Por

La Irene Wagner du una vida acomodada i sense preocupacions amb el marit i les seves dues filles. Tanmateix, després de vuit anys de matrimoni, els balls, el teatre, l’òpera i altres activitats socials li semblen banals i anodines. Així, més per fantasia novel·lesca que per autèntic desig, comença una relació amb un jove pianista. De sobte, però, una dona la descobreix quan surt del pis del seu amant i la Irene es veu obligada a cedir a un terrible xantatge. El terror que el seu marit l’enxampi i la possibilitat de perdre tot el que posseeix i que, com descobreix ara, s’estima i necessita tant, la sumirà en un malson esgarrifós. Escrita el 1913 i publicada per primer cop gairebé una dècada més tard, Por és una de les novel·les curtes més esglaiadores de Stefan Zweig, amb un final tan sorprenent per a la protagonista com per al lector.

COMENTARI: És una de les obres més singulars d'aquest autor on els sentiments prenen la davantera als personatges. En aquest cas, la possibilitat real d'esfondrar una plàcida vida burgesa arriba a provocar una paranoia de tal magnitud que mena a la protagonista a les portes del no-retorn. Una frase del llibre ens serveix per resumir-lo amb precisió: La por és pitjor que el càstig, perquè aquest està determinat, més que no pas per la terrible indeterminació.
                                             

Seguiré els teus passos

La Reina, una dona acostumada a prendre totes les decisions, rep una trucada que ho pot canviar tot: algú pretén obrir la tomba del seu pare, mort en estranyes circumstàncies a Conques, un poblet del Pallars Jussà, fa quaranta-quatre anys. En un moment en què la seva pròpia vida travessa un moment complicat, inicia un viatge al Pirineu per enfrontar-se al seu passat i amb la sorprenent història d’en Josep Gené, que ens durà fins al 29 de gener de 1939, el dia en què Barcelona va ser ocupada per les tropes de Franco. Un dia de vencedors i vençuts.

COMENTARI: És un llibre amb moltíssims personatges i amb una gran quantitat de salts temporals. Gairebé tot el relat està ambientat en el medi rural, en aquest cas el Pallars Jussà i en alguns episodies de la Guerra Civil, amb l'ocupació i derrota de Barcelona, el gener del 1939. Una novel·la força llarga, sense massa pretensions, que es pot llegir plàcidament.

 

No diguis res

El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia trenta-vuit anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles. Aquest llibre sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l'’IRA ressentits per una pau que estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats.

COMENTARI:  Com diu l'autor, no es tracta d'un llibre d'història sinó d'una obra de no-ficció narrativa. Profusament documentat, a partir del segrest i desaparició de Jean McConville es construeix un relat dels aspectes més destacats que van configurar els Troubles a Irlanda del Nord, des del 1972 fins a l'actualitat, passant per l'Acord de Divendres Sant que es va signar a Belfast el 10 d'abril del 1998. La narració, protagonitzada principalment pels dirigents de l'IRA, se centra bàsicament en les figures de Gerry Adams, Dolours Price, Brendan Hughes i Jean McConville.
  

Petita crònica d'un professor a secundària

Petita crònica d'un professor a secundària és exactament allò que indica el seu títol: el relat dels fets que, al llarg d'un curs, omplen la vida laboral d'una persona que treballa ensenyant en un institut. Aquest relat, doncs, ens ofereix un testimoni de primera mà, viscut i assumit, del que suposa per a un professor –de llengua i literatura catalanes, per exemple– exercir el seu ofici en un centre públic d'ensenyament secundari, avui i en aquest país.

COMENTARI: Després de llegir l'extraordinària Persecució de Toni Sala vaig voler conèixer mes coses d'aquest autor de Sant Feliu de Guíxols i vaig enfilar la lectura d'aquest llibre del 2001 que, per altra banda, l'havia donat a conèixer al gran públic. Es tracta d'un testimoni de la seva experiència professional en un àmbit tant canviant i desafiant com és l'educatiu. A primera vista hom pot copsar com, en un lapse de temps de vint anys, les coses han anat canviant força tot i que la problemàtica que perviu en el substrat més interior continua essent la mateixa.
  

Abans de les cinc som a casa

Algú es mor, la família es reparteix les coses de valor i contracta una empresa perquè buidi el pis. Les seves pertinences acaben venudes als Encants i, el diumenge següent, un passavolant troba tretze llibretes al mercat de Sant Antoni. Són els diaris d’un barceloní que, des de mitjans dels anys seixanta i durant quinze anys, va deixar constància del seu dia a dia.
El comprador de seguida s’adona que és tota una vida, el que recullen aquells quaderns, i entoma el repte majúscul de reconstruir-la. Tan sols té unes notes fugaces que indiquen si aquell dia l’home va anar a la feina, al Liceu o d’excursió a Montserrat, i si va  ser a casa abans de les cinc o més tard. De tant en tant, uns noms –Grazia, Monzó, Marina–, uns carrers –Numància, Galileu–, bitllets de tramvia, d’autos de línia, algun viatge per Europa  i entrades a cinemes de sessió contínua.
Perquè, de què estan fetes, les nostres vides? La resposta és aquesta novel·la amb què Albert Forns ens capbussa en una aventura fascinant: la recerca, a partir d’unes llibretes –«la del pis nou», «la del casament», «la de la jubilació», «la de les primeres eleccions democràtiques»–, de la persona que s’hi amaga al darrere, l’Hilari, un personatge ordinari amb una vida extraordinària. Una investigació detectivesca que també pot llegir-se com un viatge al passat i com una reflexió sobre per què escrivim.
Amb els seus diaris, l’Hilari va llançar al mar un missatge en una ampolla: aquest llibre reviu l’emoció de trobar-la i destapar-la.

COMENTARI: La vida privada d'una persona anònima també pot ser objecte d'un relat intens i emotiu si la persona que el desenvolupa és un bon escriptor, com Albert Forns, l'autor d'aquest llibre. Sense heroïcitats ni esdeveniments extraordinaris, el trajecte vital d'un home del carrer també ens pot regalar una lectura agradable i sobradament amena.
 

Persecució

Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar. Em vaig ficar al llit vestida. Al matí havia canviat els llençols per ell, la coixinera feia olor de suavitzant i vaig quedar com narcotitzada pel perfum de les flors estampades als llençols, de les flors de la samarreta i els pantalons que no m’havia tret. L’olor de les garlandes a la pantalla del llum de la tauleta, l’olor de les sanefes de les parets, dels rams de flors a les cortines, de les corones de flors al mosaic. Vaig adormir-me en un núvol de pètals, com si la morta fos jo.

COMENTARI: Immersió dins el cantó fosc de les persones que, sota un mantell d'aparent normalitat, són capaces de cometre els crims més inversemblants. Atrevit joc de miralls entre els protagonistes de l'acció que van intercanviant alternativament els seus punts de vista per acabar de configurar un relat realment inquietant. Destacar l'impecable domini literari que l'autor exhibeix en cada una de les pàgines del llibre. En algun casos ens ultrapassa, fins i tot, amb la seva loquacitat.

Tiergarten, Berlín 1945

A finals d'abril del 1945, mentre les tropes de l'Exèrcit Roig s'acosten a Berlín per lliurar la batalla final contra l'Alemanya nazi, els animals del Tiergarten, el zoològic de la ciutat, perceben en l'aire la tragèdia. Homes i animals comparteixen un món lliurat a el caos i l'angoixa en què ni uns ni altres semblen tenir cap dret.
La referència al món dels animals, en què fins i tot els depredadors mostren una innocència primordial que desconeix la maldat, permet Grossman superar l'enfrontament polític per situar-se en la perspectiva ètica fonamental, la que fa a la vida de cada ésser individual. La figura de l'animal abandonat i perdut en una guerra que no comprèn, reflecteix la nostra condició, la d'éssers obligats a obeir les lleis impersonals de la història, en un món on ja no és possible exercir la llibertat.
Tiergarten, inclòs en el volum de narracions de Grossman Etern repòs i altres narracions, forma part de les obres de maduresa de Vasili Grossman i està escrit just abans de la seva obra mestra, Vida i destí.

COMENTARI:  Una sorprenent novel·la que retrata la caiguda de Berlín, i la consegüent desfeta del III Reich, a ulls del bestiari que habitava al parc zoològic berlinès. Un punt de vista molt original que aprofita l'autor per denunciar els horrors de la guerra que afecten a totes les espècies vives, tant humanes com animals. Es tracta d'un llibre molt curt que retrata unes entranyables relacions de bona convivència entre humans i animals, units i astorats davant les barrabassades de les classes dominants.
     

El consentiment

Seduïda a l’edat de catorze anys per Gabriel Matzneff, cèlebre escriptor de cinquanta, Vanessa Springora desgrana, tres dècades més tard, el control i la manipulació que aquell home va exercir sobre ella, enamorada en cos i ànima, i l’empremta inesborrable de la relació al llarg de la seva vida. De Matzenff, com Springora va descobrir ben aviat, eren àmpliament conegudes les relacions depredadores i impunes amb menors de setze anys que, a més, nodrien la seva obra d’escriptor amb fama d’apassionat. En aquest llibre extraordinari, Vanessa Springora explora la noció ambigua del seu consentiment, alhora que posa en qüestió les derives d’una època que arriba fins avui i la complaença d’un medi literari encegat pel talent i la celebritat.
«M’estic molts anys fent voltes dins la gàbia, els meus somnis són tot crim i venjança. Fins un dia que per fi arriba la solució, com una evidència: enxampar el caça­dor amb la seva pròpia trampa, tancar-lo en un llibre».
Testimoni i denúncia, aquest text refulgent, d’una lucidesa corprenedora i de gran força literària, ha provocat un terratrèmol a la societat francesa i ja s’ha convertit en un fenomen internacional, traduït a vint llengües.

COMENTARI: És un relat catàrtic, sincer i serè del que podem anomenar literatura autobiogràfica. L'autora descriu una experiència terrible que ha haver de sofrir enmig d'una societat extremadament permissiva que tolerava i honorava a personatges com Matzneff. Uns dolorosos episodis que no van poder ser corregits ni aturats per les elits socials i culturals de l'època, encara sota l'influx del «Prohibit prohibir» del Maig del 68. El consentiment és un llibre valent, curt i contundent que ha tingut un èxit extraordinari, tant a França com arreu del món.
                 

Ciència optimista

Les cèl·lules mare, la intel·ligència artificial, l'enginyeria genètica, els vehicles autoconduïts, la realitat virtual, els robots, l'exploració espacial... en un segle en què el creixement tecnològic ens sorprèn contínuament, Josep M. Mainat, capítol a capítol, tecnologia a tecnologia, ens posa al dia del que la Ciència està fent ara mateix per a nosaltres, però, sobretot, de com revolucionarà la nostra vida en un futur no molt llunyà.
En Mainat és un home del camp de l'entreteniment i, òbviament, no ha pogut evitar que aquest llibre li sortís entretingut, molt entretingut. Però en Mainat és també un apassionat de la Ciència, per això, aquest llibre és un compendi rigorós i ben documentat dels últims descobriments científics i de tots aquells avenços que ens meravellaran en els propers anys.
I, finalment, en Mainat és un home optimista. Per això les pàgines d'aquest llibre traspuen optimisme. Després de llegir-lo no et quedarà més remei que reconèixer que sí, que anem bé, que ens espera un futur brillant!

COMENTARI: El protagonisme mediàtic assolit aquestes darrers setmanes  per Josep Maria Mainat m'ha impulsat a emprendre la lectura del seu llibre científic que, com indica el títol, traspua optimisme. De lectura fàcil i ràpida, els catorze capítols que l'integren busquen un enfoc didàctic per poder accedir a uns continguts que, d'altra manera, ens passarien totalment encoberts. Un llibre que transmet una passió per la ciència optimista a càrrec d'un personatge multitask  que ha posat al descobert una de les seves dèries vitals.
                    

Martín Lutero

Quan Martí Luter va clavar les 95 tesis en un full de paper a la porta de l'església del castell de Wittenberg (Saxònia, Alemanya) el 31 d'octubre del 1517, va desencadenar un procés que va canviar el món occidental per sempre.

Les idees de Luter es van estendre com la pólvora. El seu atac a l'Església aviat va convulsionar Alemanya, va dividir Europa i va polaritzar les creences. Va desencadenar dècades de persecució religiosa, malestar social i guerra. A llarg termini, les seves idees, paradoxalment, van ajudar a trencar el domini de la religió en tots els àmbits de la vida.

Però l'home que va iniciar la Reforma va ser profundament defectuós, fonamentalista religiós, antisemita i políticament reaccionari. Era un fervent creient que vivia turmentat pels dubtes, un brillant escriptor que va donar forma a la llengua alemanya i un polemista violent i malparlat. Era un ex-monjo casat que va alliberar la sexualitat humana de l'estigma de pecat, però al mateix temps que ha insistit que les dones havien de mantenir-se en un lloc secundari.

 

COMENTARI: D'entrada, sorprèn molt el caràcter i la personalitat del protagonista, un home que sol passar –en curts períodes de temps– de l'amor a l'odi en les seves relacions personals on els seus amics de l'ànima es transformen en odiats enemics per més tard refer ponts i tornar-los a trencar, sense solució de continuïtat. Era una època on la religió s'imposava arreu, posant en perill la vida dels predicadors més agosarats. També sorprèn veure com una de les controvèrsies més discutides va ser la d'utilitzar el pa i el vi en el sagrament de la comunió. Avui en dia, això ens costa molt d'entendre-ho, però ja han passat més de cinc segles...