El Dia D segons Antony Beevor

Perquè m’agrada molt la història, la major part dels llibres que he comprat darrerament són d’aquesta temàtica, especialment els centrats en la II Guerra Mundial. Per això, el mes de setembre vaig córrer a la llibreria a comprar El Dia D. La batalla de Normandia, del prestigiós historiador anglès Antony Beevor. D’aquest mateix autor ja havia llegit temps enrere Berlin. La caiguda: 1945, Stalingrad i Un escritor en guerra (Vassili Grossman en el Ejército Rojo, 1941-1945). Tres bones mostres d'una literatura amena en la forma i molt exigent en el contingut. Penso que el gran ressò mundial que ha assolit aquest escriptor es deu al seu bon ofici a l’hora de saber explicar amb interès i rigor alguns episodis cabdals de la història.

Al assabentar-me que Beevor publicava un nou llibre centrat en un dels fets crucials de la II Guerra Mundial, el desembarcament de Normandia i la corresponent ofensiva per l'alliberament de París, vaig decidir llegir-lo tan bon punt sortís de la impremta, sense esperar edicions de butxaca més econòmiques ni embrancar-me en altres lectures paral·leles. Així ho vaig fer i, aquesta vegada, he de reconèixer que no n’he quedat tan satisfet. M’ha embargat una sensació agredolça doncs hi he trobat força fragments memorables però molts elements irrellevants, fins i tot repetitius i poc estimulants.

M’ha costat poder-lo acabar. L’autor hi aboca una quantitat tan gran de noms (militars, cossos dels exèrcits, armes, localitzacions…) que si no ets un expert en el tema se’t fan difícils d’assimilar. Potser l’hauria d’haver llegit amb un mapa al davant, però és que constantment l’hauria d’haver consultat i la lectura tampoc hagués resultat massa fluida. En certa mesura puc dir que és un llibre ferregós, dur de pair, que t’exigeix una concentració constant i que, a canvi, t’ofereix pocs moments de plaer. La crònica diària de tot el que va passar entre el 6 de juny i el 25 d’agost del 1944 es converteix en un relat enciclopèdic que, en aquest cas, crec que no acaba d’estar ben resolt i que et tempta constantment en abandonar-lo. Cal fer un bon esforç per no defallir en l’intent i acabar les 655 pàgines en el millor estat d’ànim possible.

Però també destacaria certs aspectes molt positius del treball. El millor de tot és la gran quantitat de cites textuals recollides de la correspondència dels soldats durant la guerra. No són testimonis a posteriori, ni records de batalletes, sinó l’expressió dels sentiments i dels anhels en temps real. En aquest sentit les aportacions són abundants i denoten un intens treball d’investigació i documentació. També és important la constatació que l’autor fa del patiment de la població civil francesa durant aquests dos mesos i escaig de lluita. Moltes ciutats normandes van quedar absolutament destruïdes i hi van perdre la vida més persones que en els bombardejos alemanys sobre Londres i Anglaterra. Era de justícia incidir sobre un dels temes que, potser, havien passat més desapercebuts quan es narrava aquest episodi vital que comportà la definitiva caiguda del III Reich alemany.

Pel que es publica als mitjans de comunicació aquest llibre ha encapçalat la llista dels més venuts durant moltes setmanes. És a dir, molta gent l’ha comprat, potser atrets pel nom de l’autor o per la temàtica que desenvolupa. A mi m’agradaria saber quin tant per cent dels compradors l’han acabat i quina ha estat la seva opinió final. Ho veig difícil però no impossible…

Leonard Cohen i Luis Eduardo Aute

En poc menys de dos mesos he tingut la sort de poder assistir a dos concerts excepcionals: el dia 21 de setembre, al Palau Sant Jordi, Leonard Cohen i el 14 de novembre, al Teatre Kursaal, Luis Eduardo Aute. Dos dels millors cantautors que he anat seguint durant bona part de la meva vida i que m’han regalat, amb la seva música i poesia, moments meravellosos. Dos interprèts que, allunyats dels paràmetres estrictament comercials, han sabut guanyar-se un lloc d’honor en el panorama cultural contemporani.

Com que em vaig decidir massa tard, el seient del Palau Sant Jordi no era el més adequat però, tot i així, puc afirmar que el concert de Leonard Cohen ha estat un dels més emotius que recordo. Se’m va posar la pell de gallina quan va aparèixer en escena i el públic el va rebre amb una ovació atronadora. Feia pocs dies que havia tingut un defalliment dalt l’escenari i els espectadors encara estaven més sensibilitzats. Recordo la cara de la gent que, amb satisfacció i entusiasme, donava la benvinguda a un home d’aparença fràgil que no va poder dissimular l’emoció i la gratitud que aquell moment li provocava. Vestit informalment, amb americana però sense corbata, un barret al cap li donava un toc personalíssim.

Va demostrar que, malgrat l’ensurt valencià, estava en plena forma. Moltes cançons les interpretava agenollat per posar-se al nivell del guitarrista i s’aixecava amb lleugeresa i agilitat. Fins i tot rematava alguna de les seves peces amb uns saltirons que feien les delícies dels assistents. L’escenografia era molt senzilla, només jugava amb una correcta il·luminació i amb dues pantalles gegants que servien per poder-lo veure millor els que estavem més allunyats de l’escenari. L’acompanyaven, als cors, tres cantants de veu prodigiosa i sis músics de primera divisió.

Leonard Cohen va ser molt generós amb l’entregat públic que l’acompanyava. Va interpretar una gran quantitat de cançons i va oferir un espectacle de gairebé tres hores de duració, pausa inclosa. No cal dir que la gent va vibrar de valent sobretot com començaren les primeres notes dels seus temes més emblemàtics: Suzanne, Take this Waltz, I’m Your Man, First We Take Manhattan, Dance Me to the End of Love, Hallelujah… El públic també va cantar al seu ídol ja que l’acte coincidia amb el seu 75è aniversari i no van faltar les notes del Happy Birthday to You per arrodonir la diada.

Luis Eduardo Aute també ens va oferir un concert molt generós: tres hores seguides de cançons sense cap mena d’interrupció. Ens va sorprendre amb una presentació en un correctíssim català i ens digué que feia més de disset anys que no actuava a Manresa. L’escenografia que l’acompanyava també era molt simple, amb una il·luminació suficient i uns efectes de fum que li serviren per difuminar l’ambientació. Estava acompanyat per tres músics amb ofici que cobriren amb excel·lència les necessitats artístiques de l’espectacle.

A mi em va sorprendre força. M’esperava un personatge més introvertit, més tímid, més transcendent. I no va ser així, Aute es va comportar com un gran comunicador. Es notava que es trobava a gust dalt l’escenari i ens va delectar amb unes precioses introduccions que ell anomenava prehistòries de les històries. No va deixar mai de banda la vessant humorística però també va saber ser molt crític i punyent davant la realitat política i cultural del moment.

El públic va respondre també amb gratitud i el va acomiadar amb una entusiasta ovació quan, després d’una magistral interpretació de Al alba, va posar punt i final a una vetllada fabulosa.