Gent normal

En Connell i la Marianne han crescut al mateix poble de l'interior d'Irlanda, però en realitat provenen de dos mons molt diferents. La Marianne és una noia orgullosa, inadaptada i solitària. En Connell és un dels nois més populars de l'institut. També és el fill de la dona de fer feines de la mansió on viu la Marianne. Quan, tot i les diferències socials, sorgeix entre ells una connexió especial, provaran de mantenir-la oculta.
Gent normal és una història delicada sobre com una persona pot transformar la vida d'una altra. És també una novel·la contundent sobre la incomunicació, sobre com ens sentim, sobre com necessitem els altres per ser qui som i, sobretot, quines relacions de poder i domini s'estableixen dins les relacions amoroses. És irònica i seductora, perspicaç i atrevida.

COMENTARI: Mentre estava passant les pàgines d'aquesta excel·lent novel·la, pensava en la sort que tenen algunes persones d'estar tocades per una vareta màgica que els permet escriure d'una manera tan extraordinària, com és el cas de Sally Rooney, una irlandesa de només vint-i-vuit anys, que escriu com els àngels. No es tracta només d'una novel·la d'amor que recull una trajectòria de quatre anys d'una parella, des de l'institut fins a la universitat, amb els seus corresponents altibaixos, sinó d'una magistral i aguda descripció de les contradiccions, temors i desencisos inherents a la pròpia condició humana. Potser d'aquí ve el títol.
 

El ángel de Múnich

Munic, 1931. Falta poc perquè unes històriques eleccions atorguin el poder als nazis. Els comissaris Siegfried Sauer i Mutti Forster s'enfronten a l'avorrit torn de dissabte quan el director de la policia criminal els avisa d'un succés en el número 16 de Prinzregentenplatz, l'habitatge d'Adolf Hitler. La seva neboda, Geli Raubal, ha estat trobada morta. Tot apunta a un suïcidi, però Sauer no està convençut. Alguns testimonis es contradiuen i ha desaparegut la petita esvàstica d'or que la jove sempre portava al coll. Les seves sospites són confirmades quan el mateix Hitler li demana que trobi al culpable i van apareixent notes signades amb una misteriosa H.
Després d'anys d'estudi de bibliografia i fonts inèdites, Fabiano Massimi destapa en aquest aclamat i revolucionari thriller literari les trames i les personalitats històriques que van protagonitzar un cas real que va estar a punt de canviar el curs de la història.

COMENTARI: Relat acurat de set dies de setembre del 1931 (des del 19 fins el 25) destinats a esclarir la mort de Geli Raubal, neboda d'en Hitler. En un primer moment tot apunta a un suïcidi però a mesura que avança la investigació es demostra que es tracta d'un assassinat. La novel·la és un thriller molt addictiu que barreja elements reals i elements ficticis però que no decau en cap moment, deixant-se consumir amb molta celeritat.
 

Diari de Florència

L'agost del 1947, Diana Athill va emprendre un viatge de dues setmanes a Florència amb la seva cosina Pen, amb el tren Golden Arrow. Escrit quan l'autora tenia trenta anys, però publicat quan estava a punt de fer-ne cent, Diari de Florència atresora les aventures i els records d'aquells dies inoblidables. En aquestes pàgines l'autora ens parla de l'admiració que va sentir per l'art i l'arquitectura florentines, del gust per la deliciosa cuina italiana i de l'amistat amb homes d'una bellesa per a ella exòtica.

COMENTARI: Relat molt breu d'un viatge iniciàtic a Florència on l'autora mostra la veneració que sent davant una de les ciutats més impressionants del món, on la vellesa fa acte de presència a cada cantonada. Diane Athill també remarca l'experiència vital d'uns dies meravellosos a la capital de la Toscana.
 

Estàvem cansats de viure bé

Com ha arribat Catalunya a l’actual situació? Hi ha dues maneres de saber-ho: seguint les explicacions dels seus propis protagonistes o llegint aquest llibre. Segons els protagonistes, tot plegat ha sigut una estratègia perfectament organitzada, liderada per uns grans estadistes a la par que herois, que han dut el país a les més altes fites i a un pas de la República. Llegint els articles de l’Albert Soler, recopilats cronològicament en aquest llibre des de finals de 2016 fins a octubre de 2019, el que veiem són una sèrie d’actes ridículs duts a terme per uns personatges d’òpera bufa, que no han aconseguit res més que divertir a qui s’ho mira amb l’escepticisme amb què s’ho haurien de mirar tots els periodistes. El lector triarà quina versió de la història li sembla més propera a la realitat.

COMENTARI: En alguna pàgina d'aquest llibre l'autor esmenta a David Foster Wallace, escriptor nord-americà molt conegut per la seva novel·la La broma infinita (Infinite Jest, 1996) que, en el cas que ens ocupa, podríem reformular com el bucle infinit, una llarguíssima successió de pàgines que repeteixen i repeteixen les mateixes idees, sense solució de continuïtat. En fi, una nova versió del dia de la marmota.
  

Un incident sense importància

Una carta a la mare, morta en plena joventut, obre aquest volum de relats que dona vida a tot un seguit de personatges que conformen una galeria viva i sorollosa. La Maria i el Pep, uns avis ben originals que formen part d’una estirp de còmics dels d’abans de la guerra, en són els protagonistes. Amb un estil directe i viu, des de la nostàlgia i la ironia, Rosa Maria Sardà recrea un món perdut; un sac de records amb catàstrofes, incidents, vacances, casaments i defuncions; les veus entranyables dels coneguts, amics o parents estimats que sobreviuen amb nosaltres. Una mortaldat que ella converteix en bocins de vida.

COMENTARI: Un poema i set relats breus conformen el cos d'aquest primer llibre que va publicar la coneguda actriu barcelonina. Vaig iniciar-ne la lectura per la bona crítica d'Esteve Miralles que havia aparegut al digital Núvol l'11 de juny del 2020.
  

El sentit d'un final

Tony Webster és ara un jubilat de vida tranquil·la, divorciat amistosament, amb una filla i aparentment en pau amb la seva vida. Però quan rebi una carta d'un bufet d'advocats, es veurà abocat a revisar el seu passat, especialment els seus anys adolescents. Just abans d'anar a la universitat, el seu grup d'amics es va ampliar amb l'Adrian Finn, el més seriós i intel·ligent de tots quatre. Amb fam de sexe i de llibres, sense noies, van viure un any molt intens i van jurar ser amics per sempre. Ara, passats més de quaranta anys, Tony Webster s'adona que molts fets potser no van passar com els havia recordat. Perquè la memòria és imperfecta i pot fer aflorar sorpreses. I, fins i tot, obligar-te a reinterpretar tota una vida. «Ho té tot per ser un clàssic de la literatura anglesa

COMENTARI: Molt sovint passa que, quan una obra és objecte d'elogis desmesurats i l'expectativa ens provoca una ànsia delerosa per assaborir-la, el procés final sol acabar amb una certa decepció que obliga a posar-nos en guàrdia davant propostes semblants. Malgrat tot, la novel·la és francament bona, descobrint-nos –als que no el coneixíem– un autor de categoria, un escriptor d'ofici. Tot bé, però sense exagerar...
  

Primavera, estiu, etcètera

Com cada any per Tots Sants, l'Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l'acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d'arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre, si més no, als pensaments. Després de l'exili universitari i laboral, l'Èlia s'adona que amb l'edat s'hi sent cada cop més còmoda, entre qui va ser la seva gent. I quan una està tan ben disposada i atenta, pot ser que comenci a veure i a entendre coses que fins ara li havien passat desapercebudes.

COMENTARI: El primer que ens crida l'atenció d'aquesta òpera prima de Marta Rojals és el llenguatge. Tal com explica l'autora, s'ha dit molt que el dialecte usat és «ebrenc», suposo que per referir-se a la variant tortosina, però estrictament és lleidatà, més propi de les Garrigues que de la Ribera d'Ebre, per aquells capricis de les fronteres artificials.
El segon aspecte que també posem en relleu és l'ús predominant del diàleg, tant el directe com l'indirecte. Recurs molt ben aprofitat per anar descabdellant la trama argumental que evoca, amb infinitat de detalls, els trets essencials del llogarret rural que descriu en les seves pàgines.
  
  

A propósito de nada

Woody Allen que durant les sis dècades que porta fent cinema ha escrit i dirigit cinquanta pel·lícules, ens relata els seus primers matrimonis: el més precoç amb una novia de la seva adolescència i després amb la meravellosament divertida Louise Lasser, a qui és evident que encara adora.
També escriu sobre el seu romanç amb Diane Keaton, amb qui manté una perllongada amistat.
I explica la seva relació personal i professional amb Mia Farrow, amb qui va realitzar diverses pel·lícules, i que va acabar amb una separació per la qual la premsa sensacionalista encara no li ha donat prou les gràcies.
Ell afirma que va ser el primer sorprès quan, als seus cinquanta-sis anys, va iniciar una relació amb Soon-Yi Previn, que llavors en tenia vint-i-u, i que els va conduir a un romanç estrepitós i apassionat i un matrimoni feliç de més de vint-anys.
En un text sovint graciós, fent gala d'una franquesa sense límits, ple de creatives intuïcions i de prou perplexitat, una icona americà explica la seva història, tot i que ningú l'hi hagi demanat.

COMENTARI: Per un admirador de la dilatada cinematografia de Woody Allen és una temptació irresistible llegir-se aquesta extensa autobiografia que acaba de publicar. I la veritat és que no decep ja que hi trobem una exposició honesta i desenfadada d'una llarga trajectòria artística que s'ha vist enterbolida, durant aquests darrers anys, per unes acusacions que –ara– ell s'encarrega de desmentir. L'obra acaba amb una contundent afirmació, escriu que quan li demanen si li interessa deixar un llegat ell respon que més que viure en els cors i en les ments del públic, prefereix seguir vivint a casa seva.
    

El día antes

En Michel volia ser miner com el seu germà gran, fins que el 27 de desembre del 1974 en Jojo va morir a l’explosió del pou de Saint-Amé, a la mina de Liévin-Lens, una catàstrofe provocada per les negligències en la seguretat en la qual quaranta-dos miners van perdre la vida. Quaranta anys més tard, en Michel sent el desig més fervent que mai de venjar la mort del seu germà, com li havia demanat el pare, i de fer justícia a tots el homes a qui el carbó ha pres la vida al llarg del temps.

Amb una prosa carnal i cisellada i l’emoció a flor de pell, Sorj Chalandon s’endinsa en el món d’aquells quaranta-dos miners morts a les profunditats de la terra i en els tèrbols interessos dels que els van abocar a la tragèdia. Una història d’identitat i fraternitat que ret homenatge a aquells homes i a les seves famílies humiliades.

COMENTARI: No enganya la ressenya promocional quan parla d'una novel·la magistral. És la pura realitat. Sorj Chalandon ha sabut construir, gir argumental inclòs, un relat sorprenentment emocional basat en uns fets reals que van colpir la societat francesa cinquanta anys enrere.
     

Elles parlen

Una nit, vuit dones mennonites de diferents edats es troben en un paller per dur a terme una reunió secreta. Durant els darrers dos anys, aquestes dones, i més d’un centenar d’altres noies de la seva colònia, han estat violades repetidament de nit per dimonis que venen a castigar els seus pecats.
Ara que les dones han descobert que havien estat drogades i atacades per un grup d’homes de la seva pròpia comunitat, estan decidides a protegir-se a si mateixes i a salvaguardar les seves filles de possibles mals futurs.
Mentre els homes de la colònia van a la ciutat per pagar la fiança i alliberar els violadors, aquestes dones, totes analfabetes, sense cap coneixement del món fora de la seva comunitat, tindran molt poc temps per prendre una decisió: haurien de quedar-se a la comunitat, l’únic món que han conegut, o haurien d’atrevir-se a marxar-ne?

COMENTARI: Una història tan esfereïdora com aquesta, amb el gran potencial argumentari que desprèn, penso que no ha estat massa ben aprofitada per l'autora que ha construït una novel·la erràtica que en cap pàgina ha estat capaç d'assolir un bon ritme narratiu, sovint torpedinada per digressions més irrellevants. Tot i que es tracta d'una obra curta, a mi m'ha costat molt arribar al final.