Crims amb Carles Porta torna a aquella manera tan
particular de narrar les històries més fosques des de dins, fins al
punt que el lector té la sensació que coneix personalment l’assassí, que
li sent la veu, com ja vam poder presenciar a Tor: Tretze cases i tres morts. El 2017, els creadors de Crims van començar a col·laborar amb una secció al magazín de tarda Estat de Gràcia
de Catalunya Ràdio i, gràcies al seu èxit, al cap de poc el programa ja
tenia un espai propi a la graella del cap de setmana. Ara, a més, s’ha
adaptat a un format televisiu per a TV3.
COMENTARI: Aquest llibre torna a demostrar el talent natural de l'autor a l'hora d'esbudellar les històries més fosques de la crònica negra més propera. Les lectures es converteixen en una successió de fets i de dades, tan ben cuinades, que consumim amb avidesa, sempre a punt de demanar-ne més. L'estil de Carles Porta és molt peculiar, demostrant que és un autor tot terreny, tant hàbil pel relat escrit, com pel guió radiofònic i pel documental audiovisual. Gaudir de qualsevol dels seus productes és garantia de passar una bona estona molt entretinguda.
El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant
força temps he sospesat l’oportunitat de desar-lo en un calaix la clau
del qual la tinguessin generacions futures. Si n’he resolt la publicació
és perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per
entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per
preparar-nos pel futur. Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix,
que estigui lliure d’algunes agrors que tots hauríem volgut
estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat
d’autocrítica. Es un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en
directe.
Finalment, aquestes pàgines que llegireu, si teniu la bondat de fer-ho,
demanen una mica d’indulgència i generositat, perquè malgrat
l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns
dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar.
COMENTARI: D'entrada he de reconèixer que no tenia massa ganes de llegir aquest extensíssim llibre sobre uns fets que ja havíem seguit exhaustivament a través dels mitjans de comunicació. Malgrat tot, no vaig poder resistir la temptació de començar-lo i, d'aleshores ençà, no he parat de llegir. Està construït d'una manera molt amena que, sobretot a la part final, sembla derivar en una novel·la d'espies, tot envoltat d'un ritme trepidant que t'encomana l'estrès dels protagonistes. De segur que no agradarà a l'Oriol Junqueras, que hi surt molt malparat, ni al partit que presideix.
L'observatori preferit de Manuel Cuyàs, segons ens diu, és el balcó de
casa seva, entre la Rambla i la Riera de Mataró. Però aquest home curiós
i tafaner és un observador nat, sigui on sigui: assegut en un cafè,
aturat a la B-20, passejant per la platja o comprimit en una
manifestació. El nou llibre de Manuel Cuyàs s’articula a partir d’una
tria molt estricta dels seus articles al diari El Punt Avui publicats al
llarg dels últims quatre anys. Així com El nét del pirata es va
estructurar a partir d’articles autobiogràfics i Enamorats de l’Audrey
Hepburn a partir dels més nostàlgics i costumistes, Sota el barret conté
textos centrats en la societat d'avui i en els temps d'avui, amb la
mirada sorneguera i personal que tant ens agrada als seus lectors. Amb
un pròleg del periodista Xavier Graset.
COMENTARI: Es tracta d'una obra molt apropiada, a mode de menú degustació, per conèixer els articles que va escriure Manuel Cuyàs al diari El Punt Avui, dins la secció Vuits i nous, aquests darrers quatre anys.
La megalòpoli dels nostres dies, la ciutat de les ciutats, la ciutat que no dorm mai, Nova York, és la llar del nou llibre de Javier Reverte. Després d'una estada a l'urbs de diversos mesos ininterromputs, en els quals l'autor va dedicar tot el seu temps tan sols a escriure i passejar pels carrers, aquest text va explicant-nos el dia a dia d'una metròpoli fascinant i carregada d'energia, que a l'habitar-la ens ofereix gairebé sempre una visió plena de vitalitat.
En el seu inimitable estil, Reverte ens explica la història de la ciutat, ens descriu els seus barris –Harlem, al Village, el Midtown, Hell 's Kitchen, Chinatown, Broadway...–, treu el cap als seus racons menys coneguts, pinta els seus dos rius, parla dels escriptors que han treballat sobre ella, camina Manhattan de dalt a baix i de costat a costat, i ens retrata altres barris propers, com Brooklyn i l'illa de Roosevelt. És un llibre escrit amb amenitat, humor, tendresa i a què envaeix una aroma d'extravagància i un so subtil de trompeta de jazz.
COMENTARI: Tres mesos d'estada en una ciutat donen per molt a l'hora de construir un ampli relat sobre impressions i vivències d'un entorn ignot. No calia una llarga llista d'indrets ni de punts d'interès sinó d'impactes emocionals entomats durant el desenvolupament del rol d'espectador. I això és el que Javier Reverte ha sabut fer, apropar-nos a una ciutat mítica des d'un punt de vista predominantment sensorial, àmpliament refrendat per les aportacions de nombrosos escriptors de reconeguda solvència literària.
En Connell i la Marianne han crescut al mateix poble de l'interior
d'Irlanda, però en realitat provenen de dos mons molt diferents. La
Marianne és una noia orgullosa, inadaptada i solitària. En Connell és un
dels nois més populars de l'institut. També és el fill de la dona de
fer feines de la mansió on viu la Marianne. Quan, tot i les diferències
socials, sorgeix entre ells una connexió especial, provaran de
mantenir-la oculta.
Gent normal és una història delicada sobre
com una persona pot transformar la vida d'una altra. És també una
novel·la contundent sobre la incomunicació, sobre com ens sentim, sobre
com necessitem els altres per ser qui som i, sobretot, quines relacions
de poder i domini s'estableixen dins les relacions amoroses. És irònica i
seductora, perspicaç i atrevida.
COMENTARI: Mentre estava passant les pàgines d'aquesta excel·lent novel·la, pensava en la sort que tenen algunes persones d'estar tocades per una vareta màgica que els permet escriure d'una manera tan extraordinària, com és el cas de Sally Rooney, una irlandesa de només vint-i-vuit anys, que escriu com els àngels. No es tracta només d'una novel·la d'amor que recull una trajectòria de quatre anys d'una parella, des de l'institut fins a la universitat, amb els seus corresponents altibaixos, sinó d'una magistral i aguda descripció de les contradiccions, temors i desencisos inherents a la pròpia condició humana. Potser d'aquí ve el títol.
Munic, 1931. Falta poc perquè unes històriques eleccions atorguin el poder als nazis. Els comissaris Siegfried Sauer i Mutti Forster s'enfronten a l'avorrit torn de dissabte quan el director de la policia criminal els avisa d'un succés en el número 16 de Prinzregentenplatz, l'habitatge d'Adolf Hitler. La seva neboda, Geli Raubal, ha estat trobada morta. Tot apunta a un suïcidi, però Sauer no està convençut. Alguns testimonis es contradiuen i ha desaparegut la petita esvàstica d'or que la jove sempre portava al coll. Les seves sospites són confirmades quan el mateix Hitler li demana que trobi al culpable i van apareixent notes signades amb una misteriosa H.
Després d'anys d'estudi de bibliografia i fonts inèdites, Fabiano Massimi destapa en aquest aclamat i revolucionari thriller literari les trames i les personalitats històriques que van protagonitzar un cas real que va estar a punt de canviar el curs de la història.
COMENTARI: Relat acurat de set dies de setembre del 1931 (des del 19 fins el 25) destinats a esclarir la mort de Geli Raubal, neboda d'en Hitler. En un primer moment tot apunta a un suïcidi però a mesura que avança la investigació es demostra que es tracta d'un assassinat. La novel·la és un thriller molt addictiu que barreja elements reals i elements ficticis però que no decau en cap moment, deixant-se consumir amb molta celeritat.
L'agost del 1947, Diana Athill va
emprendre un viatge de dues setmanes a Florència amb la seva cosina Pen,
amb el tren Golden Arrow. Escrit quan l'autora tenia trenta anys, però
publicat quan estava a punt de fer-ne cent, Diari de Florència
atresora les aventures i els records d'aquells dies inoblidables. En
aquestes pàgines l'autora ens parla de l'admiració que va sentir per
l'art i l'arquitectura florentines, del gust per la deliciosa cuina
italiana i de l'amistat amb homes d'una bellesa per a ella exòtica.
COMENTARI: Relat molt breu d'un viatge iniciàtic a Florència on l'autora mostra la veneració que sent davant una de les ciutats més impressionants del món, on la vellesa fa acte de presència a cada cantonada. Diane Athill també remarca l'experiència vital d'uns dies meravellosos a la capital de la Toscana.
Com ha arribat Catalunya a l’actual situació? Hi ha dues maneres de
saber-ho: seguint les explicacions dels seus propis protagonistes o
llegint aquest llibre. Segons els protagonistes, tot plegat ha sigut una
estratègia perfectament organitzada, liderada per uns grans estadistes a
la par que herois, que han dut el país a les més altes fites i a un pas
de la República. Llegint els articles de l’Albert Soler, recopilats
cronològicament en aquest llibre des de finals de 2016 fins a octubre de
2019, el que veiem són una sèrie d’actes ridículs duts a terme per uns
personatges d’òpera bufa, que no han aconseguit res més que divertir a
qui s’ho mira amb l’escepticisme amb què s’ho haurien de mirar tots els
periodistes. El lector triarà quina versió de la història li sembla més
propera a la realitat.
COMENTARI: En alguna pàgina d'aquest llibre l'autor esmenta a David Foster Wallace, escriptor nord-americà molt conegut per la seva novel·la La broma infinita (Infinite Jest, 1996) que, en el cas que ens ocupa, podríem reformular com el bucle infinit, una llarguíssima successió de pàgines que repeteixen i repeteixen les mateixes idees, sense solució de continuïtat. En fi, una nova versió del dia de la marmota.
Una carta a la mare, morta en plena joventut, obre aquest volum de
relats que dona vida a tot un seguit de personatges que conformen una
galeria viva i sorollosa. La Maria i el Pep, uns avis ben originals que
formen part d’una estirp de còmics dels d’abans de la guerra, en són els
protagonistes. Amb un estil directe i viu, des de la nostàlgia i la
ironia, Rosa Maria Sardà recrea un món perdut; un sac de records amb
catàstrofes, incidents, vacances, casaments i defuncions; les veus
entranyables dels coneguts, amics o parents estimats que sobreviuen amb
nosaltres. Una mortaldat que ella converteix en bocins de vida.
COMENTARI: Un poema i set relats breus conformen el cos d'aquest primer llibre que va publicar la coneguda actriu barcelonina. Vaig iniciar-ne la lectura per la bona crítica d'Esteve Miralles que havia aparegut al digital Núvol l'11 de juny del 2020.
Tony Webster és ara un jubilat de vida
tranquil·la, divorciat amistosament, amb una filla i aparentment en pau
amb la seva vida. Però quan rebi una carta d'un bufet d'advocats, es
veurà abocat a revisar el seu passat, especialment els seus anys
adolescents. Just abans d'anar a la universitat, el seu grup d'amics es
va ampliar amb l'Adrian Finn, el més seriós i intel·ligent de tots
quatre. Amb fam de sexe i de llibres, sense noies, van viure un any molt
intens i van jurar ser amics per sempre. Ara, passats més de quaranta
anys, Tony Webster s'adona que molts fets potser no van passar com els
havia recordat. Perquè la memòria és imperfecta i pot fer aflorar
sorpreses. I, fins i tot, obligar-te a reinterpretar tota una vida. «Ho
té tot per ser un clàssic de la literatura anglesa
COMENTARI: Molt sovint passa que, quan una obra és objecte d'elogis desmesurats i l'expectativa ens provoca una ànsia delerosa per assaborir-la, el procés final sol acabar amb una certa decepció que obliga a posar-nos en guàrdia davant propostes semblants. Malgrat tot, la novel·la és francament bona, descobrint-nos –als que no el coneixíem– un autor de categoria, un escriptor d'ofici. Tot bé, però sense exagerar...
