La simbiosi perfecta

Darrerament, en el món educatiu, cada vegada se senten més veus reclamant que els docents prestin més atenció a l’educació emocional. S’argumenta que la neurociència ha descobert que qualsevol aprenentatge que tingui components emocionals és emmagatzemat pel cervell, que el fa servir millor. Idea que ve a refrendar allò que ja havíem experimentat sobre el terreny quan constatàvem com els continguts impartits amb major dosi d’entusiasme i d’emotivitat per part de l’emissor, eren més fidelment recordats pels receptors.

L’emoció és un valor fonamental en la vida humana. Recordem, amb major claredat, tots aquells episodis que ens han colpit més intensament i que, en alguns casos, ens han deixat un pòsit indestructible. A vegades és resultat de la casualitat, d’una conjunció aleatòria de factors que ens arriba de sobte i ens commou. Però moltes més és el fruit d’un treball d’artificiosa enginyeria que cerca provocar tot tipus d’emocions d’alta intensitat.

En el món audiovisual, especialment en el cinema, són nombroses les pel·lícules que ens han emocionat i que, consegüentment, recordem per sobre les altres. Ja sigui per un argument molt ben construït, per uns personatges carismàtics o per unes imatges idíl·liques, els creadors del film han assolit arribar a nosaltres d’una manera molt directa. Però encara tenen una arma fonamental que els pot permetre originar emocions a dojo: aconseguir la simbiosi perfecta entre música i imatges. Una combinació guanyadora que, si està ben equilibrada, pot obtenir resultats d’escàndol.

Hi ha força pel·lícules que s’ho han treballat de valent. Moltes bandes sonores han ajudat a rellançar-les, oferint un plus que, per si soles, no podien atènyer. Podríem posar molts exemples però jo en destacaria una, El codi da Vinci de Ron Howard. Una obra basada en el bestseller de Dan Brown que no va acabar d’obtenir l’èxit esperat però que conté un dels finals més impactants de la cinematografia moderna. Amb una impecable banda sonora signada pel compositor alemany Hans Zimmer, esdevé una demostració d’encaix perfecte entre música i imatges. No em puc estar de comentar-vos els darrers quatre minuts amb la breu descripció de l’acompanyament musical. Són uns instants màgics, plens de bellesa, que serveixen per culminar el relat de la millor manera possible, amb l’adrenalina al màxim. 

EL CODI DA VINCI  (THE DA VINCI CODE, 2006) 

Hotel Ritz, Place Vendôme, París. El professor Robert Langdon (Tom Hanks) s’està afaitant amb una maquineta de fulles. Un fals moviment li produeix un tall a la part dreta de la barbeta que desencadena un filet de sang, inicialment en forma de trident, que desemboca al forat del desguàs després de vèncer una certa resistència de l’aigua. El seu recorregut dibuixa una línia corbada, amb un acabat semblant a la punta d’una espasa.

[Els instruments de corda comencen a construir una base sobre la qual es desenvoluparà una breu melodia que anirà recorrent les diverses seccions de l’orquestra, incrementant la intensitat a cada pas].

 Aleshores, com mogut per un ressort, s’apressa a buscar dins la maleta de treball una còpia del seu llibre Symbols of the Sacred Feminine, aturant-se a les pàgines que parlen de la Línia de Sang i de la Línia Rosa mentre li venen a la memòria les paraules de Sir Leigh Teabing: «La clau que porta al Graal està amagada sota el signe de la Rosa».

[Els violoncels són els responsables d’anar introduint la melodia principal, sobresortint en volum i en intensitat a la base de cordes que es va conservant].

Sense perdre temps, Langdon surt a la Plaça Vendôme, en direcció est vers la rue des Petits Champs i gira cap al sud per la rue Richelieu on, davant del número 24, troba el primer medalló de bronze dels 135 que travessen la ciutat formant un eix nord-sud que assenyala el primer meridià de la Terra, la primera longitud zero del món, l’antiga Línia Rosa de París.

[Els instruments de vent, especialment les flautes i les trompetes, s’afegeixen a l’orquestració. Més endavant, violins i trombons acudeixen per accentuar un ‘crescendo’ que no s’atura].

Segueix avançant, sense perdre de vista la línia que formen aquests medallons fins a arribar al llarg túnel del Passatge Richelieu que dóna pas a la resplendent estructura de la piràmide d’entrada al Louvre. És llavors quan recorda dos dels versos del poema del papir de Jacques Saunière: «El Sant Graal us espera sota l’antiga Roslin» i «Engalanada amb l’obra gentil dels mestres, ella reposa». Evidentment, es tracta de dues autèntiques revelacions.

[És el moment de la percussió. El clímax està a punt d’arribar al cim i es necessita més força per culminar-lo. Tot sembla estar a punt d’esclatar].

Allí dins, després de trobar nous medallons, decideix girar a la dreta per dirigir-se al Carrousel del Louvre, una enorme rotonda envoltada de vegetació que conté, al centre, una espècie de pou de cristall amb una piràmide de vidre invertida unida pel vèrtex amb el d’una altra piràmide, de dimensions molt més reduïdes. Va ser impossible deixar de pensar en el nou vers de Saunière: «La fulla i el calze en presideixen les portes».

Enfilant-se per l’estrany monument, Langdon va arribar al mateix epicentre i, observant el cel, va recordar el darrer vers de l’esmentat poema: «Descansa finalment sota el cel estrellat». No hi ha dubte, havia trobat el que buscava.

[Es dóna entrada al cor orquestral per posar més intensitat i rellevància al moment culminant, la revelació que està a punt de descobrir-se. Un enèrgic xoc de plats ho confirmarà definitivament].

Aclaparat, es va agenollar, va enllaçar les mans i, capcot, va començar a resar. Aleshores la càmera va prendre tot el protagonisme amb una seqüència inesborrable, tècnicament perfecta: un moviment, alhora vertical i espiralat, que resseguia tot el conjunt format per les dues piràmides, travessant el sostre fins a arribar, després d’uns segons de foscor, a una tomba presidida per l’escultura d’una figura femenina jacent, Maria Magdalena. La pel·lícula acaba amb la imatge final de Langdon resant, amb els ulls tancats.

[Amb la càmera aturada sobre el rostre de l’estàtua, la música es va diluint de forma progressiva, sense batzegades, de la manera més dolça possible].

*Aquest text va ser publicat al núm. 234 de la revista «L'Artesenc» del mes d'octubre del 2017