como un hombre con un solo traje, un seguro de vida de dos mil dólares (una guita "colocada") y cuatrocientos en el bolsillo, como un hombre que tenía que irse de aquel lugar, de aquella habitación y encontrar una forma de vivir en el mundo. La idea de irme me turbaba muchísimo.

Ens trobem, doncs, davant la vida de Frederick Exley (Watertown, New York, 1929-1992), un dels autors de culte dels EUA. Desventuras de un fanático del deporte (A Fan's Notes, 1968) va ser la seva primera novel·la. Amb ella va guanyar dos premis: el William Faulkner i el Rosenthal i es va convertir en un escriptor de renom. Penso que és una novel·la apropiada pels amants de la literatura americana del segle XX, però aquest no és el meu cas.

Jo confesso

Jaume Cabré amb la portada de Jo confesso.

Ens trobem davant d'una impressionant demostració d'enginyeria narrativa a càrrec d'un dels millors escriptors actuals en llengua catalana.

Sense desmerèixer l'argument central ni la gernació d'històries paral·leles que l'enriqueixen, hem de fixar-nos prioritàriament en la tècnica literària emprada per Jaume Cabré que, si bé ens sorprèn d'entrada, més tard ens demostra que és plenament vàlida per construir i desenvolupar, amb molt de rigor, un poderós relat.

A l'inici de la lectura, però, els recursos tècnics de l'autor ens poden confondre i fer perdre el fil narratiu. Molts lectors han reconegut que van estar a punt d'abandonar-la poc després de començar. Va ser el boca-orella, ara amplificat per les xarxes socials, el que els va disuadir. A mi em va passar el mateix, al constatar el desconcert provocat per les primeres pàgines em vaig endinsar en els blocs literaris per conèixer opinions que, majoritàriament, reverenciaven aquesta gran novel·la. Només calia una petita dosi de paciència per immergir-nos totalment en aquest colpidor relat que ens proposava el seu creador.

Com ja havia fet en obres anteriors, Jaume Cabré alterna en un mateix paràgraf la primera i la tercera persona narrativa. És un recurs extraordinari doncs si bé d'entrada se'ns fa estrany assimilar-lo, un cop digerit ens permet gaudir d'un ritme literari més viu, molt més d'acord amb la trama desenvolupada.

Però sempre que hi entrava legalment m'havia de comportar com si hi estigués de visita, amb les mans al darrere mentre el pare m'ensenyava l'últim manuscrit que he trobat en una botiga depauperada de Berlín, fixa't, i alerta on poses les mans, que no vull haver-te de renyar.

Una altra concessió estilística és la utilització periòdica de fragments narratius i diàlegs creuats entre personatges molt allunyats en l'espai i en el temps. Jugar amb el llenguatge d'aquesta forma tan transversal i obtenir uns resultats tan espectaculars només està a l'abast de la gent que domina completament l'idioma, és a dir, dels virtuosos de la llengua.

Monestir de Santa Maria de Gerri

He parlat primer de la forma perquè m'ha captivat íntegrament. Però no seria just deixar de banda la trama argumental que conté Jo confesso. La podem resumir com la història de la vida d'un home, Adrià Ardèvol i d'un violí creat pel mestre cremonès Lorenzo Storioni. Dos protagonistes que serveixen a l'autor en el seu procés de reflexió sobre l'existència del mal, nucli central d'aquesta obra. Ens passejarem per Girona i el Pallars (segles XIV i XV), París i Cremona (XVII), Vic i Roma (I Guerra Mundial), Alemanya (III Reich), Auschwitz i la Barcelona dels 40-50 fins avui en dia. Un llarg recorregut per comprovar com l'existència del mal no és patrimoni d'una època, d'un ideari o d'un lloc en concret.

Però la fulla de la glicina era més interessant. I en Bernat va continuar llegint allà on ho havia deixat, que era quan l'Adrià deia vull dir-te una cosa que m'obsessiona, estimada meva: després de passar-me la vida mirant de rumiar sobre la història cultural de la humanitat i intentant tocar bé un instrument que no es deixa tocar, vull dir-te que som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat. I que els fets s'entortolliguen amb els actes i els esdeveniments; i les persones topem, ens trobem o ens desconeixem i ens ignorem també per casualitat. L'atzar ho és tot: o potser res no és atzarós, sinó que ja està dibuixat. No sé quina afirmació quedar-me perquè ambdues són certes. I si no crec en Déu, tampoc no puc creure en un dibuix previ, es digui destí o com es digui.

Jo confesso és una novel·la gegantina, amb 1.000 pàgines d'extensió, que va tardar sis anys en gestar-se. És un estudi sobre la pervivència del mal però també sobre la cobdícia, la incomunicació i l'absència de redempció de pecats. És un exponent de l'aplicació de noves i arriscades tècniques narratives que, finalment, solen convèncer al lector més conservador. En resum, és un llibre digne de ser llegit i rellegit les vegades que calgui.