Qui va matar l'Helena Jubany?

El 2 de desembre del 2001, Helena Jubany va aparèixer morta en un pati de Sabadell. L’havien llençat des d’una terrassa, despullada, cremada i amb una quantitat ingent de benzodiazepines a l’organisme. Setmanes abans havia rebut dos escrits anònims acompanyats de begudes adulterades amb la mateixa substància.
Montse Careta de seguida es va convertir en la principal sospitosa i va ingressar a presó. Tot i que era impossible que cometés el crim sola, el cas va anar morint al jutjat quan ella es va suïcidar, havent defensat fins a la sacietat la seva innocència.
A l’última fase de la investigació judicial, el periodista Yago García treu a la llum documentació inèdita i narra amb precisió penetrant la colpidora història d’un crim i d’una instrucció que han consternat l’opinió pública. Carla Vall, criminòloga experta en violències de gènere, posa a l’epíleg les paraules que ningú no ha emprat en més de vint anys.

COMENTARI: L'exitosa sèrie d'en Carles Porta va posar sobre la taula l'assassinat de la bibliotecària mataronina Helena Jubany, crim que s'havia perpretat vint anys enrere i que gairebé havia passat desapercebut per l'opinió pública.
  

El monstre de Santa Helena

Mai un home ha estat reclòs en una presó més segura, més llunyana i més inexpugnable que Napoleó Bonaparte després de ser derrotat a Waterloo. Tothom sap què li va passar: que el món, fart de les seves ambicions infinites i les destrosses inacabables, va decidir tractar-lo com el que era… Un geni del mal. I la llàntia on el van tancar es deia Santa Helena: un illot de roca a milers de quilòmetres de la costa més propera, infestat de rates i vigilat per l'armada britànica.
La primavera del 1819, François-René de Chateaubriand i la seva amant, Delphine Sabran, s'embarquen rumb a aquesta illa perduda al bell mig de l'oceà. El gran escriptor del segle i la marquesa de Custine volen posar a prova el seu amor superant dos grans obstacles: una gran distància i un gran adversari, com han fet les parelles més cèlebres de la història, des de Marc Antoni i Cleòpatra a Romeu i Julieta.
Després de mesos de navegació, ¿a quin adversari més temible que Napoleó es poden enfrontar aquests fills de l'aristocràcia francesa? Però en la seva trobada amb l'emperador que va conquerir tot Europa, el militar a qui respectaven fins i tot els seus enemics, l'home davant del qual es rendien les dones..., Chateaubriand i Delphine descobriran amb horror que els monstres poden tenir molts rostres.

COMENTARI: Si en un primer moment aquesta novel·la desconcerta, a mesura que t’endinses en la lectura t’adones que et trobes davant d’una obra prodigiosa que combina amb gran destresa la vessant històrica amb la ficció més fantàstica i surrealista. Podríem considerar El monstre de Santa Helena com un híbrid entre La pell freda i Victus, dues de les obres de major renom d’aquest autor.
Sempre reconeixent aquesta hàbil mescla de gèneres que amb Murakami ha assolit la màxima expressió de subtilitat, normalitzant planerament allò que podia semblar exageradament desbocat. Penso que Sánchez Piñol, juntament amb Jaume Cabré, és avui un dels exponents més notables de la narrativa catalana contemporània.
  

L'instant abans de l'impacte

La protagonista d’aquesta història treballa al departament de comunicació d’una companyia telefònica. Després de dos permisos de maternitat i una reducció de jornada, els seus caps la sotmeten a un pla d’assetjament laboral que consisteix a no passar-li cap mena de feina. Cada dia encén el portàtil i s’enfronta a sis hores de buidor. Decebuda, trama una venjança que escriurà en forma de dietari: durant 365 dies no comprarà res que no li sigui de vital importància. Entremig, però, la vida personal també se li capgira quan el seu marit decideix deixar la feina per convertir-se en una estrella del rock.
L’instant abans de l’impacte fa una radiografia àcida sobre les polítiques de conciliació i la societat de consum. Escrita amb un humor negre i corrosiu, qüestiona les idees preconcebudes sobre la felicitat i l’amor.

COMENTARI: Gràcies als premis Llibreter vaig descobrir l'any 2012 a l'autor neerlandès Gerbrand Bakker que, amb la seva novel·la A dalt tot està tranquil, em va regalar unes hores precioses de lectura. Des d'aleshores he anat seguint amb molta atenció les obres nominades i premiades pel Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya, responsables d'aquests premis, i he anat descobrint textos realment extraordinaris, com L'instant abans de l'impacte de Glòria de Castro que, amb una abundant dosi d'humor negre, i a mode de dietari, ens endinsa en una moderna quotidianitat tediosa, sense massa esperances.
   

Benvolguda

La Remei Duran és una dibuixant de prestigi que es considera una atractiva senyora de cinquanta i pocs anys, massa feliç esposa i mare. Una tarda, asseguda al seient del darrere del cotxe familiar, endevina, amb tota nitidesa, que el seu jove marit, violinista titular en una orquestra, s'enamorarà de la noia, violinista suplent, que els acompanya a casa per assajar i que seu al costat d'ell. Ells dos encara no ho saben. Ella, sí.
A partir d'aquesta certesa demolidora, la protagonista de la novel·la, una dona decidida acostumada des de la infància a lluitar per la supervivència, no té cap altra opció que adonar-se del que és envellir per dins assumint de cop la vulnerabilitat de l'amor matrimonial, la drogodependència de la maternitat, la caducitat de la vida artística.
A Benvolguda, Empar Moliner exhibeix el seu talent literari en un relat commovedor i inoblidable sobre l'amistat, el pas del temps, el perdó i la cruesa secreta, mai explicada i sempre suavitzada, del climateri.
Ara ja tinc la confirmació científica de l'estat volàtil en el qual m'he instal·lat l'últim any sense haver-ne parat esment. La caiguda d'estrògens combinada amb la intolerància a la lactosa i la pèrdua de visió de prop fan que em miri el món des d'unes lleugeres ales d'espiadimonis. Per això podré veure, amb tota nitidesa, que el meu home s'enamorarà d'aquella altra.

COMENTARI: De l'Empar Moliner en coneixem, des de sempre, el seu registre còmic que també exercita i recrea en les seves aparicions televisives. Ara bé, a Benvolguda aquest registre es converteix en un humor extremadament càustic que despulla, amb la màxima cruesa possible, les diferents capes que amaguem dins el nostre jo interior, amb l'acompanyament de totes les misèries que això comporta. És un llibre molt dur on l'autora se serveix d'un excel·lent domini de l'humor per atenuar la mala llet que encobreix tot el relat.
 

Molts i ningú

«Qui, exiliant-se de la seva pàtria, ha fugit també d'ell mateix?», es preguntava Horaci. A Molts i ningú, Clara Ponsatí, lluny de fugir, es mira a ella mateixa i ens mira a nosaltres a la cara, i, amb la fermesa i la sinceritat que la caracteritzen, ens parla sense embuts. Aquest embastat de memòries i altres històries es pot llegir com una autobiografia: és la crònica d'una trajectòria vital i acadèmica molt rica i d'un compromís polític al llarg dels anys, i també el relat de primera mà d'un moment decisiu de la història recent -des del Primer d'Octubre fins al combat europeu dels exiliats- que convida a una reflexió de futur.
Amb una evocació vivaç dels seus records familiars, l'autora converteix la narració del seu present, del seu passat i del de la seva família -començant pels besavis- en un autoretrat personal i col·lectiu, i ret un homenatge a la manera d'entendre, construir i viure aquest país de diverses generacions a través de la feina, la política, l'escola, la cultura i la llengua.
«Si quan nosaltres tornem a casa Catalunya no és independent, haurem tornat, però no serem lliures. No som a l'exili pel que vam fer o pel que diuen que vam fer. Som a l'exili perquè som catalans i som independentistes. Mentre hi hagi independentistes, hi haurà repressió, exili i presó. Ha passat sempre. Per això és una enganyifa contraposar el diàleg a la independència. La història de Catalunya no es repeteix per casualitat. Es repeteix perquè no som lliures. No serveix de res ajornar la independència. No serveix de res cercar el nostre lloc a l'Estat espanyol. A l'Estat espanyol no hi tindrem mai lloc si no deixem de ser catalans. Ho han viscut els nostres avis, els nostres pares i ara ho estem vivint nosaltres. I ho viuran els nostres fills i els nostres nets si nosaltres ara defallim», escriu Clara Ponsatí en aquestes memòries.

COMENTARI: De Clara Ponsatí sempre n'hem valorat la seva sinceritat, la capacitat de parlar clar i el paper políticament incorrecte que ha representat en moltes de les seves intervencions. Com diu ella mateixa, molts vegades l'han hagut de classificar com l'ovella negra del col·lectiu de l'independentisme canònic. Aquest llibre ens explica com va viure els dies més trepidants del procés, amb el referèndum de l'1O, la repressió i l'exili com a fites més destacades. És un testimoni de primera mà que ajuda a entendre moltes de les actituds observades durant aquells dies de tensió i d'angoixa. També és interessant l'extens contingut autobiogràfic i l'ampli repàs familiar que traça, començant amb els besavis de la nissaga familiar Ponsatí-Obiols fins a l'actualitat.
 

Enemics íntims

Des de l'inici, el procés ha tingut dos vaixells i dos capitans que aspiraven a ser hegemònics: Convergència i Esquerra, Artur Mas i Oriol Junqueras. Quan Carles Puigdemont va prendre el relleu de Mas, la rivalitat va continuar, amb unes sigles o unes altres. El procés no s'explica sense aquesta pugna entre les dues formacions.
Els periodistes Joan Serra Carné i Oriol March expliquen la relació entre aquests dos partits a partir dels principals episodis de l'última dècada, amb detalls inèdits d'una convivència complexa, tant al govern com al Parlament i al Congrés dels Diputats. Enemics íntims revela decisions, propostes i converses que no havien transcendit fins ara, dibuixa la personalitat dels principals actors del litigi i mostra l'escenari que deixen els comicis del 14 de febrer i el nou govern presidit per Pere Aragonès.

COMENTARI: Malgrat haver estat reclamada infinites vegades, la unitat entre els partits independentistes sempre ha estat una quimera. Aquella famosa frase de José María Aznar: abans de trencar-se Espanya es trencarà Catalunya s'ha convertit en una profecia complerta per culpa d'una classe política ineficient, més centrada en el sectarisme que en el propi benestar del poble al qual representen.
 

La evolución táctica del fútbol (1863-1945)

Aquest llibre de Martí Perarnau desxifra el codi genètic del futbol. Descriu l'evolució tàctica del joc des de la seva reglamentació el 1863: la Piràmide de Cambridge, el migcampista d'atac, el lliure uruguaià, la WM britànica, el Metode italià, el 4-2-4 hongarès, el forrellat suís o el 3-2-5 argentí.
El llibre recorre els diferents desenvolupaments tàctics de la mà del fals 9, la figura més complexa i subtil que hi ha al futbol. El fals 9 va sorgir el 1910 i ha acompanyat totes les successives evolucions: el joc directe anglès, el joc de passades escoces, l'orientació ofensiva i la defensiva, la mentalitat proactiva, l'esperit reactiu, la defensa zonal, el marcatge a l'home, el atac en línia, en ventall o en W.
Totes les idees del joc estan contingudes a l'interior del fals 9, que aglutina els quatre grans elements del futbol: la pilota, el temps, l'espai i l'engany. Aquest llibre demostra que el futbol és un combat d'idees, que viatgen a lloms d'entrenadors i jugadors en les migracions constants, i que cada poble juga segons la seva manera de ser.

COMENTARI: Es tracta d'una exhaustiva visió de la història del futbol, des del 1863 fins després de la II Guerra Mundial quan, segons el propi autor, tot ja s'havia inventat i tan sols quedaven petites actualitzacions que cada època i territori van introduint. El llibre es basa fonamentalment en la funció poc coneguda del fals 9, l'engany més subtil i més difícil de detectar del món del futbol que aglutina els quatre elements que conformen aquesta popularíssima disciplina esportiva.
 

Rússia, l'escenari més gran del món

El periodista Manel Alías és el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou. Durant tots aquests anys de notícies i reportatges, ha recorregut la immensitat de Rússia recollint històries extraordinàries que no cabien en una crònica, però que ajuden a entendre el país en tota la seva complexitat. Una nena de cinc anys que va contemplar astorada, mentre plantava patates amb l’àvia, l’aterratge de Iuri Gagarin, el primer cosmonauta de la humanitat. El DJ «radioactiu» que feia oblidar amb la seva música la mort segura que assetjava els liquidadors de Txernòbil. La dona de fer feines que ha esdevingut alcaldessa per sorpresa en una petita població. La imatge bellíssima de l’àvia que patina cada dia sobre el llac Baikal. Les peculiaritats i la duresa de la vida a la zona habitada més gèlida del planeta…
L’autor rastreja amb olfacte de reporter els grans temes que singularitzen aquest país de guerra i poesia, però també els fets quotidians més pròxims, els que afecten els seus veïns i a ell mateix, i que resulten igualment potents als ulls dels lectors. Història, literatura, política, tradició, clima extrem, conflicte i una bellesa autèntica, singular, feta de paraules i testimonis. Aquesta és la matèria primera sobre la qual Manel Alías construeix el relat polièdric d’un territori i una gent fascinants.

COMENTARI: Es tracta, amb les pròpies paraules de l'autor, d'un relat desordenat de les vivències d'un periodista català a Rússia on hi va visqué uns anys molt intensos i on va trobar l'amor més autèntic. És una crònica, meitat personal, meitat periodística, que se centra en els temes més recurrents que conformen el seu dia, des de la seva vida personal, la seva vivenda a l'històric carrer Tverskaia de Moscou fins els estralls que causa el fred en el seu temerari viatge a Oimiakon, un dels indrets amb la temperatura més de Rússia, amb el sòl permanentment glaçat formant el permafrost.
                 

El senyor Palomar a Barcelona

Un matí d’agost de 2019, el senyor Palomar aterra a Barcelona per instal·lar-s’hi amb la dona i la filla. I és des d’aquí que el seguirem durant tot un any, mentre es dedica a caminar per una ciutat que mira i estudia, i on es deixa travessar per tot el que veu.
El Palomar de Tina Vallès està convençut que les coses més properes contenen una espurna capaç d’activar la nostra atenció. No sabem del cert d’on ve ni cap a on va, però les seves passejades, de Sant Antoni al pont de Vallcarca, de Montjuïc a un zoo sense en Floquet de Neu, de la plaça Letamendi al terrat de casa, li permeten apamar els detalls minúsculs d’allò que ens envolta i que sovint no veiem, i transformar-los en literatura.
Traslladat a Barcelona, Palomar és i no és el d’Italo Calvino. Com explica l’autora a l’epíleg, «aquest llibre surt d’un no», de la negativa a acceptar la mort del personatge. En un terreny limítrof entre el relat i la meditació del flâneur, El senyor Palomar a Barcelona és el retrat d’un Palomar que funciona com a canal per endinsar-nos en els secrets que la realitat juga a amagar-nos. Palomar –i per extensió la mateixa Vallès– podria ser, de fet, un ull; un ull atent, filosòfic, que ens recorda que tot objecte en el món és una clau mestra per entrar a l’univers, on tot està connectat.

COMENTARI: L'autora aprofita el personatge creat per Italo Calvino per fer un recorregut per la Barcelona més actual, des de la prepandèmica fins la ciutat paralitzada pel confinament i per l'amenaça vírica. No és tracta d'una visió convencional de la gran ciutat sinó en una aturada més meticulosa en els petits detallets que conformen la gran urb. Es tracta d'un relat molt introspectiu que ens regala moltes reflexions amb abundant càrrega de profunditat.
 

Asalto a las panaderías

Una nit, molt tard, assetjada per un sobtat atac de gana, una parella que amb prou feines ha començat a conviure i gairebé no tenen menjar a casa, decideixen sortir a buscar un restaurant obert on poder-se saciar. L'home confessa a la seva companya que ja ha patit un altre episodi similar en el passat, resolt amb l'assalt a una fleca, on ell i un amic de la època van poder menjar pa fins a fartar-se a canvi de rebre una imprecisa maledicció i escoltar sense ganes la música preferida del forner, fanàtic de Wagner. Desaforada, la parella cedeix a la pressió de la gana i surt a la nit de Tòquio armats amb una vella escopeta, buscant l'olor de pa.

COMENTARI: El llibre inclou dos dels primers relats curts de Murakami, l'un del 1981 i l'altre del 1985, ambdos il·lustrats per l'alemanya Kat Menschik.  L'autor no recorda com se li va acudir una història tan estranya, pensa que potser li va venir al cap sobtadament l'expressió «assalt a la fleca» i a partir d'aquí la història es va anar esgranant pas a pas. Una cosa que, reconeix, li passa freqüentment.