Cavalls salvatges (novel·la gràfica)

Negre i vermell sobre blanc i ja tenim els cavalls salvatges desbocant-se per les vinyetes, vint anys després de l’aparició de l’emblemàtica novel·la, en una nova lectura de les diguem-ne aventures, en un sentit ampli i alhora obscur, d'una colla de personatges que viuen o malviuen com si no fossin mortals i les drogues, l’alcohol i els seus riscos no els importessin.
Una novel·la carregada de realitat i, sobretot, de veritat, que va molt més enllà de ser el retrat –desacomplexat i antropològic– d’una generació marcada per les drogues.
Immensa, extraordinària, un festival creatiu, un viatge al fons de l’ànima, una meravella del llenguatge i un autor que anava molt més enllà de la maledicció i la contracultura.

COMENTARI: És una novel·la gràfica, d'impecable realització artística, que adapta la novel·la original d'en Jordi Cussà de l'any 2000. És un clar homenatge a l'època underground, entre les dècades del 1970 i 1980, on les drogues la música rock i la SIDA causaren estralls dins un sector de la joventut. Cada apartat està precedit pel títol d'una emblemàtica cançó d'aquells moments, a mode de banda sonora. Hi trobo forts paral·lelismes amb l'exposició "Underground i la contracultura a Catalunya dels 70" del Palau Robert i amb l'imponent novel·la "Els optimistes" de Rebecca Makkai, ambdues de recent producció.
  

Morir-ne disset

Ernest Calvo, fill d’una família immigrant vinguda del sud d’Espanya, neix i creix en una ciutat industrial del Vallès Occidental, en la qual s’integra com el més català dels catalans. Mentre va relatant, amb nostàlgia i humor, la seva infantesa i la seva joventut —en què descobreix una cultura i una llengua que el fascinen i l’inquieten alhora—, es confessa autor d’una sèrie d’assassinats comesos entre el període que va del cop d’estat de febrer de 1981 fins als Jocs Olímpics de Barcelona del 92. A partir de la relació amb el seu millor amic, fill d’una família catalana de classe treballadora, humil i honesta, el protagonista s’enfronta a les contradiccions d’una societat en procés de canvi, que es busca a ella mateixa, com el mateix personatge, i que veu amenaçada la seva supervivència. Un relat confessional divertidíssim, audaç i ple de talent narratiu que ens posa davant d’un mirall.

COMENTARI: Reconegut com un dels millors dramaturgs i directors teatrals del món escènic català, Sergi Belbel debuta en la narrativa amb una obra portentosa que és un fidel reflex del seu enorme talent creatiu. Divertit i irònic, el relat presta especial atenció a les diferents funcions del llenguatge que el protagonista interposa entre la seva llengua materna, la castellana, i la d'adopció, la catalana, de la qual es converteix en un venerable especialista que deixa bocabadada a la concurrència. La resta de la trama, la part delinqüencial, s'ha d'interpretar més com un pretext per inserir-se, dissimuladament, en els seus més indispensables propòsits.
 

Les paraules justes

La protagonista d’aquest dietari és una escriptora amb una capacitat inesgotable de renovar la seva mirada sobre el món. Directa, apassionada, intel·ligent i una mica desastre, cerca les paraules justes per capturar una realitat complexa i canviant, sense renunciar a l’elegància i a l’honestedat de la concisió.
Gràcil, vital i delicada, Milena Busquets ens endinsa en l’univers d’una dona que es pren la vida amb la desimboltura de qui ha viscut prou per copsar la futilitat de tot plegat, i amb l’entusiasme de qui tot just arrenca. L’enamorament, els fills, l’amistat, l’ofici d’escriure, una Barcelona en constant transformació i una fina ironia, marca de la casa, consoliden l’univers literari de la celebrada escriptora de També això passarà.

COMENTARI: Probablement, si algú m'hagués demanat la meva opinió sobre aquest llibre hauria contestat que està molt bé, però després d'haver-lo llegit no puc donar aquesta resposta ja que l'autora considera que dir que la seva novel·la està «molt bé» sense afegir res més a continuació, o sigui, molt bé i punt, és un insult. Discrepo d'aquesta visió però no m'allargo més i faig honor al títol del dietari: Les paraules justes, com les de Jules Renard, l'autor idol·latrat per la Milena.
 

Tinta simpática

Un detectiu busca una dona desapareguda. Un home cerca el rastre d'un fantasma. Modiano enlluerna amb la seva nova exploració de la memòria.
Un aprenent de detectiu anomenat Jean Eyben rep l'encàrrec de l'agència Hutte, per a la qual treballa, de seguir el rastre d'una dona. La dona es diu Noëlle Lefebvre, i el jove investigador la persegueix infructuosament. Trenta anys després, reprèn pel seu compte aquest cas i continua les indagacions.
En aquests dos períodes de temps, Eyben surt a buscar un fantasma. Recorre els carrers per on ella va transitar, tracta de trobar alguna carta, localitza una agenda, parla amb persones que la van conèixer, tafaneja en la seva potser agitada vida sentimental. I el que van aflorant són pistes difuses, ressons del passat: un Chrysler descapotable, un Sancho, un estiu, un llac, un aspirant a actor... Ombres, retalls de memòria, records que el temps distorsiona o esborra. Qui és Noëlle Lefrebvre, la dona en fugida, la dona esvaïda? I qui és Jean Eyben, l'home que segueix la petjada, l'home que viu obsessionat per la seva absència?
Benvinguts de nou al territori Modiano, aquest escenari fet de paraules en què l'autor explora el laberint de la memòria, on les preguntes moltes vegades condueixen a nous enigmes. Una novel·la absorbent, pur virtuosisme literari d'un mestre que, llibre a llibre, va depurant el seu estil, afegint matisos a un univers el centre del qual és París com a espai real i mític alhora, encara que aquí se li uneix Roma, la ciutat a la que evaporar-se...

COMENTARI: Llegir a Modiano és transitar pels carrers d'un París gairebé desaparegut i que podem anar desxifrant amb l'inestimable ajuda del Google Earth. Però, en aquest relat, el recorregut també s'endinsa per la part més cèntrica de Roma, amb la qual cosa Modiano s'escapa de la seva zona de confort i ens transporta a indrets més allunyats. És una novel·la de detectius on l'argument passa a segon terme en benefici de la topografia urbana de les capitals franco-italianes.

 

Diguem-ne amor

L’amor és el punt de partida, l’excusa, el motiu, l’argument. No hi ha dues relacions iguals, i la periodista cultural Marta Vives n’ha recollit dotze de tan diverses, quotidianes i extraordinàries com ho són totes les que bateguen als nostres carrers, a la nostra ciutat, a les nostres vides: primers amors, segones oportunitats, amistats indestructibles, desitjos impossibles, vincles no convencionals i exemples de solidaritat… Els protagonistes d’aquest llibre, tan autèntics com la vida mateixa, ens descobreixen totes les maneres d’estimar.
«Què és l’amor? Es pot definir d’una sola manera? Quants tipus d’amor caben en una única paraula?».
La Marta sabia que coincidiria amb el seu primer amor al Velódromo, en el sopar d’antics alumnes de l’institut. «Tu i jo ens vam enamorar molt, no? Què va passar?».
En Marcel i en Zuber connecten en moments vitals diferents, sintonitzen i sacsegen murs mentals: cultura, convencions, edat.
Llua, la gossa de la Cinta, té debilitat per en Silvio, «un home bo amb mala sort» a qui aconseguiran ajudar quan més ho necessita.
I, enmig de la gentada de Sant Jordi, en Marc i la Maeva es veuen i s’entenen sense paraules…

COMENTARI: D'entrada em fixo en el meravellós dibuix de portada de la Natalia Zaratiegui que, per si sol, convida a encetar les pàgines amb bona predisposició. L'acompanya una acurada tipografia en la qual destaca la paraula amor, aquest mot tant recurrent que pretèn convertir-se en el miracle salvador de les relacions humanes, a la manera d'haiku sintètic propulsor de l'economia del llenguatge, sense pèrdues ni sobreentesos.
Com tots els llibres-recull, la diversitat de relats ens ofereix diferents punts de vista que exploren paisatges alternatius. D'entre ells jo destacaria el darrer, Retrovisor, on, un retrobament d'antics companys de pis d'estudiants, permet invocar una època esplendorosa en el mateix marc escènic, airbnb of course, que els va acollir fa uns mil anys.