Aquí s'explica la peripècia vital d'un home de llegenda: l'irlandès Roger Casement. Heroi i dolent, traïdor i llibertari, moral i immoral, la seva figura múltiple s'apaga i reneix després de la seva mort. Una novel·la major del Premi Nobel de Literatura 2010 Casement va ser un dels primers europeus a denunciar els horrors del colonialisme. Dels seus viatges al Congo Belga i a l'Amazònia sud-americana van quedar dos informes memorables que van commocionar a la societat del seu temps. Aquests dos viatges i el que allà va veure canviarien a Casement per sempre, fent-li emprendre una altra travessia, en aquest cas intel·lectual i cívica, tant o més devastadora. La que el va portar a enfrontar-se a una Anglaterra a la qual admirava i a militar activament en la causa del nacionalisme irlandès. També a la intimitat, Roger Casement va ser un personatge múltiple: la publicació de fragments d'uns diaris, de veracitat dubtosa, en els últims dies de la seva vida, van airejar unes escabroses aventures sexuals que li van valer el menyspreu de molts compatriotes. El sueño del celta (2010) descriu una aventura existencial, en la qual la foscor de l'ànima humana apareix en el seu estat més pur i, per tant, més enfangat.
COMENTARI: El descobriment d'aquesta novel·la ha estat una de les sorpreses més grans dels darrers temps. Gairebé com la contemplació d'un fenomen paranormal, hem pogut comprovar com un rellevant personatge de la dreta més conservadora, com el peruà Vargas Llosa, protagonista en els mítings antiindependentistes de SCC, sempre despotricant contra el nacionalisme... va ser capaç d'escriure una novel·la a major glòria d'un dels líders històrics de l'independentisme irlandès: Roger Casement. Qui ho havia de dir!
Un relat crònica històrica, de l’estil de L’ordre del dia, sobre els dies d’abans, durant i després de la presa de la Bastilla. Una pintura general del que va passar i del perquè. Mostra les circumstàncies (fam, decisions polítiques errònies, pobresa...) que van possibilitar l’esclat de violència. Tal com passa a L’ordre del dia, el punt de vista és moral i polític i apunta a la idea que avui dia estem en una situació comparable.
COMENTARI: L'esclat de la Revolució Francesa, resumit en poques pàgines que posen més èmfasi en els personatges secundaris que no pas en els protagonistes més coneguts. Es tracta d'un homenatge a la gent famolenca, miserable, trepitjada –és a dir, el tot París– que no va tenir més remei que sublevar-se per aniquilar l'antic règim i encetar una nova etapa molt difícil però més esperançadora. Sorprèn la quantitat industrial de noms i cognoms dels parisencs que intervenen en l'acció, potser per demostrar que l'autor s'ha llegit íntegrament la pobra documentació existent.
En aquest segon volum, Murakami recull tots els fils que ha anat desplegant al primer llibre per teixir un mosaic esplèndid, ple de misteri i subtileses sobre la condició humana, amb un final que no decebrà ningú. A la primera part, un retratista abandonat per la dona esperava calmar-se i retrobar-se ell mateix i la seva inspiració a la casa d’un famós pintor ja retirat, en Tomohiko Amada. Però el que ha passat és que s’ha vist immers en un món ple d’enigmes i de fets estranys. El so d’una campana el manté despert a mitjanit, hi ha un poder misteriós en un estrany forat al mig del bosc, sembla que una mà invisible mou els objectes de la casa... La pintura La mort del comanador sembla que té la clau de tot plegat. Però abans de res, el nostre pintor de retrats ha de saber més coses sobre el gran Amada, què li va passar exactament quan estudiava a Viena al final de la dècada del 1930. Mentrestant, el nostre pintor aconsegueix avançar en la seu nou propi estil de pintura, aquesta vegada fent el retrat de la Marie, una nena de tretze anys intel·ligent i reservada a qui veu cada diumenge al matí fins que desapareix sense deixar rastre. I ell, angoixat per la desaparició i amb la intuïció que alguna cosa ben estranya li ha passat, decideix fer el que calgui per trobar-la.
COMENTARI: M'esperava trobar una novel·la semblant a 1Q84, potser perquè també estava dividida en dos volums i n'era una de les més recents. Però he de reconèixer que, al meu gust, La mort del comanador està molt per sota de 1Q84. Jo hi he trobat un excés de surrealisme que, en aquests cas, ha trencat el mesurat equilibri que Murakami sempre sap establir entre el món real i el fantàstic. Això, afegit a una trama massa lineal, fan d'aquesta una de les novel·les de l'escriptor de Kyoto, que he seguit amb menor entusiasme.
