Al sud de la frontera, a l'oest del sol

Abans d'emprendre la lectura de 1Q84, la darrera i més ambiciosa obra d'Haruki Murakami, vaig pensar que a mode d'aperitiu estaria bé llegir-me la novel·la curta L'amant perillosa (Kokkyô no minami, taiyô no nishi, 1992). Com sol passar en alguns títols de pel·lícules, hagués estat millor traduir literalment l'original ja que Al sud de la frontera, a l'oest del sol és molt més adequat.

Està tan ben escrita i és tan amena que la vaig llegir pràcticament d'una tirada. Tracta de la vida d'un jove de trenta-i-tants anys, aparentment feliç amb la seva còmoda vida, que veu trontollar el seu món quan es retroba amb Shimamoto, l'amor d'infància. Amb un final sorprenent, és una altra mostra de l'univers literari de l'escriptor de Kyoto, tan aficionat en combinar elements reals i fantàstics.

M'he passat la vida volent ser algú altre. Sempre que he anat a un lloc nou i he començat una nova vida, he intentat construir-me una nova identitat. Ho he fet un munt de vegades. En part, això forma part del procés de créixer, però en part també és com un intent de canviar de personalitat. Sigui com sigui, em pensava que convertir-me en una persona diferent em podria alliberar de tot. Sempre he cregut que si m'hi esforçava em podria escapar de mi mateix. Però sempre he arribat a una via morta. Vagi on vagi, sempre acabo sent jo mateix.

Penso que l'obra està farcida d'elements autobiogràfics, no només per la banda sonora del llibre -una barreja de jazz, música clàssica i Nat King Cole- sinó per abundants introspeccions del protagonista que ens revelen vivències reals del propi autor. El dibuix del paisatge japònes, des de la postguerra fins a les acaballes dels 90, li atorga un valor afegit i l'insereix en un escenari significativament atraient.

Absolutament recomanable. Si hom diu que llegir és un plaer jo hi afegiria: i llegir Murakami encara ho és més.

El cementiri de Praga

Els protocols dels savis de Sió és un panflet antisemita publicat per primera vegada el 1903 a Rússia, l'objectiu del qual era justificar ideològicament els pogroms que sofrien els jueus. El text seria la transcripció d'unes suposades reunions dels savis de Sió, on es detallen els plans d'una conspiració jueva, que controlaria la maçoneria i els moviments comunistes, estesa per totes les nacions de la Terra, i tindria la finalitat d'aconseguir el poder mundial.

A la darrera novel·la d’Umberto Eco, barreja de ficció i realitat, s’atribueix l’autoria d’aquest fulletó al capità Simone Simonini, un piemontès misògin i golafre establert a París. Un personatge terriblement antipàtic i repugnable, admirador d’Alexandre Dumas i d’Eugène Sue, que es guanya la vida falsificant documents i instigant, per encàrrec, diversos complots.

Trenta anys després d’El nom de la Rosa, l’escriptor italià s’endinsa en la segona meitat del segle XIX per fer-nos un retrat de la vida política i social de França i Itàlia. Tal com assegura al final del llibre, l’únic personatge inventat d’aquesta història és el protagonista, tots els altres personatges van existir realment i van fer i dir allò que diuen a la novel·la. El rerefons històric li serveix per presentar-nos un món ple de mentides on la cobdícia humana arriba a les més altes cotes de miserabilitat.

Personalment el llibre m’ha decebut. No sé si perquè l’època històrica que reflecteix no m’atreu en excés o perquè la temàtica general que desenvolupa no m’emociona. L’he trobat irregular, amb capítols irrellevants i avorrits, que dificulten una lectura fluïda i agradable. Només destacaria un intens treball de documentació històrica i un inacabable listat de riqueses gastronòmiques que ben bé podrien ser dignes d’un Ferran Adrià del segle XIX.